Foto: Horia Varlan
Si ets dels que no poden llegir ni escriure escoltant música, sempre tens l'opció d'escoltar cançons sobre llibres. Catorze, per exemple. Una darrere l'altra.
01. Nick Lowe: When I Write the Book. 1979.
El bo del Nick és jove i fantasieja amb un llibre a punt d’escriure en què explicarà amb pèls i senyals la seva història d’amor. Hi ha alguna cosa, però, en la manera de dir-ho que et fa pensar que no té gaire experiència: potser és que està massa segur que el seu primer relat serà un best seller espaterrant, o potser és l'absurda convicció que la seva prosa fondrà els cors dels crítics literaris més ferotges. Santa innocència.
02. Elvis Costello: Everyday I Write the Book. 1983.
Al contrari del Nick, el seu company de fatigues Elvis ho té tot molt més estructurat en aquest homenatge poc dissimulat al seu venerat Smokey Robinson. De fet, la capacitat de síntesi per abastar tot l’argument del llibre és prodigiosa, digna d’un lletrista de categoria extra: “Al capítol 1 no ens aveníem gens, al capítol 2 em sembla que em vaig enamorar de tu, em vas dir que et quedaries amb mi al bell mig del capítol 3 però vas tornar a enredar-me en els capítols 4, 5 i 6”. Definitivament, com deia el seu segell, Elvis is King.
03. The Box Tops: The Letter. 1967.
Ai, la carta. Quan les Marvellettes sonen en alguna emissora d’oldies i canten allò de “senyor carter, torni a mirar, segur que hi ha una carta d’ell per a mi”, sembla que ens parlin des del segle XIX. Però el present encara és epistolar. Quan obres la bústia no tot son factures i cartes trampa que t’avisen que acabes de guanyar un apartament a Calella. De tant en tant algú encara escriu una carta com aquesta, que parla de la imparable força de les paraules quan es tracta de tocar l’ànima de la persona que t’agrada. I tot això amb la veu d’Alex Chilton i en menys de dos minuts. A veure qui és el guapo que ho supera.
04. The Low Anthem: To the Ghosts who Write History Books. 2009.
No em fa pas vergonya confessar que no fa gaire em vaig passar una setmana seguida escoltant el “Oh my God, Charlie Darwin” sense parar, hipnotitzat per la seva bellesa. Per això m’encanta incorporar a aquesta llista aquest tres per quatre mandrós, com tocat per una jugband de carrer, dedicat als esperits que escriuen llibres d’història i cançons d’amor, sobretot a la part en què canta allò de “quan te’n vagis allà on el vent bufa fort, on les flors es dobleguen, emporta’t la millor de les sorts i torna tal com ets ara, amb els teus dimonis domesticats, amb les teves flors sense tallar.” Si algun dia Michael Stipe torna a fer música n’hauria de fer una versió, li quedaria de conya.
05. Vampire Weekend: Oxford Comma.
Sembla ser (no sóc un prodigi a l’hora de fer recerca) que la coma d’Oxford és aquella que poses abans de la conjunció copulativa que precedeix l’últim substantiu o adjectiu d’una frase. Per entendre’ns millor, seria la que va just abans de la conjunció “i” a la frase: “En un mes em vaig enredar alhora amb en Jordi, en Bernat, i la Dolors”. El pobre Ezra es caga amb aquesta coma estúpida i redundant i fa un al·legat per fugir de les normes ortogràfiques encotilladores i deixar que el cor parli de la manera més natural posible. I si cal, a través del dolor, dir sempre la veritat. Sempre.
06. The Monotones: Who Wrote the Book of Love. 1958.
Ho reconec. Em deleixo pels grups de doo woop de la dècada dels cinquanta. Només de sentir els noms que tenien ja començo a salivar (The Moonglows, The Aquatones, The Chandeliers). Hi ha alguna força en aquesta manera de cantar els sentiments fent servir les veus com a instrument principal que les fa molt més creïbles que tots els solos de guitarra junts. A banda que les històries sempre acostumen a ser tràgiques, amors fets malbé com aquest, desastres emocionals que et fan cridar al cel: “Qui coi va escriure el llibre de l’amor?”
07. Paul Simon: Rewrite. 2011.
Em ve de primera parlar de Paul Simon aquí. Per una banda els Vampire Weekend li han manllevat descaradament el seu afropop tan postmodern sense pagar-li drets d’autor. Per altra banda, ell també és un enamorat dels grups de doo woop, als quals va dedicar una cançó deliciosa amb un títol llarguíssim que parlava del pintor Magritte, la seva dona i em sembla que també del seu gos. Sí, Paul Simon és així i és un dels grans, un dels més grans. Per això fa tanta rabia que ningú faci ni punyetero cas als seus últims discs, uns discs gens acomodaticis, on malgrat empaitar la setantena encara es capaç de treure’s de la màniga històries com aquesta, en què confessa el secret d’unes lletres i uns títols de cançons que ja formen part del vocabulari universal (“Still crazy after all these years” “Fifty ways to leave your lover” o “Bridge over troubled water”, per exemple). La clau, segons Simon, és ben fàcil: reescriure, reescriure sense parar.
08. Caetano veloso: Livros. 1997.
Quan Caetano Veloso obre la boca, la resta de la humanitat hauria de callar i escoltar.
09. Nick Cave: There She Goes, my Beautiful World. 2004.
En Nick no parla d’oïda quan fa una lletra sobre l’angoixa de l’escriptor i la seva relació d’amor-odi amb les muses. Ha escrit un parell de llibres, farcits de redempcions i tornades als inferns, com les seves lletres. Per això no té cap tipus de vergonya a admetre en aquesta cançó entre èpica i urgent que és capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir que la musa li retorni la inspiració perduda.
10. The Shins: Pressed in a Book. 2001.
Qualsevol persona familiaritzada amb el cançoner de The Shins sap que el seu líder i compositor, el James Mercer, és un tio llegit, la qual cosa no treu que moltes de les seves lletres siguin difícils d’interpretar. No és el cas d’aquesta cançó, amb una conclusió irrefutable: no sempre volem el que és correcte. Per sort.
11. The Beatles: Paperback Writer. 1967.
Amb aquesta s’inicia el reguitzell de cançons protagonitzades per personatges inventats escrites pel Beatle més talentós. Després vindrien l’Eleanor Rigby, Billy Shears i malauradament també Maxwell, el del martell platejat. Sembla ser que el seu company John, tan honest ell, tenia molta mania a aquest subgènere, perquè el trobava artificiós. Però no costa gaire trobar en aquest aspirant a escriptor l’esperit de McCartney: un home ambiciós, ple d’energia i determinació, i disposat a tots els canvis suggerits pels editors per arribar al seu objectiu.
12. Belle and Sebastian: Wrapped Up In Books. 2003.
Stuart Murdoch veu pasar en un cotxe la dona que li agrada, però no està sola, està amb ell. El que ens explica després ens és familiar perquè parla d’amors que mai podran ser. Tothom ha desitjat alguna vegada poder agafar dos camins alhora, però en el fons sabem que és imposible i per això ens emboliquem en llibres, ens amaguem dins mirades furtives que no es veuen.
13. Bruce Springsteen: Dancing in the Dark. 1984.
Diuen que quan el Bruce tenia el Born in the USA acabat el seu productor li va dir que hi faltava un single, una última cançó definitiva que arrodonís el disc. Decebut i emprenyat, va anar-se’n a casa i va parir aquesta oda a la frustració del que està fart de badar davant la pàgina en blanc sense saber com omplir-la amb una mica de diginitat. El resultat final és la paradoxa més feliç de la seva carrera: una cançó rodona sobre la incapacitat de fer bones cançons.
14. Nick Lowe: I Read a Lot. 2011.
“Llegeixo molt, últimament. Molt més que quan em vas deixar fet pols. En un territori sense amor, amb res a part de molt de temps a les meves mans. Llegeixo molt, no solament revistes, també coses serioses que m’ajudin a passar els dies i les nits, mentre em pregunto com puc continuar sense tu. «Sol» no és la paraula exacta per mi. «Trist» tampoc em descriu. Llegeixo molt, no puc parar, mentre altres pentinen la ciutat a mi em trobaràs en un món de fantasia. Població: un. Jo sol. O sigui que si un dia em preguntes com m’ho faig per parar de contemplar el que ja mai més tindré, et contestaré: llegeixo molt.” Trenta-dos anys més tard de la cançó que enceta aquesta llista, el Nick torna a parlar de llibres. Aquest cop, però, sap de què parla.
Spotify Playlist
“Partitures” és una secció en què Lluís Gavaldà busca un fil conductor per agermanar cançons de les que fan companyia.
