A l'òpera Rusalka, Antonín Dvorak fa que una rusalka –una figura mitològica eslava, que ve a ser el que aquí en diríem una dona d’aigua– demani a la lluna, en una bellíssima ària, que li deixi experimentar què és l’amor. Tot i que sap que per estimar un home haurà de renunciar a la seva veu i a la seva immortalitat, troba que val la pena tanta renúncia, si és el preu d’estimar.
Ai, Rusalka: ets el que en mallorquí en diem una errada de comptes: et pensaves que amb l’amor n’hi hauria prou. I vas comprometre la teva essència per estar amb un príncep que, ves per on, quan et va tenir, va trobar que no n’hi havia per tant, i es va encaterinar d’una altra. Perquè ¿saps, estimada? Tu has pogut vèncer mil obstacles, t’has emmotllat al que la societat et demana, has callat, t’has transformat… però això no obliga l’altre a voler-te. I et faria un flac favor si estigués amb tu per rescabalar-te dels esforços que has fet. Perquè potser (perdona la cruesa) renunciant a les teves qualitats has deixat de ser tu, i ja no et poden estimar.
Suposo que és molt fàcil jutjar-te des de la meva posició de dona del segle XXI. Penso en tu, i en tantes dones que encara ara ho comprometen tot a aquest amor romàntic, arravatat i decisiu. Algunes vegades, t’he de confessar, jo mateixa havia caigut en el parany, i havia pensat que si patia tant era que estimava molt, i que deixar que els sentiments controlessin la meva vida donava valor a la seva fortalesa, a aquell “amor”, que, bé, potser era una mica asimètric, però ja se sap, cadascú estima com és, i si jo era molt apassionada en tot, doncs clar, havia de sentir-ho tot molt fort. Ups. Quan vaig veure que de cap manera el goig compensava el dolor que pagava, vaig saber sortir-me’n. Vaig aprendre a no renunciar a ser jo per ser estimada. No vaig callar mai, i molt menys per por de ser massa.
Tu no en vas saber prou, Rusalka. Potser com tantes, vas pensar que donació, generositat i renúncia eren el centre de l’amor. I bé, segurament hi han de ser, però en tot cas, només funciona si van en dues direccions, i si no perdem un llençol a cada bugada.
Que maco que hauria estat, doncs, que el teu príncep hagués après, com tu, a renunciar al seu egoisme. Que hagués sabut adaptar-se a les teves necessitats, també ell. Que fantàstic si, quan construíeu això que ara se us ha esquerdat, us haguéssiu trobat en un punt on tots dos doneu, on tots dos us lliureu, on tots dos renuncieu, per arribar a un nosaltres, un ens que no és ben bé un més un, que va més enllà de l’aritmètica, i s’expandeix, i genera vida.
Que maco si aquest nosaltres no hagués estat construït sobre l’aniquilament teu i l’exaltació de l’altre.
Tu, dolguda, apallissada i silenciada, em mires i penses, potser, que no hi ha amor sense renúncia. És cert, ho sé. Jo també he renunciat per l’amor, ¿què et penses? Clar que sé el valor de la generositat, de la gratuïtat, del lliurament. El problema és quan la renúncia sempre ve del mateix bàndol.
Que el príncep no en sabés més –em dius– no resta valor a la meva estimació. Jo tinc la consciència tranquil·la: si allò no va funcionar –continues, tossuda–, no va ser per culpa meva.
Quin trist premi de consolació, Rusalka. Saber que ho has donat tot, però que l’altre s’ha quedat al llindar. Que no ha gosat tirar-s’hi de cap.
Almenys, em dius, queda la música. Almenys queda aquesta esplèndida cançó a la lluna.
Potser sí.
Amb amors madurs segurament ens hauríem perdut una gran part de l’art, sigui música, pintura o literatura. I potser aquesta idealització del patiment és el que ha fet que tanta gent s’hi emmirallés, i ha generat dolor i més dolor, però, ah! Quanta bellesa!
Ja ho deia Pedro Salinas: “no te vayas, dolor, mi última forma de amar”.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
