Són els noranta. Són volts de Nadal. La gent formigueja abrigada pels carrers del centre de Barcelona. Bosses, paquets, papers de regal i una trama invisible de trajectòries que entren i surten de les botigues, boletes rebotant a les gomes d’un pinball, buscant, trobant, gastant. Som quatre, dretes i quietes en algun lloc de pas dels que ja coneixem i hem batejat com a punts bons: al costat del quiosc, allà a la font, a les escaletes de la plaça. Som adolescents i toquem al carrer per guanyar algun calé que sigui nostre, merescut i lliure (ens agrada pensar) de l’escrutini parental. Als catorze i aconseguit lluny de casa, qualsevol import és una petita fortuna. Ho sabem no sé com –potser intuïm; potser els grans; potser regals, números, rifes–, que per festes la gent es grata la butxaca amb molta més facilitat.
Tres violins i un violoncel. Toquem juntes totes quatre a l’orquestra de l’escola. Discutim sobre la marxa un repertori reciclat i remenem partitures portant guants amb dits tallats. Peces d’Elgar, Boccherini, Mozart, Bartók (inconscients), i l’estrella, l’èxit que activa ressorts amagats en aquell anar i venir atrafegat d’un matí de dissabte.
Això que sona ho conec.
Un re Major –brillant, amable– que aconsegueix que la gent posi en pausa llistes mentals i pressupostos familiars, canviï de plans i s’acosti per escoltar-nos amb un somriure lleuger i tranquil –el notem– acabat d’instal·lar a la cara. Més gent, més estona, més monedes caient a l’estoig vellutat que hem col·locat obert davant dels faristols com una boca ganuda, incitant. Quin poder, Cànon de Pachelbel.
No va ser en un casament?
Re, la, si, fa#, sol, re, sol, la, fa el cello. Només vuit notes. Una vegada, i una altra, i una altra, obstinat. Ens hi afegim els violins d’una en una, de memòria. I funciona com un conjur de conte, com la màgia ambivalent del flautista d’Hamelín. Veniu, veniu. I venen sempre, i ens escolten i els veiem la sorpresa quan s’adonen que som criatures tocant allò que han sentit no saben quan.
Surt a l’anunci aquell de l’oli, oi?
I quan s’acaba, ens mirem i somriem amb un orgull agosarat. Encara no sabem que qui (quatre adolescents) i què (Cànon de Pachelbel) pesen més que com (tot just acceptable) en els aplaudiments sords de mans de llana que ens regalen. I clinc, clinc, fan les monedes quan cauen sobre la capa de metall acumulada i el públic escampa, rescata al cap preus i llistes i torna al flux de gent que entra i surt de les botigues, que busca, troba, gasta.
Quina gràcia, eh.
Jo sempre havia volgut tocar el piano.
Decidim què hem de tocar. Algú que no té pressa es queda a escoltar-nos, però acaba marxant a mitja peça. La gent passa, gira el cap, però no fan aquella cara. El que toquem no té ganxo. Són burros, pensem. És injust, pensem. Cau alguna moneda. Remenem papers. Comencem a estar cansades i demanem permís al violoncel –va, va, va– per tornar a fer servir el conjur obstinat sobre les vuit notes que l’avorreixen. Protesta, però claudica: re, la, si, fa#, sol, re, sol, la. Veniu, veniu.
Això que sona ho conec.
I funciona. Canvien de plans i s’acosten per escoltar-nos, somriuen, aplaudeixen, s’inciten els uns als altres a deixar anar unes monedes sobre les que hem reunit aquell matí, clinc, clinc, que comptarem fent un refresc aigualit en un local d’entrepans –piletes de cent, cinc-centes, mil– i repartirem a parts iguals abans de ser quatre adolescents de catorze anys que un migdia de dissabte pels volts de Nadal tornen a casa amb una petita fortuna a la butxaca.
