Foto: Dave Heuts
Aprofitem que les vacances d’estiu ja s’han acabat per retre homenatge a totes les fotos digitals que mai imprimirem, aquestes instantànies de viatges massa curts en avions massa atapeïts. Vet aquí deu cançons que miren de reconciliar-nos amb la mania tan estranya que tenim de viatjar sense tocar de peus a terra, una mania que ens obliga massa sovint a patir aquest món paral·lel anomenat aeroport, allà on et fan treure les sabates i et repassen la cara d’estúpid que fas al passaport i et requisen ampolles d’aigua per por que siguin inflamables i, en resum, fan tot el possible per fer-te sentir un delinqüent sense haver fet res de dolent, la qual cosa, tenint en compte com et tracten, té molt de mèrit.
01. Neutral Milk Hotel. In The Aeroplane Over the Sea
Jeff Mangum va treure aquest disc vagament inspirat en Anna Frank, va inventar-se el “fuzz-folk” i tot seguit va decidir que plegava. Aquesta cançó comença com una balada folk naïf que celebra la joia de viure però a poc a poc va agafant un to més inquietant gràcies a dissonàncies que semblen tretes dels sons que fa un avió que va desviant el seu rumb a consciència. “I un dia morirem i les nostres cendres volaran des d’un avió damunt el mar, però ara som joves, estirem-nos sota el sol i comptem totes i cadascuna de les coses boniques que tenim.”
02. Destroyer. It’s Gonna Take an Airplane
Malgrat el nom del grup, Destroyer no és pas una colla de destralers peluts plens de tatuatges fent “death metal” i cantant com si tinguessin un alien estiuejant a la seva gola, més aviat al contrari. A Destroyer s’hi amaga un geni canadenc d’ascendència espanyola nomenat Dan Bejar que decora el seu pop delicat i amb referències als cantautors de finals dels 70 com Al Stewart o Gilbert O’Sullivan. Aquí l’avió és una excusa per dir que s’està millor arran de terra o fins i tot en remull. Al cap i a la fi, “als submarins no els molesta pas passar-se tot el temps sota l’aigua”.
03. Arctic Monkeys. Despair in the Departure Lounge
Que Alex Turner és el millor lletrista pop dels últims quinze anys es fa evident cada cop que repasses qualsevol cançó seva, encara que sigui la cara B d’un LP poc promocionat. En aquest cas, el bo de l’Àlex retrata amb la precisió quirúrgica de qui sap de què parla la desesperació de les esperes interminables a les sales dels aeroports, el mòbil sense bateria, l’avió amb dues hores de retard i les ganes de ser a casa i tenir-la al costat rosegant-te l’ànima.
04. Antònia Font. Armando rampas
Si una cosa queda clara repassant l’univers de la banda mallorquina és que el seu hàbitat natural era lluny de la gravetat terrestre. Aquí ens retraten un vol cap a Formentera a mans d’un comandant fatxenda depredador d’hostesses.
05. Toots and the Maytals. Pressure Drop
Abans de ser apropiat en exclusiva per Bob Marley, el reggae també existia. Ara bé, tenint en compte el que fumaven els Maytals per esmorzar, dinar i sopar, jo diria que aquesta baixada de pressió és culpa de volar massa alt, però no en avió precisament.
06. Bright Eyes. At the Bottom of Everything
Immortalitzada per un deliciós videoclip amb la presència sempre engrescadora del gran Terence Stamp, aquesta nova prova del talent de Conor Oberst comença amb una introducció parlada en què una noia asseguda al seient d’un avió, avorrida llegint una revista sense entendre res, nota com de sobte el motor falla i veu esgarrifada com l’aparell cau cap al mar. Espantada es gira i crida al seu company de seient. “On anem?”. “A una festa”, contesta el seu interlocutor “A una festa d’aniversari. El teu. Moltes felicitats.” I llavors comença la festa.
07. Elton John. Take me to the Pilot
“Vull ser el pilot de la teva ànima.” D’acord, no és la millor lletra de Bernie Taupin, però musicalment explica perquè Elton es va apoderar de la dècada dels 70 de manera insultant. Excel·lència melòdica i un coneixement exquisit del soul i el r&b americà. No ho diries mai amb les perruques i les disfresses, però Elton és capaç de volar molt alt.
08. Joan Armatrading. Drop the pilot
Mentre Elton desitja ser el pilot de la persona que estima, la Joan és una mica més expeditiva i anima el seu interlocutor a llençar el pilot per la finestra. La intenció és clara, ella s’encarregarà de fer la feina. “No estàs fart de besar cosins, sense foc, sense espurna? Animal, mineral, física i espiritual: jo sóc el que necessites.” Mare meva, quina por.
09. Kathleen Edwards. A Soft Place to Land
Els millors cantautors americans acostumen a ser canadencs. Kathleen Edwards també passa la mà per la cara a la immensa majoria dels seus veïns del sud, i si no t’ho creus escolta “Mercury” (del seu disc Failer) i en parlem. Per això fa ràbia quan només se la coneix com la nòvia de Bon Iver. Sobretot tenint com té la facilitat per construir peces d’orfebreria tan delicades com aquesta oda a ser estimat amb tendresa. “Només desitjo un lloc tou on aterrar, com ara el palmell de la teva mà.” Que bonic, Kathleen.
10. Paul Simon. Soft Parachutes
Paul Simon és tan refotudament bo que es capaç de descartar una cançó com ara aquesta, on un soldat americà repassa el paisatge vietnamita, devastat, gronxant-se en un paracaigudes i rescatar-la mig d’amagat deu anys més tard en una reedició com a bonus-track. Paul Simon és tan refotudament bo que qualsevol diria que és canadenc.
11. Fountains of Wayne. Michael And Heather At The Baggage Claim
El pitjor dels epílegs de qualsevol viatge és la pèrdua de les maletes. Els pobres Michael i Heather prenen paciència, com fem tots en aquests casos, però tenen moltes, moltes ganes d’arribar a casa d’una punyetera vegada.
“Partitures” és una secció en què Lluís Gavaldà busca un fil conductor per agermanar cançons de les que fan companyia.
