"¿Com és que ets tan ros? Perquè tinc una àvia d'Alemanya". Som al camerino de l'Antiga Fàbrica Estrella Damm, on d'una nevereta en trec dues ampolles. Li pregunto si, com a mi, que soc pèl-roja, a Barcelona també el confonen per guiri: "I tant. I em parlen en anglès, i encara que els respongui en català, em continuen parlant en anglès perquè no els hi sembla bé". En Quim Carandell és un noi provocador que, entre conya i conya, no tindrà cap problema per dir el que pensa. Cantant i lletrista de la Ludwig Band, el grup que està entusiasmant cada cop més gent, hi parlo seguint un fil: les cançons del disc Gràcies per venir.
"M'ha envaït un estrany sentiment, que tants cops és real com és miratge, tants cops funciona com surt malament". ¿L'amor és un miratge?
Potser sí, però està bé que ho sigui. Està bé que ens enganyem amb l'amor, perquè si no, la vida tindria menys gràcia. I està bé que ens emocionem amb l'amor, perquè si no, no ens emocionaríem amb res. Però aquesta resposta també valdria pel futbol.
¿Sí?
Sí, perquè el futbol, l'amor, la política, són coses que si te les mires des de fora no tenen gaire sentit, però donen sentit al nostre dia a dia. Tot són pasatiempos.
L'amor apareix vestit de joc, d'ironia, de desig.
Perquè soc un músic de pop, i els músics de pop ens dediquem a parlar de l'amor. I podria parlar del futbol, però prefereixo parlar de l'amor.
¿El futbol t'interessa?
De petit no m'agradava gens. Però fa un parell d'anys tenia un any una mica ociós i vaig decidir que començaria a mirar-lo.
La segona cançó: ¿el perdó existeix?
Segurament no. Està molt bé el perdó bíblic perquè et fa una neteja de consciència total i immediata, i aquesta és la clau de l'èxit de la religió cristiana. Existeix més l'oblidar que el perdonar. Per als qui som poc valents, que ho hem de perdonar tot però alhora també som orgullosos per no perdonar-ho del tot, l'oblit és l'única forma de fer net.
¿Poc valent?
Per atrevir-te a no perdonar, que és més difícil del que sembla. Cal ser molt valent per no perdonar. Se'ns ha ensenyat sempre: ara us doneu la mà i us perdoneu. Però enlloc et diran: això no es perdona, i potser també està bé. Però va molt en contra de la nostra cultura.
Parles del perdó cap a l'altre, i també del perdó a un mateix. He pensat que amb qui soc més dura és amb mi mateixa, però alhora, també amb qui soc més indulgent. A vegades si el del teu costat fa tal t'escandalitzes, i si ho fas tu, ni te n'adones.
És veritat. No té res a veure, però l'altre dia vaig llegir que tothom està molt descontent amb el seu físic i molt content amb la seva intel·ligència. No hi ha ningú que es pensi que és tonto, i en canvi tothom es pensa que és lleig. I hi té una mica a veure: ens tractem diferent que els altres, però faltaria més. No crec que sigui gens hipòcrita que tractis amb una vara de medir diferent a tu que als altres.
¿En el teu cas, et tractes amb duresa o ets més permissiu?
La persona que ho perdona tot té falta de caràcter i d'autoestima. En aquest cas, perdonar-se un mateix és reconciliar-se amb un mateix. Jo ho vull entendre així: em permeto ser el dolent.
¿Sí? ¿T'agrada?
A tothom, ¿no? Tothom prefereix ser un capullo. Millor que et perdonin que haver de perdonar. Si et donessin un diploma cada cop que perdones o que t'han perdonat, suposo que molt abans la gent col·leccionaria els diplomes de les vegades que l'han perdonat i diria: "Mira que tonto, aquell!". En el meu cas segur que seria així.
"Tant de bo que tots els somnis se't facin realitat", em recordava el Forever Young, ¿oi?
Sí, és això. Hi ha unes quantes frases bastant textuals. Tothom copia dels altres i vaig decidir que també copiaria.
L'Andreu Rifé va fer un espectacle en què confessava tot el que havia copiat. Però és normal, ho fem amb tot: ja d'entrada aprenem a parlar perquè copiem els nostres pares.
Ja, és veritat, o de la tele. Es tracta d'agafar les idees dels altres i barrejar-les amb les teves i fer-ne una cosa diferent. La segona estrofa: "I ara els nens la tararegen, els joves l'estan cantant, se la saben els puretes, la celebren els més grans" és copiada del Quijote: "Los niños la manosean, los mozos la leen, los hombres la entienden y los viejos la celebran".
"Va dir canta si ets poeta, però vigila amb el que dius, no val rimar vida amb mentida, cor amb amor, riu amb estiu." ¿És una forma de dir-te: vigila amb els tòpics?
Sí, per no ser un cutre.
Hi ha diverses lletres en què parles de la "veritat".
Veritat és una paraula que sona important, i sempre les intento evitar, però tots hi tenim una mica de vici. És una paraula que funciona molt bé perquè entenem que significa alguna cosa, però és igual quina.
Com la felicitat.
O el bé.
Per allà Lesseps em feia pensar en el Hungry Heart. ¿Contraban també té aires de Bruce Springsteen, oi?
De Glory Days. És una cançó que va de sortir de festa, d'emborratxar-se.
Tu que vas burxant, ¿què trobes que incomoda a Catalunya?
Te'n faràs creus però, amb totes les tonteries que diem, amb el que més noto que la gent s'incomoda, i depèn de qui hi hagi al públic no paro d'apretar-ho, és amb els barbarismes. Dic: "Bueno", i algú fa: "Oh!".
¿Esperen que sigueu la correcció catalana?
Es veu que sí. S'espera que vulguem ser salvadors de la llengua i potser no ho volem.
¿Qualsevol artista que destaqui ja té l'obligació de salvar Catalunya?
Sí, quina merda. Tenim molta sort que caiem simpàtics i ningú es fica amb nosaltres. I mira que hi ha motius per fer-ho.
¿Quins?
Tots. Ens han dit de tot, el Twitter és un lloc ferotge.
Però Twitter és el cubell de les escombraries.
Ara que som estrelles del rock és més difícil que es posin amb nosaltres. Però quan començàvem era pitjor: se'ns veien les inseguretats per tot arreu...
¿Vols dir que a la mínima que algú comença a despuntar ja t'esperen amb el rifle?
Passar la primera purga és molt difícil. Un cop comencen a parlar dues persones bé de tu, ja salten tots a mirar què passa. S'ho repassen bé tot, i sempre hi ha algú que busca desmuntar-ho. I després els hi passa i tan amics.
Catalunya és tan petita que si a algú li va bé és fàcil pensar ¿i per què no a mi?
Jo, de fet, era així. Sense arribar a criticar ningú a Twitter, però era així. Quan ningú venia als nostres concerts i escoltava els altres, pensava: "Miserables, però si són dolentíssims, no s'ho mereixen, jo m'ho mereixo més". I feia els concerts d'esquenes al públic, perquè tenia por. I feia un espectacle ridícul, i em pensava que era boníssim, i no era veritat, perquè ningú ho escoltava. D'aquí poc ja em tocarà fer retuits als grups emergents i dir: "Mireu aquests, que bons que són!"
Pensava que per fer de padrí hauries d'esperar vint anys.
Quan el lleó vell no pot competir, es fa amic del jovenet. He vist algun documental i funciona així. S'alia amb el jove: "Que fort que estàs!". Vol seguir tenint un plat a taula, i ha de guanyar simpaties. Quien a buen árbol se arrima...
¿El teu voltant s'ha transformat?
L'altre dia vaig tenir un pensament fugaç: he arribat a un punt de famós, si es pot parlar així, que em diuen: "Hòstia, has tret un disc, felicitats, ja me l'escoltaré". Però encara no he arribat al punt de ser famós que vingui la gent a explicar-me la seva vida.
La popularitat és una forma de poder.
Entenc que tots els oficis funcionen així. Ma mare és mestra i a casa no pagàvem fulls.
Llavors vindran les col·laboracions amb altres músics.
És màrqueting baratíssim.
No n'heu fet.
No, ens sembla supercutre, hi estem molt en contra. Per haver-ho fet tant una norma, ens hem perdut algunes bones oportunitats. Perquè és veritat que hi ha vegades que té una mica de sentit artístic. Però està tan clar que és una cosa purament de controlar els fluxos d'oients, que fa una mica de vergonya.
¿A què més dieu que no?
Intentem tenir una mica de principis, però és molt difícil. El negoci de la música és una jungla i tot el que et dona una mica de diners ja és molt dubtós. Aixeques una mica el cap i et surten taurons per tot arreu. És frustrant veure que tothom és mala persona, que tothom és un interessat i que tothom et guarda rancor perquè l'any passat em vas dir que no.
Però, ¿què vols dir? ¿Mànagers?
Són tots els voltors que donen voltes a sobre i entremig i pels costats dels músics. I els mànagers encara, perquè si no treballes amb ells, veus que són males persones però amb un altre, i penses: "Pobra Maria, que treballa amb un voltor". Però el problema són tots els programadors i tota la gent que té diners, que no s'entén d'on els treuen i que decideixen com se'ls gasta i amb qui se'ls gasten. No és que com que són poderosos s'han tornat dolents: han arribat a tenir poder perquè són males persones.
¿I perquè hi ha aquesta cosa utilitarista, de si un grup funciona, endavant, i quan no, adeu?
Ah, no, perquè respecten molt les velles glòries. Hi ha un respecte molt sentit cap a la gent que li ha passat el moment, se'n cuiden molt, i espero beneficiar-me'n algun dia. Són mala gent, no sé si és el viatjar tant i estar tan poc per casa, no sé si és perquè han hagut de dir moltes mentides i fer molts negocis fraudulents, no sé si és perquè s'han passat la vida comptant seients plens i seients buits i això pot tornar boig a qualsevol, no sé si és perquè s'han passat la vida treballant amb músics narcisistes i borratxos i això també deu cremar, però el cas és que tots semblen mala gent.
També hi ha el tema de sempre: que deveu fer molts concerts i no fer-ne ni cinc.
Tens raó. I això ho sé, però no m'ofèn. Que el senyor ics de Figueres inverteixi 5.000 euros en un grup de Gràcia que ara despunta i que si la cosa no li va bé, i amb el grup de Sants i amb el de les Corts tampoc, no passi res, perquè en total haurà invertit 15.000 euros, que és el que haurà guanyat amb el grup de Sarrià, que sí que li ha funcionat: això tothom ho veu. Però és igual. El mercat, com es diu, és ferotge.
¿Treballes en una altra feina?
Em dedico a músic. A la Ludwig Band tenim un trosset del pastís, sí. Però això és igual, perquè som gent que tenim somnis i se n'aprofiten. És molt fàcil aprofitar-se de la gent que té un ofici vocacional, perquè tindrà molta més paciència i estarà molt més disposada a treballar sense contracte. Però no em dona la gana de queixar-me d'això. No vull fer-me un abanderat de la precarietat de la música. A més a més, ho fem amb il·lusió perquè és el que ens agrada fer. Sí, és una merda de professió i està plena de taurons, però el que em ve de gust dir que la gent que mana és mala persona. [Mira la nevera] ¿Puc agafar-ne una altra? [No queden cerveses, només hi ha aigües] És que quan parlo molt m'agafen ganes de fumar i, si no puc fumar, m'agafen ganes de beure. ¿No et farà res, si fumo?
No, no, fuma. "Sedueix-me, omple dues copes de vi i en tota la terra no hi haurà un home més feliç". ¿La seducció és el millor de l'amor?
Ui, sí. La seducció és molt més guai que l'amor en quasi tot.
¿Perquè hi ha misteri?
Perquè no hi ha patiment, ni feina. És tot esport. És millor. En la llista de coses, guanya. Per això ho sap tothom.
"I m'han dit que vas dient pels cafès i les tertúlies que em comporto com un nen, que no aguanto quan em jutgen". ¿La traïció d'un amic és com la traïció d'una parella?
És pitjor. Són emocions que venen de llocs diferents del cos. No fa mal al mateix múscul. Però comparant-ho, el trauma és molt menys brusc, no es nota tant el membre amputat, però a la llarga pesa molt més. Fan mal aquestes coses.
¿En l'amistat hi ha una puresa que amb les parelles costa més que hi sigui?
Sí, a més a més el deteriorament és molt diferent. En l'amistat no hi ha tots aquests focs artificials, ni quan comença ni quan s'acaba. En canvi les parelles són molt intenses al principi i al final, i a mi especialment, que no em duren gaire. En canvi amb l'amistat és al revés: és en l'anar passant que troben els seus moments màxims, i tant en el començar com en el desaparèixer no és tan radical. Però de sobte t'ha desaparegut una part de la teva vida que abans hi era i ara ja no.
És que és una relació.
Sí.
Algú amb qui has compartit secrets i que, un cop s'acaba, si torneu a coincidir, hi ha aquella incomoditat.
Pot fer tant mal, això de l'amistat. Amb un amic és molt més fàcil que hi entrin riñas i que no les acabis de veure. Però de sobte t'adones que portes un any tenint mal d'esquena perquè l'estàs veient cada dijous quan vas a jugar a bolos i no el pots ni suportar. I fas: hòstia. I segueixes dos anys més anant a jugar a bolos perquè: ¿què has de fer?
Crec que una amistat es trenca quan hi ha desequilibris: quan algú que té molta confiança cap a tu i tu cap a ell, no, o al revés.
Això és fatal. A la teva parella li pots dir: "Escolta, carinyo, ¿què et passa que fa una setmana que no m'agafes el telèfon?". Però en canvi, en una relació d'amistat et poden contestar: però què dius.
¿Què en penses de treballar?
A mi m'agrada molt. No vaig anar a la universitat, i quan vaig acabar el batxillerat, mai més he fet rutina. I potser per això soc un gran defensor de la rutina, perquè no l'he patida. Però m'agrada. Em sembla que tenir una vida una mica estructurada i una mica poc moguda ens va bé, en general. Tenir un ordre i fer poques coses sortides de l'ordre.
¿Quantes feines has fet?
De músic, de profe, de cambrer, de pagès. Crec que la primera feina seriosa que tinc és aquesta.
"Tots s'omplen la boca de bolos, de promos, de renom".¿Quines promeses us han fet? ¿Us han dit: "Jo us aconseguiré"?
Això sempre, i després tothom s'apunta al tanto: "Heu triomfat perquè us vaig programar aquell dia!". A més a més, venen perquè els tornis el favor. Desconfiem molt de les promeses de tothom, perquè sabem que totes les bones cares d'avui poden ser silencis incòmodes demà. Qui té les de perdre sempre és el músic.
Però un cop passen tantes coses bones, és fàcil pensar que en vindran de més grans.
I per això és molt important controlar les expectatives. Sempre ens les hem posat molt baixes. Però bueno, ara tindrem algun desengany segur, i alguna il·lusió, també, però d'això va. Treballem per a una associació cultural, i això ens va bé. Que no hi hagi algú que hagi de fer caixa a final de mes fa que tot sigui molt més descansat. No treballem per a una discogràfica, això vol dir que no interessa que hi hagi un marge de benefici. No hem de ser una fàbrica de hits. I si no volem una cosa, no la fem, perquè mentre doni per pagar un sou a l'Arnau, que és el noi que contracta l'associació per portar el grup, ja està bé. L'Arnau cobra el mateix si toquem al Primavera Sound o a la Festa Major d'Altafulla.
D'això que dius de la fàbrica de hits, veig grups publicant cançons, demanant que tothom les escolti per petar-ho. I em ve la imatge de les màquines escurabutxaques: quan fiques una moneda i una altra esperant el premi. És molt fàcil que sigui frustrant, ¿oi?
Sí. I s'exigeix un no parar de treure contingut que és impossible de sostenir. I estem tots traient discos que no ens agraden i dels quals no estem convençuts, obligats perquè cada dos anys s'ha de fer.
Però no és que hi hagi algú que t'obligui a fer-ho.
No però sí. Perquè si no, perds el tren.
¿Allò que diuen que s'obliden de tu?
Més que s'obliden de tu, és que si no ho fas tu, ho farà un altre i el forat és molt petit. I per mantenir-lo obert han de circular coses, si no, es tanca. Però crec que la música sempre ha estat així.
L'última és la del Gronxador: "Quan no pot anar millor empitjora, i empitjora quan no pot anar millor. La fortuna és una nòria i la sort, un gronxador". Em fa pensar en la idea del pèndol: ara estàs molt bé i demà, malament.
M'ho vaig prendre com una redacció de deures: escriu quinze versos que parlin tots sobre el mateix, que és que quan va bé pot anar malament i al revés. Aquí es tracta de ser magnànim amb les coses bones i dolentes.
T'agrada molt llegir: ¿quins llibres t'han marcat més?
Com a escriptor de cançons m'inspiro més que ningú en el teatre del Siglo de Oro. I també m'agrada molt El Quijote. I Dostoievski.
M'encantenLes nits blanques.
Però aquest és el jove, que encara és una mica naïf.
Ara n'estic llegint L'idiota.
Mira, jo també. Però el que més em va marcar va ser Els germans Karamàzov. Dostoievski és superior, perquè a part de ser molt psicològic, és molt cinematogràfic. T'ho imagines, i mira que escatima bastant amb les descripcions. Acota molt bé.
Salto a un altre disc: S'ha mort l'home més vell d'Espolla no té el to funerari sinó més aviat festiu.
S'ajunten tres clixés ben trobats: si m'imagino un funeral a Missouri, que van tots amb trompetes, aquesta cançó musicalment té molt d'això. Després, la lletra està inspirada en la Romería de Yerma, que se'n van tots a l'ermita i es foten de vi, o en Solitud, que per celebrar la primavera pugen a emborratxar-se tots a l'església. Hi ha molts llocs al nord de Catalunya que fan la festa de l'ós, que cau més o menys a la mateixa època que carnaval, i tot està ple de referències fàl·liques i del floriment de la vida després de l'hivern. I la tercera, és personal: a Espolla estaven tancant les botigues i l'escola. I la mare del Lluc, que és el clarinetista, va escriure un article a La Verna, que és la revista del poble, i deia que Espolla s'estava acabant perquè tancaven els negocis, la gent se n'anava, i deia que si l'escola s'acabava, el poble, també. I de tot això, en va sortir aquesta cançó.
Parleu de la mort, i alhora de la vida: escolta, s'ha mort però anem-lo a honorar.
Sí, i perquè s'ha de fer un hit, i per fer un hit s'ha d'estar content.
Hi ha qui diu que s'ha d'estar trist.
És mentida. Jo em poso content quan estic escrivint una bona cançó. Només per tenir una bona idea i escriure-la, ja no puc estar deprimit, és una molt bona notícia.
"Converses de camerino" és una secció d'entrevistes a músics feta per Gemma Ventura Farré a l'Antiga Fàbrica d’Estrella Damm.
