Quan vaig cap al cotxe penso en tot el que he de fer abans que s’acabi l’estiu i m’atabalo. Entre altres mil coses, hi ha aquest article. No sé com entomar-lo, però sé que vull parlar de l’Epitafi de Seikilos, la partitura sencera més antiga conservada. Del segle I o II de la nostra era, és una inscripció en una pedra i, com el seu nom indica, és un epitafi, dedicat a Euterpe. Té una introducció, un text que diu “soc una imatge de pedra, Seikilos m’ha posat on soc, en senyal d’etern record”. I després hi ha la partitura, un text amb indicacions d’entonació (sense ritme, tot i que se li suposa).
El text de la cançó diu alguna cosa semblant a això:
“Mentre visquis, brilla / no tinguis por de res / que la vida dura poc / i el temps reclama el seu tribut”.
Em sembla tota una declaració d’intencions que la primera partitura conservada ens digui que visquem intensament, que això s’acaba ràpid, que brillem abans que s’apagui.
Hi penso mentre condueixo per un carrer que va vorera de mar. Vaig prou lenta per entretenir-me a assaborir la lluïssor de l’aigua, el corb marí que sempre està a la mateixa roca, l’illa de Cabrera allà lluny, un veler a punt de tombar darrere el far.
Està sent un estiu molt estrany. La casa on estem és sempre la mateixa, però nosaltres hi arribem diferents, enguany els joves treballen i no vindran tant, els avis van envellint, els nens ja no ho són tant. Les cigales continuen entabanant el dia amb el seu cant monòton, els moixos esquius passen veloços pel vespre i es barallen de matinada, els grills canten la nit i l’estiu avança, mentre Seikilos, trencat de dolor per la mort d’Euterpe, em repeteix no tinguis por de viure.
Vaig a poc a poc resseguint el mar, que aquí hi ha radars de velocitat i s’ha d’anar amb compte, i recordo que aquesta setmana hi ha les Perseides. Cada any passàvem la nit en vetlla, comptant estrelles. Enguany, però, els que m’acompanyaven són fora, no li trobo el sentit a anar-hi sola. Penso en els que estimo. Sé que ara estan conduint, i m’imagino els seus cotxes, lluny d’aquesta illa, per camins que jo mai visitaré.
Les roques del costat del mar són com agulles: tants anys rebent els esquitxos s’han anat erosionant, tornant-se escarpades. Costa caminar-hi fins i tot calçada. A mi em fascina com l’aigua pot destruir la pedra, me’n faig creus pensant en la insistència del mar, colpejant una i altra vegada. Diries que duu les de perdre, amb la duresa del terreny, però al final guanya. Després em plantejo quants temporals m’han fet ser com soc. Em pregunto també si he estat com les roques i m’he tornat esquerpa amb els cops, o si he fet com la sorra de la platja, que és fina i amable, filla de tantes pedres i tantes tempestes.
El xat dels companys de BUP treu fum. Ha mort la Montse, d’una maleïda malaltia que no dona treva. La recordem amb quinze anys, la mirada espurnejant, el somriure fresc, sempre de cara, alegre, entusiasta. A tots ens ha agafat a contrapeu aquesta mort. El telèfon se m’omple de missatges en record seu, celebrant la vida, fent intencions de no estalviar-nos cap petó, cap petita felicitat diària. Perquè ja ho sabem, que el temps va massa ràpid, que avui hi som i demà no, però sovint fem com si no ho sabéssim, i fot molta ràbia que ens en recordem quan algú, com la Montse, marxa massa d’hora.
Escolto la música al cotxe i soc profundament feliç i desgraciada alhora, és com si tots els sentiments m’haguessin fet bola, i necessito aturar-me perquè em fa por esclatar a plorar al volant, sense saber si ploro d’alegria, de pena, de ràbia, de plenitud o de tot plegat.
La pedra on hi ha l’epitafi de Seikilos es va perdre durant una guerra, i es va trobar, al cap de molts anys, en una casa de poble, on feia de peu per a un test. Em sembla genial, això tan prosaic que una peça tan important estigués al fons d’un corral. És com una lliçó: molta transcendència i molta història, però sigues útil.
Continuo conduint, mentre penso que, mentre dormi, plouran estels. Em pregunto quantes coses importants passen mentre dormo.
El nus a la gola d’alguna manera s’ha convertit en una vibració a l’estèrnum. Recordo la Montse i li envio el meu amor, i penso que el rep. Passa la vida, les tempestes i l’estiu, i tornen les Perseides, i els fills es fan grans, els pares envelleixen, ja no tinc la regla i els corbs marins continuen impertèrrits vigilant el mar.
Mentre Seikilos continua repetint-me que brilli mentre visqui, les estrelles em diuen que els fugaços som nosaltres.
