A vegades ens sentim com una bombolla de sabó intentant sobreviure en un camp d’espines. Tot costa massa, i els fets, la gent, els espais que ens envolten són rígids, cantelluts i amb sons forts, i nosaltres necessitem silenci, perquè estem vulnerables i transparents en un món en tecnicolor. És com si fins i tot l’aire que alenem tingués textura i costés d’anar avall. Hi ha etapes en la vida en les quals tot sembla aspre, en què viure és intentar-ho cada dia, i no és fàcil, perquè el que abans fèiem sense adonar-nos ara ens costa un esforç.
Arriba, però, l’estiu, i deixem la tovallola a la sorra, i ens acostem amb reverència a trencar d’ona, observant com l’escuma mor als peus.
Gaudim d’aquest primer moment de la temperatura. Tot i saber-la, quina dolça sorpresa, tan freda. Va i ve, i sabem esperar-la, rebre-la i acceptar-la. Temperar-nos a poc a poc. Tant de bo sabéssim fer igual amb la pena.
Quan el peu s’ha acostumat al canvi, a poc a poc entrem una mica més, mirant cap aquest blanc blau que volem que ens engoleixi. Abandonem el cos, afluixem les cames i ens deixem vèncer, caiem al mar mentre exhalem amb confiança i ens submergim.
I el món ja no és dur i cantellut, el nostre cos ara llisca suau. Tenim la pell arrecerada d’aquest sol inclement, retenim, golafres, l’aire als pulmons mentre les onades ens gronxen i després, molt a poc a poc, deixem que les bombolles surtin, ens pessigollegin i s’enlairin joioses a la superfície.
Sentim el zumzeig esmorteït dels sons dins l’aigua. Alguna barca molt llunyana, algun crit d’un infant que juga, algun corrent submarí més fred.
Assaborim la ingravidesa, finalment aquest cos no pesa tant, es mou gràcil, festejant l’onada, i tot lo de la terra és llunyà, dur i aspre, mentre l’aigua ens agombola, és amable, hi surem suaus, amb aquella mandra dolça de l’abandó confiat.
Volem ser peix, onada, alga, volem ser raig de llum filtrat, plàncton, balena, mentre al cel núvols impertèrrits passen veloços cap a espais llunyans on altres dols es dissolen en d’altres aigües.
Submergir-me al mar. Com tornar al ventre de la mare, on tot era tebi, amable i suau.
I a fora encara hi ha dies aspres en què l’aire crema, el sol resseca, els llençols són com ortigues i fins i tot alenar fa mal.
En canvi, aquí, al mar, el cos sura indolent, mandrós i elegant, i ens podem deixar anar, perdem el contorn, ens fonem, voldríem ser efervescents i dissoldre’ns-hi, perdre el jo per ser mar, per ser onada.
Quan tot és costa amunt, em somnio líquida, evaporant la por, l’angoixa i la pena. Em vull mar. ¿Per què li diuen fer el mort? Jo no em sento mai tan viva com quan soc a l'aigua.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
