Quedem a la llibreria Natura Llibres d'Alins. El lloc em sorprèn: en comptes de posar-hi encara més prestatgeries i botir-la de novetats, fa el contrari: hi ha poques lleixes i els llibres que es veuen són els llibres en què creu la llibretera, la Meritxell. La coincidència és bonica: la Vanesa Freixa (Rialp, 1977) fa el mateix, treu palla, va a l'essencial. Mentre l'espero –està venint amb un jeep– la llibretera em diu que aquesta llibreria abans era una borda on guardaven vaques. La casa d'on està venint la Vanesa, abans també ho era. Ara és el lloc on viu amb els seus fills, la seva parella, vuit ovelles i un hort. Arriba, té els ulls blavíssims. La Vanesa, després d'estudiar belles arts a Barcelona, als 30 anys va tornar al Pirineu per defensar un model de vida: el que, lluny del turisme de postal, està atent a la terra, a la cura dels animals. Va dirigir l’Escola de Pastors durant nou anys i ara ha publicat Ruralisme (Ara Llibres), un llibre que tinc subratllat de dalt a baix.
Aquesta conversa forma part de la secció Artesans del temps, que fem amb el celler Gramona.
Primer de tot, ¿per què vas anar a parar a una borda?
Va ser una rampellada boja. Ho vaig decidir en solitari. No vaig veure cap problema en estar aïllats, en haver d'accedir-hi per una pista, en no tenir veïns… Jo volia ser allà.
La necessitat d'aïllament, ¿per què?
Estava esgotada: m'havia buidat. Quan va néixer el meu fill, que encara estava a l'Escola de Pastors, me'n vaig adonar: m'era molt fàcil defensar els somnis dels altres amb convicció, però quan havia de defensar lo meu, em costava moltíssim. Quina contradicció, ¿oi? Vaig sentir que havia de marxar, que m'havia de desterrar.
¿I què ha passat?
És com si viure en un espai tranquil, lluny del ciment, del soroll, et fes partir d'un espai més net, menys domesticat, més serè. Aquí em vinculo, vulgui o no, amb els cicles naturals: el ritme no l'imposo jo, me l'imposa la natura.
Expliques que els sentits se t'han amplificat, que per exemple t'ha millorat la vista.
Vaig comprar ovelles perquè pasturessin als nostres prats. Des que les tinc, hi veig molt millor, i també hi sento millor: noto una esquella a uns quants quilòmetres de distància.
Llegint-te m'has fet adonar que no em sé fer un vestit, una casa, una taula, un hort, però que en canvi els meus besavis, sí. És a dir, ells eren molt més autònoms.
Érem més lliures fa seixanta anys que ara que representa que ho podem tenir tot. Abans que jo nasqués, als pobles del Pallars Sobirà hi havia sastres, modistes, calderers, ferrers, fideuers, sabaters i dues fàbriques de llana. Com que estàvem aïllats i les carreteres eren precàries, ells mateixos ja es proveïen i tenien molta més autonomia que les ciutats. A més a més, es guanyaven bé la vida. Esclar que no hi havia el nivell de consum que hi ha ara, però és que també feien una cosa que ja no fem: arreglar, una vegada i una altra, el que s'espatllava. Ara, llencem i comprem perquè, total, pel que costa. Però tant les feines artesanals com el reparar demanen temps, i el model de vida d'ara es basa en la velocitat, en tenir-ho tot ara.
I en ignorar qui i com ho fa, ¿oi?
Sí, ni coneixem la cara de qui fa allò que mengem, ni sabem com ho ha fet, ni ens importa. Ens hem despreocupat de si la persona que ens ha fet les sabates està explotada o no. Hem deixat de tenir-hi un vincle afectiu. El capitalisme ha acomplert la seva missió: ens ha desarrelat.
¿Els pobles petits són més anticapitalistes?
Més que els pobles petits, la pagesia autònoma. John Berger deia que la pagesia és l'única classe social amb resistència al consumisme, perquè es poden autoabastir. Explicava que és per això que no interessava que es mantinguessin, perquè no depenien del consumisme, ja s'ho feien tot ells. La pagesia és vital, perquè són els qui s'ocupen dels aliments que mengem cada dia. Però si t'hi fixes, els coneixements relacionats amb la terra s'han menyspreat. En comptes de veure l'autonomia dels nostres padrins com una cosa empoderadora, l'hem associat al sacrifici, l'escassetat i les penúries.
Un paleta et va fer unes petites obres a casa a canvi d'uns corders. És una forma de saltar-se els diners.
Sí, amb el meu amic Josep. I ho podem fer més sovint del que ens pensem: cadascú ha de saber què pot intercanviar amb els altres. A nosaltres ens donen ous, formatges, llet, a canvi dels nostres corders. Al cap i a la fi, poso en pràctica el que a les cases tradicionals, fa seixanta anys, era habitual. Com més autosuficient siguis, menys dependràs dels diners. I això és una forma de llibertat. Però no només això: també et regala satisfacció. Un jersei fet per tu tindrà un valor especial i el voldràs conservar, o un tomàquet collit del teu hort l'aprofitaràs al màxim, o una casa construïda amb les teves mans. Però en comptes de provar de ser autosuficients, tenim una extrema dependència al que és innecessari. I treballem i treballem per comprar això i allò, però: ¿ens cal? Quan tens una vida senzilla, les coses petites són les que t'omplen. El problema és que no se'ns ha dirigit la sensibilitat cap a això.
L'altre dia no sé què vaig comprar que en el moment de tenir-ho me'n vaig oblidar. I vaig pensar: Gemma, ¿què has fet? Ho volies tant i ara no li fas ni cas. I aquesta és la trampa: el vici de la compra, de crear una necessitat rere l'altra.
És igual si vivim en una ciutat o en un poble, hem adaptat el nostre cervell a les regles del capitalisme. Formem part d'un sistema econòmic del qual som gustosament dependents. Hem venut la vida als diners.
Em fas pensar en el Pep Divins, un pastor que vaig entrevistar que deia que si sabéssim ser pobres, seríem molt més lliures.
És això, perquè ens pensem que si tenim menys, som pobres. El tema de fons és on trobes la satisfacció: hi ha qui la troba comprant-se no sé quin cotxe i qui la troba caminant per la muntanya.
La satisfacció massiva de l'estiu és viatjar lluny.
Entenc que aquests viatges a Egipte són per esvair-se, però troben aquelles cues, tornen agobiats... i penso: ¿quina mena de desconnexió deuen fer? És una necessitat que anys enrere no hi era, i que ara és gairebé imprescindible.
¿Si generes necessitat, generes frustració?
Si no tinc 3.000 euros per anar de vacances, vol dir que valc menys, perquè tothom ho fa i jo no. Llavors t'hipoteques i pateixes. I si no ho fas, també pateixes perquè no has pogut.
Perquè hi ha qui s'identifica amb el que compra.
Amb un estatus, amb un grup. I això, amb els mòbils, els cotxes, les cases, i les hipoteques, que a més ens prenen la llibertat de decidir en un determinat moment que aquí no hi vull viure més.
¿Triem ser esclaus?
Jo dic que és una semiesclavitud, perquè tenim un cert marge de mobilitat respecte d'altra gent.
Cites John Berger: "La productivitat no redueix l'escassetat. L'expansió del coneixement no porta a una democràcia més gran. L'adveniment de l'oci a les societats industrialitzades no ha portat la satisfacció personal, sinó una manipulació més gran de les masses".
Sí, el nostre model de vida no ens aporta satisfacció, sinó depressió. El que diu Berger ens evidencia com aquestes promeses de progrés han anat caient una rere l'altra i això ens ha arrossegat a una gran desafecció que, contràriament al que hauria de ser –despertar un esperit de revolta–, ens porta a no fer res.
¿Seria saber reconèixer l'essencial i posar de moda la sobrietat?
L'austeritat està vista des del sacrifici, però l'entenc com una tria conscient: ¿una furgoneta per anar de viatge val 40.000 euros cal? Potser la podem comprar en comú, i fer que l'utilitzi més gent i que sigui comunitària. Miro de practicar una vida cada cop més sòbria, perquè he tingut la intuïció que a la vida no hi ha moltes coses importants a fer, sinó poques. Estimo molt el lloc on visc, i hi ha molts moments que intento, a més, tenir una mirada neta, esforçant-me a contemplar-lo com si no l’hagués vist mai.
¿Que no et passi per alt per costum?
Sí, perquè la bellesa d'un lloc no té un preu. Però és que ja no mirem. Hem anat perdent l'atenció a una conversa, a un lloc, a nosaltres mateixos. S'associa a un acte molt egoista, però és necessari fer-te preguntes: ¿estic anant pel camí que vull?
Expliques com l'ocell fa el niu amb el mínim.
La natura és essencialista de mena: un ocell fa un niu senzill i sobretot útil. I aprofita el que té a la vora: si hi ha humitat, arrencarà molsa o farà servir la llana que ha quedat enganxada en algun esbarzer. Casa seva és el resultat del que té a la vora. No he vist mai un animal amb una casa sobredimensionada. Si féssim com els ocells, veuríem que amb menys podem viure millor. I ens desprendríem de tantes coses que fem sense sentit. ¿I què ens quedaria? Més temps per compartir.
Passes de les grans idees als fets concrets: no pots arreglar el món però sí un mur de pedra seca. El Ponç Pons m'explicava que un matí es va distreure a podar els arbres d'un carrer de Barcelona. ¿Ens perdem amb tanta teoria grossa?
L'únic que tenim és fer des de lo petit. Quan parlo amb la gent dels grans problemes, veig que es bloquegen, perquè les solucions estan fora de les nostres mans. Podem entendre què s'hauria de canviar, però si només apuntem, que evidentment és important fer-ho, a la política i al sistema, ¿on queda l'acció personal? I aquí està la qüestió. A banda de treballar i d'empènyer i reivindicar, el que hem de fer són petites accions, que no són petites, perquè un canvi d'hàbits ja és important: ¿Com ens alimentem? ¿De quina manera viatgem?
Un altre tema: menjar carn.
I aquí el problema no està en menjar carn o no, sinó en si l'animal ha estat explotat o ben cuidat. Ara, amb el tema del veganisme, s'ha de tenir una cosa clara: la indústria sempre vol treure el màxim de beneficis amb el menor cost possible, i tant li fot si és amb carn o amb verdura. Per això s'està adaptant a una demanda que cada cop és més gran: la dels vegetarians, i que de nou li aportarà molts beneficis. I hi caiem de quatre potes pensant-nos que estem fent el millor per al planeta. Quan l'energia que es necessita per produir-ho i la contaminació que suposa que ens ho portin de l'altra banda del món és igual de nociva. El capitalisme és un model econòmic explotador i ho fa, sense miraments, amb animals, amb persones o amb el que calgui. I als petits pagesos els posen al mateix sac que el de les macroindústries, quan és una altra història: ells tenen els animals amuntegats que no veuen ni la llum, alimentant-los amb pinsos medicalitzats, i això és nefast. La petita pagesia, els pastors i les pastores, alimenten a consciència els seus animals, els portem a pasturar cada dia, i gràcies a això netegen els boscos, cosa que ara, amb la sequera, és importantíssim per evitar incendis.
Per tant, no n'hi ha prou amb ser vegetarià.
Pot semblar que deixant de menjar carn el problema s'acaba, però esclar, si ets vegà i recicles però alhora compres compulsivament per internet, viatges en avió, canvies de mòbil i de cotxe, segueix havent-hi un problema. Si tothom fos vegetarià, acabaria sent insostenible. I ser sostenibles passa per alimentar-nos en la justa mesura del lloc on vivim. Si som de muntanya, tindrem més accés a patates, fruita, llet, formatge, carn.
Dius que la discussió de carn sí carn no és fruit d'un privilegi.
D'aquells que no ens fa falta de res. És que moltes de les converses que tenim són perquè som uns privilegiats que ens podem permetre dir jo això no ho vull menjar. Es nota que no ens falta de res, perquè si tinguéssim mancances, menjaríem el que hi ha i amb molta gana. Com a societat estem molt malcriats. Perquè tenim la llibertat de saber que si tinc diners, puc tenir el que vulgui. Puc fer malbé el que vulgui sense tenir cap consciència de què ha hagut de passar perquè això que menges arribi al teu plat. Malbaratem un quaranta per cent dels aliments. I em sap molt de greu quan algú llença menjar, perquè penso en el vincle que a casa tenim amb les ovelles, en com les cuidem i les estimem, en tot el que hi ha darrere. De la mateixa manera que em sap greu els qui mengen en excés per golafreria.
El problema és que es maten animals, ¿oi? ¿el problema és amb la idea de la mort?
Quan durant mil·lennis ha estat així: cuides uns animals amb respecte que t'acaben donant menjar per sobreviure. Si tinguéssim un contacte amb la natura, veuríem que la mort i la vida conviuen cada dia: una flor fa una llavor, mor i la llavor es torna a convertir en flor, o un gat caça ratolins i és atrapat per un aguilot.
Hi ha una idea bonica: expliques com has vençut la por a caminar de nit. Vaig anar a Vallclara, vaig pujar a unes eres i semblava que hagués de ser tot negre, però la lluna plena m'il·luminava el camí, i els ulls se'm van acostumar molt ràpid. ¿Per què ens fa tanta por la foscor?
¿Com és possible que, sent part de la natura, ens faci pànic el que està vinculat amb la natura? El primer hivern de viure a la borda, era nevat i no podíem pujar amb la furgoneta. A vegades havia de caminar de nit. I em feia por. Em forçava a caminar mirant amunt, cap al cel ple d'estrelles, per distreure'm. I de mica en mica vaig començar a viure-ho com un privilegi. Ara cada vespre vaig a veure les ovelles sense llanternes. Mirar el cel, que és on s'uneix el passat més remot amb l'ara, em fa pensar que soc viva. Sovint ens creiem que som el centre del món, i que podem abusar-ne quan ens convé. Però a sota del cel estrellat o d'una tempesta som unes formiguetes. La nit ens pot fer ser conscients d'aquesta petitesa.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
Ruralisme. La lluita per una vida millor
Primera edició: març del 2023
© Dels textos i il·lustracions: Vanesa Freixa Riba
© D’aquesta edició: Ara Llibres
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
