Si et dic que vaig veure un fantasma, faràs una ganyota i no serà del tot veritat. Intento trobar una paraula menys esotèrica, menys connotada, menys de contes a la vora del foc. ¿Un fantasma pot ser un record? ¿Una dosi de memòria que s’apareix, es fa moment i cos, que s’autorescata de l’oblit i, sense veu, opina? Una vegada que no és aquesta en vaig veure un, de fantasma. De cua d’ull, sense mirar-lo. Sense creure-hi. Va creuar el pati que era seu calçat amb espardenyes i ja no l’he vist mai més.
Record, potser sí. Memòria i circumstància, com un trencaclosques inesperat amb les peces justes. Ara riuràs perquè en aquest que t’explico hi surten dinosaures.
Jo tenia cap a set anys. Ella en devia tenir algun més que seixanta. Tenia els cabells d’aquell gris variat bonic, platí sobre el front i clatell de color plom, com els que ara té la meva mare. La genètica és poderosa. Ens recordo al cine, la sala fosca i força buida. Vam veure Fantasia. Per a mi, els dibuixos de Disney: bolets ballarins, fadetes de colors, escombres amb braços, dinosaures, pegasos i centaures, estruços amb sabatilles de puntes, un dimoni colossal. Per a ella, la música: Txaikovski, Dukas, Stravinski, Beethoven, Ponchielli, Mussorgski, Schubert. Va ser aquest, el pacte. I l’engany sense malícia, perquè imatge i so anaven en tàndem i, aquell dia, el que va fer ella és sembrar.
Plantar una llavor és reclamar un futur. És un ritual que posa l’esperança en la potència d’una cosa minúscula que, quan hagi passat el temps necessari, traurà un brot de sota terra, creixerà i es farà gran. A l’aigua de regar, paciència i una mica de fe en allò que no es veu però passa. Ella va sembrar i jo vaig ser la terra. Fertilitzada amb la violència de la creació del món i uns dinosaures de dibuixos que em van entrar pels ulls fascinats de criatura. La música, Stravinski llavor paràsita, va instal·lar-se’m dins del cap en segon pla i va anar fent. I fent. I fent.
Ara torno al fantasma del principi. Que no era del tot veritat no és perquè et digués mitja mentida, sinó perquè només n’era un retall, una vista incompleta. No sé si es pot ser un quasifantasma. Se’m va asseure a la butaca del davant un conjunt de cabells grisos platí i clatell de color gris plom, el perfil d’unes orelles i el caient cansat pels anys d’unes espatlles. Era això, el que jo veia. Un contorn familiar, un retrat sense cara fidelíssim. Era ella i, completant la invocació, sonava Stravinski, La consagració de la primavera, la música d’un ritual cruel que reclama un futur possible. La música d’aquell esclat de vida, mort i dinosaures de dibuixos. I entre l’orquestra i jo, una aparició vista des de l’angle exacte i fràgil que permetia que em fos ella. Si girava lleugerament el cap, l’encanteri es desfeia.
El concert es va acabar i, si et dic que vaig veure un fantasma, faràs una ganyota i no serà veritat perquè el que va passar no té a veure amb esperits del més enllà. És només que tinc l’ull entrenat per a la casualitat, la coincidència. Com la que la nit que va morir ella, la dels cabells d’aquell gris variat bonic com els que ara té la meva mare, va fer caure al terra del rebedor uns versos del poema Visc i torno de la Montserrat Abelló. Visc i torno, com un fantasma, com la primavera. No em diguis que no és una casualitat perfecta.
