El 14 d’agost del 2023 Francesc Torralba i el seu fill Oriol es van despertar de matinada, mentre la mare i les germanes dormien, per fer el que des de Nadal planejaven: una travessa pels Picos de Europa. Ho tenien tot a punt: la roba, el menjar. Mentre sortia el sol, Francesc veia el seu fill de vint-i-sis anys content, radiant. Es van passar el dia fent la ruta per la muntanya, però en tornar es van desorientar i no tenien cobertura. El fill es va posar nerviós, van intentar redreçar el camí i, de sobte, el pare el va perdre de vista. Va sentir un cop sec i va cridar moltes vegades el seu nom sense que ningú respongués.
El filòsof i teòleg Francesc Torralba (1967), un any després del dia fatídic, ha publicat No hi ha paraules (Ara Llibres), on, justament a través de la paraula, reflexiona sobre el que va viure sol i en primera persona: la mort traumàtica d’un fill. «La mort va irrompre al bell mig de la seva vida i ens va deixar a tots els qui l’estimàvem en una immensa buidor, en un estat d’enyorança». Però sobretot, diu, «l’he escrit com a homenatge al meu fill: és una manera d’expressar la gratitud que sento pel fet d’haver-lo tingut durant la seva curta vida». Descriu fil per randa el que va ser l’últim dia de l’Oriol, el dol i el que emergeix, amb força, de la pena: la reflexió sobre com vivim i per a què vivim.
Aquesta conversa forma part d'Artesans del temps, la secció feta amb la col·laboració del celler Gramona.
Aquest llibre m’ha fet adonar de dues coses: que donem per fet que el dimarts de la setmana que ve el viurem i potser no; i que en veure algú, mai sabem si serà l'últim moment que el veurem.
Aquell 14 d’agost ni ell ni jo sabíem que seria el seu últim dia. Et planifiques la vida, programes l’agenda –jo mateix tinc actes per al febrer no del 2025, sinó del 2026– però de sobte hi ha l'inesperat. Quan tot va com havies imaginat, és fàcil estar content. Però quan les coses es giren –"no m’imaginava que tindria càncer", "no m'imaginava que el meu fill cauria al buit"–, apareix la qüestió: com reacciones. I aquí és on ens definim: com reaccionem davant d'allò que no teníem previst. No som lliures de triar les desgràcies que ens passen, però sí de decidir com les afrontem i què n'aprenem.
Eres en una situació límit: sol,al mig d'una muntanya, sense cobertura.
I t'adones de com de dependent ets dels altres. Estava sobre una soca d’un arbre, en un pendent, no podia sortir i tampoc veia el cos del meu fill. I a l'altra banda del riu, vaig veure uns excursionistes que feien una ruta, vaig cridar, els vaig dir que el meu fill havia caigut i que no em podia moure. Com que no hi havia cobertura, un d’ells va córrer tres quilòmetres fins al poble més proper. L’espera es va fer eterna. Va venir un helicòpter: un bomber penjat d'un cable va baixar, em va agafar i em van deixar al poble. Van anar a buscar l’Oriol, i en veure la bossa penjant amb una corda, em vaig adonar del que havia passat.
No parles de superar.
La mort d’un fill no se supera mai, com a molt s'assumeix. Se supera un examen, una prova atlètica; però les tragèdies, no. En tot cas ho integres i et transformes: ell ja no hi serà mai més, però jo tampoc seré mai més qui era abans. Et pot fer madurar, et pot enfonsar, pots caure en depressió i consumir tota mena d'opiacis per oblidar.
Parles de disciplina mental. ¿Com t'has disciplinat?
La feina et disciplina molt: a les vuit del matí t’esperen els alumnes. No vaig deixar de sortir a córrer cada matí: corria plorant, però corria. O anava amb bicicleta plorant, però hi anava. Seguia dinant a les hores que s'havia de dinar.
«És fàcil sucumbir a la temptació de claudicar, de plegar de viure, de deixar-te arrossegar pel desànim». ¿Es tracta d’intentar no deixar-te?
L’autodisciplina vol dir no abandonar-se, no tirar la tovallola, no abdicar. Hi ha moments que venen els pensaments tristos i els has d'afrontar, perquè el dolor s’ha d’afrontar. Però miro d’estar atent al que llegeixo, al que m’expliquen els alumnes. Tot i això, entenc que hi hagi qui davant d'un sotrac espiritual i emocional d'aquest tipus s'abandoni.
¿És un abandó de la vida?
És que hi ha la mort en vida. Morir no és només que no et bategui el cor: hi ha persones que han deixat de tenir propòsits, que s'arrosseguen d’un lloc a l’altre perquè no hi ha res que els posi en moviment. Ara bé, aquest és el tema: ¿com elabores un projecte de vida quan te n'ha passat una de grossa? Imagina't que un noi que es desvivia pel futbol ha tingut un accident i s'ha quedat en cadira de rodes: haurà de buscar un altre projecte de vida. El tema és com et reinventes en una situació límit.
A l’entrevista que et vaig fer fa anys deies que el sentit de la vida te l’has de fer tu, que caduca i es reconstrueix. ¿La vida té sentit encara que et passi una cosa com aquesta?
Esclar que té sentit. Per sentit entenc el propòsit que li has donat, el per què et lleves cada matí: el meu és el d'ensenyar, investigar, escriure, ajudar a pensar, vetllar pel creixement dels meus fills. Tot això segueix tenint sentit. És més, quan es mor algú que estimes, en aquest cas un fill, valores molt més el fet d'estar viu. Tens més consciència que a la vida tot se'n pot anar en orris en un moment. I per això tinc molt clar que no malbarataré el temps en foteses. Hi ha el perill de quedar atrapat en la melancolia: «abans sí que tenia sentit la vida». El que ha passat podia no haver passat, i ha passat com a conseqüència d'un error que és irreparable. Un cop constatat això, ¿què has de fer? ¿Maleir-ho una vegada i una altra i mirar enrere mitificant aquell passat? No, jo crec que segueixen havent-hi causes nobles per les quals entregar-se. Ara bé, hi ha una absència que mai ningú omplirà. Això és molt important: els éssers som únics i irreemplaçables. Un ordinador s'espatlla i el reemplacem; les persones, no. Això vol dir que quan un ésser estimat mor, cap altre podrà cobrir el forat que deixa. És com si hagués deixat un forat amb una forma única: si intentes fer-lo encaixar amb una altra peça, t'equivocaràs. I en el cas que encaixi, l'estaràs utilitzant com un instrument per tapar un forat.
¿Quin altre Francesc ets ara?
Soc molt més exigent amb l’ús del temps: escolta, la vida es pot acabar en qualsevol moment. Per tant, triaré molt bé amb qui vaig, on vaig, què llegeixo. Tinc cinquanta-set anys, ja he viscut més de la meitat de la meva vida. El meu fill en va viure vint-i-sis, són molt pocs.
¿És una purga?
Et fa més humil: no ets Déu, veus que ets molt fràgil, que no ets res. També ets més compassiu amb el dolor dels altres: ¿quanta gent m'ha vingut en processos de dol? Moltíssima. Una altra virtut que he tingut present és la de la magnanimitat: si la vida són quatre dies, no em dedicaré a les coses petitetes, a les crítiques, als rumors, a la covardia. Mira de fer les grans coses, les que t'omplen. Dedica la vida a alguna cosa noble. La pusil·lanimitat és el contrari: l’ànima petita, la que tem el fracàs, la que es conforma amb l’anar fent, la que malbarata el temps llegint foteses per internet.
No volies que el llibre fos un abocador, sinó que fos edificant.
No volia que fos una claveguera d'emocions tòxiques: rancor, ressentiment, impotència, ràbia, ira. Tot això és lògic que vingui, però no puc convertir el lector en un sac d'escombraries. Volia compartir uns aprenentatges que poguessin ser útils a qui ha perdut un fill, un germà, una parella. Per a mi ha estat terapèutic escriure-ho, i per a les meves filles i la meva dona, també ho ha estat llegir-ho. I sí que havia escrit dos llibres sobre la mort, quan va morir el pare. Però la mort d’un fill és radicalment distinta: el nivell de pena, que se’n vagi quan encara no li toca.
Dius que no has sentit culpa.
No l'he passada. I sé que és dramàtica: imagina't que conduís un cotxe. Va ser un error, malauradament d'ell, que m'hauria pogut passar a mi. Però la culpa apareix molt en una mort perquè busquem un boc expiatori: ¿Què no vas fer? ¿Què no vas dir? ¿Per què va anar per aquell camí? Però la ruta l'havia decidit ell, jo anava a remolc. Inclús físicament, perquè ell era jove i fort, i a mi m'anava esperant. Tampoc m'ha culpabilitzat ningú, que això passa i és un dard enverinat. Sí que m'hauria agradat parlar-hi, agrair-li més coses, acomiadar-me’n.
Dius que l’elogi post mortem s’hauria de fer ante mortem, perquè així la persona interessada pogués escoltar-lo. Gràcies al llibre, jo vaig dir-ho a ma mare.
Ostres, això és el millor que m'has dit, perquè és el que vull aconseguir: que ens donem les gràcies abans que sigui massa tard. La gratitud sempre la fem a posteriori: "Era tan bona persona". Però home, digue-li en vida! La meva mare, que té una malaltia neurodegenerativa, ja no em reconeix. Critiquem i menyspreem amb molta facilitat, i en canvi ens costa moltíssim ser agraïts. Cada dia tenim moltes raons per exercir la gratitud. Però acostumem a ser agraïts quan l’altre ja no s'assabenta de res.
La mort arriba de cop i aquelles ofenses, malentestos i baralles ja no tenen opció de ser resoltes. Queden enquistades per sempre.
Això és la petició de perdó i el penediment. I ens passa a tots: les converses difícils les posposem. Però quan veus que en qualsevol moment, per sa que estiguis, tot se'n pot anar en orris, t'adones que cada dia compta. I per tant, agraeix, penedeix-te, i també dona el perdó a aquell que te'l demana. I això és difícil, però és que si no es fa, apareixerà el remordiment: "Hauria d'haver trucat i no ho vaig fer". Això genera finals de vida molt angoixants. És millor tancar cercles i morir en pau.
Quan et llegia el "morir en pau" pensava que també podríem provar de "viure en pau".
Clar, ¿per què hem d'esperar a tenir l'aigua al coll?
"Estem tan obsessionats amb els qui han de marxar que els qui hi són ens passen desapercebuts".
Sí, a vegades estem més obsessionats pels morts que pels presents. En els llibres de dol es parla de la pèrdua, però ho defujo: es perden les claus, les oposicions. Però les persones quan es moren no es perden: deixen un forat, que és l'absència. I l’absència d’una persona et fa adonar de com de present era. Només pots ser absent el que ha estat present. El meu fill era molt present. El que no ha estat mai present en la teva vida, quan es mor ni te n’adones.
Un dels filòsofs que t’ha acompanyat aquests mesos és Kierkegaard, ¿quina frase me’n diries?
"No t'oblidis que estàs viu". L'altre ha mort i això és irreparable i irreversible, però tu estàs viu. I aquella idea tan bona: viu cada dia com si fos l'últim. És a dir, no malbaratis el temps.
¿Seria l'experiència de la seriositat?
Kierkegaard fa una meditació a peu de tomba i diu que la mort d'un ésser estimat activa la seriositat. T'adones que la vida no és un joc per entretenir-se, que el temps passa irreversiblement i que abans que te n'adonis ja no hi seràs. I això és exactament el que passa. Et fa discernir què faig amb aquest temps, amb qui el comparteixo, a què dedico la meva energia vital que cada cop serà més prima, i a què dedico la meva intel·ligència, el meu talent. Si fos al contrari i pensessis que mai moriràs, la seriositat desapareixia, perquè diries: com que tinc anys per davant, ja ho faré. Però quan tens consciència de la brevetat de la vida, la seriositat apareix.
Quan mor algú em ve una mena de lucidesa i en soc conscient, però amb el pas dels dies me n'oblido.
Aquesta lucidesa la comparo amb una imatge: és de nit, en un bosc, i plou a bots i a barrals. Hi ha un llampec que per uns segons ho il·lumina tot: veus l'arbre, la font, el cérvol. Tot torna a ser fosc, però en tens el record: aquí hi havia l'arbre; aquí, el cérvol. Per tant, la mort d'un ésser estimat pot ser com el llamp: un recordatori. ¿Cal passar per aquesta experiència? Segurament, no. Però passar-hi, encara que sigui a contracor, t’obre els ulls.
El teu fill va passar l'últim dia de vida amb tu, que ets filòsof. ¿És com si tota la vida t'haguessis preparat per entendre-ho?
Sí.Cada any, des de fa més de trenta, pregunto als alumnes què farien el seu últim dia de vida i m’escriuen: agrairia als pares tot el que han fet per mi, demanaria perdó, me n'aniria fora de la ciutat, estaria amb persones que són importants, no perdria el temps a les xarxes socials, expressaria sentiments que em quedo hermèticament tancats. I els dic: "¿I has d'esperar l'últim dia per fer això? ¿I si fos avui l'últim dia?" "Si fos avui, a la meva mare li diria tot el que li agraeixo, el sacrifici immens que ha fet per mi". "Doncs aquest migdia, l'hi dius".
Valdria la pena fer aquest exercici avui mateix.
Sí, perquè és l'únic que tenim. El passat és petri, no el pots canviar. El futur és incert, està en la ment, però no existeix. L'únic que tenim és l'ara.
¿Què no faries en el teu últim dia de vida?
Respondre correus, reunir-me per foteses, anar a un dinar per compromís. No estaria a la ciutat: aniria al Cap de Creus o al Montseny. Tinc la gran tranquil·litat que l'últim dia de l'Oriol va ser immensament feliç.
Això et dona consol, ¿oi?
Sí, molt. Hauria pogut ser una mort d’accident de cotxe. Però va ser un dia molt gran: estava pletòric, ple de vida, eufòric. Li encantava la muntanya, el paisatge, feia temps que planejàvem aquell dia. Era l’etapa més reina de tot l'estiu, va ser un gran dia, i això t'omple.
Dius que l’última fase del dol és la gratitud, ¿de què?
A l’ésser humà que va ser i a tot el que en vaig aprendre. No la gratitud del que ha passat, perquè voldries i vols que hagués viscut molt més. Però gratitud d'haver-lo tingut a prop, molt poc temps, sí, però haver-lo tingut. Sempre pensem que són els fills els que deuen als pares, i és veritat, però els pares també devem als fills: ens poleixen, ens ensenyen, ens critiquen, ens qüestionen i això ens millora. I això, que no li vaig poder agrair en vida, li agraeixo en aquest llibre.
¿En què t'ha ajudat creure en Déu? Perquè podries dir: ¿per què m'has fet això?
Déu no ha de ser el dipòsit a qui culpabilitzem dels nostres errors. Déu ha promès una esperança: el retrobament final. No ho podem demostrar ni contrastar empíricament, però crec en una vida eterna. ¿Com serà? No en tinc ni idea, però crec en un retrobament. Això et consola, però no neutralitza el sofriment de l'absència. Ara bé, és la millor notícia que em podrien donar.
Et vaig escoltar dir que no pots demanar als teus amics que siguin poetes, que hi ha qui ve amb la més bona intenció i fica la pota.
La gent vol ajudar i diu el que pot. Cadascú parla amb el seu registre, amb la riquesa que té de vocabulari. Molt sovint t'adones que amb la bona intenció es fa més mal que bé, per això dic que no hi ha paraules, però hi ha abraçades, carícies, petons, que poden reconfortar més. Aquests mesos he llegit molts poetes, i sentia com posaven paraules al que no sabia explicar. Manrique, a Coplas a la muerte de su padre, escrivia: «Y despierte contemplando cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte tan callando». En aquest cas va ser claríssim: la mort no va venir en platerets dient "M'acosto", ni precedida d'una gran malaltia. Va venir callant.
No hi ha paraules
Primera edició: octubre del 2024
© Dels textos: Francesc Torralba, 2024
© D'aquesta edició: Ara Llibres
Gramona és un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
