Ho explicaré com si fos un conte: era el 1994, en Miquel Barceló (Felanitx, 1957) vivia en una casa de Mali feta de pedra, fang i palla, i aquell dia feia tant de vent que la polseguera no el deixava pintar. Es va fixar en les dones del poble, que barrejaven fang amb palla i amb excrements de vaca, i s'hi va apropar perquè l'hi ensenyessin: des de llavors, i ja fa trenta anys, fa ceràmica: "És una forma extrema de pintura". La Pedrera n'ha muntat una exposició amb forma de cova submarina, Tots som grecs. No m'hi passejo: hi bussejo. Hi trobo raps, crancs, pops. Llagostes, cavalls, figues, ases, coralls, cranis, caps dels seus amics dogons, els seus pares i germans en forma de càntirs. No hi ha diferència de passat i present, el temps hi és tot sencer: com si l'hagués pastat i n'hagués fet una unitat, tant hi ha l'òxid vermell i el manganès del Neolític, com la fascinació per Picasso, Miró i Matisse. Hi ha la seva carnalitat, aquest cos seu amb què destrueix el fang, el boxeja, l'estrangula, el talla, l'ataca, el forada, l'acaricia. Hi ha el misteri de la transformació: "Ho poses al forn i pot sortir bé o malament: m'agrada aquest risc de no saber què serà, és com saltar d'un penya-segat sense saber com cauràs." I és bonic veure que en tot el que hi ha exposat hi han participat, també, les mans de l'atzar: hi ha una tonyina partida per la meitat que va estar a puntíssim de trencar-se, però es va quedar petrificada just en el moment abans. Hi ha aquest fer amb el que calgui: amb fang, sí, però també amb lava del Vesuvi. I aquest fer amb el que convingui: amb eines de dentista, de jardiner, de cirurgià, de carnisser, de perruquer, de formatger. Aquí tot pot fer de tot, cosa que em fa pensar que per a ell crear és donar l'oportunitat de mutar: els maons que han fet malbé Mallorca amb ell prenen un altre significat, se'ls fabrica a mida en una teulera i en fa tòtems de dracs. Ell transforma, però jo, mirant el que fa, també em sento transformada, com si em posessin dins d'un forn i en sortís una altra.
En Miquel Barceló és un home indomesticable i intuïtiu: un nen que quan tenia cinc anys caçava crancs –"No tenia prou butxaques als pantalons per a tots els que capturava"– i un jove que va estudiar una setmana Belles Arts i ha estat tota la vida per desaprendre el que li van ensenyar. L'espero, ho he de dir, una mica nerviosa: té dues entrevistes, una abans que aquesta i les dues amb el temps pactat, i no apareix. Arriba mitja hora tard, temps més que suficient perquè se'm despertin les alertes: ¿no li deu agradar que li facin entrevistes? ¿i si està cansat?, i les esperances: ¿si és impuntual és perquè –com jo– s'encanta amb altres coses? ¿serà d'aquells amb qui m'hi entenc fàcilment? Ens deixen una sala per estar els dos sols i abans li pregunten: ¿Què voldràs prendre, Miquel? Un whisky.
Aquesta conversa forma part d'Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona.
També soc impuntual, ¿tu perds coses? Em sembla que va junt.
Jo perdo coses tot els temps. Me les deixo. No ho considero perdut, però penso que estan en un altre lloc esperant que torni a passar per allà. Puc fer un mapa del món de coses que tenc.
Et vaig escoltar dir una idea que m'intento aplicar: que treballes per plaer i et gastes els diners en plaer.
Home, clar, i sobretot si guanyes diners amb el que fas. Matisse deia: "Diners guanyats amb el plaer s'han de gastar en el plaer." Escriure o pintar no sempre és plaer, però ja està bé gastar-te el diner amb una cosa que sigui de la mateixa lleugeresa que escriure o pintar. Em sembla just.
Però és al revés del món, normalment es treballa a desgana i es gasten els diners en obligacions.
Sí, i això és igual si són cèntims o milions. Però no crec que tenir diner sigui una garantia d'èxit dintre del món. El propòsit no és morir-te ric, sinó gastar-t'ho tot.
¿Rebentar-t'ho?
Sí, em sembla just. Home, pensa que com a pintor guanyar diners semblava una cosa absurda. De jove pensava: ja trobaré manera de guanyar-ne. La meva mare sempre em deia: tranquil, ja t'espavilaràs. Perquè jo sempre pensava: ¿què putes faré per guanyar-me la vida?, no sé fer res, no m'agrada fer res. I ma mare: tot anirà bé. I pensava que si ma mare confia tant en jo, deu ser que qualque cosa sabré fer, ¿no? I mira, pintant, ¿qui ho hagués dit, que guanyaria diners?
Ma mare és igual: no cal patir mai, i tot el que faig està bé.
Potser la meva mare no s'ho aplicava a ella mateixa, però em va ajudar molt que m'ho apliqués a mi. Va morir l'altre dia, la meva mare, als noranta-vuit anys. Molt gran, ¿eh?, va viure molt bé. Va morir sense cap patiment. El dia abans vam beure xampany i va riure. I no molt, una copa o dues, però molt bé, es va morir d'una manera bastant agradable.
Està bé poder-ne parlar així, sense que sigui un tema catastròfic.
¿Eh que sí? La mare deia: ja he viscut prou i molt bé. No li feia ni por. Crec que en aquesta edat ja ho tenia clar, que morir-se és part de la vida.
Mirava el Mapamundi amb les calaveres: la mort és arreu.
Vaig començar a fer aquestes ceràmiques a l'Àfrica. Allà lo normal és morir-se i lo rar és viure, perquè tot és molt fotut, ¿saps? Vull dir que tens fills i la meitat compta que es moren. No és una cosa mòrbida ni sinistra, però allà t'adones que vius amb la mort constantment. Aquí la mort està més amagada. He nascut a fora vila, sabia matar des que era molt petit, la meva mare em va ensenyar a matar conills i a escorxar-ne. Ni m'agradava ni em deixava d'agradar, però se n'aprèn i es fa.
Treballes amb tècniques del Neolític, ¿tot plegat et fa tenir una altra idea del que és el temps?
El temps és molt relatiu, perquè amb l'argila estàs en contacte amb coses molt tel·lúriques, molt antigues, molt velles. I la història de l'art són converses amb morts tot el temps. Jo he tingut moltes converses amb Gaudí: després dels primers arquitectes del XIV, va ser qui va fer l'estructura nova de la catedral de Palma. I els problemes que va tenir són els que tenia jo, tècnics i polítics. I quan feia la capella, cada dia pensava ¿què hagués fet Gaudí? I igual que hi ha artistes que simplement parlen un llenguatge que no entenc, amb Gaudí m'hi entenc.
Tenim converses amb artistes: tant és que estiguin vius com morts.
És que sempre he pensat que fem una discriminació amb els morts. La veu d'un artista mort pot ser igual de viva que la d'un viu.L'art és això: tant fas converses amb gent que són morts fa molt temps com amb gent que encara no són d'aquest món. Sempre m'ha agradat estirar el temps. També penso que és una manera de ser modern, ¿saps?
Pensava en el que significa per a tu el mar: ¿quan tens el cap a dintre de l'aigua no el trauries mai, oi? Si poguessis ser un peix, ¿ho series?
Sí. Quan veig que les mans se m'arruguen molt, penso que ja és hora de sortir.
¿El mar és una forma de protecció o és un lloc d'alliberament?
És solitari, mai em trobo un perill al mar. No hi sents veus.
Sota l'aigua els sons són uns altres.
Sí, no sents gran cosa: molts cops faig "buuuu!" i només et sents a tu. I si baixes a sota, encara menys, sents un so interior. M'agrada molt la sensació i el que veig.
¿Quin és el peix que més t'agrada veure?
M'encanten els pops, perquè hi tenc molt bona relació.
¿Què t'agrada dels pops?
Com fabriquen la seva casa. I clar, a més són sedentaris: puc tornar-hi dies i dies i dies, i el veig al mateix lloc. I un cop li dono un cranc...
¿Hi mantens una relació?
Sí, és divertit, arribes a fer un contacte. Amb la major part de peixos només tens contacte visual, i pum, passen per allà i no els veus mai més. En canvi, el pop sí que el tornes a trobar.
Que bonic.
Sí, això m'ha passat molt amb els pops. I també m'agraden molt aquestes sípies tropicals del nord. Aquí són més petites, però en les sípies d'Austràlia el mascle és així [separa les dues mans]. I té una vida en cercles: sembla que va en línia recta però fa cercles molt amples, i el vas seguint i...
¿Llavors ets com un més?
Sí, i no te n'adones i va fent un gran cercle on sempre et porta a les femelles. Perquè crec que pensa que ets una sípia mascle i vol fer un desafiament, ¿saps? Una cosa així, m'imagino.
¿Nedes molt cada dia?
Sí, cada dia intento nedar. Quan som a París vaig a caminar, però a Mallorca cada dia, i si estic a altres llocs i puc, també. M'encanta nedar. A l'hivern em poso un neoprè per no passar fred, perquè no m'agrada, això de patir. Si tens fred, hi estàs un segon i surts, i amb el neoprè pots estar-hi molta estona. He nedat a molts llocs del món, perquè m'agrada nedar a mars diferents, és divertit. He anat per Papuàsia, que és increïble: són moltes, moltes, moltes illes de corall en bon estat. I moltíssim de peix. És tropical, és com si t'haguessis pres un àcid i estàs…
Allà flipant, ¿no?
Sí, sí, parlant sol sota l'aigua: uau, quins colors! El corall és increïble, és la definició de la cosa que es repeteix sempre diferent.
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
