Quan el Jaume Plensa (Barcelona, 1955) era petit, s'amagava dins del piano que tenien a casa. Mentre el pare passejava els dits per les tecles, ell, arraulit –com les seves futures escultures–, notava com el cos li vibrava. De més gran, va voler saber com sonava el seu interior: va gravar el so de la seva sang i es va adonar que quan baixa a tota velocitat per la cuixa fa una mena de música tàntrica, i que, en canvi, quan s'enfila arran del coll, com que li costa, sona com el vent. Existeix, doncs, el silenci? A on és? N'hi ha un de sol? El Pep Divins em deia que no és el mateix el d'un bosc que el d'una església. I el mateix Plensa diu que el pensament –aquesta veu amb què parlem amb nosaltres mateixos– ja és un so del cos. Potser, més aviat, el silenci és una direcció: cap a dintre.
Pujo per Passeig de Gràcia, al terrat de la Pedrera hi ha un guardià assegut que de nit s'il·lumina: "No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble", escrivia Vicent Andrés Estellés, un dels poetes a qui Plensa homenatja a l'exposicióPoesia del silenci. "La pintura és més narrativa, com la novel·la; en canvi la poesia, com l'escultura, amb poques paraules ha de dir molt: són filles del mateix concepte". Al pati, que és com un tub directe al cel, em rep una mà sospesa en l'aire. Miro les parets corbes de Gaudí, "El cos humà no és recte, ni tant sols els pensaments", dirà Plensa. Pels passadissos hi ha tot de turistes japonesos avançant-me, jo també vaig ràpid, potser massa. Me n'adono quan veig un rostre esculpit amb els ulls tancats, té la cara plena de lletres, i penso: les cares es poden llegir?
Passegem per l'exposició, i quan passa per una cortina de lletres, algunes s'enreden i diu: "La bellesa sempre té punxes" –en el seu catàleg llegiré: "Soc un dels pocs artistes que no té por de la bellesa"–. De les nines que va guardar de la seva mare en va crear les nines de resina que pengen a la paret: demana a algú que vigili, que no s'hi apropi tant, que d'un cop es poden trencar: "La vida té una fragilitat absoluta". Hi ha un rostre de fusta que té marques de les cremades que ell mateix hi ha fet: "És com quan prenem una decisió: no es pot corregir". Aquesta exposició durarà fins al juliol: "El dia que s'acabi no hi serà, però hi haurà la memòria". I penso que té raó: tant se val el que duri el que fem, tot, o bé, potser només alguna cosa, anirà a parar al calaix de la memòria: aquell museu que podem visitar quan vulguem. Aquí, repartides per la Pedrera, hi ha un centenar d'escultures fetes de vidre, de plom, de coure, però diu que el material més visible és la idea: "Fas una botella amb un missatge a dintre, l'envies i els altres algun dia el llegiran". Avui, a Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona, escolto i miro i toco el silenci amb un home que parla fluix.
Aquestes escultures em demanen una actitud: atura't. No corris, para i mira.
Hi ha una recerca d'un silenci, i també podria ser d'aturar-se. L'escultura, malgrat estar feta de matèria, té relació amb l'invisible. Ho he dit sempre: el més important a la vida és invisible.
Per exemple?
L'amor, la música, la poesia, la bellesa són coses que no sabríem com explicar, però ens donen el sentit de viure i l'energia per estar cada dia dempeus. Sense cos no hi ha ànima, però és que sense ànima, quin valor té el cos? Podem entendre millor les coses quan parlem d'oposats. Per entendre el silenci ha d'haver-hi soroll, per parlar de llum hi ha d'haver ombra. L'escultura té aquesta capacitat extraordinària dels oposats: a través de la matèria parles d'allò immaterial.
Són escultures que miren cap a dintre. A vegades penso que la pell és la frontera entre el món de fora i el de dins. Però només donem valor a allò que veiem a fora.
Faig escultures amb els ulls tancats per convidar l'espectador que miri dintre seu i descobreixi la bellesa oculta que té cada ésser humà. Però per la forma com som educats, sempre ens sembla que no és adequat parlar de nosaltres, fins i tot fa una mica de vergonya parlar del que sents de veritat, perquè et pots sentir qüestionat. I això és terrible, perquè la informació més preciosa és la que no dius a ningú. Cada persona és única, i quan desapareix, desapareix la biblioteca d'Alexandria: és irrecuperable. M'agradaria que la gent se n'adonés, que apartés les aparences i superficialitats, i descobrís aquest món interior que ningú ens havia dit que teníem. Perquè totes les experiències que vivim, tot i ser diferents, ens agermanen.
Ahir pensava que no és només intentar desxifrar què sento, sinó legitimar-ho.
Sí, la societat estableix termòmetres que marquen el que és bo i dolent, i no tot és blanc o negre.
Una idea és entrar dintre teu, i una altra és la del narcicista: vivim en un món en què existeixes si parles, si et mostres, si dones la teva opinió.
Estem vivint aquesta època del selfish completament, de fer la foto no del que veus sinó de tu mirant el que veus, que és tremendo.
Ja no ens cal l'altre.
Però quan estàs davant d'una altra persona és com si estiguessis davant d'un mirall: és la teva imatge la que veus reflectida en l'altre. O quan estàs davant d'una porta, que les he treballat molt: a vegades ja no cal obrir-la, perquè tot el que hi ha després, ja t'ha passat dintre el cap. Em fa pensar en Peter Pan, que corria obsessionat per atrapar la seva ombra, i quan la perd, se la torna a cosir als peus. I sí, cada vegada que em miro al mirall, no tinc la sensació que hagi canviat, per això necessitem la mirada dels altres.
Som escultors els uns dels altres, i depenent de la persona amb qui estàs, ets d'una manera o d'una altra.
Absolutament, i això sempre m'ha preocupat en la meva obra.
Per què em diries que és important el silenci? Venia en taxi i la ràdio, la gent, era un atabalament.
Quan parlo de silenci no és tan aquest silenci que és inevitable en el món urbà o industrial: el soroll d'una fàbrica o del trànsit, sinó també és el soroll dels missatges constants que t'arriben i que no et permeten acabar de sentir les vibracions del teu cos. Estàs tan ple d'informació visual, acústica, de pensament, d'opinió, que al final és com una remor permanent que ens impedeix deixar evolucionar els pensaments. Amb tant de soroll ja no sabem què pensem.
Aquesta despistamenta fa que no sapiguem què sentim?
Absolutament, però és part de l'estratègia que hi ha del control social de les persones. No ens en adonem i acabem dintre del grup. Valoro molt l'individu. M'agrada molt la societat i la comunitat, però individu per individu. He fet servir moltes vegades lletres i alfabets en les meves obres, i ho comparava amb la societat: una lletra sola sembla que no sigui res, però en relació amb les altres fa una paraula.
I depenent de la lletra que tingui al costat, farà una paraula o una altra.
Quina meravella, no? És una metàfora molt bonica de la societat: tu sola quasi sembla que no siguis res, però també estàs carregada de memòria, com una lletra. I amb associació amb altres persones fas una família, un barri, una ciutat, un país, un continent, un univers. Del més petit al més general. Això és preciós. M'agrada molt la música: quan parlem estem interpretant una melodia amb el nostre cos, que és el nostre instrument.
Estem creant tota l'estona aleshores.
Creant i interpretant els altres. Un cop llegia una cosa d'Octavio Paz, que donava molt valor als espais buits entre les paraules. La gent que entén molt de la paraula entén molt del silenci: per oposats, ja hi tornem a ser.
Parles de l'individu i de com el soroll anul·la el pensament. Què és el contrari? Per ser persona què cal?
Estar segur de tu. I això és el que la societat intenta no donar-te. Si estàs insegur, estàs controlable. Mai he sigut estudiant. Vaig començar belles arts i ho vaig deixar, i també vaig donar classes i ho vaig deixar, perquè tampoc era el meu lloc. M'agrada parlar amb la gent més jove i passar-los una mica la informació que pugui haver recollit, però mai en un sentit de magisteri. En canvi, accepto donar una xerrada: cinquanta minuts d'energia i després desapareixes i que cadascú s'espavili, el que no pot ser és acompanyar de la mà ningú. Sempre he intentat donar seguretat a l'estudiant. Jo no tinc raó, ningú té raó, però cadascú té una petita capacitat d'engegar una història. I els deia: no feu cas a les revistes d'art, ni a les biennals. Feu cas al que vosaltres creieu que s'ha de fer. L'art és l'únic lloc que existeix on tot el món pot estar equivocat menys tu. Ho trobo extraordinari: això et dona energia per entrar a l'estudi.
Clar, no pots crear amb por.
No pots entrar a l'estudi insegur. Si t'equivoques, que l'error sigui teu.
Ser amo de tu mateix?
Dels teus errors. És que equivocar-te amb els error d'un altre, que trist, oi?
Els que s'estaven mirant amb els ulls tancats...
És una conversa silenciosa. L'espai buit que hi ha entre les persones: què passa allà? Què es crea?
...em feien pensar que si tanquéssim els ulls amb algú, seria com entrar en una altra dimensió.
Però estaràs d'acord que si tanco els ulls davant teu [tanca els ulls] hi ha una capacitat de confiança en tu absoluta, no?
Sí, perquè és com quan t'embenen els ulls i et guien amb la mà.
Mirar és una forma de protegir-te, perquè amb els ulls vigiles el teu voltant: a veure què passa aquí. Si els tanco, m'entrego a l'entorn. Però també a la teva intensitat, perquè aquestes posicions [amb les dues mans es tapa les orelles, i després els ulls, i després la boca] s'han llegit com allò dels tres monos que eviten comprometre's en res. Però hi ha una altra lectura extraordinària, que és que a vegades les paraules no són la millor manera per dir, o les orelles no són el millor conducte per escoltar, o els ulls per veure-hi.
I també hi ha altres llenguatges, com la intuïció.
Vaig llegir molt Einstein, era molt entenedor. Em van suspendre sempre matemàtiques però em fascinaven els matemàtics i els científics perquè tenien un ordre de creixement en el seu pensament que no he sabut tenir mai: soc molt dispers, caòtic. Einstein deia que és molt més important la intuïció que el coneixement. La intuïció és exactament això: confia en tu.
A vegades penso que és un boig en qui has de tenir fe.
Si, confiar en la teva intuïció, encara que t'equivoquis. Perquè l'error és la gran forma de creixement. Quan faig obres a vegades em pregunten: "I això d'on ve?" No ho sé. Jo també soc un espectador de les peces que faig, i em costa dir per què ho he fet així.
Potser no cal, oi?
No. Hi ha algo intuïtiu en la nostra feina que fa que, no saps per què, posis l'escultura aquí o allà. Ahir va ser extraordinari perquè vaig instal·lar la sèrie Liliput: uns cossos petitets amb lletres, una peça emotiva. I ens vam quedar sense el tipus de llum que anava bé, no n'hi havia més a la sala, i l'il·luminador em va dir: "Tinc aquests altres, els podem provar". Va fer una ombra que no esperàvem, i vaig canviar-les totes per aquella llum nova. És a dir, que l'atzar també intervé en les teves decisions. I ha quedat una de les zones més boniques de l'exposició gràcies que no hi havia el que havíem de tenir.
Hi ha una idea molt maca que t'he sentit dir, que és com si la vida ens anés tatuant el que hem viscut amb tinta invisible, i que de cop, algú ho sap llegir i es converteix en el nostre amic, o amor. Com si tinguéssim la nostra història escrita al cos.
En el món jueu el text és fonamental: bellugues una coma i es canvia tot l'univers. I em va fer pensar que la vida ens està tatuant permanentment la pell, ens va gravant totes les experiències. Però amb tinta invisible. I de cop trobes algú que pot llegir en la teva pell coses que altres no, i es fa l'amic, l'amant. I pensant això vaig fer un cos de lletres, que es va titular Tel-Aviv Man, i està aquí a l'exposició, el primer.
Em fa pensar que cada persona és un mapa.
Sí, i és una peça molt important perquè em va dur a altres. Primer només feia servir les lletres llatines, però anant pel món, he fet amics de moltes cultures, i malgrat que no parli totes les llengües, les respecto i m'agraden. És per això que vaig voler barrejar molts alfabets: l'hebreu, l'àrab, el xinès, el japonès, el grec, el coreà, l'hindi. I m'agradava perquè era allò de: que bé que estem quan estem junts, mantenint cadascú la nostra personalitat. Perquè cada lletra és una fotografia d'una cultura, d'un lloc, d'un paisatge.
Al terrat de la Pedrera hi ha un vigilant de nit, deies que venia d'Estellés: "No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble." Has parlat de la responsabilitat d'introduir bellesa al món, no sé si també en podríem dir llum.
Sí, més que llum, il·luminar, que té diversos sentits: un artista té la responsabilitat d'il·luminar el pensament amb idees, d'il·luminar la vida amb claredat. És un somni que ve de l'antiguitat: il·luminar el pensament.
El Manuel Forcano em parlava de Pitàgores, que deia que és obligatori parlar amb llum.
És molt bonic. Introduir bellesa en el dia a dia de la gent vol dir introduir-los coses inexplicables. La bellesa és inexplicable però la sabem reconèixer: té un perfum que no sabem descriure, però que el sentim. Fa molts anys ho comparava amb l'antic acomodador d'un cine, que amb una llum en la foscor et portava fins a la cadira, la teva. I l'art és una mica això: aquesta petita llum que t'orienta com un far, perquè no t'esclafis contra la costa.
Què t'orienta? Què en fas, del que diu o deixa de dir la gent?
No hi he rumiat mai. Però no n'estic gaire pendent. Ser artista no és una decisió, és inevitable. No és una cosa que pugui tirar endavant o endarrere. M'hi vaig dedicar del tot quan tenia vint-i-vuit anys, que me'n vaig anar a viure a Alemanya perquè aquí no acabava de trobar el que buscava, i allà vaig entendre que era el que menys malament em sortia. Ja porto molts anys amb això i crec que ha sigut un encert, perquè l'art és un privilegi: et permet transformar el sofriment en virtut, les neurosis en material de treball. Tot el que per a molta gent pot arribar a ser un problema enorme, tu ho catalitzes amb una ambició d'obra. No sé com explicar-t'ho: a vegades em creuo amb gent pel carrer que fa una expressió com si l'acabés d'inventar, única, quina meravella!, però en canvi no la fixen, desapareix en el mateix moment. I allò efímer també és d'una gran bellesa. Per què els artistes tenim l'obessió de fixar-ho? No ho sé.
Que bonic: fixar un moviment de mà per sempre.
Sí, i que no sigui només per a la meva memòria, sinó que també hi càpiga la teva i la de l'altre i la de l'altre. I que el llenguatge sigui tan ampli que hi capiguem tots. Això és el somni: que no es converteixi en un record personal, sinó en un record de tots. I això és quan una obra passa de ser un objecte a ser una obra d'art.
Això té una voluntat de transcendir el temps, oi? Tot això que em dius està un graó més amunt de les tonteries que puguin dir, del que passa o deixa de passar, del qui corre i el qui no.
Ho intentem. I això també genera un respecte. Per exemple, tinc aquella peça a Madrid que es diu Julia, que està a la plaça Colón. Allò que semblava un regal enverinat, invitar-me a fer una peça en aquella plaça, s'ha convertit en una icona de la ciutat: la gent no vol que se l'emportin, cada any renoven la sessió, perquè té amo. I em fa molta gràcia, perquè a vegades hi ha manifestacions i intento mirar les notícies per veure què està passant amb la peça, i m'encanta perquè està amb els ulls tancats: passa olímpicament de tots els que s'estan manifestant, com si estigués en una altra lliga. I justament aquest sentit de transcendència, pot donar molta força a la societat.
Com les teves escultures, estàs molt exposat. Del que diguin o deixin de dir, què en fas?
És que no ho llegeixo. Però no ho he llegit mai. A vegades me n'he enterat perquè algun amic m'ha trucat alarmat o content, però no llegeixo ni lo dolent ni lo bo.
El que és bo també és perillós, oi?
Sí, et pot despistar. No vol dir estar tancat a res, eh? Perquè tinc la Laura, pobra, que s'ho llegeix tot. I li dic: Laura, què? I em diu: un desastre. Laura, què? Molt bé, molt bé.
Els oposats que dèiem al principi.
És la meva companya, fem un camí junts des de tota la vida, i saber la seva opinió té sentit, però l'opinió de tothom, no. Em fa molta il·lusió que un col·leccionista em compri una obra, que algú visiti una exposició meva. Ho trobo una passada. O fer una peça en l'espai públic: em fascina. Tot això té un valor tan poderós, que no necessito sapiguer si està bé o malament. És tan intens que ja en tinc prou.
L'última, si em deixes. No sé per què les teves escultures em fan pensar en arbres: estan exposades a la pluja, conviuen amb desconeguts, no es poden moure.
Sí, és que l'escultura no és la que s'ha de bellugar, t'has de bellugar tu. El taoistes ja ho deien: aquell mestre que camina amb els seus estudiants pel bosc i de cop veuen una bandera i els pregunta: "Què veieu, aquí?" "Un màstil que fa bellugar la bandera". "No: la bandera no es belluga, el que es belluguen són els vostres cors". Aquesta explicació, que és molt d'estar per casa, és molt bonica, perquè ara tot és interactiu: i tu, què fas? Què està fent el teu cor per bellugar-se? Et vas endurint i tornant més rígid, i rígid, i rígid. I l'escultura té aquesta enorme potència de demanar-te la resposta. No te la dona, la tens tu.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
