Vols molt molt molt una cosa, l'aconsegueixes, perd el valor i en vols una altra, i així passa la vida. Quedo amb el psicoanalista Antoni Vicens, membre de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi i de l'Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, per fer una radiografia del desig. I també per parlar del misteri amb què convivim dia i nit: l'inconscient. Aquesta conversa forma part de la secció Artesans del temps, feta amb la col·laboració del celler Gramona.
Comencem pel gran tema: l'amor.
La paraula amor fa por: perquè ve d'un altre, se'ns emporta i fa amb nosaltres el que vol.
I varia, ¿oi? La persona de qui et vas enamorar fa temps si la coneguessis avui potser et passaria desapercebuda.
Sí, tot això no ho controles. L'amor no té llei ni càlcul. És imprevisible, és una sorpresa. No hi ha una norma que et faci trobar l'amor, però una vegada el trobes, l'amor té les seves normes: crea un món de troballes, retroballes, malentesos, benentesos. Mai ve sol i pur. I dura el que dura: n'hi ha que duren tota la vida i n'hi ha que duren un dia.
¿Ens espanta que ens estimin?
De vegades sí. M'he trobat gent que prefereix renunciar-hi. De fet, ara hi ha molts missatges d'autosuficiència.
¿El "coneixe't a tu mateix" ens condueix a un aïllament narcisista?
És un ideal fals. La paradoxa és que per saber estimar has de saber estar sol de veritat. Però l'autosuficiència és una falsa soledat, i l'atenció al jo és la trampa d'Occident.
¿Per què?
Perquè és una mentida. El jo existeix, però si existeix massa acaba ofegant. Un neuròtic és algú que està parlant sempre d'ell: "Jo faig, jo dic, jo, jo, jo". ¿I quina és la resposta de la gent? No m'interessa el teu jo. El que interessa dels altres és el que no en sabem, la sorpresa. Algú que es presenta i diu: "Jo soc així", d'entrada, no m'ho crec.
Algú que et diu "Jo soc molt humil".
Immediatament és el contrari. Les relacions socials estan fetes de relats: si has de fer un negoci, hi ha un joc de veritats i mentides que s'accepta. No podem estar tot el dia dient la veritat.
És curiós com amb la paraula cadascú es delata.
O no, perquè delatar implica un delicte. Amb les paraules manifestem el nostre desig. Per la paraula circula el desig: per més que intentem controlar el que diem, les paraules parlen de nosaltres. I sobre el que deies del narcisisme: hi ha gent a qui el seu jo els mata.
Però les xarxes socials, el consumisme, tot plegat ens condueix a alimentar el jo: que tothom ens digui que guapos i intel·ligents som.
Les identificacions no produeixen res. En canvi, un escriptor o un músic fa alguna cosa que existeix. "Ex" vol dir que "està fora d'ell". El més interessant és estar fora de tu.
Un psicoanalista treballa amb el misteri: et ve algú que està trist sense saber per què.
Per a la psicoanàlisi una angoixa és un tresor per descobrir. On hi ha una angoixa hi ha una nova identitat. I cada cas és completament diferent: no hi ha dos obsessius ni dos histèrics iguals.
¿Què ens emmalalteix del món d'avui?
Freud deia que la civilització. El món no està fet per a nosaltres, tot són obstacles: l'aixeta no va, esperes una persona i no arriba. Estem cuirassats per una quotidianitat del malestar. Cada progrés de la civilització també és un perill: quan es va inventar el ferrocarril, la gent podia viatjar més i hi havia més comerç, però hi van haver més accidents. Tot el que es produeix acaba sent corrosiu.
¿Quins malestars principals hi ha?
D'entrada, hem de conviure amb el cos: de sobte tens mal de ventre o desig sexual i ¿d'on ve? El cos sempre ens supera. L'altre malestar és el malentès: mai hi ha cap paraula que sigui verdadera del tot, i per això no ens acabem d'entendre: els polítics fan servir una mateixa paraula per referir-se a conceptes oposats. O un altre tema: mai hi ha hagut pau al món, sempre hi ha hagut alguna guerra. El món és acollidor fins a cert punt.
¿Què en fem, de l'ideal que un dia tot vagi bé?
La feina de la psicoanàlisi és buidar els ideals.
¿Són la trampa?
Clar. La parella perfecta, l'amant que no t'enganya.
¿Caldria desfer l'encanteri de Disney?
Exacte. Disney és una indústria feta per sostenir ideals.
¿Per quina cosa hauríem de canviar els ideals?
Per la presència, l'existència, la creació, el desig.
Però el desig és fugisser: quan tinc el que vull, perd valor. ¿Vivim en la insatisfacció?
És insatisfacció per comparació: ho compares amb el del costat o amb un ideal. El més important que tenim és el que ens falta.
Però a vegades penso: ¿si ho tinc tot, per què estic trista? ¿No n'hi ha prou amb tenir-ho tot?
¿Qui ho té tot? Els emperadors de la Xina anaven amb una cort que els donava tot el que poguessin desitjar. Deien: em ve de gust una donzella, i els hi donaven. Però no satisfeien el desig: el mataven.
Si desitgéssim el que tenim amb el mateix fervor que el que no tenim, ¿seria una festa cada dia?
No, seria la tristor absoluta. Perquè si no et faltés res, llavors, ¿què? És el desig del que no tens el que et fa moure. Quan comences a satisfer-lo t'adones que et condueix cap a un altre. És una cadena contínua: el desig demana desig.
La felicitat hi fa negoci: et diuen que si tens una casa gran, seràs feliç i t'empenyen a desitjar-la.
La felicitat és idiota i la publicitat viu de prometre-te-la: però és una promesa mai complerta. Està lligada al narcisisme: compra aquesta casa vora el mar amb la teva família i seràs feliç. I comencen els problemes: hi ha goteres i disputes amb els fills. El que és important és l'alegria: va de l'un a l'altre, es comparteix.
¿L'amor també té a veure amb aquest compartir?
Lacan deia que l'amor apareix quan allargues la mà i n'hi ha una altra que ve cap a tu: en tocar-se, es converteixen en foc o en flor. És a dir, del contacte de dues persones en surt una cosa nova que no hi era.
També es crea una cosa nova en barrejar dos amics o dos desconeguts.
Si vas d'excursió tres dies amb un grup, començareu a fer servir unes paraules que us identificaran. I a gran escala, de dos que s'estimen, en surt una creació més gran: un fill.
Dues persones també poden crear destrucció.
L'amor no pot ser mai destructiu, ho és l'odi. El problema que té l'amor, com deia Freud o Plató, és que és el més poderós que hi ha, però en canvi, quan estem enamorats, som els més febles, perquè és imprevisible, no sabem què passarà, ens sentim perduts.
Algú em deia que l'enamorament és semblant a l'estat de psicosi.
Freud deia que els enamorats estan una mica bojos. Hi ha casos d'enamoraments psicòtics. L'escultora Camille Claudel va ser amant de Rodin. Van viure un amor intensíssim fins que es va trencar i ella va enfollir completament. Mentre estava en aquest amor perfecte la seva follia estava apaivagada, però quan es va acabar va esclatar: va arribar a destruir obra de Rodin.
¿Què passa quan el desig no se satisfà?
Que es creen fantasies inconscients. El que fem a la psicoanàlisi és que la gent no tingui por dels seus fantasmes. Hi ha qui té fantasies molt violentes i té por d'ell mateix. Freud té un text sobre un home que té la fantasia que peguin a un nen, i tot i que passa en una època en què a les escoles era normal, té sentiment de culpa: ¿com puc, jo que soc bona persona, que estimo tothom, que pago els impostos, tenir una fantasia violenta?
¿Les fantasies donen informació del teu inconscient?
A tu no, la informació ve quan les expliques a algú. N'hi ha prou que les posis en paraules perquè tot canviï. Per això la gent no explica les seves fantasies egòlatres, de venjança, de sexe. Perquè les paraules tenen una força i una materialitat que no té el pur fantasiejar.
¿No has trucat mai a la policia? Imagina't que et diuen que volen tirar una bomba al Corte Inglés.
No. Si algú té aquesta fantasia analitzaríem què vol dir bomba, botiga, comprar, vendre. Acceptar que és una fantasia necessita un treball perquè d'entrada qui la té se sent culpable. Quan la posen en paraula retroben el seu fonament: són fantasies. Mai he anat a la policia i no ho faria. Però mira la literatura: Agatha Christie no crec que matés ningú, però sabia explicar el món íntim d'un assassí. Freud va escriure un estudi sobre com la literatura es basa en la fantasia: l'escriptor fantasieja amb personatges que no existeixen. D'alguna manera, la fantasia anticipa els actes.
¿I pensar-los ja és una manera de viure'ls?
Pots sentir-te exactament culpable per haver tingut la fantasia de robar que per haver robat. Al contrari, és més culpable el que te les fantasies que el que les fa. Una de les conclusions de Freud i Lacan és que els més grans culpables són els que no han fet res.
¿Com pot ser això?
Perquè existeix l'inconscient. Els grans sants, que van fer grans sacrificis i mai van fer mal, eren els grans culpables. ¿De què? De tots els pecats de la humanitat. A vegades veus com gent que no ha fet res té sentiment de culpa i els qui sí, no en tenen gens.
Et deia que el fet de tenir una fantasia és com si ja la visquessis, perquè el cos s'activa: t'espantes, plores, somrius...
Hi ha una reacció molt clara: una erecció pot venir d'una fantasia. A la psicoanàlisi tenim molt en compte el cos. Perquè vivim amb el cos, desitgem amb el cos.
Deus veure com hi ha gent que està atrapada en bucles: vol separar-se i no ho fa, vol deixar una feina...
Aquest bucle nosaltres l'anomenem repetició. Hi ha qui comença un negoci, li va bé, i al cap de poc fracassa i s'arruïna. Torna a començar un altre negoci i li passa el mateix. Freud en deia la força demoníaca.
¿Hi ha un patró?
Algú que s'enamora d'una dona, tot és fantàstic, i es trenca la relació. En comença una altra, tot és fantàstic i es troba exactament amb el mateix problema. Són formes clàssiques de neurosis.
¿Ah, sí?
És un símptoma. Hi ha qui viu tota la vida així i no passa res, però hi ha qui pateix, perquè en cada feina es troba amb el mateix problema amb els companys.
Però llavors ja estàs veient quin és el problema que se't repeteix.
Ho veus però és molt més fort que tu. Per això el jo no serveix de res, perquè l'inconscient és molt més fort.
¿Què me'n diries, del funcionament de l'inconscient?
Que les relacions amb els altres sempre passen a través de l'escenari de l'inconscient. No tenim una relació directa l'un amb l'altre.
¿Llavors és estar atent a què?
Al teu inconscient, que es manifesta amb els somnis, els lapsus, els actes fallits...
¿Què vol dir acte fallit?
Surto de casa i m'oblido de les claus. No hi ha un significat fix, però les claus són necessàries per passar de casa a l'exterior: a partir d'aquí has de trobar quin significat té això per a tu. O quan t'oblides d'una cita potser és que no tenies ganes d'anar-hi.
¿I quin exemple em diries de lapsus?
Freud en dona algun de divertit: hi ha un parlament i el president sap que la gent es barallarà perquè hi ha temes molt complexos. En començar, aixeca el martellet i diu: "Senyores i senyors, es tanca la sessió!" Es delata: té ganes d'acabar. O per exemple, parles amb la Laura i li dius Maria. I a vegades una psicoanàlisi comença així.
¿Quins són els problemes més recurrents de la gent?
El problema és que tothom es pensa que el seu problema és el més important del món.
¿El que esperes de la vida i no t'arriba?
Però la vida no dona res.
Miquel Bassols parla de la responsabilitat, deixar de culpar els altres del que t'han fet per responsabilitzar-te de la teva vida. ¿És el més complicat?
És un ideal ètic. I vol dir entendre, per exemple, que un no ha triat els pares que té. Quan et situes com a víctima, ja has perdut. Soc víctima de l'escola, la societat, els pares, dels abusos. Esclar que hi ha maltractaments, però és important no quedar-se enfonsat en aquesta posició. Si un s'identifica com a maltractat, ja no pot fer res.
¿Esperes que et salvin els altres?
Recordo una noia pakistanesa que la van disparar perquè anava a l'escola i li van desfigurar la cara. Quan ho explicava, se'n distanciava i no es presentava com a víctima. Hi ha qui s'instal·la aquí, ensenyant les nafres: és un narcisisme negatiu. ¿Qui estima una víctima?
Més aviat fa pena, sap greu.
El victimisme té molta atracció social: la forma com es presenta. La tele n'està ple. Aconsegueixen una certa simpatia, però no va més enllà d'això. La vida és una força que no som nosaltres. Si ens hi posem en contra, ja hem perdut. La víctima està tot el temps queixant-se, perdent-se un munt de coses fantàstiques. Ha d'estar molt dependent d'aquesta posició.
¿Queixar-te és una forma de matar-te el desig de viure?
Exacte. I si trobes algú que et conforta en la teva queixa, aquesta persona passa a ser un ingredient més del teu símptoma. Per això el psicoanalista, per definició, no participa mai d'això.
També hi ha les fases de Freud: l'anal...
Són una eina per entendre les fantasies. Per exemple, hi ha la metàfora de la teta: un nadó arriba al món, se li dona de mamar i arriba un moment que no, ¿què passa aquí? Hi ha gent que viuen pensant que tenen una teta garantida per sempre, que el que té l'altre també els correspon. La forma de queixa pren aquest dialecte oral, de demanda. I després hi ha el caràcter anal: que és el joc de jo tinc això, si m'ho demanes t'ho donaré, ara bé, quan m'ho demanes, no t'ho dono. Seria el garrepa: la dificultat per deixar anar.
¿Hi ha alguna cosa més que doni informació de cadascú?
M'han ajudat molt paraules dels altres, fins i tot les que no anaven adreçades a mi. Algú que parlant amb un tercer se li escapa una frase que per a tu és important: és com si l'inconscient trobés el recurs de fer parlar l'altre per tu.
Un dia et diuen una cosa i no hi fas cas, i l'endemà et diuen el mateix i t'ofèn. ¿El problema no és el que et diuen sinó com estàs tu?
Sí. És la doble direcció. Però és com l'art: una cançó em produeix un efecte i al cap d'uns anys, un altre. Un cop estava a Madrid, vaig tenir un disgust, vaig anar al Prado i en veure Las Meninas em vaig posar a plorar: sense adonar-me'n hi vaig identificar alguna cosa.
Ma mare va dir una petitesa a ma germana i ella es va posar a plorar. I va dir: ¿com pot ser? Li vaig dir: potser plora per una altra cosa per la que no ha plorat.
Pot ser. El plor pot sortir desplaçat.
¿I que ploris per una cosa de fa dos anys?
O de més temps. Plorar, com dormir, és una reacció fisiològica que serveix per sentir-se bé després. Plorar pot ser l'inici d'una pregunta: ¿què he fet per estar on soc?
¿Per què hi ha persones amb qui em sento a gust i d'altres que hi sento rebuig?
Això és la simpatia, i s'ha d'aprofitar. Hi ha una intuïció que et connecta amb algú per la mirada, el gest, l'expressió. Si t'hi fixes, tot parla.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
