Ginestà
Ja tenen setze anys
i ara tot els crema refregant els cossos
pels camps del costat.
Un vestit de flors
i una camisa descansen a l’herba
si el riu és a prop.
Marxen les hores buscant pigues noves,
tan sols els ocells les han vist.
Agafen les bicis sabent que és l’inici,
sobre els seus caps s’ha fet de nit.
Quan li agafa la mà no passa el temps.
“Saps que t’estimo! Mai m’ha passat,
no sé què som, què està passant?”
I entre uns dits els dits de l’altra
com si fos un videoclip. Que ens ha passat?
No sé què som, però què guapa estàs!
La Jana ja dorm,
perquè quan sent un pit contra l’esquena
li agafa la son.
L’Eva s’ha llevat,
està molt nerviosa perquè té un examen
a la facultat.
I ara exagera amb que no se sap cap tema
dels trenta que té per llegir.
S’apropa la Jana que ve per darrere,
diu que amb ella ha après a ser feliç.
Quan li agafa la mà no passa el temps.
“Saps que t’estimo! Mai m’ha passat,
no sé què som, què està passant?”
I al record les tardes bones
com si fos un videoclip del que ha passat,
de tot el què som, però què guapa estàs!
Li fa un petó al front,
mentre a la camilla la Jana fa estona
que pensa que es mor.
Una mica més,
un terç d’una joia ja és fora del temple
on la vida neix.
És tan petita i té els ulls de la Jana,
i quan plora sols l’Eva somriu.
Ja passa a vegades que algunes històries
tenen un final feliç.
I així s’han fet grans,
créixer és estimar.
I així s’han fet grans,
créixer és estimar.
