Potser qui ha perdut els pares massa d’hora, sigui en penoses malalties o en destralades fulminants, ens canviaria el lloc. Enyorar els pares ha de ser tan terrible! Nosaltres et tenim aquí, i encara, en certa manera, ets tu, per ventura ets més tu que abans. No ho sabrem mai. En tot cas, a la meva edat puc dir “vaig a veure el pare”, i això és un luxe infinit, ho sé.
Però el preu a pagar s’ha de tenir en compte.
Hem de tenir cura de tu, estàs envellint a una velocitat vertiginosa i cada vegada ens necessites més. Et deixes cuidar, amb una mansuetud que em sorprèn, tan fort, tan resolt, fins i tot diria tan orgullós que eres fa un temps.
Ara ets un vell afectuós i força demandant, que reclama que el vagin a veure, que es queixa, que repeteix les mateixes anècdotes una i altra vegada, que recorda què feia fa seixanta anys i oblida el que ha fet al matí, que sovint perd les contencions socials i diu el que pensa sense cap mena de filtre, com els nens petits.
El diagnòstic terrible és la paraula tabú de la família, que no gosem pronunciar i que sura amenaçadora i fosca. Tenim clar cap on anem, la teva mare també va patir aquesta malaltia que us corca l’enteniment. Tu ho saps, també, però no sé si fas veure que no, o és que has decidit treure-la del teu vocabulari. O potser el nom de la malaltia és un d’aquests conceptes que se’t perden pels meandres del cervell, com tot el que és més o menys recent.
Així doncs, aquest és el futur que ens espera: t’aniràs esborrant, el teu coneixement es difuminarà, a poc a poc perdràs destreses, et costarà verbalitzar el que sents. Com si la vida fos capicua, perdràs habilitats més o menys en l’ordre invers en que les vas adquirir en néixer: primer les cames, després les mans, la parla, la deglució. Sabem que potser algun dia deixaràs de conèixer-nos, i això és una fiblada al cor que no puc expressar amb paraules. Si som el que recordem, ¿què seràs tu, quan ja no recordis res? ¿Oblidaràs el meu nom, potser, però sabràs encara que ens estimem?
Voldria pensar que sí. La teva mare, la meva padrina, no recordava qui érem, però sabia perfectament que ens estimava molt. Quan ja no podia parlar, ens deia coses amb aquells ulls intensos que no volien encara ser derrotats.
El futur ens preocupa, molt. Intentem viure el present, assaborir els moments en què encara participes de la tertúlia, el teu sentit de l’humor, la tendresa que ara vesses a cabassos, tu que abans eres tan contingut. Amb les velleses has deixat anar tota l’emoció i la sensibilitat que els anys d’educació masclista t'havien castrat. Per això sovint em pregunto qui és el meu autèntic pare: si aquell home recte i una mica absent, pluriempleat i atabalat, que arribava tan tard a casa i marxava tan d’hora i que els caps de setmana estava extenuat; o aquest vellet entranyable que somriu beatíficament als nets, que agafa el gaiato per anar a veure el mar, que dormita sovint amb el televisor escopint bestieses.
Suposo que tots sou el meu pare, i a tots us estimo. Així com una recta és una successió d’infinits punts, la teva vida és una successió de moments, mil tus, un al costat de l’altre: el pare autoritari, l’avi entranyable, el jove tímid que fores, el funcionari recte, el professor seriós. Acompanyar-te tants anys em dona una visió privilegiada, i com m’agrada poder-te estimar, i estimar-te tant, amb totes les coses de tu que no m’agraden, amb els records dolents també (aquelles discussions ferotges!). I ara, vell i precari, comprenc i accepto tot el camí que has fet, totes les versions que has anat sent.
Potser sí que els que enyoren els pares ens tenen enveja. El problema, papà, és que jo també t’enyor, i molt. Vas difuminant-te en els plecs de la memòria. Abraço el que ets ara, i fent-ho abraço també tot el que has estat abans. Vas estar a punt de morir quan jo tenia deu anys. Tot aquest temps de propina ens ha concedit moments de desencontre, i també feliços, compartint amb tu projectes, conèixer els nets i veure’ls encarrilats, i també aquesta etapa final de tendresa, de dedicació, de somriures i estones d’estar al costat teu en silenci. Simplement sent-hi.
Tot i així, penso que podem entomar el que passa d’una altra manera:
Tantes vegades que hem dit la vida és curta, i hem continuat vivint com si ho ignoréssim. En canvi la teva situació no ens permet amagar el cap sota l’ala. El rellotge de sorra va caient, i la malaltia va avançant. I nosaltres tenim l’oportunitat d’assaborir aquestes estones, perquè sabem que tenen data de caducitat, i això dona a cada dia que vivim amb tu un valor incalculable.
La màgia del primer amor consisteix en la nostra ignorància que pugui tenir fi. La màgia d’aquest amor immens que ens tenim ara és la consciència que s’acaba, que te’n vas. Que més aviat que tard deixaràs de ser tu, abans de deixar de ser.
I és duríssim.
Potser és la teva darrera gran lliçó, el teu regal immens.
