Ingredients: guitarra, quatre acords apresos un estiu de campaments, cor adolescent fet miques.
Espai: aula d’escola de música amb les parets pintades del color del sidral de coca-cola i motllures blanques que falquen un sostre altíssim.
Recepta: trista cançó de desamor.
Estructura: introducció, estrofa, estrofa, tornada, estrofa, estrofa, tornada, tornada.
Resultat: naufragi.
La meva trista cançó de desamor va ser però no va ser, com existeix i deixa d’existir un naufragi sota la pell esvalotada del mar. Escriure una cançó semblava el més natural de fer en aquella circumstància, com si una autopista de quatre carrils creués la realitat i unís per força el desengany i una explicació amb lletra i música. Un cap adolescent veu/viu un món fet de distàncies curtes, de pics contigus sense valls, mentre assaja el que suposa que és ser gran. «La gent pateix perquè els nens juguen amb pistoles i els adolescents miren vídeos violents; els fa por que siguin vençuts per una mena de cultura de la violència –escriu Nick Hornby a Alta fidelitat, en traducció de Dolors Udina–. Ningú no pateix pels nens que escolten milers –literalment milers– de cançons sobre cors destrossats, rebuig, dolor, misèria, i pèrdua». Per culpa dels tics dramàtics de l’edat i la música pop, una cançó em semblava l’única opció per fer entendre al món la meva desgràcia: el no-amor d’un nen cruel, l’aspiració de comèdia romàntica avortada.
Només en recordo la melodia. He hagut de fer una mica de memòria, però he aconseguit taral·lejar-la sencera i això, tants anys després, em sembla extraordinari. No és gran cosa, esclar, i fa el tuf de les cançons de cantautor que vaig aprendre als campaments. No havia escoltat prou McCartney. De la lletra, res de res. Sé què volia dir –encara ho penso, nen cruel– però no com ho deia. Aposto: domini dislocat de la mètrica i gesticulació verbal exagerada. No li vaig posar títol com Victor Frankenstein no va donar nom a la criatura. No va quedar escrita enlloc i, bones notícies, una trista cançó de desamor –una altra– es va perdre en algun no-lloc com ho és l’adolescència i ho són tots els naufragis.
No n’hi ha hagut mai cap més. Confesso que aquella meva temptativa em fa un punt de vergonya, però tenia cert valor: una nena intentava explicar-se, dir alguna cosa. Penso sovint en una carta que la ballarina Martha Graham, una dona importantíssima, va escriure a la seva amiga –i també ballarina– Agnes de Mille. És un d’aquells textos que se citen periòdicament i, fora de context, de la biografia que De Mille va escriure sobre Graham (Martha: The Life and Work of Martha Graham), flirtegen perillosament amb l’autoajuda o una espiritualitat mal entesa de línies rectes i pics contigus sense valls. Em fa riure que podria ser un vinil estampat a les parets d’una franquícia de centres de ioga. Graham li diu: «Hi ha una vitalitat, una força vital, una acceleració que es tradueix en acció a través teu i, com que de tu només n’hi ha una, aquesta expressió és única. Si la bloqueges, no existirà mai a través de cap altre mitjà i es perdrà. El món no la tindrà. No és cosa teva determinar ni si és prou bona, ni si és valuosa, ni com es compara amb altres expressions. El que et toca és assegurar-te que sigui clarament i directament teva, mantenir el canal obert. Ni tan sols has de creure en tu mateixa o en el que fas. T’has de mantenir conscient i oberta als impulsos que et motiven». Amb tots els peròs, dificultats i distàncies iròniques fetes d’edat i vergonya, crec que té raó i vull pensar que la meva única i trista cançó de desamor era simplement un intent i que amb el temps he anat buscant/trobant la manera, les maneres. Les meves.
Fa un temps vaig voler tenir la biografia escrita per De Mille. Vaig trobar-la de segona mà a Internet per quatre lliures més l’enviament. La vaig comprar i van enviar-me-la. No l’he rebuda mai. Potser ha anat a parar al mateix no-lloc de l’adolescència i tots els naufragis on es conserva una trista cançó de desamor.
“Pulsacions per minut” és una secció d’Andrea Jofre sobre música, memòria i vida, perquè el tempo musical i el ritme cardíac que ens manté vius es mesuren en pulsacions per minut.
