Vaig llegir fa unes setmanes que a Txetxènia, a partir de l’1 de juny, s’imposaran restriccions a la música. El govern de Ramzan Kadírov ha anunciat que prohibirà la que creu que no s'ajusta al tarannà txetxè, a la seva tradició, i s’ha triat per criteri el tempo, (mal) entès com a estrictament velocitat. Txetxènia, doncs, haurà d’assumir que la identitat musical com a poble cap en una forquilla que, en el seu cas, va de les 80 a les 116 pulsacions per minut. Sí, pulsacions per minut, el nom d’aquesta secció a Catorze que en algun plec de llibreta va poder-se dir bpm (beats per minute), però finalment va dir-se com es diu també una mica per qüestió d’identitat.
Més enllà de la notícia una mica pescaclics (va funcionar, com és evident) i d’un error al titular que confonia ritme amb tempo, ho feia tot més estrambòtic i em va empènyer a clicar l’enllaç amb mitja ganyota displicent però encara amb més ganes, el tempo tractat com la velocitat amb límits d’una autopista i la identitat d’un poble constreta a la fiabilitat d’un metrònom van quedar fent companyia a un munt de pensaments ajornats, absurds, vitals que mantinc sota control fins que, flop, suren de cop desendreçats en les estones d’esbarjo mental –fent cua, a la dutxa, pujant escales, remullant un enciam. "¿Però què cony?", flop, una fiblada.
Els músics i compositors de Txetxènia hauran de reinterpretar i reescriure la música massa lenta o massa ràpida per fer-la encaixar en els nous barems governamentals. Bon vent a les balades, obituaris pel techno. Si hagués de negociar algun aspecte musical sota amenaça de censura o qualsevol cosa pitjor, que és el que passa en realitat a Txetxènia sota un govern autoritari, triaria cent vegades el tempo abans que la tonalitat, el ritme o l’afinació, esclar. És el que es fa d’entrada quan s’estudia una peça nova, aaanaaaar aa pooooc aa pooooc en favor de les millors primeres versions possibles d’afinació i ritme perquè si un interval, un ritme, un passatge s’aprèn malament, si els dits, les mans, el cos fixen un gest que no és el que toca –això serveix també per a moltes altres coses–, costa molt de corregir. Però el tempo, ah, el tempo. És un compromís, una negociació entre condicions acústiques, gust, moda, intenció i, fins i tot, l’horari imminent d’un partit del teu equip de futbol –aquestes coses també passen. ¿Què fas, sinó, quan reprodueixes una nota de veu a velocitat doble?
Com tot el que és elàstic, però, si tibes massa, es trenca. ¿Quin sentit tindria el "Flying free" a 65 bpm, el tempo d’una havanera? ¿O un "Testament d’Amèlia" al pas nerviós i impermeable d’una marxa militar? El tempo no pot obligar-se quan fa desaparèixer una essència. D’aquí la bestiesa de reduir la identitat d’un poble a la freqüència del tic-tac d’un metrònom, o a un govern autoritari que, per fer-ho encara més absurd, no ha contemplat que la versió oficial del seu himne –i també el de la federació a què pertany– queda per sota de les 80 pulsacions per minut, el límit baix d’aquesta estupidesa. Ho he comprovat dotze vegades.
Com les cançons, cadascú té el seu tempo, un d’espontani i natural. Llegint la Susan Rogers a This Is What It Sounds Like vaig saber que, segons el saber popular, aquesta freqüència correspon al ritme cardíac –"oh, sí, els batecs del nostre cor", el saber popular a vegades és arravatadament cursi– i ho xifra cap a les 70 pulsacions per minut. Els estudis ho desmenteixen i diuen que la mitjana de tempo espontani és al voltant de les 100 i que l’ideal i preferit dels adults per ballar són 123. Queda per veure si aquest tempo musical interior casa amb el nervi vital i els neguitosos de mena tendeixen a altes velocitats i els arrepapats de la vida també posen el fre quan, amb cap altra guia que ells mateixos, han de marcar el pols. Fes la prova, a veure si et prohibirien a Txetxènia.
“Pulsacions per minut” és una secció d’Andrea Jofre sobre música, memòria i vida, perquè el tempo musical i el ritme cardíac que ens manté vius es mesuren en pulsacions per minut.
