Redacció
Anna Andreu (Sant Quirze del Vallès, 1988) i Marina Arrufat (Vila-Real, 1989) conformen el duo que publicava durant el confinament Els mals costums, un disc que orbita al voltant del pop minimalista abanderat per altres noms com Ferran Palau o Núria Graham. La veu, la guitarra elèctrica i la poesia d’Andreu es conjuguen amb la bateria d’Arrufat, violinista de professió, per crear universos íntims i místics. Han emprès aquest viatge en parella i amb la seva complicitat donen una capa més a un directe elèctric. Parlem amb elles a punt de tancar el seu segon disc, que veurà la llum a principis de 2022.
Vau treure el vostre primer disc en plena pandèmia, quan tothom era tancat a casa.
ANNA ANDREU (A): El problema és que vam haver de cancel·lar els concerts que ens haurien per escalfar motors, però en cap moment ens vam plantejar ajornar-ho. La discogràfica s’ensumava que treure’l més tard no canviaria res i en van treure molt de suc: van contractar vuit periodistes, un per a cada cançó, i vam gravar-les en directe a casa. Va ser bonic.
MARINA ARRUFAT (M): La gent ens enviava missatges explicant-nos que havíem estat la banda sonora del confinament.
A: Sí, d’alguna manera el disc es va impregnar de situacions íntimes.... Una reconciliació, un embaràs, una mala època...
Us han dit que feu pop íntim, pop metafísic. Com definiu vosaltres la vostra música?
A: La Marina ve de la clàssica i m’ha ensenyat moltes coses a l’hora de treballar les cançons, de tocar-les... I ens feia gràcia dir-li pop de cambra.
M: Jo he tocat tota la vida música de cambra, en grups reduïts, i hi ha un codi de comunicació no verbal que és molt precís i que en la música pop no es gasta. De cap manera es compta en veu alta abans de començar... Per a mi era clau que si assajàvem, anàrem molt juntes a través de la respiració. Això és pop de cambra.
A: Salvant les distàncies amb la clàssica, sí que fem una proposta íntima, una cosa de petit format. Al final són pocs elements i tots són indispensables. Quan els elements van junts, t'adones que pot sonar molt rodó i molt compacte malgrat que sigui una proposta feta de poques peces. Pot ser robust.
Això del pop metafísic ve de la mà de comparacions amb Ferran Palau, El Petit de Cal Eril... Hi veieu coses en comú?
A: Bé, venim d’allà, a tots ens ha produït el Jordi Matas. Jo m'hi sento molt pròxima a nivell personal perquè sempre he escoltat la música que fan, hem tocat molt amb ells... Que un grup que sempre he escoltat respecti tant la feina que fem és una de les coses de què estic més contenta. El Ferran és la primera cosa en català que m’encaixava per tots els cantons. M’agradaven les paraules que feia servir, perquè de vegades sento que les lletres despisten de la cançó, i les seves em portaven a un lloc xulo. Són paraules que tothom coneix però que són atemporals, que poden agradar a gent de seixanta anys i de vint.
Anna, tu venies de cantar en anglès amb el teu grup anterior, Cálido Home.
A: Vaig fer el pas al català de manera molt natural. Era un projecte molt personal i no em passava pel cap fer-lo en una llengua que no fos la meva. El fet d’escoltar Ferran Palau em va fer adonar que de vegades associem el català a altres coses, i la manera com el fa servir m’ha abocat a coses molt íntimes.
Totes dues veníeu d’altres projectes i de moments vitals diferents. Quan vau decidir posar-vos a treballar en el disc?
A: Jo venia de Cálido Home, però mai ho havia encarat com a mitjà de vida. Estava currant en un lloc perquè t’has de guanyar la vida d’alguna manera. Cálido es va anar esmorteint a poc a poc i jo em vaig quedar com un salva pantalles, treballant en aquell lloc. Al cap d’un temps estava profundament trista, però ja era tan basal que no me n’adonava. No trobava sentit a res. I aquí és quan vaig conèixer la Marina, que em va animar.
M: Jo arribava a casa i li demanava molt que toqués. No podia concebre que no fes res propi.
A: Em va animar molt i em vaig llançar a escriure-li a la Louise [Sansom], de la discogràfica Hidden Track Records, que ja ens portaven una mica amb Cálido. Li vaig explicar que estava pensant en fer una cosa pel meu compte, però que estava molt insegura amb tot. "Quan tingui les cançons, què faig primer? Començo a pensar un videoclip?" La Louise em va contestar al cap de 10 minuts i em va dir: “Jo t’ho portaré tot, si vols, i tu, centra’t en les cançons”. Llavors, terror. Algú s’està mullant per mi! Va ser llavors quan em vaig dir que ho havia de fer bé. Sembla que sigui tot molt romàntic, això de la música, però hi ha certs privilegis que compten molt, com no pagar un lloguer, tenir temps.. Això de "perseguir els teus somnis" no funciona si no tens les condicions.
M: Clar, a ella també li va coincidir amb l’atur, tot plegat.
A: Vaig deixar la feina, agafar l’atur i dedicar-me un any a fer el disc. Quan se’m va acabar sortia Els mals costums i ens van cancel·lar tots els concerts...
M: Jo també em vaig quedar sense bolos amb el violí... No teníem res!
I tu, Marina, venies del violí i et vas engrescar a tocar la bateria.
M: Jo venia d’una crisi infinita, d’Alemanya havent-me pegat moltes hòsties com a violinista. Vaig fer unes proves que no em van anar massa bé, tenia molta por escènica... En aquell moment l’Anna va començar a treballar en el seu projecte i jo em vaig començar a impregnar de les seves cançons. Justament vaig patir una tendinitis i clar, no podia tocar... De joveneta formava part d’un grup de ska, sis ties, molt graciós. Tocava la bateria i justejava per tots costats. Però en el moment de la tendinitis, l’Anna em va acompanyar a buscar una bateria a un local d’assaig. Va venir amb mi, es va posar a tocar les cançons i jo vaig fer una mica el que vaig poder. De seguida vam veure que tenia més gràcia, que tot caminava més, que el disc havia de ser molt potent... Ens va molar. I vam decidir fer-lo juntes, tot i que ens va fer por perquè som parella. Bé, l’Anna era més reticent.
A: No era reticència perquè fossis tu, era més aviat perquè em fan por els canvis. Però al final va ser la millor decisió. Jo també estava treballant en les cançons perquè ella m’havia animat a fer-ho, ella em va treure de la feina on m’avorria com una ostra. Vam veure que funcionava.
M: Sí, va ser molt guai. Al final l’Anna aportava la part més creativa i jo una de més metòdica, que em ve del clàssic. Fem un bon team.
Ja fa més d’un any que toqueu el disc en directe. Com ha anat això de trepitjar els escenaris després de viure la vostra estrena confinades?
A: El primer concert va ser un cristo. Va ser a les Nits del Fòrum del Primavera Sound, al teatre del Fòrum. Veníem de tocar a l’habitació. Si dius primer passem per un centre cívic, per un bar...
M: De fet a mi em van enganyar perquè jo tenia pànic escènic. Em va dir, “tu chill, que tocarem primer a un centre cívic a Urgell”. Doncs no, vaig pillar catxo. Recordo la reunió amb la Louise i Hidden Track Records on ens van dir"no teniu el bolo del Primavera?" Vuit-centes persones, sold out. Després va anar genial, però jo llavors no sabia ni muntar la bateria! I no sé què dels jacks... [riu] que jo toco el violí!
Com us va rebre el públic?
A: Increïble, superbé. La gent ens diu que els agrada molt el que fem, que veuen aquesta complicitat, aquesta manera de quadrar.
M: Al final som parella i a l’escenari es deu notar moltíssim. Més que gràcia, a mi em fa vergonya.
A: Però és veritat que a la música de cambra ja ho feu molt, això!
M: No es veu tant... Però bé, la gent ens diu molt que tenim molta complicitat.
A: Jo de vegades em giro i veig a la Marina i dic, ostres quina sort, què bé s’ho està passant, i que bé m’ho passo jo. Hi ha moments que ella és més a dins, jo la miro i veig que ho està gaudint, o ella em mira a mi, com una revelació. Després ens expliquem com ens ha anat el concert. Encara que l’haguem fet les dues, també ens l’expliquem com a espectadores.
T’ha passat el pànic escènic, Marina?
M: De cop i volta em flipa. Quan he tornat a tocar el violí, m’ha marxat la por. Abans em prenia pastilles per no tremolar... M’agrada molt tocar, tocar amb la gent, m’encanta el violí, però patia molta ansietat. Em feien terror els streamings, els concerts... I des d’Anna Andreu, no sé per què... Ja no hi és. Inclús m’agrada.
Com creeu el vostre pop de cambra? Ho feu conjuntament?
M: La música i la lletra és tot cosa seva. Jo entro després.
A: Quan gravem, gravem guitarra, bateria, veu... La segona part és anar al Matas, a l’estudi, i posar tots els sons, i aquí és on dispara la Marina. La producció és una professió que li aniria perfecte. Ella em diu si una nota no l’acabo d’afinar, agafa el metrònom i mira que tot estigui a lloc... Les arts finals, diguéssim. Entre nosaltres ho fa molt. Em demana "per què allargues aquesta síl·laba?" Com a la cançó de Desfici, en la que les síl·labes són molt curtetes i jo la cantava més laxa.
A banda de la veu, també agafa gran protagonisme la teva guitarra elèctrica. Com et veus com a instrumentista?
A: Doncs mira, jo venia de l’acústica. M’hi he hagut de posar per una qüestió de respecte, que treballo amb una persona que porta 25 anys estudiant i sent capaç de llegir quaranta partitures a vista de coses impossibles de tocar. I jo rasco la guitarra i dic “do”. Quan li vaig ensenyar al Matas el que feia, em va recomanar que em passés a l’elèctrica. Jo li vaig dir que en tenia una de 50 euros a casa que sona a tot menys al que ha de sonar. Per sort, ell me'n va deixar una per a la gravació. Però sobretot, per a mi la guitarra és una cosa que em permet cantar a sobre.
D’on surten les teves lletres? Per exemple, a El crit al cel parles del pas del temps, de la vellesa de tons pares, de la sort que es facin vells...
A: Ma mare sempre diu que expliqui les cançons, perquè quan dic que tot és molt erràtic sembla que no m’hi hagi esforçat [riu]. Realment, molts cops començo una cançó i fins que no està del tot feta no tinc ni idea de què estic parlant. La mateixa cançó m’inspira a acabar-la. Per exemple, a El crit al cel no volia parlar tant del pas del temps, sinó que pensava "hosti, els meus pares s’estan fent grans". Amb l’edat que tenim ara, 33 i 31 anys, qui més qui menys és pare o mare, o tothom és fill o filla per collons i algú hi haurà a qui els hauran faltat els pares recentment. Jo penso que els meus pares es fan vells, que em tocarà cuidar-los, i em fa pensar en mi mateixa. Llavors penso, en quina cançó puc posar-ho tot això? Doncs "el crit al cel i el sant a terra"; el sant com a figureta, com quelcom a qui tothom confiava antigament les pors i els desitjos. A mi la imatge que em venia era d’un cop de vent, el sant a terra. Una figureta que era un sant, que s’havia trencat i ningú se n’havia adonat perquè ara ja no li confessem els desitjos i les pors. Al final, la imatge que m’evoca em crea el misteri que busco. Si soc molt literal, també m’avorreixo més fàcilment.
A La riuada jugues amb aquest llenguatge críptic.
A: La riuada també surt d'aquest mostrar una metàfora i matar-la. Acostar-te amb peus de plom a algun lloc vol dir que t’hi acostes amb cautela però, òbviament, si t’acostes amb peus de plom a un riu, t’enfonsaràs. És una fórmula que m’ha funcionat molt bé, amb frases que tothom coneix, però després utilitzar-hi alguna cosa desconeguda. És com fer volar coloms i després matar-los a trets a tots.
Per què Els mals costums dona nom al disc?
A: Quan ja estaven totes les cançons, calia un concepte prou ampli per englobar-les, però que al mateix temps fos concís perquè a tothom li ressonés d'alguna manera. I és això el que vaig trobar, el fet que totes estan inspirades en alguna experiència, en algú que conec... I els mals costums tant poden ser íntims, individuals, com col·lectius. El desfici del diumenge, per exemple, és una cosa imperant avui en dia, això que arriba el diumenge a la tarda, gairebé dilluns, i ja frises perquè arribi el divendres en un cicle sense fi molt difícil de trencar. Els mals costums, el fet de tirar-se enrere amb la cadira, una cosa que fem tots, i al final te la pegues o no, però és una cosa que hem fet tots.
Després també tens cançons com Torrent sanguini, potser la cançó d’amor més explícita darrere la teva lírica misteriosa. Com és posar-se vulnerable davant del públic en parella?
A: De fet, el "corrent marí" de la lletra és per la Marina. Al principi hi anava a posar alguna cosa com ultramarina... Però em semblava massa èpic.
M: En un concert vam viure el clímax de la vulnerabilitat a l’escenari. Estava sent una setmana de merda i teníem concert a Sant Feliu de Llobregat. Jo m’havia alçat amb un poc d’ansietat, feia dies que no ens vèiem, l’Anna i jo... I vam arribar allà, i jo, mentre tocàvem, m’escoltava les lletres i connectava. Em va agafar una plorera a l’escenari... Va ser molt fort, però també molt bonic, perquè hi havia poca gent i molt preciosa. No podia tallar-ho. Ella va aguantar com una reina fins que, de cop i volta, es va girar i em va mirar...
A: Em giro i la veig plorant... Vaig dir pel micro que portàvem uns dies difícils. I llavors la gent, en veure que la Marina plorava, es va posar a aplaudir com una boja i a cridar. Jo també em vaig posar a plorar... Vaig fer quatre pucheritos i en un moment em vaig dir, “si això no ho freno, no podré cantar”. Em vaig aclarir la veu i vaig dir, “ara tocarem El calvari”. Que dius... quina depre. [riuen]
M: Jo ara penso que si la gent està trista i escolta Els mals costums es queda més fotuda [riu]. Però bé, mostrar aquesta vulnerabilitat és fort. Jo escolto les cançons de l’Anna i sé perfectament quin lloc ocupo jo en cada lletra. Passem moltes hores, al cotxe, anant als concerts, a les proves de so... No sé amb qui més podria passar tanta estona que a qui més vull, a qui més tolero. També ens està funcionant perquè ha anat bé! No sé jo com estaríem si no vingués ningú als concerts... I també així ens veiem que, si no, ni els caps de setmana ens veuríem el pèl.
A més, sou dues ties, és a dir que us exposeu també com a lesbianes.
M: En una de les primeres entrevistes vaig dir que era bollo i acte seguit vaig pensar, “ostres, que al meu poble no sé si se sap”.
A: És una cosa que parlem sovint. Jo la vida adolescent i adulta l’he fet a la ciutat, on ets més anònima. Per això no se m’ha activat cap lesbofòbia interna en aquest sentit. Sí que noto que és una cosa que la gent ens pregunta amb més por. En alguna entrevista ens havien preguntat si "ho utilitzàvem" per fer el disc... La gent està cagada per mencionar-nos-ho, i clar, jo no sé com ajudar-la.
M: Arribo jo a veure un grup de dues ties lesbianes quan tenia 15 anys i potser m’hagués estalviat 15 anys de tios amb qui no volia estar. Vull dir, que en realitat em fa fins i tot il·lusió poder ser algun tipus de referència.
A: Al nostre públic sempre hi ha un bolloteam i ens encanta [riu]. A un concert a Tona vam tenir un moment preciós: una senyora em va demanar que li firmés el disc amb dos noms de dona. Li vaig preguntar si era el seu cognom, i ella em va dir “no, som dues, és la meva parella”. Una senyora que passava dels 60 anys. Em vaig morir. M’encantaria que haguessin fet elles el concert!
I us heu pogut relacionar amb més artistes lesbianes, que parlin des d’aquí?
A: L’altre dia vam anar a veure el monòleg de les Oye Polo i escoltar l’Ana Polo va ser... Poder riure d’una manera tan íntima. Hi havia mon pare, també, i el veia com reia i pensava “alguna cosa de tot plegat li està fent gràcia realment, però és que això que diu l’Ana està explicant la meva vida, la de la Marina o la de moltes altres”. Amb la Kerrature algun cop ens hem fet algun missatge, perquè et sents en una zona segura.
M: Després del monòleg venien ganes de dir-li a l’Ana d’anar a fer una birra.
Després d’Els mals costums ja esteu treballant en un nou disc. Com va la cuina de noves cançons?
A: Així com en el primer disc vaig patir força ansietat en el moment de fer les cançons, en aquest he estat més tranquil·la. He trobat la línia i la veu per on ens mourem i això em dona seguretat. Amb Els mals costums sentia que potser no funcionava el que proposava. A nivell de llenguatge, he vist que ha encaixat tornar a paraules com “esberlava” o “carena”, que em feia por. En canvi, amb aquest disc m’estan vingut més inseguretats a l’hora de gravar-lo. Ara que el tenim tot muntat ha estat molt gratificant. Guitarra, bateria i veu, però també hi haurà els plats que dispara la Marina i les seves segones veus.
M: Ha estat una evolució súperbonica. En aquest disc hem pogut experimentar una mica més, fer com si hi hagués una tercera persona, que soc jo al sampler. Crec que estem fent el màxim que poden fer dues persones. O el màxim que podem fer nosaltres, vaja. No és tan cru.
A: No és tan cru, però les lletres segueixen per aquest camí. També estem treballant els baixos amb un octavador, un pedal que et fa sonar la nota de la guitarra una octava per sota.
I quines referències heu fet servir per fer la vostra música?
M: Al nou disc hi ha fins i tot Beethoven. Hi poso una obertura d’Egmont, apareix un momentet, camuflat. Ho poso als meus col·legues pensant que ho notaran, i res.
A: A mi em fas molt bé amb aquestes coses. No tinc aquesta iniciativa.
M: O aquesta malaltia [riuen]. També hi ha Big Thief, Aldous Harding, Lucy Dacus... Quan tornem amb la furgo dels concerts és quan escoltem música.
A: A mi és el que em costa més, pensar quina part conscient he posat aquí o allà.
M: No és tan conscient, però sí que tinc una llista de cançons que m’han flipat i a l’estudi ho veig claríssim.
A: Jo tinc una llista de paraules rares...
Una última pregunta. Quan vau decidir-vos a ensenyar el que feu i a saltar per sobre de la síndrome de la impostora?
A: A mi em va ajudar moltíssim la Marina, l’aprovació del Ferran Palau, del Jordi Matas, de la Louise Samson... De gent que respectem.
M: Clar, jo síndrome de la impostora n’he tingut a sac. Tot i que també em fa gràcia, perquè al cap i a la fi, la gran majoria de gent que fa pop no té estudis de música. Jo els tinc de violí, però al final tinc molts anys de música. Tot i això, em trobo justificant-me contínuament. Dic després dels concerts que soc violinista si em diuen res sobre la bateria... I em sap greu. Hi ha un punt que només m’oblide d’això quan estic a l’escenari. També ens trobem que quan anem a comprar cables, per exemple, els de les botigues ens en donen uns qualssevol i ens diuen “això ja us serveix”. No es pensen que siguem professionals perquè som dues ties joves.
A: Ens donen material per a la bateria i ens diuen que ja en tenim per jugar una tarda. També ens ho trobem molt amb els tècnics de so, hem tingut alguna experiència difícil. Es pensen que no en sabem. No volem anar amb actitud bel·ligerant, però al final els has de posar molt a ratlla.
M: Sí. Al principi em costava molt perquè jo pensava que no en tenia ni idea, però ara ja no en passo cap més. Ara, però, sempre portem el nostre tècnic de so, amb qui treballem molt bé.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
