Lo mig del món, el primer llibre de Roser Vernet (El Masroig, 1955), és un llibre que fa lloc. A mi me n’ha fet durant temps, i encara ara, perquè no s’acaba amb la lectura, sinó que va molt més enllà. Diria que te’l trobes arrapat a dins, perquè et porta a reflexionar de manera senzilla. Lo mig del món parla del lloc, del seu Priorat natal que l’ha fet activista cultural i política; però a partir d’aquí desplega una reflexió que s’obre a les infinites possibilitats de lloc que cadascú porta a dins. Perquè el lloc és el cos, i la casa, i l’objecte que els exiliats duen a la butxaca o al fons d’una maleta, com la clau que et permet ser al teu lloc de sempre. Entre la narració, l’assaig i la prosa poètica, Lo mig del món és un llibre savi que transita pels llocs interiors, també, tot fent camí, estrat damunt d’estrat. Vida viscuda.
Ens trobem a Barcelona, la Roser hi arriba en tren. Mentre ella dina, parlem dels anys que fa que no ens vèiem, del primer lloc on ens vam conèixer; i parlem del Priorat i del Centre Quim Soler, la literatura i el vi, que té la seu a El Molar. I anem preparant la conversa.
¿Lo mig del món és un llibre que, entre altres coses, mostra una manera de plantar-se al bell mig de la vida?
No hi ha una sola resposta, i no és que vulgui fugir d’estudi. Aquest llibre és un conjunt de moltes coses. Alguns textos han estat escrits al llarg dels anys, tots refets i reelaborats; altres, escrits de cap i de nou. ¿I per què, ara? Et diria que en part és per una qüestió d’edat, del meu estat vital en aquest moment en què em sento una mica amb la necessitat d'endreça’m. De fet, el que he anat escrivint és bàsicament per això, per endreça’m, però també perquè al mateix temps sento la necessitat de compartir-ho, no de quedar-m’ho només per a mi.
Tot plegat coincideix amb les converses amb Maria Bohigas, en les nostres caminades pel Montsant i altres muntanyes de déu; i va ser com si s’ajuntessin dos camins que, venint cadascun del seu lloc, se troben. La Maria em va oferir la possibilitat de publicar totes aquestes peces en forma de llibre, jo ho vaig entomar, i a partir d’aquí se va anar fent.
És un llibre fet a partir de textos narratius, poètics, assagístics, lligats pel fil del lloc.
Són bocins que, des del punt de vista de gènere, són un batibull de coses, no hi ha poesia rimada, però és cert que m’ho han dit, que hi ha poesia i reflexió filosòfica, i en certa manera m’ha sorprès... Hi ha memòria, descripció, també hi ha ficció, però m’importa ben poc la línia entre el que és realitat cent per cent i el que és ficció. A mi ja m’agrada jugar-hi. I el llibre és així bàsicament perquè jo soc així.
Segons quins guisats, diuen que és millor menjar-se’ls quan han reposat. Aquest llibre, el primer que publiques, ¿té sentit precisament ara, quan els diferents estrats de memòria han adquirit un gust hibridat que té més sentit passats els anys?
Sempre dic que fa vint anys no hauria pogut escriure aquest llibre; i sí, hi ha una precocció, continuant amb aquest símbol de la cuina, perquè algunes de les reflexions sobre esdeveniments concrets de la meua vida són fetes sempre a posteriori, gairebé mai contemporànies al fet. Sí que hi ha notes que serveixen després per reelaborar la memòria dels fets i sobretot la reflexió que et generen. Però, certament, aquesta manera de relacionar un element concret, sigui un fet, un objecte o un concepte i reflexionar sobre els significats i significants, sobre les derivades a què et porta, això sempre és a posteriori.
¿La memòria i el pensament els vas elaborant a mesura que vas escrivint el llibre?
Totalment. Moltes d’aquestes reflexions i pensaments que es van encadenant es produeixen mentre escric. Jo escric, sobretot, per endreça’m los pensaments i el caos mental que tinc, que és bastant considerable, perquè soc de mena caòtica. A banda d’això, o potser per això, per a mi l’escriptura també és generadora d’idees i dels combois que se’n poden derivar.
¿El primer lloc de tots és el nostre cos?
En primer lloc, el cos. És a partir del cos que s’estableix la relació amb la resta del món.
És molt suggerent i inspiradora, aquesta idea de parlar del propi cos com del primer lloc, també com a receptacle de diferents cicatrius de la vida; és molt important, trobo.
Jo li he fet molt poc cas al cos, al llarg de la meva vida. En certa manera per defugir cosificacions que sempre m’han molestat. Suposo que quan era jove era més mental, sempre ho he sigut, de fet, a més, la joventut tira milles. Com passa amb la memòria, que a mesura que vius hi ha records que et diuen soc aquí, el cos també t’ho diu. I per tant, també me’l sento d’una altra manera i li dono dimensió: en el cos és on comença tot. Abans et deia que aquest llibre no l’hauria escrit fa vint anys; la consideració de prendre consciència del cos com a receptacle i com a motor, també es deu a una qüestió física, d’edat. Com també passa amb la memòria: m’adono que hi ha coses que ni recordava i ara, de cop i sobte, me venen records que acostumen a ser més remots que no pas immediats, i que sembla que reclamin dret d’asil, o com a mínim de ciutadania, a la meva persona. Tinc la “teoria” que això em passa perquè és una manera de preparar-me per quan sigui vella revella, que és lo moment en què la memòria immediata gairebé desapareix, i queda en canvi la memòria més remota, la que acabarà ocupant més espai. Amb lo cos passa tres quarts del mateix. Lo llibre acaba, precisament, amb un capítol que parla d’una vella, la Vella Paula, de renom la Balanguera.
També hi apareix la Batistona, la dona-rebost. Gairebé podria ser un personatge tret d’alguna prosa poètica de la Rodoreda dels “Viatges a uns quants pobles”, de Viatges i flors. Em fa pensar que la dona té el poder de crear casa, més que no pas l’home. Casa i una mena de psicologia de grup, de la comunitat que l’habita. Gairebé tots els personatges del llibre són dones, a banda del teu pare.
Aquesta dona és verídica, tot i que me l’he refeta a la meua manera, a partir de la reconstrucció de records concrets que he anat omplint-los de significat. En aquest capítol també parlo de la casa-cos, que un dia emetrà senyals inequívocs que caldrà deshabitar-la. I de la casa com a lloc de la memòria de les coses i noses que s’hi amunteguen, antigues i no tant, l’embalum de l’acumulació. I de la soledat, o solitud, de la vellesa pròpia, que per al personatge ja és casa.
“Lo lloc és la gent”. Així comença Lo mig del món. Però també dius que el lloc potser no necessita la gent per existir. Tant una cosa com l’altra ha evolucionat moltíssim. El lloc dels nostres avis respecte a nosaltres mateixos és molt diferent.
Quan jo vull parlar del lloc tinc clar que començaré per aquesta frase, que és una enganxina que em va regalar un amic, i no sé ben bé de qui és la cita. La veig cada dia, i va fent la seua feina pels meus dedins. Volia començar per aquí, perquè per a mi és molt important lo lloc on decideixes que el teu cos habitarà d’una manera conseqüent. I és a partir d’aquí que la resta es va desplegant com una mena de reacció en cadena.
Com si fessis un brodat de cadeneta.
Sí, exacte, o com allò del dòmino, que fas caure una fitxa i van caient totes al darrere. Continuant amb lo que et deia, en aquesta peça diferencio també què és un lloc d’un no-lloc; aquesta frase d’inici té una continuació mirall: la gent és lo lloc. Per tant, quan tu no hi tens cap mena de lligam, vol dir que el lloc tampoc lo té amb tu. Aquesta mena de desarrelament o desafecció deixa els llocs a la mercè de qualsevol atzar, i aquí entraríem en lo tema dels no-llocs; o, també, en la condició d’intercanviable quan qualsevol lloc del món pot ser un lloc qualsevol. Avui m’he trobat amb uns guiris, que feien una cara de guiris que no podien amb l’ànima, que portaven una bossa de Desigual, que no sé si té botigues escampades pel món, però m’ha fet pensar que encara que la marca Desigual apel·li a la diferència, per molt que en tingui el nom, és igual a tot arreu. Aquesta mena de globalització en el pitjor sentit de la paraula, no com a possibilitat d’intercanvi, sinó com a piconadora que ho homogeneïtza tot i ho banalitza alhora, és molt preocupant. Que el lloc canviï de padrins a nets és natural, ha de canviar. Però l’anorreament del sentit del lloc és tota una altra cosa, i actualment ens hi trobem exposats d’una manera molt bèstia.
Mentre llegia el llibre, pensava que Lo mig del món podria ser també una mena de diàleg amb un arquitecte, sobretot per la reflexió que hi ha entre habitar i viure un lloc. ¿Es tracta d’una ètica, de com t’hi poses, com t’hi plantes?
Exacte. Hi ha d’haver una responsabilitat i un compromís. Si tu has decidit que aquell lloc és lo mig del món, poca broma, no tot s’hi val. Em fa gràcia això que dius de l’arquitecte, perquè n’hem parlat amb la Itziar González, que som molt amigues, i aquest és un dels comentaris sobre el llibre que ella també m’ha fet. Jo no ho entenc d’una altra manera. He passat per molts llocs, però quan aquell lloc, per la raó que sigui, vital o emocional, adquireix una determinada importància, implica una determinada manera de ser-hi i de relacionar-s’hi. Tens una certa responsabilitat en allò que hi passa.
La idea de lloc la vincules també, molt, a la de temps; dues idees que es nodreixen mútuament.
Sí, evidentment, sempre és així; i arriba un moment que prens més consciència de la dimensió temporal, de la mort, amb una sèrie de canvis que, de vegades, poden anar paral·lels als canvis del lloc, també. Això comporta una reflexió sobre la manera d’aferrar-se a segons quin sentiment de pèrdua pel canvi, i qüestionar-se què vol dir, això, què representa.
¿Quin és el lloc de les absències? Tu n’has tingut unes quantes, al llarg de la teva vida, ¿oi?
I tant, jo tinc gairebé més absències que presències [la Roser ho diu rient]. De la mateixa manera que quan parlo de la memòria l’oblit és imprescindible, perquè sense l’oblit, com los silencis a la música, tampoc no hi ha memòria, no hi ha record; jo crec que amb les absències, passa una mica el mateix. D’altra banda, a mesura que et fas gran, en vas acumulant més, fins que arriba un moment que l’absent ets tu. De tots els meus amors, només n’ha sobreviscut un, la resta tots són morts, i no els tocava marxar, per edat. I això marca. Les absències, que es van metamorfosejant amb una altra mena de presència, les podem relacionar amb les solituds.
Hi ha objectes que fan lloc, com la bossa de roba gastada que sempre està al fons de la maleta. Siguis on siguis, ¿un objecte concret pot portar al mig del món de cadascú?
En aquest cas, la bossa de drap pot arribar a personificar, o significar el lloc que deixes quan te’n vas, i que va amb tu. De fet, quan tornes, aquesta bossa està plena de coses que has anat arreplegant pel camí, per tant, s’ha convertit una mica en una mena de pervivència del lligam amb los llocs; tant d’anada com de tornada. I en un objecte que també convida a anar i tornar.
Al llibre hi ha alguns passatges que poden deixar intuir fets de la teva vida, però no hi entres en detall, tot és al nivell d’una reflexió més aviat general.
No volia explicitar-hi l’anècdota dels fets. Qui conegui la meua vida pot fer alguna associació, però per a mi això no havia de tenir cap mena de protagonisme al llibre; explícitament no volia donar detalls. D’anècdota en compartiré quan voldré, amb qui voldré i fins on voldré, però al llibre no, perquè es tracta de tota una altra cosa.
A la memòria li poses noms. I parles també de la seva falsificació. ¿Et sembla que això ara passa més que mai?
Jo diria que sempre hi ha sigut, però com que ara la capacitat o els mitjans per fer-ho es multipliquen, s’accentua d’una manera més gran i es fa més difícil destriar el gra de la palla, és una de les grans desgràcies de l’època que vivim. Actualment, amb el ressorgiment de l’extrema dreta, veiem situacions escandaloses de falsificació de la memòria, és un veritable escarni. I no estem parlant de memòries tan remotes. La memòria sempre serà subjectiva, però falsificar-la amb intenció és pervers i, en aquest sentit, parlo tant de la memòria col·lectiva com de la memòria dels llocs. Al llibre, per exemple, hi faig sortir Scala Dei. L’obra de reconstrucció que s’hi ha fet i el relat que l’acompanya no és falsificar la memòria, sinó fer reviure un determinat moment d’aquell lloc, encara que sigui incomplet o esbiaixat. Les veritats a mitges també són falsificacions, en part; tot i que mai no tenim el coneixement absolut per evitar-ho, hi ha gradacions.
Al capítol dedicat a la cartoixa d’Scala Dei, estableixes la diferència entre saber i sentir, que aquí prenen un relleu especial, perquè ens remeten al temps ial lloc. I també al tema de la reconstrucció del patrimoni arquitectònic que comentaves ara.
Hi ha coses que les endreces al cap del temps. Mentre la meua relació amb Scala Dei era amb un munt de runa plena d’heura que ho destrossava i cobria tot, no em parava a reflexionar-hi; ha estat després que jo he sabut quina mena de relació hi tenia, i poca cosa més. Bé, no és pas poc. Llavors, la conclusió que acabo traient és que he guanyat un saber, però he perdut un sentir. És una mica simple, però és una manera gràfica de dir com s’ha descompensat la balança, cap on ha tirat el pes exactament. Pretendre que el tractament envers el patrimoni, per no deixar-lo morir del tot –i no sé si morir és ben bé la paraula–, ha de facilitar o hauria de garantir aquest equilibri entre el sentir i el saber, això és demanar la lluna en un cove, perquè els sentirs són molt subjectius, tot i que hi ha hagut gent a la comarca que s’ha reconegut en aquesta reflexió; això vol dir que també hi ha una subjectivitat col·lectiva, si tu vols, de les persones que hem viscut i compartit aquesta experiència. És evident que el saber també forma part de la relació que tu tens amb lo lloc, perquè si només el sents, però no en tens el saber, pots descurar-lo, i això a naltros ens ha passat. Sempre dic que aquest llibre no l’hauria escrit si no hagués estat anys treballant amb lo dossier de la candidatura de la Unesco, perquè això m’ha permès, i obligat alhora, a fer una feina de mirar amb lupa i microscopi tot lo que som; per tant, he guanyat un saber, que en aquest cas m’ha reforçat un sentir. És a dir, són dos idees que no s’oposen, sinó que poden complementar-se. Sense la feina que va suposar capbussar-nos en aquest tema, i sense el mestratge de la persona que ens va educar la mirada en aquest sentit, Joan Reguant, especialista en paisatges culturals i arquitecte, segurament jo no hauria treballat ni cultivat aquesta mirada del detall per poder fer el camí, després, del detall a lo més global, que és lo més interessant, finalment. Per tant, el saber no necessàriament és negatiu, no es pega bufetades amb el sentir, al contrari; però s’ha de saber com acomboiar-lo.
Parles de la partida, de la follia, de viure als marges; he pensat si es poden entendre també des d’un punt de vista simbòlic, com un procés interior.
Aquí hi ha una cosa que només pescaran quatre persones, segurament, i és que la novel·la Una furtiva llàgrima, de Quim Soler, comença amb una frase que diu: “Partiré el dimecres”. Aquesta frase és d’una carta que el Quim escrivia a l’Àlvar Valls, el seu corrector, i a partir d’aquí, va jugar amb aquesta idea del doble sentit. El Quim parteix lo dimecres en dos parts i el seu personatge, el protagonista, cau per l’escletxa i se’n va a la banda del revés de la setmana. Això és Una furtiva llàgrima, la seva novel·la. Al meu llibre, la partida també s’ha d’entendre en los dos sentits: lo d’anar-se’n, el de fer-se a bocins algú o alguna cosa.
I aquest anar-se’n, ¿pot ser també la necessitat d’emprendre un viatge interior cap a uns marges necessaris, marxar de l’exigència del món i del seu soroll?
Sí, i no és pas per casualitat que va al darrere del capítol de la follia. És la tensió entre allò que s’espera, aquesta exigència o sobretot autoexigència, i aquesta pulsió que et porta a fer tot lo contrari. Aquí, més que partida entesa com a fugida, es tracta com d’una mena d’explosió. Però t’adones que no deixa de ser la reflexió d’algú que no es troba en aquest procés, perquè normalment aquesta mena de situacions no són una tria.
A Lo mig del món la llengua és important. Hi ha el joc amb les paraules, que també es troba a l’obra de Quim Soler. Comences parlant dels adverbis vitals, continues amb les diferències entre paraules, com per exemple entre soledat i solitud, o entre vent i aire; però sobretot hi ha una actitud de reflexió entorn de la llengua i de reivindicació, també, d’escriure-la tal i com la penses.
Jo tinc una gran dèria pel lèxic. Lo temps que vaig treballar a l’IEC, com a becària sènior, que dic jo, perquè ja era gran, va ser quan s’estava fent lo diccionari. I aquells anys me van marcar. Però la dèria per les paraules, la fraseologia, una altra de les meves passions, ja em venia de lluny. Per tant, aquesta manera d’agafar cada concepte i fer-li fer totes les voltes del món, primer esmicola’l, fins i tot transgredint los cànons del significat, agafar la semàntica i fer-li fer lo que em doni la gana, em ve de lluny. Vaig tindre la sort de tenir com a professor de semàntica Jesús Tusón, que et permetia fer totes aquestes anades de l’olla. A banda d’això, però, la consciència clara de la validesa de la meua parla concreta, lo meu dialecte i el meu idiolecte, l’he tingut des de sempre. Jo he estat de les persones, poques, a la meua generació, que quan venia a Barcelona no canviava la llengua; i me’n fotia dels qui feien pintades i escrivien “llibertats politicas”! Si parléssiu bé com jo, els deia, no faríeu faltes. Jo penso amb paraules. En algun lloc he llegit que es veu que hi ha persones que no. Per a mi, la paraula és la base de tot. Això no vol dir, però, que no es pugui masegar tot lo que es vulgui, i jugar-hi. Les paraules són tresors, però no són sagrades. Per a mi, la manera més honesta, i més curta, en aquest camí entre lo que jo volia compartir i amb qui ho compartia, era fer-ho amb les paraules que jo penso, amb les meues, i amb el meu accent, encara que la fonètica no hi surt reflectida, evidentment; en aquest sentit, no hi va haver gran discussió, tot i que no va ser del tot fàcil. Soc de la generació que vam tenir l’escola en castellà i vaig estudiar el català a la universitat, quan feia filologia. Tot ha tendit a fer-nos anar cap al català estàndard sobretot a l’escriure. Podem parlar com vulguem, però escriure ho hem de fer segons l’estàndard, tant la morfologia, el lèxic, com en menor grau la sintaxi, però també.
L’estandardització és una balança desequilibrada, a nivell de llengua.
Lo català estàndard no està fet a partir d’un sol dialecte, és una mica compositiu, però hi domina majoritàriament la variant central/oriental del català. Quan van sortir els mitjans públics en català, sobretot la televisió i la ràdio, es va perdre l’oportunitat de vehicular totes les variants geogràfiques. No es va fer, o no es va fer prou bé. Los que sortien als mitjans audiovisuals, pocs, ho feien amb una càrrega, si no menystenidora, una mica ridiculitzada, que no ens ajudava, ans al contrari. A la manca d’autoestima que ja arrosseguem la gent de la Catalunya Nova, només hi faltava això. La televisió ha fet molt mal, en aquest sentit, encara ara; pensa que la canalla del meu poble no fa servir moltes de les paraules pròpies de la nostra variant, es passen a les de l’estàndard, i és tan català una variant com l’altra, absolutament igual. I com en qualsevol cosa viva, la diversitat és vida, mentre que l’homogeneïtzació mata. Cal tenir en compte dos coses: per una banda, la genuïnitat i la correcció de les variants dialectals; i l’altra cosa és lo registre. Sovint s’admeten les variants dialectals, però generalment se situen en un registre informal. L’estàndard oral és molt més lax que no l’escrit, i és aquí on es produeix aquest cert desencontre.
¿T’has trobat en alguna presentació o club de lectura, en què el “com” està escrit el llibre –a nivell lingüístic– tingués més protagonisme que el “què” s’hi diu?
Em feia una certa por això, que els periodistes, quan em fessin preguntes sobre el llibre, només es fixessin en aquest aspecte, en la llengua. I t’he de dir que a l’únic lloc que aquest tema ha sortit una mica, de si era convenient aquesta aposta tan radical de llengua, per dir-ho d’alguna manera, ha estat al País Valencià; i jo ho entenc perfectament, i fins i tot els ho vaig dir. Perquè les variants de la llengua que més han sacrificat les seves pròpies particularitats han estat les del País Valencià, per no donar ales als secessionistes, i això no s’hi val. Aquest és un tema que no s’acaba mai.
Cap als darrers capítols, sembla que apareix més clarament la realitat del Priorat. Hi parles dels fenòmens meteorològics, com el vent o la boira. I de la saó, una paraula tan carregada de significat.
M’he quedat molt sorpresa que hi hagi tanta gent que no sàpiga què és la saó. Ni en sentit metafòric. Però diria que no em quedo només en la literalitat. La boira pròpia, o el vent que serveix per produir energia, o el pelinxo també van més enllà. Lo llibre és també aquest camí d’anada i tornada, des de lo més petit, lo més concret i precís, com pugui ser el nom d’una boira, a un altre element de dimensió o d’escala totalment diferent. Lo Priorat és una cosa petita, feta de cinquanta mil bocins, que em reclamava, d’una manera no pas forçada, que l’escriptura també prengués aquesta forma. I m’ha anat molt bé, perquè jo també soc així. Penso que aquesta fragmentació convenia al fons i a la forma, al que jo volia dir, i com ho pensava. El llibre és com soc, i com soc en el lloc.
La teva militància s’arrela al Priorat, i el Centre Quim Soler, la literatura i el vi, que tu presideixes, n’és un exemple.
La meva militància territorial, per dir-ho d’alguna manera, ja ve com deia aquell, d’abans quan antes. Si jo m’exilio del meu lloc als últims anys del franquisme, és perquè penso que puc ser més útil des de fora que no des de dins, però sempre amb la intenció de tornar. Després, passa el que passa, tu no ho decideixes sempre tot, i per raons diverses al final acabes marxant més lluny del que voldries perquè no toquen més trons, però la idea de tornar sempre hi era. I quan torno de l’exili, no vaig cap a Barcelona, vaig cap al Priorat. Però apareix el Quim Soler, i em torna a desbaratar els plans, i altre cop cap a Barcelona, tot i que la idea era anar a viure al Molar amb ell, si no s’hagués mort tan aviat. Al cap d’un temps, accelero una mica la tornada al Priorat, perquè hi ha una sèrie d’agressions, que refereixo poc o molt al llibre, quan parlo dels molins del Montsant. Per tant, avanço aquesta tornada, per un fet directament militant. Quan m’instal·lo al Molar recupero, més i tot, aquesta implicació amb lo lloc, que he continuat des de diferents maneres, primer amb les plataformes més reactives, i encabat amb una acció més propositiva, que és el projecte UNESCO; i paral·lelament, el Centre Quim Soler, una associació que ha anat creixent des del 2006 fins ara. A l’origen, aquesta associació estava lligada a la casa rural que tenia llavors, era el seu domicili físic i ho continua sent, però la unitat d’acció del centre, com de les activitats itinerants que fem, és la comarca. I la casa rural, que ja està tancada, s’ha convertit en espai de residència que acull les activitats que fem. A la biblioteca és on hi ha tota l’obra del Quim, i d’allà hi surten idees com la d’editar l’inèdit París-Bis, o l’edició del llibre La verda és porta, de Joan Todó. Una primícia: ens han proposat de tornar a publicar Cambra de bany. Possiblement, això ha estat gràcies al llibre del Todó.
¿El Centre Quim Soler treballa bàsicament per l’obra i la figura de l’escriptor?
No, l’objectiu principal és el de contribuir a la dinamització literària i cultural en el sentit més ampli de la comarca. Tot i que s’hagin fet coses concretes sobre la seva obra i la seva figura, no tot està centrat en ell, encara que, arran del llibre del Todó, té una presència que no havia tingut mai, ni quan era viu. El projecte principal del CQS és el “Priorat en persona”, un projecte que va néixer fa quinze anys, amb la voluntat de vincular la literatura amb el paisatge humà real de la comarca. Són edicions biennals, en què convidem un seguit d’escriptors d’arreu dels PPCC, que elaboren textos en forma de diccionari a partir de la seva immersió, per dir-ho d’alguna manera, en el Priorat. Durant aquests anys, s’ha anat fent aquest diccionari, que vol ser un paisatge literari, amb la intenció de configurar una obra oberta, en progressió, individual i col·lectiva alhora. I per celebrar els seus quinze anys d’existència vam editar en una plaquette a Vibop una tria de textos dels autors que hi havien passat fins llavors.
Lo mig del món ha rebut el premi Ciutat de Barcelona. Però a banda del premi, ¿quin retorn has rebut dels lectors més directes?
Una de les coses que m’ha sorprès més agradablement és la multiplicitat de lectures que se n’ha fet, per a mi ha estat, en general, molt interessant i a vegades revelador; alguns hi troben coses de les quals no n’era pas conscient. Algunes associacions amb altres autors, com tu has dit, amb Rodoreda. Són, en tot cas, sempre aportacions interessants. A les presentacions que he fet al Priorat, com que allà em coneix molta gent, ha estat, en part, com parlar del mateix de sempre, però d’una altra manera, des d’un altre lloc. Amb aquest llibre he tingut un regal, li ho dic sempre a la Maria Bohigas, una editora que sap treure lo millor de cadascú.
1ª edició: setembre de 2023
© 2023, Roser Vernet Anguera
© 2023, Club Editor 1959, SLU
"Converses literàries" és una secció de Marta Nadal en què entrevista dones del món de la cultura.
