"És que ja pertanys a una altra generació", em diu Jordi Puntí en saber que he descobert Xavier Cugat (1900-1990) gràcies a la novel·la que li ha dedicat. Quedo amb l'escriptor a Casa Fuster dies abans que es publiqui Confeti (Proa), el llibre amb què ha guanyat el Premi Sant Jordi, i dies abans que l'absorbeixi l'allau d'entrevistes. Arribo amb una bossa de confeti per fer-li la foto, i una escombra per netejar el terra. Sense ser-ne conscient, encarnaré la metàfora d'aquesta novel·la.
Aquesta conversa forma part de la secció Artesans del temps, feta amb la col·laboració del celler Gramona.
¿Què enveges i què detestes de Xavier Cugat?
N'envejo la recerca constant de la felicitat, encara que fos superficial. Quan posava a la balança ser feliç o patir, sempre triava ser feliç. Evitava, fos com fos, que arribés la infelicitat que tots en un moment o altre sentim, i que és important que hi sigui. ¿I què en detesto? La seva manera de tractar les dones, i que als anys 30 i 40, en plena eclosió del jazz i de la música llatina, no tingués músics negres a l'orquestra. Avui estaria cancel·lat per moltes raons.
¿La felicitat constant és insuportable, oi?
I impossible. És un recurs per no pensar, una fugida cap endavant. Ser feliç a qualsevol preu i, si convé, enganyant-te. Una de les conclusions que he tret és que li feia por la soledat: per no estar sol s'omplia de persones. Es casa amb noies joves i fa vida d'hotel per no estar a casa. Sempre estava envoltat de gent, ara bé, si em preguntes qui eren els seus amics, no ho sé.
Això li passa a la gent que és molt rica, ¿oi?
Que et fan la gara a gara, sempre t'elogien, i satisfan la teva vanitat.
Era una addicte de la vanitat.
Sí, necessitava el compliment constant. I l'obtenia, perquè al mateix temps era el millor en el que feia. És un personatge modern, tenia el que ara demanen les xarxes socials: l'estar sempre mostrant-te i esperant el like. El Cugat hauria sigut un gran personatge d'Instagram. Era un gran publicista de si mateix.
Una de les idees del llibre és la de la mentida. ¿Es pot viure sense mentides?
No.
Cada dia en diem: de petites, de pietoses…
Sí, i quan amb la beca de Nova York començo a estudiar la figura del Cugat, descobreixo que la meitat de les coses que ens havia venut eren mentides. I vaig pensar: vull explicar aquesta vida de fabulador. ¿Com ho puc fer? Fent un procés de reflexió: m'adono que un 40 per cent de la nostra vida està fet de mentides: somnis, il·lusions, esperances, desitjos, malentesos, gelosies… Tot això ho fabriquem per no haver de pensar en nosaltres mateixos.
M'has fet adonar que em passo la vida fabulant: quan buscava un lloguer, a cada pis hi projectava una vida.
Busques pis a Habitaclia i t'imagines vivint en aquell barri, anant a aquell cafè. Ara, venint amb l'autobús, una noia parlava per telèfon en alemany, n'entenia paraules, i he pensat: ¿què li deu passar? Perquè el to era preocupat i, en canvi, parlava de coses molt pràctiques. De cop tenia un punt de fuga: fabulava sobre una altra vida.
"Tots ens lliurem a realitats paral·leles [...] i sovint ens sentim més vius en les invencions que no pas en el món que ens obliga a respirar. Per això hi tornem". O sigui, és com si dins meu tingués 40.000 jos.
És la frase de Walt Whitman: "Continc multituds". Soc enorme i continc multituds de persones. I crec que és així per a tothom. Una altra cosa és que els que som escriptors sabem treballar-ho, domesticar-ho, en traiem un partit. Però només té a veure amb el talent per explicar històries.
Parles de la Galeria dels Records Inventats: jo mateixa he explicat un record i m'he adonat com l'anava transformant, fent-lo més gros i maco.
Sí, i això també és vanitat, perquè saps que els que t'escolten seran més feliços o t'admiraran o riuran amb tu. En una conversa també hi entra en joc la capacitat de fascinar. Tots hem estat en sopars on hi ha una persona que té l'habilitat de fer-se escoltar. I fer-se escoltar és saber parlar. Potser no hi ha coses importants per explicar, però t'enlluerna la forma com les explica.
Ell es fa, també, gràcies a la mentida: si cal, s'inventa que l'ha apadrinat un músic de prestigi.
Va ser molt viu. I com tots els espavilats va saber utilitzar la mentida ja fos amb un elogi desmesurat, o exagerant informació per provocar interès. Era un gran promotor de si mateix, però clar, anava acompanyat d'un talent musical innegable. Potser no per ser un violinista clàssic, però portava la música cubana que havia mamat de petit, i va saber veure que si la transmetia als americans, es forrava. Va ser llest i ràpid, i no parava d'actualitzar-se: quan arriba el swing deixa la seva primera dona, la treu de l'orquestra, i busca una altra cantant que sigui més jove i atractiva.
En Cugat no es creia cap fracàs: si no li funcionava com a músic, en comptes d'acotar el cap i retirar-se, feia de dibuixant; i si no, d'actor.
No tolerava el fracàs: es reinventava constantment. I la prova és que té sis noms: quan és actor li diuen Cugie, i quan torna a Catalunya és el senyor Xavier Cugat. ¿Per què em fixo en ell? Perquè és el català que quan té cinc anys se'n va a Cuba, quan en té quinze se'n va a Estats Units i fa tota una carrera. I als setanta-vuit, l'empordanès que no ha viscut més que cinc anys a Catalunya, torna dient que ho trobava a faltar, i resulta que, a més a més, no ha perdut el català.
¿No tenir vergonya et fa arribar més lluny?
En el seu cas, sí. Avui l'exposició social és molt més gran i la falta de vergonya es detecta fàcilment. Ara bé, quan tens un estatus en què estàs per sobre del bé i del mal, i no tens ningú que et critiqui, i tothom et riu les gràcies... He conegut persones que quan entren en un lloc esperen que tothom els miri. I això és molt desagradable i incòmode. No tenen vergonya, però et fan sentir vergonya aliena.
Anava fent paral·lelismes: ¿què hi ha de tota aquesta parafernàlia en el món dels escriptors?
Podríem comparar l'ego, els jocs de vanitats i de vergonya aliena que provoquen algunes declaracions. Però estem en un nivell molt diferent: el Cugat és una estrella mundial. També et diria que això que ens passa als escriptors no és exclusiu d'aquí: quan he voltat pel món, parles amb escriptors i si n'hi ha tres, n'estan criticant un quart. En el món de l'escriptura exposem el nostre ego. Encara que estem fent invenció, inevitablement hi ha algo nostre allà. Ser escriptor té un punt narcisista que té a veure amb el comerç entre el jo i els altres: esperes que els altres acceptin el teu jo, que és un jo fals, perquè és un jo literari. Al Brasil se celebren els festivals dels mentiders: expliquen històries, i la que la gent aplaudeix més és la que guanya. Aquest comerç entre el que vivim i el que inventem sempre porta un embrió de narcisisme: uns el tenen més gran, d'altres més petit.
¿I tu com el tens?
Procuro tenir-lo baix. Crec que n'he après. Tinc cinquanta-sis anys, en fa vint-i-sis que vaig publicar el meu primer llibre, i no soc un escriptor polífic, publico cada sis o set anys, vaig fent al meu ritme. Però he après a no donar tanta importància a les crítiques literàries, i que un no parli de mi o que l'altre digui no sé què és molt secundari. Aprens a estar més segur de tu mateix.
¿I com se n'aprèn?
Relativitzant i agafant autoestima com a escriptor, creient-te el que fas i fer-ho convençut. I sobretot, no venent-te l'ànima al diable.
¿Què seria vendre's l'ànima, per exemple?
Acceptar escriure una cosa que no et ve gaire de gust perquè t'ofereixen diners, presentar-te a un premi quan no estàs convençut que allò que has fet sigui bo, donar per bo a la primera un text que internament saps que s'hauria de treballar més, fer un llibre més comercial perquè així es vendrà més o l'editor estarà més content. Hi ha moltes maneres de vendre't l'ànima, però tampoc vull anar de purista, no és això. Quan em veig l'any 98 publicant Pell d'armadillo, penso: ostres, era un xitxarel·lo ingenu. Però en el primer llibre, és força inevitable la temptació de creure't ves a saber què, perquè hi ha el subidón d'adrenalina, veus que tens lectors. Un bon exemple: quan escrivia els contes del primer llibre, en vaig deixar llegir i veia que agradaven, i em vaig adonar que en el fons escrivia perquè m'estimessin. I després vaig entendre que la gent no t'estima per un llibre, t'estima per com ets tu a la teva vida normal. Al segon, d'això ja me n'havia donat, havia tingut les meves decepcions, i en el fons escrivia perquè m'admiressin: faré un tipus de literatura més elaborada, amb frases més llargues, un treball lingüístic més important, escenes complexes. I la gent tampoc t'admira especialment: pots rebre una ressenya més bona, però és que ¿de què serveix l'admiració? Tampoc serveix per tant. Amb Maletes perdudesem vaig adonar que el que vols és que et llegeixin. La satisfacció més gran és anar a un club de lectura i veure que aquella frase que per a tu era el centre de la novel·la, a ells els ha passat gairebé desapercebuda i te'n destaquen una altra.
Dius que en Cugat era un mestre de l'autobombo, ¿també hi ha escriptors que ho són?
Mare de Déu, i tant! Escolta, tu vas al zoològic i veus la hiena, el lloro, el tigre, el goril·la que creu pit, ¿els veus tots, no? Doncs això és una mica el mateix. Hi som tots, i el retrat dels escriptors no deixa de ser un retrat de la societat. El caràcter de cadascú no el canvies, pots escriure i el pots dissimular, però és molt difícil enganyar, perquè t'acaba sortint. I això és ideal per explicar com en Cugat als 40 anys es posa la perruca i no se la treu mai més. Passa de ser persona a ser un personatge. Però sí, quan escrivim a casa, som éssers solitaris, però en el moment en què traiem el llibre i sortim al carrer…
¿Surt el goril·la o el ximpanzé?
I ni tan sols ho triem. Sortim amb la disfressa que ens va més bé. També pot ser el flamenc que camina amb aquelles potes.
Boníssim.
És així.
El llibre fa un retrat del periodisme de pa sucat amb oli: ensabonen un artista perquè els convé. No sé si també detectes una mica d'això aquí: et dedico aquest article però després et demanaré un favor.
Sí, però és inevitable. El periodisme té un component de servitud. Puig i Ferreter, a la novel·la Servitud, parla d'un periodista que treballa a La Vanguardia i mostra què ha de fer, com es comporta i, per sort o per desgràcia, avui dia això s'ha atomitzat. Ara pot ser molt més important un tuit o una recomanació a Instagram d'una influencer que té 350.000 seguidors que no pas l'article més assenyat, profund i ben fet d'un crític literari en un diari. A la novel·la parlo de Walter Winchell: abans hi havia periodisme d'informació, i als anys 30 aquest senyor fa columnes on s'inventa rumors i xafarderies. I el Cugat, com que vol els seus favors, escriu la cançó Walter Winchell Rumba, i l'altre està encantat de la vida. Per això el narrador d'aquest llibre és un periodista: perquè pot tenir aquesta mirada del voltor, que sempre hi està a sobre, i alhora l'ha d'ensabonar per poder tenir notícies.
Una cosa que m'agrada molt és el temps que et dones per escriure. Que va en contra d'allò d'"escriu perquè no s'oblidin de tu".
No no. ¿És que qui se n'ha d'oblidar? ¿Els cinc-cents lectors que has tingut, els set-cents? Al contrari: si ho has pogut treballar i n'estàs més convençut, ho defensaràs millor i, per tant, tindràs més gent a qui li interessarà. És evident que un premi com el Sant Jordi és un aparador, un focus que et fa arribar a gent a qui no hauries arribat. Això s'ha d'agrair i per això també són els premis, perquè et puguin donar una certa tranquil·litat econòmica durant un temps, però també perquè et permetin treballar: sé que com a mínim els propers dos anys faré menys articles i tindré més temps per escriure.
El premi t'està patrocinant els propers dos anys.
Ho veig així. Perquè com que no pots viure només d'escriure llibres, acabes fent altres coses que et mengen temps. Tu mateixa m'estàs fent una entrevista en comptes d'estar a casa pensant què escric.
¿Estàs treballant ara?
Soc autònom. Tinc un article cada setmana a El Periódico, un de mensual a L'Avenç. Faig ràdio al Ciutat Maragda. I cosetes que em puguin sortir a vegades: un club de lectura... Tinc un sou molt espartà. Però em refio molt de les vendes dels llibres. No tant que es vengui molt, sinó que es tradueixin. No tinc gaire ganes de parlar-ne, però és igual: Maletes perdudes s'ha traduït a divuit idiomes. El llibre que vaig fer sobre el Messi, a dotze. Cada vegada que surt el llibre és com si el publiquessis de nou. Reps un nou avançament, encara que sigui petit.
Per això dic que m'agradava això de tu: si m'he de tirar cinc anys o deu, m'hi tiro. Per estar segur i no deixar-te arrossegar pel publicar, publicar, publicar.
Mira els autors que t'agraden: ¿quants llibres han publicat? ¿Quantes novel·les va publicar Nabókov? ¿I Rodoreda? L'altra cosa és que estar-te cinc anys escrivint no és garantia de res: et pot sortir un bunyol. I hi ha gent que escriu amb quatre mesos i resulta que aquella primera versió ja està de conya. El temps no és un valor per si mateix. Ara bé, el que sí que el que és un valor és deixar reposar el que fas i pensar-hi una mica. I sobretot és important no vendre l'ànima al dimoni: no lliurar-te al jo he de treure un llibre cada any i mig perquè si no, ja no es recordaran de mi. Potser això acaba provocant que rebaixis la teva exigència i que justament s'oblidin de tu. I que, com que ja no els dones el que els vas donar al primer, diguin: aquest ja no el llegiré. M'ha passat amb autors que els he anat llegint i veus que ja és sempre el mateix.
¿Què t'agrada que trobin en tu?
No vull anticipar què pensarà el lector, però sí que penso a veure si el puc guiar cap aquí, li puc introduir aquest estat d'ànim, li puc provocar aquesta pell de gallina. John Irving, que és un dels autors que admiro, deia que una de les coses que m'emocionen més és fer riure i plorar a la mateixa pàgina. Això és molt difícil.
Complicadíssim.
Però ho fa. A Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra, que va d'una clínica avortista. Poder controlar els sentiments sense caure en la cursileria és molt difícil.
A la novel·la parles de l'èxit: guanyar el Sant Jordi, que és un premi volgut, deu despertar enveges.
Estic cent quilòmetres lluny d'això, m'és totalment igual. Mai m'havia presentat a cap premi, més aviat n'havia desconfiat, ja ho sabem: hi ha una llegenda que diu que estan donats. Soc jurat del premi Anagrama, que no ho està mai, al contrari, és un dels millors dies de l'any, quan ens trobem amb el jurat per poder discutir, perquè ens hi podem passar hores. I em constava, pel que havia anat veient els últims anys, que el Sant Jordi tampoc estava donat. I el vaig fer servir com a excusa per acabar, perquè aquesta novel·la l'hauria pogut continuar escrivint i escrivint, però ja duia nou anys. De la pandèmia cap aquí, havia pogut treballar-la amb més ritme, cada dia, cada dia, cada dia. I ja estava en una fase final. I vaig pensar: va, fes servir el premi com a deadline, l'hauràs d'entregar abans de l'agost. I si no te'l donen, no passa res, ja l'acabaré publicant. Perquè aquí hi ha una cosa que és molt important, que és estar convençut del que has fet. Fa tres anys va sortir un documental, que es deia Sexo, maracas y chihuahuas, i em deien: ¿No et fa por que et prenguin el tema? No, perquè no explicarem la mateixa història. I ho tenia claríssim, que això és una novel·la, és una antibiografia.
¿I tens cap por?
Home, n'hi ha de fons, perquè veus que hi ha tota gent que ha fet un gran esforç perquè aquell llibre pugui sortir: des del jurat que va decidir premiar-lo fins als que s'encarregaran de la promoció o els editors. Hi ha molta gent que en depèn. En aquesta mesura et sabria greu que no funcionés o que no anés bé o que fos un fracàs. Però la paraula fracàs no m'agrada. Que passés desapercebut.
¿Quin és el perill de l'èxit?
El perill és que t'instal·lis en la mentida de l'èxit. En aquest territori sense fonaments que es pot enfonsar en qualsevol moment. O sigui, l'èxit no significa sempre que es mantindrà viu, sinó que més aviat pot passar al contrari. I la seducció de l'èxit, la sensació de… També hauríem de definir què és èxit, ¿no?
Digues.
Home, per mi ser feliç. Però clar, és que ser feliç implica…
Ser feliç és molt abstracte, concreta-m'ho.
Fer el que t'agrada, no tenir pressió, viure sense violència a la teva vida...
¿Violència què seria?
Aquesta irritabilitat constant que té l'ésser humà avui dia: vivim en un estat de tensió per la política, per les desigualtats socials, pel canvi climàtic. I veure com no s'està atacant des de l'arrel, que són les grans multinacionals, provoca malestar. La felicitat forma part de no haver de patir això. La putada és que no depèn de tu. I, per tant, visc l'entotsolament d'escriure, que és una paraula que m'agrada molt. Un dia vaig aprendre que entotsolar-se en alemany vol dir caminar cap a dintre de tu mateix.
Que bonic.
Sí, escriure i passar hores amb nosaltres mateixos, fent allò que ens agrada, és una forma de felicitat. Però hi ha qui escrivint pateix molt.
No fas pinta de patir.
No, jo no pateixo gaire. Perquè m'agrada el que faig, pateixo quan sé què vull dir i les paraules no m'arriben.
Mira, el que més m'agrada del llibre és la precisió, hi ha moltes frases que les he subratllat pensant: que ben trobat, que ben dit.
El Pla fumava per trobar adjectius. No fumo, però sí que hi ha una voluntat de trobar sempre la millor manera de dir les coses.
Però vitalment tampoc ets una persona patidora, ¿oi?
Això ho hauries de preguntar a la meva dona. No soc patidor, però la processó va per dins i surt de formes que no t'esperes: insomnis i coses d'aquestes. Soc una persona tranquil·la, vital, alegre. Faig servir una frase a la novel·la que la crec: soc partidari de la felicitat, encara que sigui una cosa abstracta. I el Cugat era un gran partidari de la felicitat. Però no vol dir enganyar-se a tu mateix, sinó intentar saber en tot moment, en la mesura que puguis, quin és el teu lloc al món, què és el que t'inspira i el que et motiva. I al que t'agrada, dedicar-hi temps.
Hi ha el no enganyar-se, en el sentit de no vendre's, i alhora, les enganyifes que ens fem cada dia.
Porto cinquanta-sis anys enganyant la bàscula. Dient: ara m'aprimaré i deixaré de menjar això, i t'ho creus.
I llavors et sents malament perquè no ho has fet.
Exacte. O dius, ara com que he acabat aquest paràgraf, em menjaré una galeta. I et quedes tan tranquil. Anem buscant arguments per enganyar-nos i després per perdornar-nos.
Parles de l'eix que ens doblega: el dia exacte en què hem gastat la meitat de la nostra vida. I és un misteri: perquè no sabem si ja l'hem viscut o encara no.
Em vaig adonar que amb les persones que han mort pots saber quin dia va ser el punt mig de la seva vida i calcular si vitalment ja havien pujat, o si estaven de caiguda. I m'agradava per pensar sobre la incertesa de la vida: ¿ens agradaria saber quin dia hem viscut la meitat de la nostra vida? ¿viuríem millor, viuríem pitjor?
Pitjor. A l'Idiota, quan condemnen un assassí a mort, es fa la reflexió que el càstig de saber, i per tant, d'haver d'esperar el dia i l'hora en què moriràs és superior al d'haver matat algú.
És molt Dostoievski: qui té més culpa. La mort no saps quan et vindrà, és una incertesa que està allà, i, a més a més, és la incertesa que tots compartim. Soc de la generació que va créixer amb el franquisme, i que et feien anar a catequesi. Que de petit t'hagin fet creure que hi ha un més enllà fa que creguis que hi ha una salvació. Però, en canvi, quan ets conscient de la mort i que després no hi ha res, és més dolorós, perquè has viscut en una mentida.
Hi ha l'anar-se fent gran com a persona i, també, com a escriptor.
Encara per sort no em toca. Però hi ha allò que se'n diu l'estil tardà, el moment en què estàs una mica de tornada de tot i escrius pel plaer de continuar fent alguna cosa, però potser ja no tens gaire res a dir. Potser la vida t'ha anat aparcant i per tant la teva mirada ja no deixa de ser una mirada extrínseca, que està als marges. I poden sortir coses meravelloses i coses horribles, ¿eh? L'última novel·la del Garcia Márquez, Memoria de mis putas tristes, se l'hauria pogut estalviar perfectament. El Philip Roth, en canvi, acaba quan creu que ja no té res més a dir. I tampoc era tan gran, devia tenir setanta-vuit anys.
"Tant de bo es pogués curar la gelosia amb una pastilla". ¿El sentiment més podrit és aquest o me'n diries un altre?
No te'n sabria dir un per sobre dels altres, però la gelosia és molt punyetera, perquè molt sovint està basada en mentides que et dius a tu mateix, i per tant pateixes tu i pateix l'altre. I l'altre no en té cap culpa. I no és només gelosia sentimental i amorosa, abans parlàvem dels escriptors: sentir gelosia per l'èxit d'un altre. No sé si és el pitjor sentiment, però segur que si hi haguessin pastilles per curar-la, tothom se n'acabaria prenent: de petit et van vacunar contra la gelosia i vas per la vida amb alegria.
A vegades ni l'altre pateix, perquè no ho sap: és un verí cap a un mateix.
Sí, hi havia una pel·lícula francesa molt bona sobre el marit gelós i com arriba a l'autodestrucció per no ser capaç de deixar anar les sospites. I fins i tot quan sap que no és veritat encara s'acaba fabricant fabulacions.
¿Això del confeti és com un truc de màgia, oi?
Sí, com els focs d'artifici: el tires a l'aire, duren un moment i després s'apaguen i t'has de quedar una mica amb el ressò. I en el cas del confeti, l'endemà l'has d'escombrar. O quan et lleves, l'endemà de la festa, te'l trobes als cabells o al coixí del llit: les engrunes de felicitat de la nit anterior. La cita que vaig poso al començament és d'una humorista, la vaig llegir en una entrevista en un diari i em va semblar molt bona: l'ego és confeti, però l'endemà l'has d'escombrar. Per això quan em van donar el premi vaig treure el confeti: és el meu moment de felicitat.
I saber-lo viure.
Sí, l'he de subratllar.
Hi ha més tendència a escombrar restes i qui va enlairant el confeti.
Sí, qui té l'actitud de: "Quina pena, el dia que vaig tenir confeti". I qui més aviat el fa enlairar. Jo em sento així, i que duri.
Primera edició: febrer del 2024
© 2024 Jordi Puntí
© D’aquesta edició: Òmnium Cultural i Raval Edicions SLU, Proa
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
