Tècnicament, res ha canviat. Però de fa un minut tot és diferent. Asseguda a la tassa del vàter, encara desconcertada, tanques els ulls, respires fondo. Tot pren una altra dimensió. Com si abans fossis una circumferència, però aquestes dues ratlles violàcies, tan tènues encara, t’hagin convertit en una esfera rotunda.
Amb el cor desbocat, les tornes a mirar. Sents una lleugeresa estranya a l'estèrnum, com si els ossos poguessin vibrar des de la medul·la. Tot el que és fora d’aquella finestreta, amb prou feines un centímetre, es difumina, i deixes de sentir el soroll de la cisterna, les passes d’un veí que en un altre bany es dutxa, el batec del matí. No hi ha res més al món que aquestes dues línies, tan lleus que podrien esborrar-se al sol, i per això les mires fixament, per por que marxin, que sigui una imaginació, que la teva vista t’enganyi per fer-te contenta.
Però t’has rentat les dents. T’has dutxat. T’has vestit, i quan tornes a mirar, amb una mica de prevenció, la segona ratlla continua allà.
D’aquí a una estona sortiràs al carrer. Valores la notícia, que ara és només teva, però que esclatarà amb una efervescència alegre i esquitxarà d’alegria el teu voltant. Per una intuïció estranya, vols guardar encara aquest tresor només per a tu, avara de la teva alegria, com si compartint-la la poguessis esbravar.
Ara aquest rum-rum és un gra de mostassa, minúscul i concentrat com un univers a punt d’esclatar.
Sortiràs de casa amb un somriure com de beneita, amb una lluïssor diferent als ulls, a la pell, als cabells, amb el caminar lleuger, conscient de dur una llum immensa que encara ningú pot percebre. Com acabada d’enamorar. Com quan has guanyat un premi i no pots dir-ho a ningú encara. Com quan era el teu aniversari i sorties d’escola sabent que a casa hi hauria pastís. Com quan havies fet un examen difícil i t’havia anat molt bé. Com quan s’acabaven les classes i començaves les vacances. Com anar-te’n a dormir la nit de Reis. Com el primer dia que anaves a banyar al mar. Com entrar a casa els avis i que fes olor de menjar. Com veure a la planta que has mimat un bulb diminut que intueixes que serà la primera flor. Com rebre una carta.
Tot lo altre ja arribarà. Els marejos, les indisposicions, la son implacable, les mans balbes, la dificultat per concentrar-te, el nervi per endreçar, la preocupació pel món que es trobarà, la plorera indiscreta que a qualsevol moment t’envairà, els peus inflats, la mandra infinita de fer res, l’ànsia de menjar coses inaudites, el sentiment de ser una mena de peix globus, la poca autoestima en veure’t enorme, maldestra i ensopida. El mal als pits, les nits agitades orinant a cada moment, la por al part, les visites mèdiques, els intents de desxifrar en aquella ombra de l’ecografia un rastre que es pugui reconèixer, fer espai a l’habitació, a la casa, a la vida. Les llistes interminables de noms possibles, i tota la negociació que comporta.
Les bones intencions, devorant llibres de criança, de psicologia, de nutrició. La por que alguna cosa no vagi bé, perquè hi ha tantes peces, en aquest calidoscopi, tantes coses que poden anar malament, que acceptes que alguna d’elles no serà com toca, però bé, potser és el primer ensenyament: la maternitat no sol ser com volíem, sinó com és.
I això ho entendràs a poc a poc, entre frustracions i enrabiades, negociant l’expectativa que tenies i el que és al capdavall, fent les paus amb aquesta mare perfecta que volies ser i que ja entens que no seràs mai, com tampoc ho fou la teva, a la que amb sort ara entendràs una mica més.
Ara, però, sortint de l’ascensor i creuant-te amb un veí a qui saludes amb un entusiasme que no entendrà, te n’adones que estàs taral·lejant el Magnificat.
