Comença l’oboè. Amb un acompanyament en pizzicato, molt senzill, del baix continu, entona un so que no arriba a ser llastimós i, dansant, l’eleva amb elegància, per a continuació fer una pregunta que recull el violí.
I el violí contesta a l’oboè, i després s’intercanvien els papers, i amb tendresa es miren, s’interpel·len, ¿vens, vens amb mi? I com la cinta de moëbius, no saps qui està responent i qui pregunta, només saps que es donen peu, un convida a l’altre, es troben en algun meandre de la melodia i fan giragonses felices.
I sembla que la música faci jocs en l’aire, com si fos seda d’uns ballarins dins l’aigua o volutes mandroses del fum d’un cigarreta. L’oboè i el violí dansen com les papallones festegen. Diries que es toquen suaument la punta dels dits, sense arribar a agafar-se la mà. La melodia és un joc de seducció, torna l’oboè a dir vine amb mi, i el violí el segueix, per aturar-se i marxar quan l’oboè se li acosta. Amb delit es contemplen, es condueixen l’un a l’altre, i potser es pregunten, els dos, per què estan així, perseguint-se, donant-se peu, entortolligant la seva música, però fent uníson tan pocs moments. S’estan tota la peça així, vigilant-se, perseguint-se, desitjant-se, demanant-se, volen estar junts, deixant cadascú espai a l'altre per brillar, sense abraçar-se amb calma, perquè el pizzicato del baix, com els dies feixucs, avança implacable i no els deixa entretenir-se.
I cadascú necessita saber que l’altre hi és, i canta la seva part sabent-se recolzat de lluny. Potser, qui sap, es pregunten si algun dia, sigui en una cadença, sigui en un uníson, deixaran de jugar al gat i la rata i es trobaran, joiosos i purs, en la mateixa melodia.
I tu acabes d’enviar-li un missatge, pren-te el temps que necessitis, i ha contestat gràcies, però no era això el que volies dir, volies dir-li et vull sempre, entenc que ara no pots, entenc que tens massa coses i que no et vols trencar, entenc que tot i que no vols renunciar a mi, soc l’únic que pots posar en suspens, mentre endreces la família, la feina, els fills, la teva salut. Vols dir ho entenc, respecto que no m’agafis, però no em deixis marxar, vols dir-li canta amb mi, ni que sigui una música com aquesta. I veus que en aquesta història heu estat l’oboè i el violí, perseguint-vos, recolzant-vos, gaudint de pocs unísons, però tot i així, quins moments, no els canviaries per res del món.
Però l’orgull, però el cansament de ser sempre tu qui fa el pas, però la por que guanyi la por i se’n vagi et fa callar, quan el que tu voldries dir-li és que potser a l’oboè i al violí ja els va bé aquesta història.
Perquè també a tu, potser, ja et va bé això sense nom, aquest lament elegant i sensual que fa temps que entoneu, amb les seves dificultats i els instants lluminosos, aquest projecte boig que ningú entendria ni aprovaria si pogués ser públic, aquesta felicitat sense lloc on posar-se, lleugera i anònima, etèria i alhora contundent, com la música.
I vols que entengui que quan li dius pren-te el teu temps li estàs dient però vine amb mi, que et vull, que els dies són millors amb les nostres tendreses, que accepto que hem d’estar així, estimant-nos de lluny, tocant-nos amb prou feines amb les puntes dels dits, que m’omple més la vida coincidint de tant en tant amb la teva melodia que amb el silenci.
L’oboè i el violí continuen dansant, buscant-se, desitjant-se, trobant-se, separant-se, donant-se espai, però sent-hi, abraçant cadascú la música de l’altre, acceptant els espais entre ells, recollint el so.
I tu li has dit pren-te el teu temps, però volies dir-li no em deixis, que et vull.
