Des de l'habitació sento prou bé la companya de pis polonesa, que taral·leja a la cuina d'aquest piset del centre de Londres. Fa salsa de tomàquet per als espaguetis que s'emportarà demà a la feina. M'uneixo al cant, cada vegada més enèrgic, i dec portar un parell de minuts entonant-ne la tornada quan me n'adono: la meva companya de pis i jo estem cantant L'estaca.
Hi ha espanyols que, com tant agradava als franquistes, ens anomenen despectivament polacos, per com sona el nostre idioma i perquè els semblem estranys de mena. Els catalans hem aprofitat l'insult per batejar un dels nostres millors programes de televisió, i recentment se'l va apropiar també l'alcalde de Varsòvia, que va celebrar al Cercle d'Economia, davant d'un rei d'Espanya confús, que "tots som polacos". Però més enllà de bromes i insults, l'equiparament podria ser un gran encert: els dos pobles i els seus respectius anhels i processos d'independència, feixucs i històricament frustrats per imperis veïns de mentalitat colonitzadora, tenen molt en comú.
L'any 1978 Polònia era, en plena Guerra Freda, un satèl·lit sota l'esfera d'influències de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Després de la Segona Guerra Mundial, la URSS havia rebutjat retornar-li la independència, aconseguida l'any 1918 després de cent vint-i-tres anys com a nació dividida per les fronteres de tres estats, i havia convertit Polònia en un estat comunista amb líders escollits, en última instància, pel Kremlin. El cantautor i poeta Jacek Kaczmarski (1957-2004) va escoltar L'estaca llavors a l'àlbum Barcelona 1976, del concert de Lluís Llach al Palau dels Esports. Kaczmarski va aconseguir la traducció al polonès i el vídeo de la cançó, i en va escriure una versió amb la mateixa melodia però una lletra alternativa, titulada Mury. La tornada pronostica la caiguda d'un mur i no una estaca, però transmet una idea molt similar. La resta de la lletra, en canvi, comença descrivint el cant de Lluís Llach al concert de Barcelona, però acaba imaginant un final molt més amarg, en el qual la revolució iniciada per aquesta mateixa massa de gent els encega i els empresona en una cel·la de murs encara més alts.
Kaczmarski va començar a cantar el 1979, juntament amb Przemyslaw Gintrowski i Zbigniew Lapiński, el que volia ser una crítica als moviments de masses. Però irònicament, durant les vagues del 1981, la cançó es va popularitzar entre els membres de Solidarność, el sindicat que liderava la lluita per una Polònia més democràtica i independent de la URSS. Seguint una trajectòria molt similar a la de L'estaca, la cançó va esdevenir un símbol de protesta contra el sistema i el govern imposats, i un himne de la revolució que va resultar en la caiguda del règim comunista autoritari l'any 1989. En contra dels desitjos del seu autor, els polonesos es van apropiar de Mury, i sovint n'ometien o en canviaven el final, dotant-la així d'un significat esperançador molt més similar al de la cançó original catalana.
De L'estaca, avui en dia, n'existeixen moltes versions: la russa i la bielorussa, que s'han convertit en himnes contra els governs dictatorials de Putin i Lukaixenko; la corsa; la basca... El 2016, durant les manifestacions contra el govern polonès i l'assalt al Tribunal Constitucional, la polonesa es va tornar a popularitzar, resignificada per indicar l'oposió al debilitament del sistema democràtic. S'ha cantat sovint des de llavors en manifestacions contra el govern de dretes del país i les seves polítiques antieuropeïstes, entre d'altres. Però els temps canvien i els símbols, inevitablement, també. L'estaca, que al concert de 1976 va ser aplaudida entre crits d'"Amnistia i llibertat!" i "Visca Catalunya lliure!", segueix sent d'actualitat. Però la força del missatge de Mury s'ha perdut amb el temps, perquè la de Polònia és una lluita per la independència que s'ha tancat (i segellat, amb l'entrada del país a l'OTAN i l'UE), i la generació que ha crescut sota un estat capitalista amb un govern populista de dretes també canviaria moltes coses del país lliure i autònom pel qual els seus pares van haver de lluitar. La meva companya de pis i els seus amics van aprendre la cançó, que creien que era original polonesa, a l'escola. M'asseguren que al seu país la coneix tothom. Per a ells, ha quedat lligada als canvis que va viure el país fa trenta anys, i a una lluita que, preocupats com estan pels drets de la comunitat LGTBIQ+ i els privilegis de l'Església catòlica a nivell estatal, no identifiquen com a pròpia.
I així és com una mateixa melodia ha significat, en català del 1968 al 1975 i en polonès del 1980 al 1989, l'oposició a dos règims gairebé antagònics però similarment antidemocràtics i imposats per països veïns. I, en tots dos casos des d'aleshores, un símbol de protesta i lluita per la llibertat nacional. Ja ens agradaria, a alguns catalans, que certes connotacions de L'estaca catalana també haguessin passat de moda després de trenta anys d'independència. Què més voldríem, que ser una mica més polacos.
Ell estava inspirat i era jove,
a ells ningú els podia comptar.
Ell els donava força amb la cançó,
cantava que l'alba era a prop.
Milers d'espelmes li van encendre,
el fum s'alçava sobre els seus caps.
Ell cantava que era hora que caigués el mur
i ells cantaven amb ell…
Arrenca com dents les barres del mur!
Destrossa les cadenes, trenca el fuet!
I els murs cauran, cauran, cauran,
i enterraran el vell món.
Arrenca com dents les barres del mur!
Destrossa les cadenes, trenca el fuet!
I els murs cauran, cauran, cauran,
i enterraran el vell món.
Aviat se sabien el cant de memòria,
i la melodia sense paraules
en carregava l'antic significat,
provocava calfreds als cors i els caps.
Així doncs cantaven, picaven de mans,
el seu l'aplaudiment sonava com un tret.
La cadena era feixuga, l'alba s'endarrerïa
ell seguia tocant i cantant…
Arrenca com dents les barres del mur!
Destrossa les cadenes, trenca el fuet!
I els murs cauran, cauran, cauran,
i enterraran el vell món.
Arrenca com dents les barres del mur!
Destrossa les cadenes, trenca el fuet!
I els murs cauran, cauran, cauran,
i enterraran el vell món.
Quan van haver vist quants eren
van sentir la força i el temps.
I amb la cançó que l'alba ja era a prop
van caminar pels carrers de les ciutats.
Tombaven els monuments i arrencaven els llambordins.
"Aquest amb nosaltres, aquest contra nosaltres!"
"Qui estigui sol és el nostre pitjor enemic!"
I el cantant també estava sol.
Es mirava la marxa uniforme de les multituds
i, en silenci, escoltava els passos tronar.
I els murs creixien, creixien, creixien
i la cadena es balancejava a la cama.
Es mira la marxa constant de les masses
i, en silenci, escolta els passos tronar.
I els murs creixen, creixen, creixen
i la cadena es balanceja a la cama.
Vull agrair a Zofia Holewjusz i Michał Łukaszuk la seva col·laboració en la redacció aquest article, a través de la recerca i la traducció d'informació sobre Mury i la seva lletra i història.
