Love is a Drag

La sobredosi de temps lliure que em va procurar el confinament la vaig aprofitar sobretot per mirar de reduir l'eterna llista d'espera de sèries pendents. Una de les que s'ha instal·lat definitivament al meu reducte de favorites és Better Things. Pamela Adlon, a qui només coneixia pel seu paper passadíssim de voltes a Californication, ha creat, amb l'ajuda de Louis C. K., una meravella. Tot funciona en aquesta sèrie, des de les interpretacions de les actrius protagonistes (com s'ho fan els ianquis perquè una nena de deu anys et robi el cor com si fos Meryl Streep?) fins a la banda sonora.

I és així com vaig descobrir, al final del primer capítol de la quarta temporada de la sèrie, una versió preciosa de Can't Help Lovin' Dat Man, la cançó franquícia (amb permís d'Ol' Man River) del musical seminal Show Boat. La cantava algú que em va recordar vagament Chet Baker. Gràcies a la Siri, al cap de pocs minuts ja sabia que pertanyia a un àlbum misteriós titulat Love is a Drag –un suggestiu joc de paraules sobre l'amor basat en l'homofonia entre drug (droga) i drag (home vestit de dona)– i subtitulat, per aclarir possibles dubtes, For adult listeners only (Només per a oients adults). Incapaç de resistir-m'hi, vaig abocar-me a la recerca de més informació per acabar submergit en una història fascinant.   

L'àlbum conté una dotzena de cançons d'amor adreçades a homes, clàssics de la música nord-americana que fins aleshores sempre havien cantat dones: Billie Holliday, Sarah Vaughan, Ella Fritzerald, Judy Garland, Peggy Lee… però que aquesta vegada estaven interpretades per un home. Un cantant que no apareixia esmentat per enlloc als crèdits, com tampoc no hi figurava el nom dels músics, ni del productor, ni gairebé cap informació addicional sobre l'enregistrament; només el nom de l'empresa que es va encarregar del disseny de la coberta: Garrett-Howard, Inc. D'aquesta reivindicació obertament gai dels estàndards americans no se'n sabia ni l'any de publicació.

A començaments dels dos mil, un col·leccionista anomenat JD Doyle, especialitzat en música LGTBI i captivat per aquest disc, va començar a punxar-ne alguns talls al programa de ràdio que tenia en una emissora de Houston. Doyle va mirar, sense èxit, d'esbrinar alguna cosa sobre el seu origen, fins que un dia va rebre un correu electrònic que li va fer saltar el cor. El remitent era un tal Murray Garrett, un prestigiós fotògraf de l'època daurada de Hollywood, i deia que tenia informació sobre la gestació de Love is a Drag. 

Doyle de seguida li va demanar d'entrevistar-lo i Garrett hi va accedir. El mes de març de l'any 2012, Doyle es va trobar amb un home de vuitanta-cinc anys que havia decidit finalment revelar una història que va començar quan només en tenia vint. Aleshores vivia a Nova York i una nit va entrar en un local del Greenwich Village on, des de l'escenari, un paio molt ben plantat amenitzava amb cançons les copes dels clients. Fins al cap d'una estona, Garrett no es va adonar que totes eren cançons d'amor dedicades a homes, clàssics del cançoner nord-americà que fins aleshores no havia sentit mai cantar per un altre home. Un dels seus acompanyants, en veure'l desconcertat, va haver-li d'aclarir que el cantant era gai i que, de fet, eren en un club gai.

L'experiència li va quedar gravada i uns quants anys més tard, a Los Angeles, quan Jack Ames, un amic que acabava de engegar una companyia discogràfica li va demanar si tenia alguna idea, no va dubtar en proposar-l'hi: enregistrar un disc amb tot de cançons d'amor per a homes cantades per un home. Era una proposta bastant arriscada, els armaris encara eren plens, als anys seixanta, així que van decidir publicar-lo de manera gairebé anònima. El mateix Garrett va produir l'àlbum i va aconseguir reclutar alguns dels millors músics de sessió del moment. Faltava, però, la peça clau i Garrett va demanar al soci amb qui compartia l'estudi fotogràfic, Gene Howard (la segona meitat del Garrett-Howard Inc. que signarien la coberta de l'àlbum), si en volia ser el cantant. Howard, abans de ser fotògraf, havia sigut el vocalista d'algunes de les millors bandes de l'època, però gairebé sempre com a suplent. Era l'oportunitat de treure's l'espina i després d'algunes reticències va acabar acceptant. Després de comptar amb l'aprovació de la dona, això sí; Howard estava casat, tenia dues filles i era heterosexual, com Garrett. Tots els qui van participar en l'enregistrament del primer disc de la història compost íntegrament per cançons que parlaven de relacions homosexuals, inclosos els dos treballadors de la casa que van fer de models per la portada, eren heterosexuals. 

L'any 1962 es va publicar el disc. Amb pocs diners per promocionar-lo, el boca-orella entre la comunitat gai i les amistats de Garrett a Hollywood, en van anar escampant la fama. A Bob Hope el va entusiasmar i Sinatra va demanar-ne dues dotzenes de còpies a la seva filla Nancy. En una sessió fotogràfica que Garrett i Howard feien amb Liberace, van posar el disc i, en acabar, aquest va agafar-lo i se'l va endur. Més tard va afirmar que era el seu disc preferit.

La cosa prometia, però malauradament Ames, el propietari de la discogràfica, es va esfumar d'un dia per l'altre, i amb ell van desaparèixer els diners, la possible promoció de l'àlbum i els màsters originals. Les còpies del disc, unes vint mil, van acabar convertides en peces de col·leccionista per les quals als anys noranta es van arribar a pagar al voltant de dos-cents dòlars.

Aquest podria haver estat el trist final de la història, però la confessió pública de Garret a Doyle mig segle després de la publicació del disc, a banda de servir de reivindicació pòstuma de la figura de Gene Howard –mort l'any 1993– va tenir un efecte col·lateral. Un directiu de la discogràfica independent Sundazed, que havia comprat anys enrere els drets de les companyies d'Ames, va escoltar l'entrevista i va descobrir la joia que incloïa el catàleg que havien adquirit. Van tornar a publicar Love is a Drag el novembre de 2016. Segur que Rich, el millor amic de la Sam a Better Things, se'l va anar a comprar de seguida.