Hi ha vegades en què la ràbia et transporta a un estrany estat de clarividència, de serenor. Són moments en què veus, de cop i volta i en un estat d’absoluta excepció, les coses tal i com són. És aleshores quan et sobrevé una temprança absoluta, una racionalitat que t’espanta, de tan gèlida. I no hi ha qui et faci callar.
Imagino en Leonard Cohen en l’estat anterior, un hivern novaiorquès, a les quatre del matí, mentre una dona dorm al seu llit. Imagino que encara és la tal Jane, perquè no tinc remei i vull pensar que, malgrat tot, la cosa va funcionar durant un temps, però si la realitat s’imposa, podria ser qualsevol de les seves Sisters of Mercy. S’asseu a la taula, pren un paper i comença a escriure una de les cartes més devastadores que he sentit mai, dirigida, a mode baudelairià “al seu germà, al seu assassí”.
Comença neutra, parlant del temps, de la vida, de coses banals. Agafa impuls, mostrant cert interès de cortesia, per engaltar-li la primera a la cara: Espero que encara conservis alguna mena de record. I arriba la Jane, en plena tornada, amb un floc de cabells, com a penyora d’amor, com a prova del delicte i com a reconeixement del pecat. No puc pensar en una imatge més trista.
No hi ha pitjor venjança que fer saber a qui t’ha traït tot el mal que ha causat. Explicar-l'hi detalladament, amb imatges que es perllonguen en el temps. Recordar-li el que vas sentir la darrera vegada que us vau creuar. Que el seu abric blau estava vell i trencat, com ell, i que la teva dona s’ha despertat i li envia records. Perdonar-lo, al final. Diuen que no hi ha res que destrossi més el teu enemic.
Diu Cohen a les notes que ell mateix va escriure a The Best of Leonard Cohen, del 1975, que el Famous Blue Raincoat en qüestió va existir realment i que va ser ell mateix qui va comprar-lo, cosir-li el trau de l’espatlla (...was torn at the shoulder) i dur-lo durant molts anys, fins que algú li va robar. Si això fos cert, la dimensió de la cançó seria, si és possible, encara més interessant i enrevessada i funcionaria com a autoinculpació. Una hipòtesi tan malaltissa com atractiva: L Cohen signa una carta que va dirigida possiblement al mateix Leonard Cohen, un mea culpa per la seva tendència, reconeguda (womanizer, se’n diu en anglès) de seduir tot tipus de dones, dels dos homes que viuen en ell: l’home que s’enamora i el que (es) traeix. I quan la Jane torna, ja no és la dona ni d’un ni de l’altre.
Quan escolto Famous Blue Raincoat, dues tendències, com dos Leonards, conviuen en mi: la literal, amb tota la malenconia del desembre i la matinada i la figurada, amb la truculència del moment en què inevitablement has d’enfrontar-te a tu mateix. Les dues m’agraden, depèn del moment i de la dosi de realitat que estigui disposada a assumir.
Però sempre, sigui quin sigui el meu estat, acabo confluint al mateix vèrtex: la rancúnia, com les restes de beguda en un got, a les quals no pots arribar encara que vulguis, fa pòsit. I el perdó, vagi en la direcció que vagi i malgrat la seva fama de virtut noble i pura, no existeix mai de manera completa: ni de Leonard a Jane, ni de Leonard a Brother, ni de Jane a Brother.
Ni tan sols de Leonard a Leonard.
Cançó: Famous Blue Raincoat
Autor: Leonard Cohen
Disc: Songs of Love and Hate
Diu Cohen que el 'Famous Blue Raincoat' en qüestió va existir realment. Foto: leonardcohen.comIt's four in the morning, the end of December
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on Clinton Street all through the evening.
I hear that you're building your little house deep in the desert
You're living for nothing now, I hope you're keeping some kind of record.
Yes, and Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Did you ever go clear?
Ah, the last time we saw you you looked so much older
Your famous blue raincoat was torn at the shoulder
You'd been to the station to meet every train
And you came home without Lili Marlene
And you treated my woman to a flake of your life
And when she came back she was nobody's wife.
Well I see you there with the rose in your teeth
One more thin gypsy thief
Well I see Jane's awake
She sends her regards.
And what can I tell you my brother, my killer
What can I possibly say?
I guess that I miss you, I guess I forgive you
I'm glad you stood in my way.
If you ever come by here, for Jane or for me
Well your enemy is sleeping, and his woman is free.
Yes, and thanks, for the trouble you took from her eyes
I thought it was there for good so I never tried.
And Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Sincerely L Cohen
@mrspremisse
“31 cançons” és un un homenatge de Míriam Cano al cèlebre llibre de Nick Hornby, en què una cançó acompanya un moment o una reflexió.
