Havíem quedat el dimecres 24 de maig al matí, però just va tenir un imprevist: "He d'anar a una roda de premsa de Pedro Sánchez", i ho vam canviar per la setmana següent. Aquella mateixa nit, va tenir Juana Dolores al programa. No és pas el motiu d'aquesta entrevista, però és evident que no ho puc passar per alt. Quedem a mig matí a Casa Fuster. Deixa el mòbil a la tauleta, mira de reüll els whatsapps que va rebent i, per no tenir-lo tant a la vista, l'arracona al sofà. A les dotze de la nit acaba el Més 324, però el prepara pràcticament des que es lleva. "La meva setmana laboral ara és de sis dies", em dirà, i és que des de fa uns quants mesos els dissabtes passeja per Catalunya presentant La pausa dels dies. Demanem un parell de vermuts i començo a gravar. Aquesta entrevista forma part d'Artesans del temps, la secció feta amb el celler Gramona.
¿Com estàs després del terratrèmol?
¿Del terratrèmol Dolores? Bé, bé. És la nostra feina, parlar amb la gent i deixar que s'expressin. Però em va sorprendre.
¿Què pensaves?
No acabava de pair-ho. Em feia molta il·lusió entrevistar-la, perquè no havíem pogut fer-ho amb el seu primer poemari, Bijuteria. Va acabar caient en aquell dilluns postelectoral, i pensava que havent fet l'entrevista prèvia a l'Agustí Alcoberro, sobre el cronista del 1714, lligava bé aquest rèquiem català. Ara bé, va ser una força de la natura desbordada a dos quarts de dotze de la nit.
Patia una mica veient-te.
Estava fins a cert punt desbordat, perquè m'agraden les converses més amables. Però bé, potser perquè en aquell moment la meva lucidesa estava afectada, no vaig rebatre certes coses que eren mentida, perquè en aquest programa ens hem interessat pel fenomen de Vox, per la segregació de vots segons barris. Però no vaig voler entrar a discutir sobre la meva feina, al contrari, com sempre, vaig fer servir la ironia com a dissolvent de situacions.
L'humor destensa qualsevol situació, ¿oi?
Tenir sentit de l'humor per a mi és vital, i aprecio tothom que en té perquè és un senyal d'intel·ligència, és un codi de comunicació que no és directe, sinó que busca camins diferents.
Fins i tot pot desactivar l'agressivitat.
Sí, sí. El que no volia fer era un «prou, prou, prou!». Hem celebrat els 1.500 programes, i no hem fet res de semblant en viralitat. No sé si hi havia hagut mai cap entrevista meva que hagués anat a parar al Forocoches. De la Juana Dolores se n’ha parlat des de Washington, des de Madrid...
¿Quina és la conclusió d'això?
Primer, que és fàcil disparar contra TV3 perquè això sempre dona rèdit. Sempre. Caga't en TV3 i hi sortiràs guanyant.
O sigui, a la propera entrevista que em facin, el primer que podria fer és cagar-me en TV3 i en els burgesos, encara que jo segurament ho sigui.
Sí, perquè, més enllà dels programes que fem o deixem de fer, ja hi ha una càrrega en TV3. Però al Més 324 hi ha hagut altres fenòmens: que si atacs de riure, llàgrimes, potser podem dir que és un episodi més de televisió de veritat. Però hi ha qui diu que jo la infantilitzava, que tenia un to de superioritat, de condescendència. Qui diu això no em coneix en absolut.
És al·lucinant: quan les coses es fan tan grosses, cadascú ho interpreta a la seva manera.
Sí, cadascú es munta la seva pel·lícula, i ves a saber què hi aboca del seu odi personal.
Llavors t’utilitzen, ¿no?
Ens queixem que no hi ha debats intel·lectuals, i la desgràcia és que només els generi un mem, i no la novel·la gegantina de Miquel de Palol sobre el destí de la humanitat.
¿Creus que ella tenia raó en alguna de les coses que deia?
Ella té les seves raons, cadascú té la seva. Va dir una sèrie de coses que no són veritat, directament, perquè el programa és plural i la tele no és burgesa.
¿T'ha passat mai que vegis que algú fa una pose, és a dir un personatge, i un cop acabada l'entrevista, vegis que és una altra persona?
La Juana Dolores es va aixecar sense esperar que ens acomiadéssim, i va dir: "Jo no soc un personatge com l'Albert Serra". Tots fem un personatge quan ens exposem. És molt difícil, això de l'autenticitat, costa molt de saber si és certa o no.
[Mira un moment el mòbil de reüll] ¿Amb això del programa, hi estàs tot el sant dia?
Sí, sí.
¿Com és un dia teu?
És un dia sense fi. He deixat feta l'escaleta per poder ser aquí, m'he mirat l’entrevista que l'Ariadna Oltra ha fet a la Laura Borràs, he escoltat els butlletins de ràdio, he fullejat els diaris, he atès gent que treballa amb horaris de persona civilitzada, per tant, més al matí que a la nit, i que et demanen resoldre una petició d'una altra entrevista, he endreçat els llibres que tenim per avui, les factures que he de fer com a autònom, he parlat amb la meva dona per què fem amb les vacances…
¿Estàs cansat?
No, no. Dormo massa poc, però intentaré dormiré més. A quarts de quatre ja soc a la tele, i allà acabem de redissenyar el programa, distribuir la feina entre els companys guionistes i d'edició, veure quines imatges necessitem, saber com evolucionen les coses, intuir què pot passar demà. És estar-ne atent les vint-i-quatre hores. [Ens omplen els vasos de vermut, i ens deixen uns aperitius.] La marca Fot-li és de Reus. Els vermuts, encara que posi Maresme, els fan tots a Reus. [Alça el vas.] Salut!
Al llibre parles de la fragilitat. També pensava en la fragilitat de la tele: per molt que ara hi tinguis un lloc i estiguis ben vist, pot desaparèixer, ¿oi?
La memòria és feble i la tele és molt efímera: sempre es necessita carn fresca. Vinga, va, què hi ha ara, qui ens entreté. Però no em puc queixar, perquè hem fet vuit temporades.
¿És excepcional?
Som el Més 324, complim un paper com allò que diuen a la 6/49: "i el complementari és...". El nostre rol és complementar la gran feina que es fa a TV3. Allà hi ha les grans audiències i pressions. El nostre és més fàcil de mantenir-se. Vull dir que no hauríem aguantat vuit temporades a TV3.
A la tele, tot d'una, hi ha un lloc on es parla de llibres. Com que no n'hi ha pràcticament cap, tothom deu venir cap a tu.
I això fa patir, fa patir…
Si hi hagués deu programes seria diferent, però si només hi ha el de l'Anna Guitart i el teu…
Però la tele té un component de pati d'escola. I quan un nen té una joguina, els altres nens van a veure-la, ¿no?
¿Què vols dir?
Que ara, des dels altres programes, es pensa que un escriptor també pot ser un bon convidat. Ja ho havien fet abans, però potser no amb tant d’èmfasi com ho hem fet nosaltres.
Vaig entrevistar la Maria Bohigas, i el titular va ser: "Que un escriptor denigri un altre escriptor és ridícul". ¿Què diries que corca la cultura?
El mercat. Hi ha molta producció. Ens movem per l’impacte de les novetats i costa separar el gra de la palla, que no és la meva intenció, també faig moltes primeres novel·les.
¿Hi ha una desorientació, de no saber ben bé què és bo i què no?
Falta una crítica sòlida. Però és que tampoc hi ha un espai per a la crítica teatral. De fet, la gent no va al teatre ni al cinema, ara hi ha sèries.
I si no hi ha crítica, ¿què és el que hi ha?
Allau de novetats, viralitats, m'agrades. I això fa que tot tiri i arrossegui. I aixecar la mà i a veure qui la veu, ¿no?
Tothom vol ser vist, tothom vol sortir al Més 324, tothom es pensa que és el rei del mambo.
Però hi ha una part lògica: si aquest senyor parla, que parli de mi, ni que sigui malament. Fins a cert punt és comprensible i m'afalaga, però ara mateix no podem donar l'abast a tot els llibres que ens arriben, perquè a més a més d'autors catalans, en fem d'estrangers, de traduccions, d'editorials petites. Però bé, som un programa dissenyat com una tertúlia política: imagina't on hem arribat. Fem del llibre una presència quotidiana, però no som un programa literari. Aquesta feina de cribratge la fa més l'Anna Guitart.
¿Què fa falta més?
El pla lector, que els nostres fills no vagin al teatre només quan els hi porten des de l'escola.
Per això cal la pausa, ¿oi? L'altre dia vaig llegir que el gran invent del capitalisme és la pressa. L’anar tot el dia atabalat, estressat i deprimit.
Perquè els opiacis ens salvin la vida. Aquesta cascada d'estímuls, que és el que em passa a mi: trucades perdudes, gent que et busca...
Però et deu estressar, ¿no?
Sí, hi vaig convivint. Però fa que costi molt. La gent m'envia molts missatges de projectes que fan, però és que no tinc temps ni de llegir-los. Són missatges llarguíssims: que he fet una obra de teatre, una peça musical... És que no puc ni assaborir-ho, ni donar resposta. Però intento acompanyar al màxim, i atendre peticions.
¿Saps dir que no?
Em costa, és un defecte que tinc. Aquesta setmana només he dit que no a una cosa. Volien que anés de jurat a la final d'Eufòria i era fàcil dir que no: coincidia amb el meu programa. [Remena el platdel costat dels vermuts] Menja les pataques, que si no me les fotré jo.
No, no, gràcies. La idea del llibre és tornar a la vida lenta.
És una carta als reis.
Està molt bé i tots ens ho dèiem, però pensava: no en sabem, de viure així. Estigues una hora davant del mar sense el mòbil, t’agafarà el mono de si t’han escrit o no.
Ens han espatllat, sí.
Si ara et prengués el mòbil un dia, ¿què et passaria?
Que em tornaria boig. A més, et roba, et xupa el temps. No t’aporta, però altres vegades sí, no tot és negatiu. És una manera que t'arribin notícies, debats que hi ha a la xarxa, aquestes Dolores.
El Ponç Pons em parlava de la diferència entre el que és superflu, i que t’emboira el cap, i el que és important. ¿Què ho és ara per a tu?
Hi ha el perill de caure en els tòpics. Si penso en clau egoista, cuidar-me. Perquè si em cuido a mi, cuidaré els que estan al voltant. Si penso en una clau més col·lectiva, interessar-me pels parents, amics, la gent amb qui treballo.
¿Com et cuides?
Anant de tant en tant a restaurants, m'agrada molt menjar bé. Regalar-me un concert, una hora al teatre, una estona amb els meus fills, amb la meva dona, buscar un viatge, planificar-lo, fer un vermut, estar aquí, anar al tros.
¿I què seria no cuidar-te?
Descuidar-me: anar més desmarxat. Em cuido quan intento sortir d'aquesta roda diària frenètica de feina. Demà, segurament, m'escaparé a la muntanya, encara que no hi vagi a fer res.
Que bé, no fer res!
Moltes vegades hi vaig per fer de pagès, però com que no és la meva feina fer anar un motocultor, quan ho faig és excepcional...
A casa tinc flors, segons la pinta que fan les canvio de lloc, n’arrenco les fulles seques, i penso: ¿per què em fa sentir tan bé fer això?
Perquè tornes a les feines físiques, a sentir el cos, les mans, la terra. Per aguantar el boli no cal que faci força, però per agafar una aixada, sí.
¿I què plantes?
No planto res. Sembro faves, que ja està fet, i després tinc els avellaners. Si no tinc temps de fer res. Estic presentant el llibre els dissabtes. El que he fet gràcies a La pausa dels dies és treballar un dia més. La meva setmana laboral és de sis dies ara.
¿Com et sents amb 60 anys? Perquè a vegades penso mira, en tinc 32, fa res en tenia 25 i fa res, 18.
I d’aquí no res en tindràs 60.
Ai.
Justament, encara millor: viu la vida intensament. No et frenis, no t'esperis, no posposis: «Quan em jubili, aniré en bicicleta». No, si vols anar en bicileta, ves-hi ara. O llegiré: llegeix ara. O cuinaré: cuina ara.
¿Què posposes?
Tenir temps.
Quan et jubilis en tindràs.
Suposo, i m’hauré d’avorrir com una ostra. M’agradaria viatjar fora de temporada, però només tinc l'agost. M'estan esperant les companyies aèries, els hotels i quan vingui l’agost: pam.
¿Quina diferència veus entre el Xavier de 60 i el de 30?
Als seixanta situes les coses al seu lloc. Saps que el que quan en tens trenta et sembla que serà brutal, no ho és tant. Que tot passa. Que hi ha molta cosa que és supèrflua, hi ha molta escuma.
¿Hi ha algun pensament que transmetessin els teus pares que tinguis present?
El pare era pagès, després es va dedicar al turisme, i la mare treballava a casa. No eren teòrics, no van anar a la universitat, tot el que t'ensenyaven era amb la vida quotidiana.
Al llibre hi ha la idea de l’esforç, que res és gratuït, i penso: d'algun lloc li deu venir.
Sí, dels meus pares. De la meva mare l'estar agraït, el celebrar. I del pare: si tens un tros de terra, és per anar a treballar. No hi ha una pista de tenis, hi ha uns avellaners. Sempre he associat això a la feina: tenir molt clar d’on venim, no pensar que ets millor que ningú, no fos cas. Aterrar-ho tot. I treballar, treballar, treballar.
M'ha vingut la imatge del final del programa: quan cites tothom, també les dones de la neteja.
Però això s'ha de dir que tots els altres programes ho fan, però per escrit. Resulta que al 3/24 només es podia posar per escrit el nom del director del programa, que soc jo, el del cap d'edició i el del cap de producció. I llavors vam dir que de paraula inclouríem tothom.
Vaig llegir que Perejaume elogiava la repetició. Que les estacions, les tradicions i els cicles es repeteixin em fa la sensació que et dona una mena de tranquil·litat, ¿oi?
Sí, sobretot saber quan és el temps de cada cosa. Però ara en sec floreixen els ametllers perquè fa una calorada que no toca, i després fa fred i perden la flor. Parlo de l'oli, de la mona, de Nadal, de tot allò que torna.
Cuinar, per a tu i en el fons per a tothom, és una forma de protegir la pausa. Jo, quan cuino, ho faig per a algú, per a mi sola, no.
Ho has de fer també per a tu. Hi ha la idea que has de cuinar per a algú: collons, cuino per a mi, ¿per què punyetes he d’estar menjant pit de pollastre o arròs bullit? Si no hi ha ningú, ja vindran un altre dia, si vull fer un arròs negre, el faig. La cuina és un gran camp de plaer, de relax, de jugar, d'experimentar, de cuidar.
També és una forma de no caure en el menjar ràpid.
A vegades no cuinem perquè pensem que hem d'invertir-hi una hora, però sense fer grans experiments, pots fer una escarola amb romesco, carxofes. Però diuen: «Quina muntanya, pelar una carxofa!».
Ara venen mandarines pelades.
No masteguem res que sigui massa dur. No mengem all ni ceba. Hi ha una infantilització: tot és menú infantil. Encara que no sigui ben bé pollastre i macarrons, no hi ha gaires gustos. I llavors, de tant en tant, necessitem fer viatges a l'exòtic, la cuina japonesa, peruana.
L’exòtic serà anar al mercat.
Fins i tot els mercats, per reduir-nos el temps d'estar a la cuina, ja t’ho preparen: et fan hamburgueses que a dins tinguin formatge.
¿S’ha de celebrar tot?
Sí. Tot i que el meu pare deia que casa coquera, tot l'any va enrere. Si menges molta coca i celebres massa…
Els refranys són la gran herència.
Sí, abans hi havia una cultura popular més compartida. Ara, les globalitzacions fan això: esborren la identitat de cada lloc. ¿Saps què faig? Els dissabtes, amb els meus fills, esmorzem de forquilla i ganivet com si anéssim a treballar al tros. Ous ferrats amb un tall de cansalada.
¿Ets més a prop del plaer o del patiment?
Soc patidor de mena. Ho amago en el personatge. M'agrada que la feina quedi bé. Pateixo quan no tenim un convidat, que voldria que fos amb nosaltres i va en un altre programa. Em costa assumir les limitacions amb què jugo, pel fet de ser un programa complementari.
¿Ah, sí?
Als Matins de TV3 treballen vint-i-cinc persones, al Més 324, cinc. Per força he de patir. Perquè a l'hora de polir el producte segur que hi haurà més ulls que es fixin en el que surt per antena als Matins que no al nostre.
¿L'experiència teva passant a l’altre cantó i fent de venedor del teu llibre com és?
M'ho passo bé, puc parlar amb la gent.Entenc que hi hagi a qui no li agradi i digui que la seva feina és escriure. Perquè la indústria ja s'emporta una part del pastís bastant més gran que la de l'autor.
¿Als 65 et jubilaràs?
No puc, soc autònom. No soc de plantilla, llavors pot ser que em diguin que plegui l'any que ve. Si pogués fer deu temporades més, ho firmaria ara mateix.
I l'última, ¿on faries caure un meteorit?
Justament no van predestinats. El que van dirigits no són els meteorits, són els míssils, i jo soc pacifista.
¿Tu no tires míssils a ningú?
No. Panta rei, que tot flueixi, i el sol quan surt, surt per a tothom.
I si te'n tiren, ¿què fas?
Protegir-me, revestir-me d'una cuirassa, intentar que no faci més mal del que ells es pensen que pot fer.
¿Quina és la millor cuirassa?
Mirar enrere i al costat, i veure que hi ha molta feina feta. Vaig començar a treballar als divuit, en tinc seixanta i estic satisfet de com ho he fet.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
