Fent pessigolles al lòbul, just a la punta, el teu alè m’escalfa mentre xiuxiueges el meu nom, i la teva veu, com de xocolata calenta, baixa pel conducte de l’orella, oli tebi que em penetra, suau, lent, tota jo vibro amb la ressonància del que em dius.
–¿Eh?
–Que em passis el llapis.
Apuntes el que diu el director. Pizzicato als compassos següents.
Deixes descuidat el llapis al faristol, i cau a terra. Ens ajupim alhora. A prop, ben a prop, mesclada amb l’olor del teatre, de fusta noble i vellut, la teva olor, com aquell cromatisme inesperat, aleno fondo i m’eriça la pell, on és, dius, i jo ja l’he vist però faig veure que no, per continuar com si fóssim adolescents a escola, ajupits, amagats en la foscúria. ¿Em faries un petó, ara? ¿Un furtiu, gairebé innocent, com aquells de quan era nena i tenia amb prou feina botonets al tors i el cabell molt llarg i portava els mitjons de l’uniforme caiguts?
Allà, dius assenyalant-lo i jo l’agafo, i te’l dono i ens toquem. Aquesta mà tan treballada, aquests dits tan àgils, què farien en mi, penso, i he de relaxar-me i no sé fer-ho.
T’incorpores abans que jo. Torno a lloc despentinada, una mica ruboritzada, i tu ja estàs tocant i jo encara estic amb el cor en trèmolo.
Quan l’arc comença a lliscar per la corda, la fusta del violí em fa pessigolles al coll, i jo m’estremeixo de pensar que a tu, company de faristol que estàs tocant el mateix, també et deu fer la mateixa pessigolla, el teu instrument.
¿És això de tocar junts el que em fa sentir tan propera a tu? En la música els nostres cossos se sincronitzen, anem alhora, els nostres arcs, però també la nostra respiració, al levare i durant tota l’obra, la nostra consciència va a algun lloc on ens confonem, perdem el contorn, ens tornem un. El teu so i el meu, unint-se, relligant-se com dues llengües inquietes, nervioses, humides, els nostres instruments vibren a l'uníson i nosaltres obeïm aquesta vibració a la qual ens condueix l’harmonia.
Uhmm… Deixem-nos portar, amor. Vull que fem amb la carn el que fem amb la música: vull diluir la meva veu amb la teva per fer néixer un so diferent, els teus harmònics i els meus, ressonant en l’espai, unint-se en un de sol. Deixa’m ser l’instrument del teu plaer. Agafa’m, pren-me, poseeix-me. Tensa el meu desig com les cordes del violí, fes-me vibrar en un crescendo implacable. Entona la melodia a la vall del meu coll. Als mugrons, erectes. La teva barba al meu ventre, i la llengua al meu llombrígol, fred i calent, aspre i suau, tot alhora sobre el meu cos que et rep, i m’estremeixo i somric. Aixeques el cap un moment, abans de submergir-te en el meu vèrtex. El guspireig de la teva mirada còmplice. Saps el que em faràs, i saps com ho rebré.
Vull que el meu sexe tingui gust de tu. De la teva suor. Del teu alè. De la teva saliva. Vull estar bruta de tu. Alimenta implacable el meu desfici. No soc jo. Soc un garbuix de plaer, d’urgència, soc una vibració desesperada en la teva boca golafre. Incorpora’t. Vine, posa’t sobre meu, vull que em pesis com un contrabaix. Clava’m la mirada, no deixis de mirar-me mentre entres en mi, no tanquis els ulls. M’agrada aquest primer moment, quan encara costa.
Entona amb saviesa la rítmica en el meu cos. Lento maestoso. Adagio. Allegretto. Crescendo. Accelerando molto. Stretto. Con fuoco. Stringendo.
Coda: Mira’m.
Somriem, sorpresos, sadolls i feliços.
Petons suaus. El redoble de tambors s’asserena.
Perdendosi.
Somrius murri. Recuperem l’alè, enllacem les mans, em fas un petó suau al capciró dels dits. ¿Estàs bé?, preguntes.
Sí. Mai he estat millor.
Vull un da capo.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
