El llibreLa Barcelona de Pilar Aymerich, editat per Comanegra i l'Ajuntament de Barcelona, ha posat un llaç magnífic a una temporada de reconeixements importants a la feina compromesa i de tants anys d’aquesta fotògrafa barcelonina, que va obtenir l’any 2021 el Premio Nacional de Fotografía, atorgat pel Ministerio de Cultura, i a qui el Círculo de Bellas Artes de Madrid li ha dedicat l’exposició “Memoria vivida”, inaugurada el setembre de l’any passat i finalitzada a inicis d’aquest 2024. Però sobretot, La Barcelona de Pilar Aymerich, que recull part de la seva feina durant mig segle, fa justícia al compromís que la Pilar ha tingut amb la seva ciutat, amb el seu país i la seva gent: amb el feminisme, amb l’activisme social, amb la lluita obrera, amb la clandestinitat de transsexuals i transvestits, amb la cultura, amb els referents vençuts que no tenien veu: els exdeportats dels camps nazis, com Neus Català, o com els tres homes en filera arran d’una paret, Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella. O Lola Anglada, “la imatge dels vençuts en un món que li era hostil”. O Pere Quart, amb el seu rostre dolgut, i tants d’altres que apareixen al llibre. I els seus companys i amics i mestres, com la Montserrat Roig, la Maria Aurèlia Capmany, l’Ovidi Montllor, en Terenci Moix i en Benet i Jornet, en Puigserver... No acabaria mai, perquè aquest llibre no s’acaba. Les fotografies de Pilar Aymerich, acompanyades de textos que ella mateixa ha escrit, bellíssims, donen vida a unes imatges extraordinàries. Els personatges es mouen, i talment sembla que es puguin escoltar les seves veus, els seus crits, el soroll d’una ciutat que té moltes realitats amagades i que emergeixen aquí en blanc i negre. Hi ha dos textos, al llibre, que m’han impressionat i m’han emocionat: un és el que acompanya una foto magnífica de la seva gran amiga Montserrat Roig: “Sento com si la Montserrat estigués de viatge. Que un dia tornarà”. L’altre text acompanya la foto que va fer l’any 1991, a la Montserrat i a la Maria Aurèlia Capmany, la darrera que faria a totes dues juntes: “De vegades hi ha fotografies que és com si es quedessin penjades en l’espai, com al·lucinacions que traspassen el temps i sempre tornen.”
Pilar Aymerich ha estat reconeguda, a banda dels mencionats anteriorment, amb diversos premis, entre ells el Margarita Rivière de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, i la Medalla Amical Ravensbrück, als seus reportatges sobre els supervivents dels camps nazis, especialment sobre les dones. Ara potser ja seria hora que les nostres institucions públiques li dediquessin una gran exposició, el millor reconeixement que podria rebre Pilar Aymerich i del qual podríem gaudir i aprendre’n el públic visitant. La Virreina, Centre de la Imatge, de l’Ajuntament de Barcelona, o el MNAC, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, de la Generalitat, disposen de bons espais. ¿Com és que encara no s’hi han programat exposicions d’aquesta fotògrafa, que amb els seu document visual ha cartografiat la memòria del nostre país i la nostra ciutat?
M’obre la porta la Pilar, i al seu costat la Lluna i el Paquito confirmen que sóc persona de confiança. Prenem un te deliciós acompanyat d’unes galetes boníssimes. La Lluna és més tranquil·la, però el Paquito, cosa pròpia del mascle, vol cridar l’atenció. S’asseu al meu costat i es camufla sota la manta del sofà, fent giragonses divertides, però que no veiem gaire clar com poden acabar. Al final, li hem de cridar suaument l’atenció i fa bondat. Comencem una conversa que, em sembla, havia començat fa molt de temps i encara no havíem trobat el moment de fer-la. Parlem molt de la Montserrat Roig i sobretot de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on la Pilar va conèixer tanta gent i hi va fer tants amics. Un lloc que li va donar una especial mirada del món. Com un eix de la vida.
A la coberta del teu llibre hi surts en una foto de jove, amb serrell, llavis pintats i ulls seductors i una mica tristos, amb la ratlla als ulls que sempre has portat.
Em pinto els ulls des de joveneta, em sembla que des que tenia setze anys, quan vaig sortir del col·legi de monges, que em vaig sentir com si fos una altra persona. Sovint, quan estava tancada al laboratori per preparar alguna exposició, el primer que feia en llevar-me era la ratlla als ulls, encara que hi estigués tot el matí sense veure ningú. Ara que m’ho preguntes, penso que pintar-me la ratlla és com posar-me en disposició de mirar, com si obrís unes cortines, i digués “ara vaig a mirar”. Reconec que soc presumida, perquè la meva mare i el meu pare ho eren molt, sempre anaven com dos pinzells, i potser per això estic acostumada a arreglar-me. Penso que la manera com una persona es vesteix també és cultura, és una manera d’estar en el món.
Et pintes els llavis, les ungles...
Sí, les ungles sempre, també des de ben joveneta, sobretot quan estava el laboratori, que em quedaven negres del revelador. I sempre les he portat vermelles.
Per a tu, l’estètica és molt important. I la teva fotografia ho demostra a bastament. La cura per tots els detalls.
Cuidar-te a tu mateixa, saber els colors que t’estan bé, per exemple, crec que és important. És una manera d’agradar-te i d’agradar a l’altre, també. Amb la Montserrat Roig, quan ens trobàvem per anar a fer alguna entrevista, ens trucàvem i ens preguntàvem: “¿Tu què et posaràs?”. Tant la Montserrat com jo vam ser actrius i, per tant, teníem molt clar que allò que anàvem a fer era una actuació, i havíem d’aconseguir que el personatge se sentís còmode; i sobretot jo havia de fer-li oblidar l’agressió que en certa manera suposava el fet de fotografiar-lo. Perquè amb la fotografia, en realitat, t’emportes alguna cosa de l’altre. Quan fas retrat tens una persona al davant, i perquè tot funcioni hi ha d’haver una certa seducció entre la persona que fotografia i el fotografiat, ha d’haver-hi un cert feeling.
Al peu de foto del retrat de Núria Pompeya, dius que sabia mirar. ¿No en sap tothom, de mirar?
Tenia uns ulls verds preciosos, la Núria. A nosaltres ens van ensenyar a llegir i a escriure, però no ens van ensenyar a mirar. Anàvem al cinema de tant en tant, però no vèiem gaires imatges. Ara, en canvi, la gent hi està molt acostumada, sap llegir una imatge, sap si una foto és bona o no, què et vol explicar, què et vol dir, tot això forma part de la cultura, però en aquell moment no ho teníem gaire present, és amb els anys que ho hem anat entenent. D’altra banda, i això és important, actualment es fan moltes exposicions de fotografia, la qual cosa vol dir que aquesta cultura visual ha anat entrant a la societat i enriqueix la persona.
La Montserrat Roig i tu vau entrar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual l’any 1962. Has dit en alguna ocasió que cap de les dues sabíeu ben bé què volíeu fer al mon, en aquell moment.
Estàvem perdudes. Potser ho estava més jo que no la Montserrat, perquè ella venia d’una família intel·lectual, i quan ella va entrar a l’EADAG ho va fer de la mà del seu pare, que també havia fet teatre i coneixia la Maria Aurèlia Capmany i en Ricard Salvat, els fundadors de l’escola. Jo, en canvi, no coneixia ningú. Recordo que vaig anar a matricular-me tota vestida de negre, amb el meu pentinat de Juliette Gréco; de seguida ens vam fer amigues, la Montserrat i jo. Totes dues volíem fer teatre, perquè no sabíem què fer de la nostra vida, teníem moltes aspiracions, però no teníem gaire clar cap on volíem tirar. Després la Montserrat va descobrir que el que volia era escriure i va anar a la universitat; jo me’n vaig anar a Londres per continuar estudiant teatre, una decisió purament intuïtiva, que a casa meva es van prendre molt malament. Hi vaig passar gairebé dos anys, anava a les grans manifestacions que es feien contra la guerra del Vietnam, anava a tot els happenings, em passava la vida al carrer. Hi vaig viure uns temps molt interessants, que van suposar un canvi brutal respecte a la Barcelona grisa d’aquell moment en què no es podia fer res. Vaig descobrir que hi havia una altra manera de viure; però vaig adonar-me que era una utopia voler dirigir i fer teatre en un país amb una llengua que no dominava, amb uns cercles als quals no podia accedir, i finalment m’ho vaig treure del cap. Em vaig convèncer que el que m’agradava era la fotografia, i va ser aleshores que vaig escriure al meu oncle, que era fotògraf, i vivia exiliat a França. Vaig fer la maleta i me’n vaig anar cap a Montrichard.
El teu oncle Xavier Tarragó, que coneixia Tarradellas i Ventura Gassol.
El meu oncle havia estat fotògraf del comissariat de propaganda de la Generalitat; coneixia en Tarradellas, però sobretot era molt amic de Ventura Gassol; jo l'havia anat a veure amb l’oncle dues o tres vegades, i berenàvem a casa seva; era un home molt divertit. El meu oncle havia participat als fets de Prats de Molló, però no parlava mai ni de la guerra, ni de l’exili. Vaig saber més coses d’ell al cap dels anys, gràcies a Joan Domingo, historiador d’Igualada, que em va comunicar que estava fent una investigació sobre fotògrafs de la República, i havia trobat que el meu oncle havia estat cap de fotografia de l’exercit republicà. L’oncle em va ajudar molt. Quan jo li vaig plantejar que volia fer fotografia i que no sabia per on tirar, de seguida em va acollir i em va rebre amb els braços oberts. A França s’havia dedicat a revelar en color, molt pastel, diferent del color estrident que s’estilava en aquella època. Es tractava d’una tècnica de gran precisió, calia vigilar molt el temps i no es podia badar. A partir d’aquest moment va ser quan vaig prendre’m seriosament la fotografia.
Has dit que el que sempre t’ha interessat és explicar històries. ¿La fotografia t’ho ha permès?
Jo crec que sí. Des del moment que vaig entrar a l’Escola d’Art Dramàtic, el que a mi m’agradava era explicar històries, m’interessava molt saber què li passava a la gent, què passava al mon; després d’estar anys al col·legi de monges, que no ens ensenyaven res, tenia unes ànsies tremendes de saber. Suposo que vaig triar el teatre perquè s’hi explica què li passa a l’ésser humà, i era això el que m’interessava. Potser per això vaig inclinar-me per la fotografia documentalista, una manera d’acostar-me a la gent, a un tema, i desenvolupar-lo.
Ets fotògrafa, però no has deixat de ser actriu.
Quan fotografies, actues. Es tracta de copsar la persona, però establint-hi un diàleg, sobretot si el personatge t’interessa. Quan anàvem amb la Montserrat Roig a entrevistar els personatges, en realitat el que fèiem és el que tu i jo estem fent ara, una conversa; hi havia persones amb qui podíem arribar a tenir més complicitat i intensitat, perquè es creava una relació mes propera, i amb d’altres tot era més tècnic. Però, en realitat, el que ens interessava era l’intercanvi d’opinions, el món que estaves entrevistant, retratant.
Montserrat Roig ha estat la persona amb qui has col·laborat més intensament.
Amb la Montserrat sempre vam ser molt amigues. Va ser l’única persona a qui vaig escriure quan jo era a Anglaterra, i a qui primer vaig telefonar en tornar de França. Quan vaig arribar a Barcelona, ens vam trobar al bar La Puñalada, al passeig de Gràcia; ens vam explicar el que fèiem, ella començava a escriure i jo ja em dedicava a la fotografia. En aquell moment, la Montserrat preparava un reportatge que presentava a un concurs per a escriptors joves, de la revista Serra d’Or, i em va demanar que en fes les fotos. El reportatge es titulava “Altres veus als nostres àmbits”, i tractava sobre les dificultats amb què es trobaven els joves que volien dedicar-se a disciplines creatives i en català. Per exemplificar-ho, vaig fotografiar en Josep M. Benet i Jornet, en Joan Lluís Marfany i l’Ovidi Montllor; aquest va ser el primer treball que vam fer juntes. El reportatge va quedar finalista, però a partir d’aquest moment la Montserrat va començar la seva sèrie d’entrevistes per a la revista, i jo en feia les fotos. Vam fer tàndem des de la primera. La Montserrat i jo vam viure tot un trajecte plegades, no només d’amistat, sinó també professional.
La imatge dels tres exdeportats dels camps nazis és una fotografia icònica. ¿Ha estat una de les més dures que has fet?
Crec que sí. Vaig trobar tots tres personatges asseguts al voltant d’una taula, a casa de la Montserrat, explicant coses terribles. M’havia de concentrar per ser capaç de fer una fotografia en què es mostrés el dolor d’aquells homes, l’havia de fer com fos, però era tanta la tensió per voler copsar la seva angoixa, que no podia. Els vaig fer sortir al carrer i els vaig proposar que es posessin en filera al costat d’una paret. Els va canviar l’expressió de cop. Vaig fer tres o quatre fotos i de seguida vaig ser conscient que la tenia. Quan faig una bona foto, sempre dic que el dit se’m posa content. Jo sabia que la meva fotografia explicava el dolor que havien sentit aquelles persones, després de quaranta anys d'uns fets horribles. I va ser quan vaig tenir la còpia que vaig adonar-me realment de la foto que havia fet. I vaig sentir dolor per haver provocat aquell dolor en fer-la.
A l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual coneixes Maria Aurèlia Capmany, una dona que us va marcar molt, a la Montserrat i a tu.
A banda de la novetat que suposava fer teatre, conèixer la Maria Aurèlia va ser una sorpresa gran, perquè la primera vegada que la vam veure ja ens vam adonar que era una dona d’una gran personalitat, una dona especial. Va sortir fumant un puro, amb uns medallons penjant i vestida tota de negre. Va ser una mica xocant veure aquesta dona tan diferent a les dones que coneixíem, tan diferent a les nostres mares, que no anaven vestides com ella, ni fumaven puros. La Maria Aurèlia, però, tot i la manera tan potent que tenia de parlar, per dintre era molt tendra; a nosaltres dues ens vigilava perquè no ens passés res. Teníem disset o divuit anys, érem molt jovenetes, i a l’escola hi havia molta gent. Més endavant, vam entendre que ella ens cuidava, i que vetllava de lluny perquè estiguéssim bé. Ens feia una mica de lloca. Això ho entens després, quan van passant els anys.
El teu contacte amb el món literari i especialment amb el teatre, ¿et va determinar la manera de mirar?
Crec que em va influir molt el teatre; a la meva fotografia, dono molta importància a l’escenografia. La definició d’un personatge em ve donada també pel seu entorn, i això em ve de la literatura. Quan vaig sortir del col·legi de monges, em vaig posar a llegir com una desesperada i indiscriminadament; i no sé per què, vaig començar amb els surrealistes. Fixa’t, una nena de disset anys, que sortia de les monges, potser hauria hagut de començar per una cosa mes senzilleta, ¿oi? Doncs no. De vegades penso que aquell món en què vivia era tan gris i tan poc interessant que intuïtivament vaig buscar coses que l’omplissin i que ho fessin d’una manera ben diferent a l’establerta. I als dinou anys vaig muntar l’Ubu Rei d’Alfred Jarry, el vaig traduir del francès jo mateixa, d’un Livre de Poche. Mai no havia conegut un personatge d’aquest tipus, i gràcies a traduir-lo i muntar-lo, me’n vaig enamorar. Jo anava a buscar gent que no fos habitual.
¿Era una fugida?
Era sortir del món que m’havien ensenyat i que de sobte vaig adonar-me que no m’interessava, jo en volia un altre. I em vaig refugiar en un món que se situava a l’altre extrem, que era el que em seduïa, molt creatiu. Crec que els tres anys que vaig passar a l’EADAG van actuar com de filtre, em van fer valorar la llibertat, entre altres coses.
Un dels capítols del teu llibre el titules La quarta paret, dedicat a les imatges de la gent de teatre. Cal enderrocar aquesta paret, en fotografia?
Tant en fotografia com en teatre, sempre hi ha una paret per enderrocar. En fotografia, hi ha un mur per arribar al personatge, i en teatre el mur potser hi és per arribar a l’espectador. Són murs que van a la inversa, un cap enfora i l’altre cap endintre, però sempre trobes una paret, i es tracta de saber enderrocar-la.
Amb la fotografia, i en general amb la vida, m’ha funcionat molt la intuïció; de vegades sembla que passin coses màgiques, però potser ets tu que hi vols veure la màgia. La Montserrat, quan es feien les dotze de la nit, sempre em deia “que ve l’hora dels bruixots”! Quan jo estava escrivint el llibre, es va publicar la reedició de Retrats paral·lels, de Montserrat Roig, a Edicions 62, i a la Setmana del Llibre en català es va fer una taula rodona sobre les seves entrevistes, on vaig participar. Era el darrer dia de la fira, i jo encara no hi havia comprat cap llibre; es va fer tard, i quan vam acabar la xerrada gairebé totes les parades estaven tancades, excepte una, on vaig veure exposat un llibre titulat La quarta paret, de Sorj Chalandon. Vaig descobrir que havia obtingut el premi Goncourt del 2013, i que tractava la història d’un personatge que està molt malalt i demana al seu amic que se’n vagi a Beirut a muntar l’Antígona d’Anouhil, on cada personatge sigui d’una religió diferent. El personatge se’n va a Beirut, i comença a buscar actors per fer aquesta obra enmig de la guerra. És un llibre molt ben escrit, que justament vaig trobar en el darrer moment de la fira. Semblava que m’esperés. Aquest llibre em va donar el títol del capítol que esmentes.
La teva fotografia és una obra que sempre ha tingut una mirada cultural i social, ideològicament d’esquerres.
La tria jo ja la vaig fer amb l’EADAG, que era un centre de resistència antifranquista, on hi havia des de Tàpies a Espriu, Guinovart, i tants que s’hi van aplegar, tots d’esquerres, naturalment. Aquesta va ser la meva formació i la meva tria. Des del principi el vessant social va tenir molta importància, per a mi; recordo que les primeres fotos que vaig fer van ser d’unes cases abandonades del Carmel, a prop de casa. De seguida vaig sentir aquesta inquietud social. Per a mi, la llibertat ha estat el més important, i per això no he volgut mai treballar en un diari concret, sinó que sempre he anat per lliure; he pogut treballar sempre segons la meva formació i ideologia. En aquest sentit, he tingut la llibertat de poder decidir el que volia fer i el que no. Això, és clar, comporta una certa inseguretat econòmica, però et dona en canvi una llibertat que, personalment, no canviaria per res del mon.
Comences el llibre parlant de feminisme.
Si, és clar, ho vaig tenir claríssim. La meva educació era de dona i això per a mi volia dir tenir un comportament diferent al dels homes, a nivell de sensibilitat, de moviment, inclús a nivell de fer fotografies. Jo soc primeta, baixeta, no corro, no pujo als arbres... La meva manera de fotografiar és molt diferent, és ficar-me a dintre de la manifestació, esperar, estar atenta per si passa alguna cosa o intuir-la, o fins i tot provocar que passi, perquè de vegades amb una mirada pots provocar moltes coses. I al revés, estar pendent de si una persona et mira, perquè voldrà dir que en aquell moment precís farà alguna cosa, i aleshores serà el moment de la foto. Però tot aquest procés és molt suau, molt de dona, de gata, d’anar fent; per això el meu ritme no es els dels diaris, és el meu, el que jo tinc per fer el que m’interessa, que és retratar la societat des d’un punt de vista determinat. Per a nosaltres, l’inici del feminisme va significar el canvi més important que podíem aportar a la societat, perquè anava a l’arrel. Veníem d’un temps que no es parlava de les dones, i per tant el feminisme el vèiem més profund que un moviment polític, perquè es tractava de ser i d’educar, transcendia molt més. Jo formava part del col·lectiu feminista ANCHE, on hi havia la Núria Pompeia, la Mireia Bofill, la Roig venia de tant en tant, i fèiem reunions a casa de la Laura Tremosa, on vam començar a parlar de feminisme i de teoria del feminisme, que va desembocar en la necessitat d’organitzar les Jornades Catalanes de la Dona del 1976, al Paranimf de la Universitat, i que va presidir la Maria Aurèlia Capmany. En aquells anys a les associacions de veïns ja hi havia sectors de dones que començaven a actuar; també a les fàbriques, les treballadores organitzaven comitès d’empresa, és a dir, les dones prenien iniciatives, i això passava des de diferents capes socials. Era evident que havíem de dir prou a la situació que vivíem.
I amb les teves fotografies de les Jornades deixes constància d’una lluita, d’un moment històric.
Les Jornades van tenir més ressò al cap de deu anys de celebrar-se, que en aquell moment mateix, perquè aleshores no es donava prou importància al moviment feminista; va ser després que es va veure que havia estat un detonant pels canvis de llei, per la presència de dones al carrer, etc. Si mires els diaris de l’any 1986 o 1996, als deu i vint anys d’haver-se celebrat les Jornades, amb les fotos que jo en vaig fer en aquell moment, t’adones de l’efecte que va tenir el moviment. De vegades, no es veu la importància que tenen determinats esdeveniments fins al cap dels anys. D’altra banda, la fotografia aleshores no era gaire valorada, és després que passa a la història com un document i agafa més rellevància. El fotògraf pot fer una fotografia d’un moment determinat, però és el temps i la història els que s’encarreguen de dir si aquell document té la categoria de testimoni d’una realitat que va passar.
La Barcelona de Pilar Aymerich és un llibre, sobretot, de la gent que tu estimes.
Exacte. És una visió del mon esbiaixada, si vols. Hi reflecteixo el que m’interessa, que és la gent amb qui estic d’acord a nivell d'idees i la gent que estimo. De controvèrsies i de maldecaps ja en tenim normalment, el que m’agrada és deixar constància de la gent que val la pena, i amb això ja estic satisfeta. Haver pogut retratar la Maria Aurèlia Capmany, la Neus Català, la Lola Anglada, totes aquestes dones i tantes d’altres, per a mi ja és haver guanyat el cel, si és que existeix.
A la Rodoreda te la vas guanyar parlant de jardineria, ¿oi?
Sí. Perquè li vaig explicar que a casa teníem una torreta al Carmel, que havia estat de la meva àvia, i hi teníem moltes flors. La meva àvia se la va fer perquè tenia bronquitis crònica, era una torre senzilla, de rajoleta, i jo la recordo molt bonica, i en recordo sobretot el jardí. El meu pare hi cultivava roses, que anava a comprar a un jardiner que n’importava de tot arreu. I també teníem unes gardènies precioses. El pare, que era molt presumit i molt guapo, sempre portava gavardina i barret, era com un actor de cinema, i sempre duia una gardènia al trau. En aquest pis on visc no ho he aconseguit mai, però quan vivia en un àtic del barri de la Sagrada Família, hi havia una galeria que era com un hivernacle, i havia arribat a tenir seixanta plantes de gardènies, que quan florien feien fins i tot massa olor. Quan la Montserrat Roig va fer l’entrevista a la Rodoreda, em sembla que ja ho he explicat, la Montserrat em va demanar que l’acompanyés, perquè estava molt nerviosa, per a ella era molt important entrevistar l’escriptora, però em va dir que no portés la càmera, perquè la Rodoreda no volia fotografies. Jo la portava amagada a la bossa, i no vaig dir res fins que no va acabar l’entrevista; aleshores, li vaig explicar que jo cultivava gardènies, que al meu pare li agradaven molt, i quan vam acabar la conversa sobre les flors, li vaig preguntar si podria fer-li alguna foto. I em va dir que sí. Vam fer l’entrevista al seu pis del carrer de Balmes. Són les fotos on ella seu al sofà, amb la nimfa de porcellana al costat.
¿Com va anar la conversa, va haver-hi aquella complicitat que deies abans?
La conversa va començar molt tensa, es podia tallar amb ganivet. Jo patia per la Montserrat, perquè admirava molt la Rodoreda; després d’una estona de xerrar, la Rodoreda es va anar relaxant, però la primera entrada va ser dura: d’aquí no en trauràs res, semblava que volgués dir-li. Va ser una entrevista complicada.
A banda dels intel·lectuals de la teva època, has conegut grans referents importants de la nostra cultura i de la nostra història, els qui van viure l’exili interior i els que van marxar i no van tornar fins al cap d’anys.
Va ser la sort d’haver estat a l’EADAG, on vam conèixer tota la intel·lectualitat del moment. Allà hi havia des del Fabià Puigserver, que estava a la nostra classe, al Papitu Benet i Jornet, amb qui vam ser companys i de qui vaig fer les fotos de les seves primeres obres. I hi havia els mestres: la Carme Serrallonga, la Maria Girona, el Guinovart, tot aquest mon intel·lectual de la Catalunya d’aquell moment i que no sortia als diaris ni enlloc, i a més a més, tot l’exili que tornava: en Joan Oliver, en Pere Calders, la Frederica Montseny... Teníem la sort d’estar en un lloc on podíem accedir a totes aquestes personalitats tan importants. Eren les tres generacions que ens trobàvem: els que tornaven de l’exili, els de la resistència interior i nosaltres, que érem els qui bevíem d’aquestes dues generacions, que ningú ens havia explicat ni qui eren ni què feien.
Et va resultar difícil, imagino, fer la selecció de fotos per aquest llibre.
La vaig fer pensant, és clar, en les persones que hi podien sortir, però sobretot procurant que es pogués seguir el fil de la història. Des d’una Lola Anglada vençuda pel franquisme, fins a un gran lluitador, com va ser Paco Candel. He intentat que hi hagués un ventall de personatges que van marcar tota una època, cadascun com a ésser humà, i des de la seva personal reacció; en Tàpies, per exemple, una persona enormement compromesa, o en Joan Pons, divertit i absolutament surrealista. Donar constància de tota aquesta varietat em semblava important. I és que som un país amb molta diversitat, amb molts bojos, també. [riu]
En aquest llibre hi escrius sobre “les experiències viscudes de mig segle” i, sobretot, deixes constància que les teves fotografies han estat fetes “com a dona, amb ulls de dona”. També acompanyes les imatges d’uns textos bellíssims, sembla que les fotos prenguin cos. ¿Has pensat a escriure les teves memòries com a fotògrafa?
Vaig pensar que normalment les persones que ens dediquem a la fotografia fem uns peus de foto massa lacònics, excessivament tècnics. Quan jo faig una foto, sento moltes coses que també formen part del seu resultat i explicar-ho ajuda a entendre millor el personatge. Amb l’Editorial Comanegra vaig fer el llibre perquè moltes editorials m’havien demanat que fes unes memòries, i no acabava de veure-m’hi en cor. Potser també perquè no he parat mai, quan no hi ha un projecte n’hi ha un altre, i escriure unes memòries vol dir parar en el temps. Aquest llibre ja ho és, una memòria, i ja veurem si en faig un altre amb altres fotografies que aquí no hi han pogut ser. Ja ho veuré. De moment, crec que això es una aproximació a un temps en què jo hi era i hi estava implicada, perquè fer fotografia t’implica en els fets.
¿Treballes en algun projecte nou?
Hi vaig donant voltes; tinc ganes de tancar portes i finestres i fer una altra cosa. Intueixo que em sortirà, però encara no ho tinc ben definit.
La darrera foto del llibre, d’abril del 2020, és el testimoni del temps en què es van haver de tancar portes i finestres.
Em sembla que la pandèmia va ser un final d’època, més del que ens sembla. A mesura que va passant el temps, veiem que allò va ser un tall, que ha tingut i tindrà unes conseqüències, i vaig voler acabar el llibre explicant que no sempre pots fer la foto. Jo estava acostumada a explicar les coses amb imatges i, de sobte, m’adono que no n’hi ha, que la imatge no existeix, que pel carrer no hi ha persones. Per a mi, una ciutat sense gent no significa res. Tancada a casa donava més importància als sorolls, o a imatges insòlites, com la de la gavina que va aterrar als meus estenedors. M’adonava que a fora el món també havia canviat, no només a dintre, i que el món s’explicava d’una manera diferent.
A la galeria Rocío Santacruz, de Barcelona, hi exposes algunes fotografies que no reculls al llibre.
De vegades necessites una altra mirada, a part de la teva. La Rocío triava les imatges, i jo m’adonava que veient-les amb uns altres ulls, també mirava les fotografies amb un altres registre. A la galeria hem construït un relat diferent, potser més marginal. De sobte, mostres una realitat que potser no havies ensenyat mai; i és que hi ha moltes realitats, depèn de cap on giris la mirada, que també va variant amb el temps. La mirada no és neutra. Les històries canvien perquè el mon també es transforma, els arxius no són una cosa tancada i monolítica, i segons les èpoques tenen mes importància unes fotos que unes altres.
¿Mirar tantes persones a través de l’objectiu te les ha fet conèixer d’una manera diferent?
Sí, el sol fet d’enquadrar-les. Les estàs mirant per un foradet, les enquadres, i tota la resta és negre. En realitat, concentres la imatge en un punt determinat, que pot ser una cara, però estàs triant el que creus que és aquella persona i el que vols ensenyar d’ella. I s’estableix aquest joc entre el fotògraf, que pensa “jo sé qui ets tu”, i el fotografiat que diu “jo sé que estàs pensant qui soc jo”. Aquest joc ha de produir una bona foto, que és el que sempre vols aconseguir.
Hi ha qui porta molt ben construït el seu personatge. ¿Es pot arribar a desmuntar, aquesta màscara?
Depèn. Depèn de com el porti de ben construït. De vegades et poden enganyar. Però vulguis que no, la càmera revela bastantes coses.
¿T’emportes secrets, quan fas una fotografia?
Sí. Sempre.
"Converses literàries" és una secció de Marta Nadal en què entrevista dones del món de la cultura.
