Soc de mena bona fe. Quan algú em fa mal, sempre penso que ha estat sense voler, tot i que també he de dir que poca gent me n’ha fet. Mai (diria) he sentit la necessitat de venjar-me. Potser perquè ja porto prou quilòmetres com per entendre que la gent es va trobant el que sembra. Potser perquè la meva felicitat recau en coses petites, intangibles, senzilles: la família, escriure, la música i el mar, i he tingut la sort de néixer on he nascut i quan he nascut, i puc viure en pau perquè no he patit per sobreviure.
I potser per això, per aquest privilegi enorme que he tingut, em treu la son i em costa entendre com és que en el món hi ha un munt de gent que pateix per actituds totalment evitables. ¿Com és possible que oblidem els germans? ¿Per què ens atipem en un món amb tanta fam? ¿Com és que algú es gasta en sabates el que podria salvar un altre de la misèria?
M’inquieta la maldat. Em neguiteja, molt, que innocents pateixin sota el jou de l’avarícia, de l’odi, de la luxúria dels poderosos. Siguin nens esventrats a Gaza, siguin noies prostituïdes, siguin tribus massacrades a l’amazones, siguin joves esclavitzats a mines.
I vull confiar que hi hagi una mena de justícia. No sé si crec en el cel, però confesso que algun dia desitjo un infern on es paguin aquests pecats.
Voldria que els malvats no puguin descansar mai, que els dies se’ls facin feixucs i les nits interminables, que els crits dels desheretats els ressonin al cervell, que les bombes que han plantat els esclatin a la consciència, que la sang que han fet vessar els ofegui, que quedin sepultats en l’or que acumulen.
Vull creure en fantasmes que terroritzin els malvats. Que se’ls destapin les orelles i els eixordin els crits de les víctimes, que cap caliu els escalfi, que s’estremeixin en prendre consciència del mal que han fet i que res els conhorti.
No sé si desitjar això em posa a mi a l’equip dels dolents. Repeteixo que a mi no m’han fet ferit tant com per desitjar venjar-me, i que he experimentat en carn pròpia que allibera molt més perdonar que tornar mal per mal. Però al davant del dolor del món, no em sento, des del meu privilegi, amb prou força moral per demanar als damnificats que perdonin els culpables de la seva desgràcia.
Per això voldria que els fantasmes mortifiquin els malvats, i que no tinguin descans, almenys no sense abans haver pagat d’alguna manera el mal que han fet. Potser sí que al final de tot, després d’haver passat pel turment, tindran un moment de pau, com al final de l’audició que us proposo. Potser després d’haver pagat el mal tindran el perdó.
