Som una mena de secta, els insomnes. Com els amants dels gats o com els immigrants, quan reconeixem entre la multitud un dels nostres, ens fem confidències, ens expliquem trucs, ens abraçaríem, si poguéssim. Com les famílies infelices, cadascú ho som a la nostra manera. Alguns ens desvetllem d’una revolada a mitja nit, com si ens haguessin expulsat amb violència del paradís. D’altres donen voltes abans d’aconseguir conciliar el son, d’altres es desperten absurdament d’hora i no aconsegueixen tornar-hi.
Que llargues que són, les nits dels que no podem dormir. El cap bull, entortolligant-se en pensaments, gestions pendents, preocupacions, records que fan basarda, mentre les hores passen i fem repàs de tot el que hem de fer el dia següent, intentant contenir l’angoixa que ens provoca el pas de les hores en blanc i preguntant-nos si tindrem el cos a punt o si el cansament serà tan intens que ens clavarà en el pou de la mediocritat.
Cap posició se’ns fa còmoda, al llit. Podem canviar de coixí, posar o llevar flassades, vigilar l’orientació de l’habitació, escoltar pòdcasts relaxants o enregistraments de soroll blanc.
Quan estem farts de donar voltes, a vegades canviem d’habitació. Fa anys els meus fills estudiaven fora i solia anar al seu llit. Respirava fondo, cercant la seva olor en els llençols, intentant imaginar-me’ls allà lluny, en aquell país fred, i intentava connectar amb les seves ànimes immenses, respirant confiades en el son. M’imaginava les finestres, entelades per la condensació, al davant d’un paisatge fred. Ells, calentons sota un edredó florejat horrible, sense saber que jo vetllava i pensava en ells. ¿Potser la meva vigília els espantava els malsons? ¿Potser jo els havia absorbit tots, i a ells no els en quedaven més que bons? Si així fóra, si el meu pensament els protegia, donava per bona la tortura de les hores eternes.
Algunes nits accepto que ja no dormiré més i m’aixeco a treballar. Intento escriure, i teclejo sovint amb els ulls tancats, desitjant que a poc a poc la son em venci.
Que fàcil que ho teniu, això d’aconsellar-nos, vosaltres, els que dormiu bé. Amb la vostra feliç inconsciència ens parleu d’herbes, d’infusions (idea fantàstica per haver-nos d’aixecar a mitja nit per orinar), d’olis essencials, de respiracions profundes, de melatonines, flors de Bach, ioga, meditacions i altres remeis, sense saber que tot això que se us acut i ens recomaneu, alegrement convençuts que som tan beneits que no se’ns ha acudit abans, ja ho hem provat mil cops.
I res funciona, estimats. Perquè no és que no tinguem son. És que en tenim, i no aconseguim dormir. I sí, no és lògic, costa d’entendre, però és el que és, i punt.
Us he de confessar que he començat aquest article moltes vegades. En els textos, com a la música, és molt important trobar el to, i jo no el trobava pas.
Segons Forkel, biògraf de J.S.Bach, el comte Kaiserling tenia, també, problemes d’insomni, i va encomanar a Bach que li escrivís una peça perquè el clavicordista de la seva cort, Johann Gottlieb Goldberg, l’entretingués en les llargues nits. Sembla ser que, quan no podia dormir, el comte feia cridar el músic, que li tocava música relaxant darrere una cortina, durant tota la nit.
En una de les moltes versions d’aquest article m’imaginava Bach, insomne també, escrivint, arran d’aquest encàrrec, les seves fantàstiques Variacions Goldberg. Me l’afigurava amb una manta sobre el clavicordi, per esmorteir el so, amb la llum vacil·lant d’una espelma, tallant amb una navalla la punta de la ploma d’oca abans de sucar-la en tinta per a escriure el que sentireu a l’audició que acompanya aquest text.
Pensava que potser havia estat insomne (en som tants!) i en les primeres versions d’aquest article, Bach, ja madur, recordava de nit l’època en que havia dormit tan malament, just després de la mort de la seva primera esposa, Bàrbara. És fàcil de pensar que a un home que acaba de quedar vidu amb fills petits li costi de dormir.
No li acabava de trobar el to, però.
Primer, perquè la història del comte i el pobre músic tocant de nit per entretenir-lo no està del tot comprovada, i potser és una invenció del seu biògraf (tot i que si no è vero...)
D’altra banda, a més, a Bach se li van morir molts fills: del primer matrimoni en va perdre tres (en van sobreviure quatre) i del segon matrimoni en va tenir tretze i només van viure cinc. En total, se li van morir onze fills. ¿Us passa això de que, de sobte, enteneu de debò alguna cosa que ja sabíeu? Doncs en una d’aquestes nits (perquè jo, com el Bach que m’imaginava, escric sovint de nit), mentre sentia el campanar de Santa Maria donant les mitges hores una i una altra vegada, aquesta dada em va caure a sobre com una pedrada al fetge, quan la vaig entendre. No volia posar tots els fills en un paquet. Cadascun era una personeta, una vida, i em va fer molt de mal pensar en la pena que li nasqués un altre fill i no sabés si havia d’estimar-lo, perquè potser aviat es moriria. I no trobava el to, perquè no puc imaginar tant de dolor. No em cap.
I pensant en totes aquestes circumstàncies, he de dir que Bach em sembla un possible membre d’aquesta secta dels que ens costa dormir. O sigui que potser vaig desestimar la primera idea massa ràpid. Potser sí, que aquest article hauria de focalitzar-se en Bach treballant perquè no pot dormir.
Imagineu-vos-el, doncs. En una estança a les fosques, el nostre compositor té el rostre dins la petita bombolla de llum que fa una espelma. Era ample d’espatlles, corpulent. A mitja nit i a casa, no portava la perruca: quatre cabells, viciats per les mil voltes donades al coixí. La cara de son. Un xal gruixut sobre les espatlles, potser un jersei ample de llana, una peça de roba que havia tingut temps millors. Després d’entendre que ja no podrà dormir més, decideix escriure. No sabem com li va venir la idea, com la melodia de l’ària va anar-ser fent present, tan senzilla que sembla espontània. Els que escrivim, però, ja sabem com costa d’arribar a fer les coses senzilles.
No sabem quant li va costar escriure-la, però sembla que al comte Kaiserling li va agradar força aquesta composició, i va pagar a Bach l’equivalent a gairebé el sou d’un any com a Kantor de la Thomaskirche. ¿Potser aquesta injecció de diners va ajudar-lo a descansar millor durant la nit?
Mai ho sabrem.
