Per casualitat, suposo, llegeixo l’article titulat "La música que escoltem als 14 anys és la que ens deixa més empremta" vestida amb els vestigis d’una samarreta de Nirvana que tinc i conservo romànticament des de l’adolescència. Fa les funcions, des de fa uns quants anys, d’allò que en diem roba d’anar per casa, l’últim estatus del tèxtil abans de la transformació en draps per fer els vidres o directament deixalla. Amb quaranta anys i un Kurt Cobain de cara trista descolorit a sobre el pit com a muda de confort, sento una mena d’il·lusió per confirmació, el goig de participar d’alguna mena de veritat analítica i, alhora, una dosi igual de desengany per formar part d’una massa informe, per ser tan previsible, tan vulgar. Ets normal, tranquil·la. Merda, voldries ser una mica menys normal que els altres. Un xoc entre pulsions també terriblement estàndard.
Ja no tinc catorze anys, però a diferència de llavors tinc Internet i busco en lloc de recordar, perquè comença a fer prou temps de qualsevol cosa i la meva memòria és hiperactiva però poc fiable: tinc una col·lecció de records concretíssims que han resultat inventats del tot. Navegador, caixa de cerca, "Millors discos 1997", tecla enter. Apareix a la pantalla un ram il·lustrat de portades: Homogenic (Björk), The Fat of the Land (The Prodigy), Portishead (Portishead), OK Computer (Radiohead), Baduizm(Erykah Badu), Homework (Daft Punk). M’agafa el riure perquè és com fullejar el catàleg de La Plataforma de la Construcció i reconèixer-hi els números de sèrie de l’acer i el formigó del forjat del que considero casa meva, del meu gust, d’una mena de refugi i –amb moltes altres coses cuinades també ja fa molt de temps– de qui soc (?) jo. Dots and Loops (Strereolab), Dig your own hole (The Chemical Brothers), Come to daddy (Aphex Twin), més peces del meu trencaclosques vital adquirit.
Satisfeta per l’encaix amb les conclusions de l’estudi però lleugerament incrèdula, amplio el rang de cerca. Si els catorze anys són importants, també ho deuen ser els dotze, tretze, quinze. Faig oh! quan apareixen Odelay (Beck), Mezzanine (Massive Attack), Hello Nasty (Beastie Boys), Moon Safari (Air). Casualitat o coincidència amb l’estudi que cita l’article, però, cap dels anys anteriors o posteriors acumula tants discos que tinc convertits en columna vertebral com el 1997.
M’agrada la música que escoltava als catorze encara que, com és normal, el meu gust ha evolucionat al llarg dels vora trenta anys que han passat des de llavors i alguns discos, temes, grups han quedat en aquest meu genoma sols, sense context. Estic bastant segura que, escoltat avui per primer cop, Nirvana no m’afectaria ni excitaria com llavors i la samarreta vella i arnada que duc seria una altra. Perquè el 1997 també escoltava Nirvana, que ja no existia però va ser el primer grup que vaig conèixer en ordre invers a partir d’un últim disc, una mort, un personatge. Va ser la primera cerca autònoma, estirar el fil de tot allò i descobrir-ne els discos, imatges, lletres. I ni tan sols sé si m’agradava de veritat o si volia que m’agradés per pura fascinació i pel que creia que volia dir sobre mi mateixa que m’agradés. Els interessos adolescents sempre han sigut assajos i temptatives d’un jo que tot just es desperta i la música és un camp de proves perfecte.
Fa temps que dono voltes a per què m’agrada el que m’agrada. ¿Perquè és genuïnament bo? ¿Perquè confirma qui penso que soc? ¿Perquè m’ho ofereix aquest o aquell altre? ¿Perquè hi trobo un confort? Voldria arribar a entendre per què això sí, això no, trobar un patró, raons generals quantificables i expressables que em servissin per unir crucíferes, camises de quadres, Miró, ocells negres, techno, barroc, persones concretes i mitjons lletjos sota el paraigua d’una ambiciosa teoria del tot. Fa exactament el mateix temps que fracasso, evidentment. El més segur és que no tingui cap sentit barrejar aliments amb ocells i peces de roba amb música per mirar d’identificar-hi elements compartits fora de la meva inclinació. M’hi entretinc a estones, però, i estiro fils, llegeixo, escolto, recordo, en parlo, connecto, especulo sabent que, en realitat, no arribaré mai ben bé enlloc. Mentrestant, penso en l’any que som i miro de reüll l’adolescent de casa, amb els seus assajos i gustos, i paro atenta l’orella. La música que escoltarà a partir d’ara, ho diu un estudi, és la que li deixarà més empremta.
“Pulsacions per minut” és una secció d’Andrea Jofre sobre música, memòria i vida, perquè el tempo musical i el ritme cardíac que ens manté vius es mesuren en pulsacions per minut.
