És una crida. Em crida. Em vol des de sempre i pels segles dels segles. Pum, pum, pum, pum.
Seria normal pensar que el primer que se’m mou és un peu. Amunt i avall picant a terra. Seria l’esperable. Semblaria lògic. Un peu que m’arrossegaria el cos a dalt d’un vagó d’un tren en marxa que circula sobre les vies infinites d’un ritme ancestral. Pum, pum, pum, pum. El més antic, el més bàsic amb què vam dividir el temps en les parts iguals que convenien a la possibilitat motriu dels nostres cossos. Però m’he hagut de desfer d’una imatge mental que és només una convenció imaginària perquè no és un peu, on sento el clic. El canvi és a la boca. Que se’m relaxa i li roba a la gravetat un somriure arcaic, involucionat. Un que no sabria trobar-me a la cara d’alegria ni a les fotos de record. Lleugeríssim. Un somriure com un esquinç indolor sobre pell llisa que no sé inventar-me, que no sé fingir. Una tensió petita als llavis que busco dins el cap i que trobo també –i només– al catàleg expressiu que s’allibera en algun passatge de la intimitat i l’acalorament eròtics.
És un lloc segur. Pum, pum, pum, pum. Puc saber exactament on caurà el pròxim cop perquè té la previsibilitat de la línia recta, d’una successió matemàtica. És un simulacre de seguretat feta ritme on futur, passat i present són una cosa certa, un recer. El ritme és una veritat indestructible. I en la garantia d’aquesta freqüència és quan sé deixar el cos moure’s viu i lliure, en confort. I el pum, pum, pum, pum que ho omple tot a fora em vessa a dins fins a l’estómac per l’escletxa d’aquell somriure de koré com un aliment primitiu que m’avida la carn, nervis i ossos. Mannà d’efecte instantani. I m’intoxica la sang, que s’esvera, circula, m’arriba, ara sí, a aquell peu que pica a terra seguint el pols, l’eurítmia tossuda i confiable que ja ho és tot.
Em fa ser un cor més gran que el cor. Pum, pum, pum, pum. I batego tota jo tan lluny de mi com sé, abandonada al trànsit que dicta un mantra intel·ligible a cent vint-i-tres pulsacions per minut en repetició contínua. Els ulls tancats, la cara enlaire. I el món, que hi és i no, ni diu, ni opina. I ballo, ballo, ballo en l’espai íntim on soc, fet de materials intangibles. So, seguretat i foscor, un temple expiatori on no hi ha lloc per als dimonis. I ballo, ballo, ballo. Pum, pum, pum, pum. I no soc res i també ho soc tot. Ara i sempre, lliure en la facilitat atàvica d’un bombo a negres.
