La pena ha arribat de cop. Amb una ventada violenta, la vida se m’ha endut l’amiga de l’ànima. Em costa fins i tot d’escriure. He de gestionar com parlar d’ella en passat, encarar la resta dels meus dies sense poder trucar-li per explicar-li el que em passa, sentir-me en certa manera vídua, òrfena, com si m’haguessin arrabassat una extremitat.
Davant el desconcert, em costa pensar amb claredat. La gent em parla, i jo sento una mena de blub-blub-blub, el dia a dia es converteix en un grumoll que travesso atordida. El dolor és gairebé físic.
Però la primavera tossuda i cruel avança, les xicrandes esclaten i els estornells dansen aliens, i les cireres goludes i brillants i el gaspatxo i la sensualitat m’arrenquen de la letargia, malgrat que la Pilar ja no hi sigui.
Aleshores faig un esforç per alenar fondo, treballo (gràcies a Déu tinc moltíssima feina!) i cuino pels que estimo, i riem a taula, i la música, sempre em salva la música.
Passen els dies, que de cop són setmanes, i la pena deixa de ser una llosa insuportable i es converteix en glopades que van i venen.
S’acosta, doncs, com una onada immensa. Ara ja la veig venir, i això és bo, perquè al principi arribava d’improvís i em rebolcava salvatgement i em deixava sense alè. ¿Què puc fer amb l’onada, quan noto com a poc a poc emergeix? Tinc dues opcions. Puc surfejar-la o puc submergir-m’hi. Llanço la pregunta, i moltíssima gent em diu que m’enfili, que hi passi per sobre. Entenc el seu consell: no em volen trista, volen que no em deixi vèncer.
Com si poguéssim guanyar al mar, vaja. Els que el coneixem sabem que és inútil enfrontar-s’hi.
Torno a la música. El mar sempre guanya, però la música sempre salva.
Escolto l’Stabat Mater de Pergolesi. Les veus canten la dissort de la mort, i es lamenten arribant a la dissonància. És un recurs força emprat, al barroc: per expressar dolor, molt sovint cercaven les notes que ens produeixen una sensació desagradable quan sonen juntes. En aquesta música, doncs, les dues veus es busquen i, lluny d’evitar, es potencia el xoc de dues notes que sonen malament plegades. És un dir-nos ei, el dolor és aquí. No pots defugir-lo. Accepta’l, respira fondo, deixa que hi sigui.
Seria absurd abaixar el volum de la música quan hi ha dissonàncies. És idiota surfejar les emocions per no fer-se mal, i moltíssima gent ho fa. La conducció de les melodies, la vida, em porta a situacions doloroses. Pretendre viure només somrient, buscar música només consonant, em duria a un estat naïf: potser sense dolor, però absolutament sense plenitud. Per tant, accepto la dissonància, perquè confio que l’harmonia continuarà i el que ara és insuportable a l’oïda es convertirà, amb el decurs de la melodia, en una consonància, en una acceptació del que hi ha.
Acceptació, és una de les fases del dol, ¿oi? Aleshores, potser el que he de fer, amb aquesta onada immensa que enfosqueix la llum, és submergir-m’hi. Consentir xopar-me de pena, respirar-la i sortir a l’altra banda de l’onada. Potser amb un gust de salat, que suposo que retindré força estona al paladar. Però si m’hi deixo submergir, amb la confiança que l’onada arriba, sí, però també se’n va, amb el temps seré capaç de viure amb la pèrdua.
Així doncs, veig l’onada, i respiro fondo abans de permetre-la. Accepto aquesta dissonància, aquest moment de patiment. Hi és.
Després l’onada passa. I la melodia torna a sonar amable.
No crec que mai aconsegueixi aprendre a viure sense la Pilar, i sé que mai, ningú, la podrà reemplaçar, que tot i que tinc una xarxa emocional molt sòlida, aquest buit hi serà sempre. Seré com aquelles persones amputades, que encara senten el membre fantasma. Tot i així, confio que podré viure, i tant, i seré feliç (diria que ho soc, malgrat tot).
Glopejant la tristor.
