Soc al tanatori però m’escapo mentre puc. Em perdo en la perifèria, la closca de les escenes. He vist els colors primaris de les grues del port elevant-se com tiges a la línia de la costa i el gris brut de l’asfalt de la ronda que ressona amb el trànsit d’un matí feiner d’hivern que no ho sembla. He vist la pols sobre el verd dels xiprers i el blanc cansat dels marbres fent de mur entre dintre i fora. Són una transició insuficient que no té a veure ni amb el temps ni amb cap distància. A dins, el sostre fa una piràmide, el terra brilla polit i, entre els dos, hi ha un espai poc menys que buit que funciona com un mirall a la paret. Hi ets i no hi ets.
Em fixo en coses petites, en els detalls del que passa. Sona fluix una música tranquil·la, suau, sense història. L’ha escrita algú –com sempre tot ho ha fet algú– però no hi ha posat res de qui és, de què vol o què sent. És un fil musical benintencionat però patètic. Fa ambient, fa bé, deuen pensar. Notes arpegiades que només hi són per defugir el silenci, el no so dels llocs buits, de les absències que se sumen com un estrip que només sap créixer. I m’escapo a pensar que la línia de notes que no diuen res sona des de fa hores i dies i dècades. I algú més s’hi deu haver fixat, i algú més la deu haver avorrit com jo, o aprofitat com jo, aquesta mateixa o una altra tan impersonal i ridícula com la que em distreu del que passa davant meu.
El detall m’interessa perquè em fa d’interferència. No és desig d’exhaustivitat, sinó evasió del conjunt, dissecció i desconnexió per distreure’m d’una suma que a vegades no sé pair de cop i que penso que ja arribaré a saber veure, pair, comprendre al cap de poc a mesura que, peça a peça, pugui reconstruir a dins del cap. Sota control. Recordo l’olor de net de la camisa de quadres, recordo un menjador nou assolellat; recordo la paraula exacta que transforma un comentari lleuger en una ganivetada, recordo la plaça plena. Fets descompostos en detall i perifèria que s’ignoren paral·lels fins que puc arribar a lligar-los en una realitat que, incòmodament, coincideix amb si mateixa: una primera vegada, una inseguretat alimentada sense voler.
Fugitiva, li busco estructura i sentit al fil musical però no me’n surto. Em convenço que les notes cauen a l’atzar com gotes de pluja. I llavors sento que comença una altra música, concreta, estructurada i reconeixible. Però algú no ho ha fet bé i el fil també hi és, incansable, volent esborrar un silenci que ja no existeix. Sonen totes dues melodies al mateix volum fent-se nosa. El detall banal que em feia de refugi s’altera. Es fa grotesc. És el punt de contacte entre dues capes de present sobreposades que conviuen en un lloc horrible com aquest. L’espai estàndard per on passen tantes vides i morts amb les seves famílies. Els grups de gent foradats per absències que se sumen com un estrip que només sap créixer. I el lloc es manté impassible darrere un mur de marbres blancs i xiprers polsosos, entre el detall i la perifèria, sent real i no sent-ho com tot el que cap en un mirall a la paret. Insolentment neutral mentre fa la seva feina, que és acollir un últim adeu abans del foc i la cendra. El que vam haver de dir un matí feiner d’hivern, mentre sobre una música d’ambient sense gràcia va sonar Sweet Caroline.
“Pulsacions per minut” és una secció d’Andrea Jofre sobre música, memòria i vida, perquè el tempo musical i el ritme cardíac que ens manté vius es mesuren en pulsacions per minut.
