Maria del Mar Bonet: «¿Què volen aquesta gent? Aniquilar una llengua»

Feia molts anys que volia parlar amb Maria del Mar Bonet (Palma, 1947) i el dia ha acabat sent avui, un matí de juliol tranquil. Sé que no li agraden les entrevistes i que en dona molt poques, és per això que l'espero una mica nerviosa. Mentre no ve, us explicaré que als dinou anys va deixar Mallorca i, com diu, "la faldilla familiar" perquè volia aprendre ceràmica a Barcelona. I vet aquí el gir: quan els Setze Jutges –dels quals formava part el seu germà Joan Ramon– van escoltar-la cantar cançons tradicionals, van quedar ben parats: la van convertir en l'onzena jutgessa. Els anys han passat, però el seu nom la segueix definint: pertany al mar. I és fàcil veure-la com una marinera: si bé ha dut les seves arrels arreu del món, també ens ha dut les arrels dels altres –des de les gregues fins a les cubanes– aquí. Arriba amb el seu mànager, en Yanni, a qui he demanat l'única condició que demano sempre, que vull estar sola amb l'entrevistada. La Maria del Mar seu davant meu, elegant, reservada i atenta.

Aquesta conversa forma part d'Artesans del temps, la secció feta amb la col·laboració del celler Gramona. 
 

¿Quina cançó et cantaven de petita?  

La presó de Lleida, ElsSegadors. M'ho cantava la meva àvia Dolors, que era de Sant Sadurní i va viure al costat de la plaça del Diamant, on va néixer la meva mare. Tenien el colmado Les Canàries, on venien begudes i menjar d'ultramar: peix salat, cafès, vins, alcohols, plàtans.

¿Hi ha cap gust que recordis de la infantesa?  

Quan tornàvem de la platja, la meva mare ens feia una beguda a base de fruita i hi ficava un ou batut. Ni el descobries, era molt agradable.  

A Identitats vas explicar a l'Espinàs que els teus pares us ho potenciaven tot: si us veien dibuixar, escriure rodolins, cantar, us animaven a fer-ho més. ¿Com et condiciona al llarg de la vida haver nascut en una casa que t’ha donat autoestima?

M'ha donat ales: fèiem un dibuixet i l'endemà n'havies de fer més perquè et deien que era molt bonic. El meu pare els tenia a la paret, inclús els va publicar en un llibre, Els nins. Els nens teníem importància en aquella casa. Ens ho aplaudien tot: si cantàvem, si ballàvem, si escrivíem.  

¿Això et dona confiança?  

Sí. Quan anàvem a l'escola, els primers dies ens acompanyaven, però després hi anàvem i en tornàvem sols. Palma era com un poble, tothom ens coneixia, no hi havia problema si un nen anava sol pel carrer. De petita la mare em va dir que podia anar de vacances amb altres nens a Catalunya: “Va, t'acompanyem al barco i et vindran a buscar”. Vaig dir sí sí, però em va agafar una mena d'angúnia i no hi vaig anar.  

Després de publicar Me n'aniré de casa, la teva mare et va dir: “Te n'has anat de casa i n'has fet una cançó, ara n'has de fer una altra que digui que tornaràs...”

…i li vaig dedicar Mercè, que al final diu: “Sempre tornaré a la nostra platja”.

¿Quina relació tenies amb la teva mare?  

Era una dona d’una bellesa extraordinària. Quan de nit sortia amb el meu pare i s'arreglava, el meu germà i jo ens la miràvem al·lucinats.  

Que bo!  

Duia una trena o un monyo i quan al matí es pentinava i es deixava anar la cabellera, era espectactular. Era la gran deessa de la casa. La vaig admirar per la seva manera de ser: era molt feminista, una dona de la República. Escrivia als diaris sobre temes de medicina natural, de cuidar-se. I sempre tenia llibres, estava al tanto de tot.  

T’he escoltat dir que quan anaves pel carrer amb ella la gent es girava.

Els homes li tiraven piropos: “Guapa!” I la mare em deia: “No miris, no escoltis, va!, anem anem!” I jo li deia: “Però mira aquest senyor que ens ve darrere”. I paràvem al mostrador, el senyor es posava al nostre costat i ella: “Anem, anem!". El meu pare ens deia: “¿Per què us creieu que venen els meus amics a casa? Per la vostra mare”.

Tu també ets guapíssima. 

Ui, no. La bellesa sempre té unes referències: a la meva mare no li arribava ni a la sola de la sabata. L'Agustí Villaronga va venir a casa, la va veure, que aleshores tenia quasi noranta anys, i em va dir fluixet: “La teva mare, que guapa!”. Per això mai vaig pensar que jo era guapa. Ara veig les fotos i dic: mira, no estava mal.

Però això passa sempre, ¿oi? Miro fotos de quan tenia setze anys, que em veia lletja, i penso que no n’hi havia per tant.

No em vaig dir lletja, però tampoc guapa. I com caminava! Estava amb amics per Palma, la veia passar i deia: “Ai, mira, la meva mare!” “¿La teva mare? Com camina!” No sé si se n'adonava.

Vaig fer el treball de recerca sobre els Setze jutges, i vaig descobrir la Nova cançó de sobre s’amor perdut, és de les més precioses que conec.

Del meu germà! Ell era marinomercant, va entrar als Setze Jutges, però no es va professionalitzar com el Serrat o el Pi de la Serra, perquè el que volia era cantar per als amics.

Descriu el final d'una relació, sense que hi hagi ni mica de rancor. ¿Què és per a tu el desamor? 

Una cosa que he viscut sovint. Tristament t'hi acostumes, als desamors, formen part de la vida. Voldries que l'amor durés tota la vida, ¿oi? Aquell gran amor. Però per a mi tots els amors han sigut el gran amor. ¿És una pena que s'acabi? Sí. Però jo també trobo que aquesta cançó del Joan Ramon és estupenda.

“Noves mans trobaran secrets al teu cos, les meves callaran, no diran si en saben molts”.

Les mans saben més coses que tu perquè van davant teu. No penses que ara aniran a agafar una cosa i ho fan.

¿Quan t’enamores amb cinquanta, seixanta, setanta anys és com si en tornessis a tenir disset?

Sí, exactament.

¿L’eufòria i la devastació no caduquen?

Ni la il·lusió que, de sobte, et fa aquella persona. Que dius: però per favor, Maria del Mar, calma! Però el principi d'un amor és el revés de la calma: és la inquietud, l'entrega. I dius: si no tens quinze anys!

També és bonic que pugui seguir passant.  

És bonic i més dolorós encara. A La dansa de la primavera dic: “Cantar, si torna, el dolorós amor”. L’amor sempre s'acaba amb una mica de dolor. I encara que ho sàpigues, t'hi tires. Hi ha gent que en fuig, que no té cap ganes que això passi.

¿No creus que no es pot triar? ¿que se t'imposa?  

Sí, se t'imposa, però pots dir: miro a una altra banda. Però la falta de seny també vol dir que no hi pots fer res. M'agrada la falta de seny, però a vegades penses: ¿l'altra persona no et trobarà molt ridícula, a la teva edat? Bé, faig un tipus de reflexions que no tenen res a veure amb l'amor.  

Jo penso: mira, és igual, faré el ridícul però almenys ho hauré viscut.  

Exacte, sí. ¿Què ens queda, si no? L’amor és una de les coses més importants que hi ha en aquesta vida. 

Em fas pensar en la Fina Miralles, que em deia que és una sort tenir la capacitat de sentir, que hi ha qui n'està incapacitat.  

Sí, sobretot perquè l’amor et dona una vitalitat nova. L'eufòria de quan és compartit; si no, és una mica trist. És com l'adrenalina, que et tires i buà. Hi ha alguna cosa de bogeria en l'enamorament, diem que és maco però és molt perillós.  

¿I què t'enamora?

El Lluís em deia: "Et pots enamorar d'una cabra, Maria del Mar". No faig patrons de persones, em puc enamorar d'una pintura, una pel·lícula, un llibre i tornar-lo a llegir. M'agraden molt els animals.  

¿Ah, sí? ¿Quins?  

Els ocells.  

¿I n'hi ha un en particular?  

Tots! A casa tinc un petit jardí, i com que no venien ocells, vaig deixar-hi una mica de menjar i d’aigua. I ara venen gorrions, que són petitons, es piquen els uns als altres, es tiren a l'aigua, es banyen. Els observo darrere de les cortines i els trobo divertidíssims.

Miquel Barceló m’explicava que quan feia submarinisme cada dia portava un cranc a un pop, que com que són sedentaris sempre vivia al mateix lloc, i que al final era com s’hi hagués fet amic.

Un dia, sota l’aigua, vaig veure algú que em mirava des d'una cova i dic: "Però si és un ull!", i era un pop que m’observava. Són molt intel·ligents. No he arribat a ser amiga d'un pop, i m'agradaria. Però bé, els ocells tampoc és que siguin amics meus, venen a casa atrets pel pa que els deixo. 

I ets tu qui els observa.  

Sí. Hi ha ocells que els veus fent el niu i són grans teixidors. I els colors que porten són exquisits: les cotorres són d'un verd extraordinari. 

Un dia mirava el coll d’un colom, que era d’un lila brillant, i una noia em va mirar com si estigués tarada.

Devia ser com un collaret, ¿oi? N’hi ha que tenen una ratlleta negra, que estan plens de taques, i n'hi ha que són molt blancs. I les tórtores, que són beix, i els murmuris que fan quan festegen. I les merles: el mascle és negre amb el bec taronja i canta. A vegades he cantat amb ells.

Que bo!

Sí, t'imiten les cançons. Els fas: titutituti-ti-ti-ti, i et conesten: ti-ti-ti. I tornes a cantar i s’aproximen una mica per escoltar-te. He estat sota un arbre, mirant una merla i que la merla em mirés a mi, i cantant cançons. A Barcelona n'hi ha moltes, és un animal que menja cucs de terra, cosa que és fotuda perquè un gat se'ls pot menjar, però són bastant llestes i… ¿per què dèiem que m’agraden els ocells?

Veníem de l'amor i hem anat a parar als ocells, alguna cosa deu voler dir.

Potser sí. 

No haver tingut fills dius que no ha estat un llast turmentós. M'ha agradat perquè no en tinc i pensava: la Maria del Mar no n’ha tingut i no passa res.

No només jo! Tinc molts amics que no n'han tingut i no ha passat res. Quan era més jove, com tu que encara en pots tenir, si estava amb una persona que pensava que el cuidaria molt bé, me n’agafaven ganes. Sola no l'hauria tingut, de cap de les maneres, perquè tenia l’exemple dels meus pares. I volia tenir-lo amb algú que el cuidés tant com jo, i ho vaig anar deixant córrer. Hi ha persones que no poden viure si no tenen un fill, que el busquen molt i es mediquen. No m'ha passat, trobava molt natural que si esdevenia, bé, i si no, també. Segur que hagués estat una marassa, però amb un pare molt pare.

El 1972 volies fer un disc musicant Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però la discogràfica Bocaccio Records et va dir que no te'l publicaria, la seva aposta era que cantessis en francès o en castellà per ser més comercial. Vas ser valenta: vas dir que no i vas pagar per sortir de la discogràfica.

És que a l'Alain Milhaud, que era el director de la discogràfica, l'admirava molt: havia sigut director d'orquestra, sabia molta música, i que em digués: “Maria Mar, és que tu pots cantar cantar en francès”, clar, se'm va fer difícil dir-li que no. Però en Joan Miró em va dir: “Em fa tanta il·lusió que musiquis Rosselló-Pòrcel que si ho fas, et pintaré la portada del disc”. I de sobte vaig creure en mi.

Salvador Espriu també et va donar confiança. Ho dius així: “Gent que creu en tu d'una altra manera”.

Vaig portar la guitarra a casa seva, de fet, vivia aquí sobre [som a Casa Fuster], tenia una sala molt blanca amb mobles antics. Li vaig ensenyar com havia musicat Rosselló-Pòrcel i li va agradar molt. I va llegir un poema meu i em va dir: “¿Per què no escrius més?” I li vaig dir: “¿Vostè creu que puc anar per aquí?” “Esclar que sí”.

Va tenir més força el que tu tenies ganes de fer que la fam de popularitat.

Estava convençuda del que feia, però quan una persona com l'Alain em deia que no volia publicar el disc, em feia dubtar. Però d'altra banda, l'Enric Gispert, que era un mestre de la música popular de Mallorca, em deia que tirés endavant. És com una balança, necessites un pes negatiu i un pes positiu i et vas equilibrant. L’Alain, de la discogràfica, quan van passar molts anys i tots dos ja érem grans, em va dir: “Maria del Mar, sempre has tingut raó tu”.  

La vida et va posar a prova.  

Sí, és així.  

I quan et van proposar d’anar a Eurovisió, també se’t va presentar un altre camí, hauries pogut ser una altra persona.  

Però és que mai m'han interessat els concursos, mai, ni de petita. Una vegada em van premiar una aquarel·la i va ser perquè el meu pare la va portar al concurs perquè jo no hi hauria anat.  

¿Què és el que et fa angúnia?  

No m'agrada competir en res, cada persona és única i vàlida. No m'ha interessat mai la competició, ni l'esportiva, no la considero gens bona.  

Te'n deus haver de resguardar, perquè el món de la música és competitiu. ¿O t'ho fan creure, que ho és? 

T'ho fan creure, perquè cada cantant és únic, com cada poeta. No hi ha una merla que canti igual que les altres. N'hi ha que no en saben gaire, que ja veus que són poc destres imitant-te, però això no vol dir que no sigui important.

M'agrada la forma com expliques que vas dir que no a Eurovisió, perquè ho fas des de l’agraïment. Hi ha qui rebutja ofertes i ho explica des de la vanitat, menystenint-ho.

Sempre he dit que quan una persona et proposa una cosa d’aquesta magnitud és perquè creu que pots competir i guanyar. I clar, sempre he agraït que es pensi de mi que podia cantar en francès o en anglès, però m'han d'excusar perquè canto en la meva llengua.  

¿Com t'hi portes amb aquesta cosa tan estranya que és el temps, que va passant?

Quan tens una feina que t'agrada, com diria que a tu també et passa, no hi penses, en el temps. No hi penses fins que al cap de molts anys veus que passa. Sobretot pels amics que se'n van d'aquest món. Això és duríssim, i passa més ara que al principi. Però també perquè envellim: hi ha una època en què sembla que no t'hagi de passar mai. La meva mare sempre m'ho deia: "De sobte, veus una arruga i dius: ¿com és això? Doncs mira, hi ha arrugues, hi ha cabells blancs, hi ha cansaments, hi ha malalties." Tot et dona un tempo i has d’aprofitar al màxim la teva energia per no abandonar-te i dir: ja no vull fer res més, estic cansada. M'agrada molt cantar i no hi vull pensar gaire, en el temps que passa, però hi penso, hi penso sovint. 

¿És aquesta angúnia dels anys? A mi m’ha passat sempre. 

¿Et fa angúnia dir els anys que tens?  

Sí, i no sé per què, i la sensació de fer-ne. Quan en tenia vint ja em passava.  

Sí sí, és que és això d'enumerar els estius, els hiverns. La vida és com un tren, que hi puges i hi ha moltes parades.

La sensació del vagó també la tinc.  

¿També la tens?

Sí, penso: ara et veig a tu, després hi haurà una altra cara, després una altra. Tot apareix i desapareix.

Sí, i la sensació que quan ets jove no hi penses, que el temps passarà tan ràpid. Quan era petita el que volia era complir anys, i, a més, els estius i els hiverns passaven lentament. Ara no, tot passa molt ràpid.  

He tingut malsons de despertar-me al febrer i pensar que tornàvem a ser juliol.

Sí, allò de: oh no, ja torna a ser dijous! 

¿Quina cosa t’has pogut treure de sobre amb el temps? ¿La timidesa?

Quan una persona em feria, hi pensava i hi tornava a pensar. Ara he après una tècnica.  

¿Quina?

Penso en coses que m'agraden molt. Quan m'arriba aquell pensament dolorós, penso que estic nedant sota l'aigua, o mirant un paisatge de serra de Tramuntana, que és com la mare de Mallorca: aquelles cales i aquelles muntanyes, quina bellesa.  

Substitueixes un pensament per un altre.

Abans no podia. I coses que em ferien em venien al cap una vegada i una altra. Ara em dic: "Ei! Pensa en la Tramuntana." 

¿Et provoques l’oblit?

No, és com si posessis una altra pantalla. No és tan fàcil, ¿eh? Se t’escapa, però la tornes a invocar: passejo per aquells camins, i deixo allò tan lleig, tan dolorós.

"Que exigent ve la primavera" em fa pensar en la idea d’estar a l'altura del bon temps.

Sí, i és un miracle: els ametllers que sembla que estan morts de sobte estan plens de flors. I dius, ¿com pot ser que el tronc sec rebenti, surti aquella branca verda, les fulles, la flor? La meva mare sempre ho deia: quina meravella, poder veure com s‘obre un lliri. La primavera t’exigeix sortir a fora, respirar, dibuixar, pintar.

¿I què pintes?

Paisatges, bodegons, flors, plantes. El que em fa venir ganes de pintar és la llum: la forma com toca cada cosa. Un amic em va dir: "¿Quan pintes?" Quan estic contenta. I ara passo una bona època.

Això que deies que la primavera et demana sortir, ¿ets més d'estar dins la closca o fora?  

Les dues coses, hi ha moments en què necessites estar tancada a la closca.  

Mirava entrevistes que t’havien fet i mostraves una certa prudència.

Perquè depèn de qui te la fa, si sap alguna cosa de tu o li ve de nou. Soc filla de periodista i veia com el meu pare estava dies i dies preparant-se una entrevista per a un escriptor que venia a Palma. En no haver-hi ordinadors, les taules estaven plenes de retalls de revistes. I a vegades veus com venen alguns entrevistadors i et quedes una mica a la closca, depèn de la confiança que et doni.

Fem una mica de psicoanàlisi: et diré tres noms i a veure quina imatge et ve al cap.

Caram!

ToniCatany.  

Sempre que el vull convocar, em ve aquest record: arribo a Nou de la Rambla, pujo al principal, truco, m'obre i ens abracem.

És molt simbòlic: un amic és la porta oberta.

O com preparàvem les fotos. Em deia: "Avui farem una sessió!", i jo em maquillava i al cap d'una estona em deia: "Em sembla que ja no la farem", i ens en anàvem a passejar. Quan tornava de viatge li portava música d’un altre país: “Mira que he descobert!”, i ens passàvem tardes senceres escoltant-ho. El Toni i jo érem companys de tot, de tot.  

¿I en Blai Bonet?  

Era al revés: quan venia a casa, jo obria la porta i entrava el Blai Bonet. Era molt amic del meu pare, deien que eren com germans. A Santanyí està ple de Bonets, però no som família. El tinc molt present, en canto un poema molt curtet, Blaus i sol de roses blanques. El precedeix uns poemes de dol de la Verge cap al seu fill mort. Ell era molt religiós, podria haver estat capellà.

La Nureta! [Riu] Era absolutament magnífica! Vivia a sota de casa meva, allà on vaig néixer. No tenia fills i estava casada amb un empleat de Correus. Era una gran actriu sense ser actriu, sabia totes les rondalles mallorquines i les representava als seus amics petits, que érem el meu germà i jo. Quan no hi havia la meva mare sempre estàvem a casa la Nureta.  

¿Què t'agradava d'ella?  

Tot. Des de l'olor que feia casa seva. I la cuina: pujaves uns esglaons i el taulell estava amunt. Agafava pastanagues i em deia: “Va, pela això”. I li demanava: “Explica'm una rondalla”.  

¿I quina et va explicar?  

La rondalla del capellanet, deliciosa. Perquè les rondalles mallorquines tenen un component d'ironia i de burla: els dimonis són divertits. El capellanet era un jove que havia de fer la seva primera missa i anava a veu cap a l’església on hi havia el capellà vell. Com que el tio no sabia què diria al sermó, tot el que veia pel camí ho incorporava. Per exemple, veia un dragó i deia: “Aquell dragonardo, que quan ha vist la meva sombra s’ha amargado!” El capellà vell, que era sord, l’esperava, i li va demanar a la criada que preparés unes perdius al forn per celebrar que venia el capellà jove. Però la criada, que era molt viva i volia controlar la situació, s'ho va menjar. I quan va arribar el jove li va dir: “Compte, perquè quan vegis que el capellà, traurà un ganivet i et tallarà l’orella!”. I el pobre capellanet, després del sermó, estava aterrit perquè ho havia fet fatal, però l’altre ni se n'havia adonat. I la criada anava manegant la por del jove. I també m'agradava molt la rondalla d'En Pere poca por, que com que no tenia por, la buscava. És molt bonic, entra en un poble i pregunta: “¿On és la por?” I li assenyalen: “En aquella casa solitària a les nits s'hi fa por!” I quan hi entra, baixen els dimonis per la xemeneia per espantar-lo, i ell, que té un sac, els fot tots a dins i els estaborneix. I la Nura era divertidíssima, interpretava les veus d'en Pere, dels dimonis, de tots.

En Sebastià Alzamora em va dir una dita de Mallorca: “La por quan l’has vista de prop no és res”. ¿Ets com el del conte?  

La por vaig a buscar-la. Si hi ha un soroll, hi vaig i encenc la llum: la trobo.

A Cançó per una bona mort dius: “Jo seré terra un dia, i de mi naixerà el xiprer. I per la finestra del jardí l’heura entrarà a poc a poc i abraçarà els meus vestits i els omplirà de flors. I els gats faran l’amor sota el meu llit que jo dormiré el somni de la mort”. ¿Procures entendre-la així?  

Sí, recordo la primera persona morta que vaig veure, devia ser molt petita perquè era una àvia que vivia al davant de casa. Estava en una habitació rodejada de flors, i la mare ens hi va portar per veure-la de prop. Hi ha persones que prefereixen recordar la persona tal com era, jo ja la recordaré tal com era, però no evito dir-li adeu: la mort és tan natural com la vida.  

I la teva, ¿també t'agrada pensar-la amb aquesta serenitat?  

M'agradaria que fos així. Però hi ha les malalties, i el que més por em fa de la mort és el dolor. O l'oblit: que no et pots ajudar a tu mateix. És complicat, perquè el temps t'ha ensenyat que hi ha maneres de morir.

¿Ets una persona creient, i no vull dir catòlica, sinó d'un cert sentit transcendental?

M'agradaria ser-ho, però ni els meus avis ni els pares ho eren. I no vull semblar descreguda, m'interessen molt les religions: m'agrada saber què diu l’alcorà, el món jueu, el cristià. Totes les religions, per petites que siguin, són tan vàlides com les altres. Ara torno a llegir la Bíblia.

¿Hi ha algun passatge que t’agradi més?  

Ai, sí: Jonàs, que se l’empassa una balena i després reneix: ha nascut dues vegades. També m'agrada la història de Lot, que és un home bo, i Déu l'avisa que fugi, amb la seva dona i les dues filles, de Sodoma i Gomorra, que eren ciutats plenes de pecadors. I sobretot, que no mirés enrere. La seva dona ho fa i es torna de sal. Ho trobo preciós, perquè la sal es dilueix amb l'aigua: és una estàtua que durarà molt poc.  

¿No mires enrere? ¿no ets una persona nostàlgica?  

No. He mirat enrere quan he hagut de fer la pàgina web, que em demanaven quan havia fet aquell disc i aquell altre. Però no miro el que he fet, miro el que faig ara. I ho estic disfrutant, estic combinant un nou grup, fa dos anys que estic pensant un disc.

Encara que el món de la música funcioni a tota velocitat, ¿una de les prioritats és no tenir pressa?   

Sí, mai he corregut per fer un disc. Hi ha un instint d'intentar fer les coses millor: d'escriure i repassar-ho bé, de buscar la bellesa. Quan faig un disc, el faig i el refaig moltes vegades. De vegades he tirat enrere per dir: ui no, això no és així. I és bonic tornar-ho a pensar i a repensar perquè t'adones que el que ve encara és millor. 

¿Al llarg de tots aquests anys has arribat a saber què volen aquesta gent?  

Aniquilar una llengua, és el pensament més feixista que he vist mai. Els feixistes encara hi són. Veus com han actuat a Mallorca i fan el mateix que feia Franco, que volia una única llengua. 

Però ara hi ha el nom de democràcia.  

Però fan el mateix. No han evolucionat, segueixen maltractant la llengua, que és l'ànima d'un poble. Al món es moren moltes llengües a l'any, petits pobles van perdent la seva manera de parlar perquè tot es mundialitza. Quan es mor una llengua és com quan arrasen un bosc: en destrossen tota la riquesa.

¿Parles sempre que pots en català?  

Sí, clar. A escola fèiem castellà a la força, però el meu avi, d'estranquis, em va ensenyar català amb llibres de contes que havia guardat de després de la Guerra. Creia que amb els anys deixaria de cantar Què volen aquesta gent?, però el temps t’ensenya que no s’han de tenir tantes utopies i que s’ha d’estar sempre vestit per lluitar, com una feina de cada dia. Però ens cansem, parles en català i hi ha gent jove que et mira com si fessis una cosa estranya. I em fa molta pena quan a la mínima algú parla o canta en castellà. He anat al Japó o als Estats Units i els ha encantat que cantés en la meva llengua. Si el Brassens hagués cantat en espanyol, seria horrorós, o si la Barbara cantés en anglès, sonaria estranyíssim. M’agrada que Léo Ferré canti en francès i els Beatles, en anglès.

¿Quin poema em diries per acabar?

Un del Gabriel Alomar que vaig musicar que diu: “Jo escric al vent aqueixa estrofa alada / per a que el vent la porti cel enllà / jo vull seguir-la amb ma candent mirada, / plorós de no poder-la acompanyar”. El Gabriel Alomar era mestre de Rosselló-Pòrcel, i va ser qui va decidir que havia d'anar a Barcelona a estudiar. Imagina't una persona pobra com el Rosselló-Pòrcel, que el seu mestre d'institut va saber veure que era increïble, que podria escriure, i li va donar una beca. Aquest era el Gabriel Alomar. I el Rosselló-Pòrcel va titular el seu primer i únic llibre [va morir als vint-i-quatre anys]A imitació del foc perquè Alomar havia escrit el llibre Columna de foc. 

Tots ens devem a algú, igual que tu als Setze Jutges, Espriu, Miró.  

I no cal que sigui un mestre que t’acompanyi vint anys, pot ser un mestre d'uns minuts que t'ensenya el que anaves buscant i dius: és això.

Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.