Mentre l'espero davant de Casa Fuster, miro la propaganda del centre estètic del costat: t'inflen els llavis, et posen una làmina d'or, et treuren les arrugues i no sé quantes coses més per 3.000 euros. M'imagino que n'obren la porta i en surten dones idèntiques. De carrer avall, arriba Carlota Gurt (Barcelona, 1976), refredada, però amb el pensament atent i veloç com sempre. Parlarem d'idees que he pescat als contes de Biografia del foc (Proa): ¿és possible salvar els altres? ¿té sentit mantenir en vida la teva mare quan és en una residència i ja no s'adona de res? ¿què vol dir enamorar-se? ¿i divorciar-se? I també anirem a parar a allò que denuncia a Twitter, als articles i al més enllà: des de la misèria que es cobra en el món del llibre, fins a la moneda amb què es paga tot: l'ego. Avui escoltaré una escriptora –titulada en empresarials, en traducció i interpretació, en estudis de l'Àsia Oriental, en humanitats i en comunicació audiovisual– que, d'entrada, recorda el que somia cada nit.
Aquesta conversa forma part de la secció Artesans del temps, feta amb la col·laboració del celler Gramona.
¿Què has somiat avui?
Que un amic estava nerviós perquè havia de fer un viatge amb la seva dona i em deia: "He doblat la dosi d'ansiolítics". "¿I li has dit a ella?" "No, no". Tenia fred, li deixava el jersei, i m'adonava que havia anat deixant jerseis a tothom i que ja no me'n quedaven. Llavors m'acompanyava a buscar una esparreguera que no parava de créixer de manera que a l'hort ja no hi podia néixer res més. I anàvem per un riu sec...
¿En treus cap metàfora?
Del riu sec està clar: soc jo que estic seca.
¿Seca de què?
De tot. Tinc una mirada seca, la creativitat seca, l'amor sec. Ho tinc tot sec. No és una secor trista, és que estic morta.
¿Com que estàs morta?
Per dins.
Al llibre parles de la destrucció. I em feia pensar en l'autodestrucció.
Sí, soc bastant autrodestructiva. Normalment tinc un excés d'energia que quan no sé cap a on fer-la anar, la faig anar contra mi.
El psicoanalista Miquel Bassols em deia que hi ha plaer en l'autodestrucció.
Autrodestruir-se és una manera de deixar de sentir. És tan complicat, tot això del cap. La cosa és que la meva autodestrucció no afecti els meus fills. Però sí: vas arrossegant un llast, i quan el destrueixes és alliberador. Entenc la fascinació que té un piròman per encendre un foc. Aquelles flames, tota aquella llum, tot el que vindrà després.
¿Cal una certa valentia per destruir?
O covardia, depèn de qui s'ho miri. La destrucció fa que tornis a sentir amb més intensitat. Quan m'han passat grans desgràcies, des de la mort del meu pare o el divorci, la meva sensibilitat ha estat diferent.
Dius que destruir és una forma de crear. I m'ha fet pensar que quan engegues a rodar una relació, una feina, una casa, estàs deixant espai perquè es creï alguna cosa nova.
La vida avança a bufetades. Fins que no hi ha una bufetada la gent no canvia. Deixo aquesta feina: pam!, et trobes a la intempèrie. I és llavors quan passen coses. Tots vivim en una mena d'inèrcia. En algun conte dic que és com si fóssim meduses que van seguir els corrents.
I alhora, quan fas un pas, tot canvia: "Quan travesses l'horitzó d'esdeveniments, ja no pots tornar al món d'abans".
No pots desviure el que has viscut, no pots despensar el que has pensat, no pots desveure el que has vist. A vegades desitjaria que em fessin un reset: que em traguessin uns quants records i pogués tornar a tenir una certa innocència.
¿Què és l'enamorament?
Una gran projecció. Quan t'enamores hi ha una part del teu cervell que està projectant tot de coses que no existeixen. T'intoxiques de tu mateix i de les possibilitats. És complicat, perquè quan et vols enamorar no t'enamores, i de cop t'enamores de qui no toca. No té ni cap ni peus.
Per què desitges una persona i no una altra és ben bé un misteri.
Quan t'enamores veus en l'altre alguna cosa incomprensible i envejable. I de cop trobes algú que és molt optimista i tu ets un pessimista. I mires enrere i dius: clar, vaig estar amb aquest perquè necessitava aprendre això. Hi ha una mena de saviesa inconscient que fa que t'enamoris del que necessites.
De fet, al llibre les parelles són molt oposades: un té molta set i l'altre no en té mai.
Perquè les parelles funcionen per oposició. Hi ha el nucli de semblances, que és el que fa que la comunicació sigui possible, que puguis establir una conversa en un mateix nivell. I després hi ha el nucli de diferències, que és el que provoca l'enamorament.
¿L'amor té a veure amb la construcció o la destrucció?
Amb les dues coses. L'amor és un tsunami: mentre tu vas a la taula de surf et sembla fascinant, perquè és l'onada més gran que has muntat, i quan caus... Però soc feta a l'antiga: crec en l'amor.
Al conte Amor una parella viatja a la Via Làctia: "Però en tot moment sentíem una por d'estavellar-nos".
L'amor és un viatge intergalàctic ple de promeses i futurs: un forat negre que et xucla. ¿Què hi ha al forat negre? No ho saps fins que no hi vas. És una força irresistible.
I que bé, que existeixi el que és irresistible.
Hi ha ionquis de l'enamorament, que només saben passar d'enamorament a enamorament. No sé fins a quin punt és sa. Jo m'enamoro poques vegades. Però tinc por de ser una ionqui de la intensitat i de la destrucció.
Et veig una dona torrencial.
Em van dir: t'agrada massa la intensitat, i quan no la tens vas a buscar el drama per provocar-te un altre cop més intensitat. Diria que no, però tots tenim angles morts en nosaltres mateixos. Sí que necessito una certa intensitat en les relacions d'amistat. Quan conec algú, les pantalles de la convenció em cansen molt: anem al que ens interessa.
En un conte van dos per la carretera, veuen una desconeguda, la recullen i agafen un altre camí per dur-la a casa seva. La vida anava cap aquí i, per un motiu gairebé aleatori, canvia de rumb.
I si vols que et passin coses noves, ho has de permetre. Hi ha gent que no ho permet, perquè sempre camina pel mateix camí. Em passen moltes coses perquè tinc una disposició, una obertura. Torna a ser la intensitat: la sensació que tot pot passar. Quan fa temps que no improviso ni que sigui un cap de setmana, em sento una mica ofegada. De tant en tant quedo amb gent que no conec gaire, o m'ofereixen feines que no he fet mai. Si no hi ha risc, no hi ha descoberta.
Del llibre n'han destacat molt el sexe, quan n'hi ha ben poc. ¿Vivim en un país de reprimits?
Totalment. Un em deia: aquest llibre està escrit des del cony. Dones una miqueta i ja els sembla qui sap què. El desig sexual el tracto amb naturalitat: el sexe a la meva vida és important, i en aquest llibre apareix igual que apareix la tristesa. Però sí, som un país de reprimits i de masclistes.
Si et preguntés què és el divorci, ¿què em diries?
Una amputació. Una cosa molt dolorosa que si cal fer-la, cal fer-la. Una parella és com una bola de plastilina: hi ha dos colors i com més temps junts estan, més es barregen. I ho vols separar i hi ha una part inevitablement de tu que se n'anirà amb l'altre, perquè ja està allà barrejada. Que decideixis divorciar-te no vol dir que deixi de ser dolorós. Mai a la vida m'hauria pensat que tindria un divorci de merda, amb una merda de relació amb el pare dels meus fills.
Es canvia el rol.
I el relat. En el moment que ets fora d'una relació, veus les coses d'una altra manera. Des de dins estàs intoxicat, i quan surts dius: hòstia, aquí m'estava passant això i això. I igual que jo en canvio el relat, l'altre, també. I de cop hi ha una mateixa realitat amb dos relats totalment diferents. És una amputació molt dolorosa. Diuen que quan recordes una cosa, la recordes en el lloc on la vas viure. I que quan deixes de viure en un lloc, tots els records associats amb aquell lloc es tornen menys intensos, perquè el cap diu: no els necessito perquè ja no visc aquí. I divorciar-te és renunciar a una part de la teva memòria perquè hi ha coses que el teu cervell decidirà que ja no són importants per a la teva vida d'ara. Per tant, és com oblidar-te de tu. És treure't un tros de la teva vida. I llavors penses: millor no enamorar-te mai, així no et cases, no et divorcies...
Si no sents res, ja no et passa res.
El tanc: si no deixes que ningú s'acosti, ningú et pot fer mal.
La protagonista del conte Els meus tancs està blindada i veu perills i enemics a tot arreu. ¿Et passa? ¿Estàs sempre en guàrdia?
Ara estic bastant al tanc, que és la manera de no deixar que ningú s'acosti, perquè així ningú et pot fer mal. ¿Quan et fan mal? quan t'estimes algú, quan t'enamores, quan tens amics.
¿I com ho fas per mantenir aquesta distància?
És que no ho decideixo, se m'imposa. Penso: hauries de sortir del tanc, i no puc. De cop estic freda. Al final qualsevol relació que contingui amor és un perill, perquè quan dones amor a algú li estàs donant la capacitat de destruir-te. Les relacions íntimes de qualsevol mena són perilloses. I com que últimament m'he escaldat una mica, et poses al tanc. Però clar, és una mena de sequera: no entra res i tampoc en surt res. Són aquestes estratègies psicològiques que veus de tu mateix, i penses que potser no són sanes, però cadascú té les seves.
Hi ha un conte en què hi ha un nen voldria salvar un pardal moribund, però la mare no el deixa. ¿Cal salvar l'altre o cadascú s'ha de salvar a si mateix?
Cal salvar l'altre si tu ja estàs salvat, però si resulta que per salvar l'altre et mors tu, millor no salvar-lo. A part que tampoc podem salvar ningú. És una cosa que solia fer i que l'he deixat de fer. És important, perquè pensar que pots salvar algú et posa més culpa, més responsabilitat. Prou feina tinc a salvar-me a mi.
Però a vegades només cal un gest petit. Era en una piscina on hi havia una vespa agonitzant i pensava: agafa-la, que no et costa res.
Però després et pica. No som déus. Ens hem d'ocupar de no ofegar-nos, i si no ens estem ofegant, potser ens ho podem plantejar. El cristianisme sempre posa l'altre davant teu. I posar-te a tu mateix al davant no és egoisme, és supervivència. Si no estàs en condicions de salvar-te a tu mateix, encara menys de salvar els altres. És com quan tens fills: si no estàs bé, els teus fills no estaran bé. No és que tu et posis primer, és que és un dòmino. Pensem en els altres però tenint en compte on estem nosaltres. El sacrifici absurd no té sentit.
Un dia explicaves que quan et mires al mirall, notes l'estranyesa de ser tu mateixa.
Tothom ens veu, i nosaltres no ens veiem mai, només quan estem davant del mirall, que ja fem aquella cara de mirall. Els altres saben molt millor quina cara fem que nosaltres. Em miro i penso: és que jo soc aquesta. Hi ha èpoques que penso que la meva mirada fa por. Ser jo mateixa és una cosa que em sembla estranyíssima.
"Perdre el temps, diem, però som nosaltres els que ens perdem, no pas el temps". ¿Quina relació tens amb el pas del temps?
No em preocupa gaire.
¿Per la clínica d'aquí al costat no hi passaries mai?
Operar-me no ho faria mai. Tampoc tenyir-me. Maquillar-me em maquillo però poc, quan he de fer coses. L'altre dia una noia de trenta-cinc anys em deia: desitjaria baixar a comprar el pa sense maquillar-me, però no puc. És molt fort viure amb aquesta mena de negació de la teva cara. M'agradaria que no em pengessin els pits, però no faré res per deixar de ser així. El que em fa més por és l'ombra de l'Alzheimer. Envellir significa que m'apropo a la meva mare. Em queden vint anys. És dolorós pensar que l'Alzheimer potser ja ha començat dins del teu cap.
"Jo a la mare tampoc la cuido com una orquídia. La tinc tancada en una residència amb altres persones de palla i ja només espero que es mori". Un tabú: quanta gent té pares o avis a residències i el que esperen és això.
Et diuen: ets mala filla. Jo desitjo molt que la meva mare es mori. Això no vol dir que quan es mori estaré alegre. Clar que em farà pena, però és que és devastador: vas a veure-la i penses ¿aquesta persona què fa en aquest món? Gastant temps, energia, diners. No serveix per a res. Jo quan la vaig a veure la voldria matar.
I potser li faries un favor.
El que passa és que ja sabrien que he sigut jo, perquè com que sempre ho dic a tothom. I a vegades penso com la podria matar, què hauria de fer. Vull que es mori. És horrorós per a ella pensar que viu així.
¿Ja no s'adona de res?
No. Quan es va morir el meu pare, em deia: "Nena, ajuda'm a marxar". I jo li deia: "Mama, tira't pel balcó". És una persona que pren antidepressius des de fa cinquanta anys.
"Veient-te a tu em vaig adonar que pot arribar a ser atroçment difícil morir-se".
Sí, és molt difícil morir-se. La mort no la tinc gaire viscuda, perquè se m'ha mort el pare, que ja tenia setanta-cinc anys, però no se m'ha mort mai cap amic. La mort em sembla un gran alliberament, no només per a la meva mare sinó per a mi. La vida és molt pesada.
¿Seria un alliberament si ara et matés?
Sí, em voldria morir sense voler. No em vull suïcidar, però hi ha hagut èpoques de pensar: ¿i si em morís sense voler? Seria tan alliberador, perquè tot costa tant.
¿Però què és el que costa tant?
Tot. La relació amb el món. Em sento tan culpable de tot, i no tinc ganes de tenir culpa de res més. És la culpa de ser com soc. De no ser una bona mare, no ser prou generosa, no saber estimar prou, no ser prou bona amiga, no ser prou bona escriptora, no ser prou bona traductora, no ser prou bona filla, no ser prou bona germana... I també la sensació que si la vida no m'hagués esguerrat, seria mes feliç.
¿Esguerrat?
De joveneta vaig patir uns quants abusos aquí i allà, i això et converteix en una altra persona. Si hagués tingut un altre físic, seria una altra persona. El físic ens condiciona ens agradi o no. Jo era guapa. I la bellesa és una condemna, és com la intel·ligència. Penso: si hagués sigut tonta i lletja, que feliç que seria. Per això la mort: ja no cal que empenyis més. Ja no hi haurà la sensació que estic sostenint-ho tot i que no em sosté ningú a mi. És com el que et deia de la meva mare, quan la veig penso: arribaré aquí, no sabré ni qui soc. ¿Per què continuar vivint? ¿Per què no ens morim ja?
Per les coses que podem fer mentrestant.
Quan no ets un gran optimista i tens fills i els has de dir quin és el sentit de la vida, costa, perquè els pots convertir en uns depressius. Els dic: la vida no serveix per a res, però ja que estem vius aprofitem-ho per fer el que ens vingui de gust. Però que la vida no serveix per a res és bastant evident.
Potser tampoc cal que serveixi per a res.
Ja, sí, sí. És com la literatura, que tampoc serveix per a res.
Quan ens vam veure en el dinar de Sant Jordi, em vas dir que estar signant en una paradeta és com ser un mono a qui la gent li va llençant quicos.
Això de Sant Jordi és horrorós.
A la faixa del teu llibre hi diu: "Més Gurt que mai". ¿T'incomoda o ja t'està bé?
Juguem a això, ¿no? Som marques, som productes. És així. Ens agradi o no. Jo soc un producte, tu ets un producte. Potser també és perquè vinc d'empresarials. Però sí, lo de Sant Jordi em sembla horrible.
I si has de signar i no ve ningú, la humiliació pública.
L'any passat, després d'aquell dinar, jo no signava. Vaig tornar cap a casa pujant el passeig de Gràcia, em vaig tirar al llit i vaig estar tres hores sense moure'm, amb una mena de buidor existencial. És aquesta sensació que vas allà, que els llibres se li'n foten a tothom, que n'hi ha quatre que els llegeixen, i d'aquests quatre dos que llegeixen amb atenció. Això de la literatura s'ha convertit en una pallassada.
¿Hi ha una mena de simulació? ¿De fer veure que tothom signa molt?
Dins del món literari hi ha molta reticència a acceptar aquesta mena de fracàs, i a tothom li encanta Sant Jordi. I penses: no ho entenc, si no se signa. Passes nou hores anant d'una parada a una altra, i jo mateixa, quan tenia llibre, en vaig signar quaranta. Quaranta en nou hores vol dir que en firmes cinc i et passes una hora menjant-te els mocs.
¿Aleshores...?
...tot és una pantomima. Com ho és la meva queixa eterna que estic molt exposada públicament i escric tres-cents articles per setmana, però no hi ha una contraprestació econòmica. És aquesta mena de país de les il·lusions. Em diuen: "Et veig a tot arreu! Estàs a tope!" Sí, però és que se'm morirà el cotxe i no me'n podré comprar un altre.
Una altra lluita: que si algú et demana de fer un article o una presentació o participar a no sé quin festival, et pagui.
Et passes tot el dia fent pedagogia, i llavors tens la sensació que ets una arrogant. Al Josep Lluch [el seu editor] li vaig dir: et faré dos bolos on vinguin menys de dotze persones, al tercer em pagueu, i m'és igual qui: el llibreter, vosaltres. Si estic disposada a entregar quatre hores del meu temps per vendre quatre llibres, com a mínim que el llibreter sigui capaç de convocar dotze persones, perquè si no, no hauria d'organitzar cap presentació, perquè és un abús. Ens estem sobreexplotant entre nosaltres.
Quan vaig entrevistar l'Eloy Fernández Porta, deia que en el món de la cultura estem explotats i fem d'explotadors. Que ell mateix havia demanat encàrrecs a companys pagant-los poquíssim.
Jo, no. Quan faig les presentacions sempre intento fer-les sola. Tenir algú que saps que no cobrarà, ¿això què és?
¿Hi ha alguna cosa més que et grinyoli del sistema literari?
Hauríem de fer més pinya. Hi ha molt poc esperit de gremi, tothom rega el seu hort. Jo soc de l'AELC, però tinc la sensació que hi ha molt ressentiment, aquesta agressivitat amb l'altre. També hi ha un cert cofoisme: es publiquen moltes coses i tot és molt bo. I no sé si soc jo, però em costa trobar llibres que m'agradin.
¿Et fa mandra el que es publica?
En el pla abstracte em venen de gust, després m'ho començo a llegir i en general em decep. Hi ha molts llibres que no caldria publicar-los. Els editors no estan fent la seva feina. Tenim un mercat petit i estem sobrepublicant, perquè al final llegeix qui llegeix i llegeix la quantitat de llibres que llegeix. Si cada cop publiquem més i la gent que llegeix és la mateixa, això són més engrunes per a tothom.
¿Com poden publicar tant si es ven tan poc?
Perquè tothom cobra poc. L'autor cobra poc, el traductor cobra poc.
¿Quant es cobra per traduir?
Tretze o catorze euros per pàgina. El traductor literari és un esclau, també ho fa per l'ego, com els escriptors. Al final el sistema literari es manté per amor a la literatura i per amor a un mateix. Però el que hauríem de fer és publicar menys i pagar millor.
¿La llista dels més venuts la segueixes?
Quan hi soc l'editor m'ho envia, quan no hi soc, no. Està bé estar entre els més venuts per una cosa econòmica. Perquè si vens bé, el següent llibre te'l pagaran bé. Si no vens res i has fet un llibre meravellós, no et pagaran. I ser dels més venuts no té per què ser un bon senyal. I hi ha un altre tema, qui et llegeix: ¿estimem tots els nostres lectors o només alguns? A vegades, depèn de qui t'ha dit que t'ha llegit, dius: mare de déu, si a aquesta persona li ha agradat és que no vaig pel bon camí. Hi ha persones que em fa molta il·lusió que em llegeixin i n'hi ha d'altres que gens.
¿Això d'estar de moda et sembla bé?
Què vols dir, ¿que estic de moda?
Es parla de tu, surts a molts llocs.
Tens la sensació que t'han col·locat tot de cànules, que tothom t'està xuclant la sang i que quan ja no te'n quedi, et llançaran al riu.
¿Una cosa utilitarista?
Sí, perquè el mercat necessita novetat. Quan has escrit tres llibres, penses: el quart ja no interessarà a ningú. Perquè ja hem vist el que fas i ara necessitem una altra cosa.
¿Ja no hi ha lloc per a l'escriptor que perdura?
El que aguanta anys i anys és el que aconsegueix reunir èxit de públic i de crítica, que és una cosa difícil. La Solà, per exemple. Vendre molt i alhora estar molt ben valorat. Jo venc molt poquet. Em posen al sac de la Baltasar i la Solà, i tant de bo vengués el que venen elles dues. L'altra cosa és que se'm vegi per tot arreu i hi hagi aquesta sensació d'embafament. Però la gent em posa en un sac on no hi soc.
Proa
A Tot Vent
Primera edició: setembre del 2023
© Carlota Gurt Daví, 2023
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
