Té les mans grosses, i els dits gruixuts i una mica torts al final. Amb ells, penso, agafa pinzells diminuts. El posat és tranquil, d'anar fent. Somriu en acabar les frases i és fàcil fer-lo somriure. Quan s'explica, alça les celles. Ara bé: quins ulls. Són petits i directes, com una bala fonda. Vull dir que quan em mira, em mira atentament. I aleshores entenc l'extraordinària capacitat amb què calca el que veu. "M'agraden molt les entrevistes que feia Camilo José Cela, ¿les coneixes?", em diu pels passadissos de la Pedrera. Encara falten dos dies perquè s'inauguri l'exposició, i pel nostre costat passen dos homes carregant una escala, d'altres que arrenquen cinta americana i desemboliquen pintures, i d'altres que, movent una bombeta, regulen la llum. De les obres que estan exposades algunes estan acabades, "Quan veus una pintura de Van Eyck, notes que ja no li falta res, ¿oi? És el mateix", i d'altres, a mig fer: "Es poden mostrar perquè ja en veus el tema, i amb això ja n'hi ha prou".
Hi ha l'escultura d'un home fet de diversos homes: de la boca cap amunt és d'un amic, l'Enrique (que surt a la pel·lícula El sol del membrillo), i la mandíbula és d'un jardiner. Hi ha els seus inicis i, doncs, les seves exploracions surrealistes, "No se'm feien estranyes les obres de Dalí, perquè el dia a dia a Tomelloso ja ho era, de surrealista: una veïna deia que se li havia aparegut el fill mort". Hi ha la memòria d'una infància feliç: la seva germana jugant en un corral o l'empenta del seu tiet, el pintor Antonio López Torres, que va desviar el destí d'aquell noiet de tretze anys que havia de ser comptable o pagès. Hi ha l'interior de les cases on ha viscut o viu: una nevera de les d'abans amb ous; la pica amb el raspall de dents i la brotxa d'afaitar; la seva filla sopant a taula; el menjador amb la Mari, la seva dona, que va morir fa tres anys. I també hi ha l'exterior, la ciutat: Madrid buida, sense cotxes ni gent, "Es mouen massa, si volen que els dibuixi, que estiguin quiets".
L'Antoñito, com li deien a casa, va néixer el dia de Reis del 1936: "Vaig començar com tots els nens, agafant un paper i un llapis, dibuixant ninots, inventant-me'n, i després vaig estudiar làmines". "És com si ja ho sabessis fer, com si alguna cosa interior t'ho anés dictant". Mira per la finestra: "Dins la llum de Barcelona hi ha moltes llums". La seva feina, doncs, depèn del cel i del sol: "Hi ha el de la tarda, el de tardor, el d'un dia de pluja, el que és més dur, més suau. Si he de pintar la llum de la 13.00, cada dia a les 11.30 ja hi soc". Però a banda, hi ha un compromís amb la precisió. Amb un compàs i un cartabó, sense moure's de davant del llenç, apunta un cos, un balcó, una muntanya i en calcula les distàncies. És un dibuixant de l'anatomia, de l'arquitectura, de la topografia. Ens assenyalen un racó amb dos bancs perquè estiguem sols, seiem en el mateix banc, el tinc de cara.
Vaig entrevistar Jaume Plensa aquí i em va dir: "Amb tant de soroll ja no sabem el que pensem". ¿Què creu que despista?
No ho sé, perquè no he viscut al segle XVII. Ara hi ha qui viu a Barcelona i d'altres, en un poble de quaranta habitants. Depèn molt de tu. Visc a Madrid, i no miro la televisió ni escolto la ràdio, però el bullici de la vida m'arriba. Però, fixa't, abans hi havia guerres. Veus la vida d'Isabel I, mare meva, quines coses passaven. Hi havia la pesta, el còlera.
¿Ens queixem massa?
No, aquella gent també es devia queixar molt. És que la vida pot ser molt dura. Pots tenir una malaltia, o que algú que estimes emmalalteixi, o tenir un problema d'amor, que és terrible, o de diners.
Cadascú té els seus drames.
O potser et sents desorientat. Jo no m'hi sento.
Quina sort.
Sí, des de molt jove vaig trobar un lloc on fer la vida. I unes persones amb qui volia estar. I no he canviat.
Més que la felicitat, ¿és el no sentir-te desorientat l'important?
Pots tenir bona salut i joventut i estar desorientat, i això és terrible. La gran fortuna és despertar-te i que t'agradi el que fas.
Aquesta pintura no està acabada, però s'entreveu el que és. Abans pensava: és com la vida, a vegades no saps el que et vindrà, però ho vas entreveient.
Sí, i hi ha persones que per alguna cosa s'apropen més a la vida que els correspon. Però tampoc n'estàs segur, podries haver tingut una altra vida. Jo vaig començar a pintar perquè tenia un tiet pintor molt bo que va convèncer els meus pares perquè em portessin a Madrid a estudiar pintura. El meu tiet em va canviar la vida. Perquè jo anava directe cap a una altra direcció: em feien estudiar comptabilitat i màquina per col·locar-me de funcionari. I la vida que se'm tenia preparada no la volia, no m'agradava. Volia anar a treballar al camp, però el meu pare no em deixava. I de cop i volta, un gir total: la pintura.
Que bé, ¿no?
Fixa-t'hi. Et visita Déu.
Hi ha coses que són extraordinàries.
Clar. Em va passar als tretze anys. Això passa. A la vida hi ha miracles. Aquest gir podria haver sortit malament, i va sortir bé. Perquè el món de l'art és molt bonic, però perquè l'aventura no sigui una frustració, hi ha d'haver una resposta exterior, tot s'ha d'anar alimentant bé. Si estudies pintura i no tens un entorn favorable, és una cosa horrorosa, és Van Gogh.
És bonic recordar els cops de sort.
És bonic tenir-ho sempre present, perquè no a tothom li passa, hi ha molta gent molt perduda. I si el que és principal, allò a què et dediques, no t'és favorable, pots acabar malament.
¿El món millora, empitjora o es repeteix?
No millorarà, no. Perquè cada cop som més persones amb més necessitats. L'home ha viscut en situacions dramàtiques, perquè sempre hi ha hagut guerres. Però davant la naturalesa no era res. Ara té un poder destructiu enorme: acaba amb espècies d'animals, cada cop hi ha menys lleons, tigres.
¿I la part bona?
Que un nen no mor als cinc mesos de diarrea. Als sis mesos, quasi em moro. Era l'estiu de l'any que vaig néixer, el 36, i vaig agafar una infecció intestinal. I van dir: "L'Antoñitoha mort". Però algú es va quedar mirant-me a prop del bressolet, i va dir: "No, no ha mort! Diria que respira!". La gent agafava una pulmonia i es podia morir, però ara la ciència ens està donant un cop de mà enorme: jo estic operat de cataractes. Miquel Àngel va aconseguir arribar a la meva edat i una mica més, i no podia orinar. El que devia ser! Ara t'operen.
Parla del mal art, quan hi ha la temptació de la mentida.
Sí, és molt antic això.
Hi ha una temptació de caure...
...cap al que et pot afavorir. La gent en sap menys que tu i la pots enganyar. ¿Però això des de quan passa? Potser des de fa 500 anys.
Però et deus sentir malament si ho fas, deus tenir penediments.
Ho fa el qui no pateix la mentida. La mentida té uns avantatges, es veu al món de la política.
Si no tens mala consciència, pots mentir cinc mil cops.
Baroja deia que si no fos pel temor a ser descobert, hi ha gent que no patiria ni mica per matar algú.
La idea del mal és ben relativa.
Sí, és així. No sé si les monges són tan diferents les unes de les altres, però les persones ho som molt: hi ha gent molt guapa i gent molt lletja, gent molt bona i gent molt dolenta, gent que és molt intel·ligent... És així.
Ha pintat el procés de putrefacció d'unes roses: des que estan esplendoroses fins que es podreixen. Molts dirien que una rosa pansida és lletja: ¿en la lletjor hi ha bellesa?
És que no és la lletjor, és un fragment de la vida. Hi pot haver una bellesa.
¿En el dolor també?
En el dolor no hi ha bellesa. No crec en la bellesa del dolor. Ni dels desastres personals. És destructiu. Quan veus que algú que estimes es destrueix, pateixes. Una flor la veus descompondre's i és un espectacle extraordinari. Perquè té una bona forma de destruir-se. No és com quan es descompon un gat, que a la setmana fa mala olor.
¿L'envelliment d'una persona també és una forma de florir-se?
Però si està sana, està bé. Perquè un vell et pot oferir moltes coses.
¿Quines?
Una certa distància sobre les coses. El vell pot ser molt útil. Soc vell i estic molt content de la meva edat. Ara, si em fa mal l'esquena, estic fastiguejat.
¿Hi ha alguna cosa en comú entre els vells i els nens?
No. O potser sí, amb el bon vell, que té una forma d'innocència que no és la dels nens, sinó que té una experiència i una distància que el fan atrevit.
Que bé.
Sí, que bé.
Llavors no té pors.
Jo no tinc por.
¿De res?
¿Saps? Mira, tinc por que a algú a qui estimo li passi alguna cosa dolenta. Per mi, puc tenir preocupació però no por. Però puc obsessionar-me per l'altre fins a extrems malaltissos. Potser això també li passa a molta gent.
Diu que en comptes de preocupar-se per la mort, es preocupa pels diners.
No hi penso, en la mort. És que hi ha gent que és molt obsessiva: té una mica de tos i pensa que té qui sap què, i atabala la gent i és una dèria constant. Això no em passa, però sí que m'he preocupat molt pels diners, perquè no en tenia.
I quan en té, ¿què passa?
Que tens menys preocupació pels diners.
Però venir de no tenir-ne fa que hi tingui una relació diferent, ¿oi?
Et dona llibertat. Els diners, si ets intel·ligent, et fan lliure. Et fan amo de la teva vida. Ho vaig viure durant un temps, quan no tenia persones que m'ajudessin, ni galeria, ni sabia què passaria. Hi ha gent que això ho viu durant un temps molt llarg. Si dura, és molt destructiu.
Perquè et fa malbé l'autoestima, també.
Els diners són molt importants [somriu]. És com la salut.
Parla de la salut física i la moral, i diu que quan té un pensament destructiu, prova d'allunyar-lo. ¿Ho aconsegueix?
Sí, per neteja.
¿I com es fa?
Tinc armes. Una és veure fins on pots arribar-lo a allunyar: si l'instint fosc és molt fort, molt fort, molt fort, potser no podràs evitar-lo i cometràs el que sigui. Però sí que puc lluitar contra això. Hi ha aspectes meus contra els quals he de lluitar.
¿Quins?
La gelosia.
I miri que és el més difícil d'admetre.
La gelosia... [rumia per afegir alguna idea més]: la gelosia.
¿I com hi lluita?
Es pot fer una mica. Notes que és una cosa destructiva. Pots intentar allunyar-la de tu. I sí que hi ha persones molt morboses, però jo sento molt de rebuig per tot el que és destructiu per als altres i per a mi. Sé que és dolent, i desitjo anar cap a la llum.
La pot trobar a molts llocs, fins i tot en persones.
Clar que sí. I les ombres. Hi ha gent que no té gaire llum i gent que en té molta.
¿I ho sap identificar, això?
Sí. Els he trobat, no m'ha resultat difícil. Perquè el que em mou cap als altres no són els diners ni el poder. És el coneixementi la bondat. Quan vaig començar, tots eren molt més grans que jo, i m'enlluernava tantes coses que sabien. En tot cas, potser m'he equivocat quan han vingut a buscar-me. Llavors he cedit i m'he endut un desengany. Però quan he sigut actiu, quan hi he anat jo, no m'he equivocat mai. He encertat perquè no m'ha guiat res dolent.
¿Quina relació té amb el temps? Perquè tinc trenta-dos anys i quan penso en coses de quan en tenia deu, em fa l'efecte que va ser ahir. Que tot va ser ahir.
Doncs quan tinguis vuitanta-set anys, serà el mateix. Només que, a més, tens una naturalesa física més fràgil. I llavors vas acceptant tot això. Et vas allunyant una mica de la vida: menges menys, hi ha menys ansietat, menys necessitat de coses, i això et va allunyant, et va allunyant, et va allunyant.
¿I quina sensació li deixa?
Bona. Perquè ja he viscut lo altre. Està bé. Aquella ansietat de la joventut, aquella necessitat de l'amor físic, que sona molt irresistible... Te n'allunyes.
¿A què s'apropa?
Hi ha vells que deixen de dormir: jo segueixo dormint molt. I quan dormo poc, ho passo molt malament. És l'única necessitat física que es manté igual que en la meva joventut, però de la resta, d'una forma natural, me n'he distanciat.
¿I què el guia ara?
Un amor molt desinteressat. L'amor a la pintura, no a la meva, sinó com a espectador. El que fan els altres em reconforta, m'ajuda a viure.
El que està molt a prop dels qui pinten, escriuen, canten, és l'aplaudiment, el reconeixement, l'afalac.
Ho necessites i t'alegra la vida. L'únic perill que hi ha és que te'n facis addicte. És molt fàcil. I allà comença la zona perillosa. Pot passar amb els diners, amb el poder, amb tot el que és possessió. I sent pintor el perill és que cada cop necessitis més el que et donen els altres. Mantenir-te a certa distància, saber que tot això és perillós i relativitzar-ho, és bo. És una gimnàstica. Has d'aprendre'n.
Per veure el que pinta ha de fer unes passes enrere, no pot estar-hi amorrat. La perspectiva és molt important.
Clar, però per pintar-ho t'hi acostes. Per estimar una persona també t'hi has d'acostar. Com més a prop i més absort estiguis per pintar, per escriure, per fer una pel·lícula, millor. Però el que exigeixes al món com a preu d'aquest treball teu sí que depèn de tu. Hi ha gent que mai en té prou.
Insaciables.
I això és un perill perquè no sempre hi ha una resposta positiva.
Expliqui'm una cosa que li agradi fer.
Mira, et diré una cosa que m'agrada fer cada dia: una, dormir, i l'altra, defecar, perquè a vegades tinc problemes d'estrenyiment, i quan faig una bona merda estic molt content. I orinar bé, també. Perquè vaig patir de pròstata i vaig tenir retencions d'orina i és horrorós. I, altre cop, penso en Miquel Àngel, que de vell patia d'això. A l'antiguitat un vell podia passar-ho fatal.
¿Pinta cada dia?
Si puc, sí. Estic millor quan pinto.
¿Per què?
És que explicar-ho és molt difícil. Hi ha cops que em fa mandra anar a treballar, perquè és difícil, està lluny. Si em deixo arrossegar per, no la peresa, sinó la dificultat, descendeixo cap a una cosa que és fosca.
¿I aleshores com ho fa?
Mira, des de fa anys començo el dia malament. Em desperto i se'm fan presents totes les dificultats. Hi ha dues formes d'encarar el dia: una, deixar-te endur pels mals pensaments, no aixecar-te del llit i acabar en depressió, i l'altra, dir: m'alçaré del llit, em rentaré les dents, em dutxaré, em prepararé l'esmorzar, fregaré els plats d'ahir. I entres en un espai positiu. És un esforç, però com que ja et coneixes a tu mateix, tampoc és una cosa nova.
Es fa de mare.
Saps que et passa això i que pot anar a més. M'espanta que pugui anar a més, m'espanta el buit. I em reconforta el treball, perquè em posa en contacte amb el món d'una bona manera.
Hi deu haver una rutina, ¿oi?
No em faig els colors, com se'ls feien antigament, sinó que els compro ja fets. Però sí, els llenços els clavo jo. La part manual de la meva feina és fàcil i bona.
Al mirar enrere, veu la seva pròpia obra, que és la seva vida. ¿Hi ha persones que quan mira enrere destaquen més?
I tant. I altres que noto que han sigut un pes.
¿Què està aprenent ara?
No t'ho sabria dir. Aprens a veure com se't pot treure l'estrenyiment sense anar a les farmàcies, amb l'alimentació. I un et diu que prengui aquestes herbes, un altre, cireres. No sabem menjar, som uns ignorants terribles. Quan tenia trenta anys, feia unes digestions dolentíssimes, i no sabia què menjar perquè tot em feia mal. I vaig anar al metge, i em va dir que estava sa. Em van recomanar que anés a veure un metge naturista alemany a Eïvissa. Com que crec en aquestes coses, hi vaig anar, i em va dir: menges tanta carn que estàs enverinat. És veritat, perquè em vaig curar i ja no m'ha tornat a passar. He anat aprenent així.
Quantes coses.
Ai, sí, quantes coses.
¿Als vuitanta-set anys encara pot haver-hi algun miracle més?
Clar que sí. Sempre. [El venen a buscar per preguntar-li com han de posar una pintura, em torna a mirar.] Sempre.
Des del 22 de setembre fins al 14 de gener del 2024 podeu visitar l'exposició que la Fundació Catalunya-La Pedrera dedica a Antonio López. És la primera mostra retrospectiva que se li fa a Barcelona. Hi trobareu una vuitantena d’obres –entre pintura, escultura i dibuix– que recorren set dècades d'un dels grans representants del moviment realista espanyol de la segona meitat del segle XX.
