"Creu en tu i tot serà possible". "Un dia sense riure és un dia perdut". "El fracàs no és una opció".Les trobem a tot arreu, grosses i delirants: són les frases d'autoajuda, aquelles que et demanen que facis bona cara quan no t'hi veus amb cor, les que t'obliguen a esquivar qualsevol tipus de dolor. Les que ens asseguren que som superpersones capaces de controlar el que sentim, com si no existís l'inconscient, com si la magrana de la condició humana es reduís a un lema. Fa temps que hi penso, i fa temps que tinc moltes ganes de parlar-ne amb el filòsof Carlos Javier González. El conec de seguir les seves reflexions a Twitter. Aprofito que ha vingut a Barcelona –és el director del Cafè de l'Observatori Social de la Fundació La Caixa– per quedar-hi. Professor de filosofia a adolescents, acaba de publicar Una filosofía de la resistencia(Destino). Parlem de la perversió de l'autoajuda, i alhora del perill que hi ha si ens situem a l'altre extrem: que ens convertim en uns apàtics, sense somnis ni esperança. Aquesta conversa, doncs, és una recerca del camí discret que hi ha just al mig.
¿És veritat que si vols, pots?
No: si vols, no sempre pots. Ens estan introduint un pensament màgic: "Ets el teu propi empresari", "pots fer tot el que et proposis". Hem d'educar els nois a perseverar, i no enganyar-los dient que si lluiten molt aconseguiran tots els seus somnis, perquè no tots els somnis es compleixen. I un gran component de la bellesa tràgica de la vida consisteix a assumir que el fracàs també existeix.
Tothom té somnis semblants: ser Messi, guanyar Operación Triunfo, tenir una casa immensa. Vaig entrevistar el psicoanalista Miquel Bassols i deia que ens hem de fer una pregunta: ¿el que desitges ho desitges tu o t'indueixen a desitjar-ho?
Schopenhauer deia que som màquines desitjants. La qüestió no és saber què desitgem, sinó si aquest desig està dirigit i per qui. Pot passar que el dirigeixi la família, quan et diuen: has de ser advocat.
Més frases d'autoajuda: "Tu decideixes si pateixes molt o poc". ¿Quin tipus de persones creen aquestes frases?
Persones que són part del ramat. La filosofia, com a mètode no d'autoajuda sinó d'autoconeixement, ens desperta d'aquest somni dogmàtic. El que passa ara és que quan tenim un desig el satisfem amb tanta rapidesa que hem eliminat l'espera. El camí entre l'estímul i la resposta és nul: ho volem ara i ho tenim ara. Kierkegaard parlava de la distància que hi ha entre el desig i la satisfacció, i deia que "el goig decepciona, però la possibilitat, no". No estem desenvolupant ni la paciència ni la frustració.Això és molt evident en els nens i en els joves. La dinàmica de la gratificació immediata, pròpia del consum, ha entrat a les escoles: cada cop hi ha més estudiants que troben avorrit escriure o llegir.
Si cremem el desig tan ràpid és fàcil que ens convertim en uns capritxosos.
La qüestió és aprendre a distingir què necessitem i què no. És a dir, quins desitjos ens han estat induïts per la publicitat i les presses i quins altres neixen de la nostra voluntat.
Se'm va espatllar el mòbil i a la botiga tothom demanava un iPhone. I pensava: tots troben la satisfacció en el mateix producte. Però resulta que ha sortit el 15, i que demà hi haurà el 16. És una felicitat consumista, que mai s'acabarà.
La felicitat s'ha convertit en un producte de consum que s'utilitza per vendre més i més.
Aleshores, l'autoajuda fa persones depressives i la felicitat, persones insaciables. Et venen una recepta que et fa l'efecte contrari.
És que en això consisteix el negoci de l'autoajuda. Si t'hi fixes, moltes tècniques de creixement personal ens conviden a sortir de la nostra zona de confort. I després s'enriqueixen amb l'ansietat que t'ha provocat abandonar-la. El que és complicat no és sortir de la zona de confort, sinó tenir possibilitats per crear-la. El pensament positiu et demana que treguis partit del dolor, però no et fa reflexionar què provoca aquest dolor. És a dir, cada cop que et diuen "ets l'amo de la teva felicitat", et fan responsable del teu malestar. La tirania de la felicitat genera aïllament. De fet, hi ha molts gurus de l'autoajuda que diuen: "La depressió te l'has provocada tu perquè no et saps gestionar."
Com qui gestiona una empresa.
Sí, hem introduït el llenguatge econòmic per parlar del llenguatge emocional. I ara hem de gestionar-nos, com si fóssim una màquina. Aquesta manipulació està al servei de la productivitat. Ens volen tristos perquè el negoci de la felicitat estigui sempre en moviment. Si estem tristos, necessitem llibres d'autoajuda. Ara bé, mentrestant, la salut mental de la població cada cop està més deteriorada. Hauríem d'anar més a la filosofia, l'antropologia, la sociologia, les ciències que es dediquen al fonament: ¿D'on ve tot aquest problema?
En comptes de gestionar el dolor, ¿l'hauríem de saber habitar? ¿Parlar-ne, mirar-lo de cara?
Sí, perquè quan et converteixes en un esclau de la productivitat, si sents que les coses no et van bé, no ho confessaràs, perquè voldrà dir que ets feble, poc productiu, que ja no sembles el que mostres a les xarxes socials. Hi ha un interès perquè no ens plantegem com estem, perquè seguim en aquesta cadena ininterrompuda de consum, fins i tot de nosaltres mateixos: perquè cada cop estem més estressats, vivim més ràpid, treballem més, tenim menys temps. ¿Cap a on va tot això?
¿L'indicador és el malestar?
Sí, però el problema dels malestars d'avui és que no són impossibilitants: és a dir, no ens impedeixen viure, sinó que hi convivim i ens permeten seguir més o menys endavant. El repte és anar a l'arrel i veure de què ens està avisant.
¿L'autoajuda és com una pastilla?
D'efecte momentani. Però fixa-t'hi: hi ha mecanismes com el de busca les teves persones vitamina, i llibres que et diuen que pots eliminar el patiment en tres dies. És a dir, la regla és que s'ha d'eliminar tot el que tingui un component de toxicitat.
És molt pervers, ¿oi?
Sí, estem creant nens i adults frustrats, perquè estem eliminant totes les traves que venen amb la vida. Estem portant al psicòleg el que abans era normal: la frustració, la tristesa, el dolor per un dol. Ara hem d'anar al psicòleg i hem de prendre antidepressius perquè no assumim que a la vida hi ha moments de pujada i de baixada.
Pensava: potser el psicòleg ha substituït la figura de l'amic que t'escolta amb atenció. Perquè si no tenim temps per compartir, tampoc en tenim per escoltar-nos a fons.
Molts psicòlegs diuen als seus pacients que el que necessiten és un amic: algú a qui puguin explicar les seves inquietuds, penes, tristeses, i també les alegries. Perquè sovint només ens fixem en com de malament està tot. Però, ¿on queda allò de compartir l'alegria prenent una cervesa, mirant-nos als ulls? ¿On queda la trobada de dos cossos que celebren la vida?
¿S'estan creant persones bombolla? Perquè si algú et diu "no m'agrada el que fas", el consideraràs una persona tòxica perquè no t'estarà donant la raó. I al final només estaràs amb les persones que t'alaben.
El problema d'aquestes bombolles és que ens introdueixen en un univers privat: el que no vull ho rebutjo perquè és tòxic. I això està construint guetos socials: des de l'univers fit, en què els nostres cossos han de ser prims, musculats, amb el mateix patró, fins a la idea d'estar fit emocionalment: no podem tolerar cap dolor anímic. Has de ser feliç i eficaç, i qui ens ho dicta és la cadena del sistema productiu en benefici seu.
L'altre dia uns es barallaven davant meu. I vaig dir a qui tenia al costat: ¿fem-hi alguna cosa, oi? I em va respondre: deixa'ls fer, no ens hi hem de posar. La manera de viure d'avui ens empeny a no interrompre res. No hi ha el compromís amb els altres.
És la bombolla. El narcisisme ens condueix a un univers privat i, per tant, a un aïllament davant la societat. Aristòtil, en el primer llibre de la Política, deia que partim d'una polis, que és casa nostra, on hi ha unes lleis, i és igual que siguin justes o injustes, perquè són les normes de casa meva. Però que quan sortim a la ciutat, ens hem de confrontar amb l'altre, que és possible que no estigui d'acord amb nosaltres. Però ara a l'altre el veiem com un enemic. Quan algú et porta la contrària, és un enemic. El pensador Carl Schmitt deia que els estats eren pures relacions d'amics o enemics: estàs amb mi o contra mi.
¿Amb què creus que hem de vigilar més avui en dia?
Ho tinc molt clar: amb el mòbil. I en això soc taxatiu: haurien d'estar prohibits a les escoles. A fora que facin el que vulguin, però s'ha de vigilar perquè és tan perillós com l'alcohol i les drogues.
Però no és una qüestió només de joves, ¿oi? L'altre dia vaig passar una hora a Instagram mirant bestieses i quan me'n vaig adonar vaig pensar que podria haver anat al cine o a passejar.
Totalment. Ara hi ha l'individu sedat: encara que ens enfadem amb nosaltres mateixos per passar hores al mòbil, hi tornem a entrar, perquè estem a gust en aquesta sedació. Entrem hores i hores en aquest univers de distracció, perquè passem molta estona sols i la soledat no escollida és un dels grans problemes.
Dius que la soledat és com un dolor físic.
Sí: s'activen les mateixes zones del cervell. El problema d'estar tot el dia amb el cap cot mirant la pantalla és que ja no alcem la vista: hem perdut l'horitzó. Només contemplem les possibilitats d'acció que hi ha dins la pantalla.
Gregorio Luri diu que l'escola no ha de ser un parc d'atraccions. Al final sembla que s'hagi convertit en un lloc d'entreteniment.
Els professors hem d'actuar com a competidors de les noves tecnologies. Les aules s'han omplert de pantalles, de tot el que té a veure amb entretenir els alumnes. ¿Però on queda el valor del coneixement? Vaig anar d'excursió a la natura amb els meus alumnes i els vaig dir: "Mireu quina garsa més bonica".És fonamental treure el focus de tu mateix: quan ho fas, t'adones que hi ha món. Com més capacitat de sorpresa tinguem, menys manipulables serem.
Quan se'm va espatllar el mòbil, aquells dos dies vaig llegir més. I em vaig adonar que ara faig menys coses que abans: no quedo amb tanta gent perquè ja hi parlo pel mòbil, o no vaig al cine perquè ja miro la pel·lícula a Filmin. És com si ara tinguéssim menys experiències, o com si les experiències ara fossin a la pantalla.
A economia se'n diu el cost d'oportunitat: quan faig una cosa estic deixant de fer-ne una altra. Però si el mòbil em dona unes possibilitats aparentment infinites i puc parlar per Whatsapp amb els amics, tinc l'aparença d'estar-hi connectat, però segueixo sol en el meu univers privat. No és qüestió, com diuen, que se'ns hagi atrofiat l'atenció, perquè prou que la tenim posada al mòbil, la pregunta és a què estem prestant atenció. Si abans ens distrèiem amb el mòbil, ha arribat un punt en què és al revés: hem de distreure'ns amb experiències que ens treguin d'aquesta pantalla que ens té totalment abduïts. Hem d'ensenyar els nois a distreure's, i no cal que sigui amb activitats intel·lectuals, només que deixin el mòbil a casa i vagin amb els amics a fer una coca-cola ja és molt.
En comptes d'anar a la llibreria, et porten el llibre a casa.
L'esfera digital limita el nostre moviment físic: si puc demanar-ho tot, des del sopar fins a l'últim llibre, estan coartant la nostra llibertat de moviment.
Em fas pensar en Fina Birulés, que em deia: "La llibertat en el seu sentit mínim és que tu et puguis desplaçar. Al presoner a qui li han tret la llibertat li han tret la possibilitat de moure’s".
El mecanisme és molt pervers, perquè mentre et donen unes ulleres de realitat augmentada perquè passegis per Viena, t'entreguen la llibertat digital, però et prenen la llibertat física. Si et mous menys, et relaciones menys, parles menys, confrontes menys.
Quan estàs sol, tens un problema i el converteixes en un monstre: en canvi si en parles amb un amic, es dilueix.
Sí, hem oblidat la importància de la comunitat. Els antics grecs tenien l'àgora no només per vendre i comprar, sinó perquè era l'espai de trobada on es preocupaven pels assumptes comuns. Els grecs deien que l'idiota no és l'imbècil, sinó el qui només s'ocupa del seu univers privat.
¿Seria desplaçar-nos del jo al nosaltres?
I el concepte d'empatia: que no només té a veure amb posar-se al lloc de l'altre, sinó amb fer alguna cosa per solucionar el que li preocupa.
A la pantalla és més fàcil dir t'estimo o ser cruel.
Hi ha la tendència d'utilitzar les xarxes socials com un confessionari públic, i no només els joves, també gent més gran ho fa servir per expressar les seves penes. I és que si els altres no ens diuen "ai, pobret, que malament ho està passant", sembla que els nostres sentiments no siguin vàlids. Necessitem el like, el comentari, l'atenció: i ens exposem pornogràficament.
¿El que no s'ensenya no existeix?
Quan no existia l'esfera digital ho explicaves al teu cercle íntim. La pregunta que faig ara és: ¿tens un confident? Algú amb qui puguis parlar, plorar, alegrar-te, i que s'alegri i s'entristeixi amb tu, algú que accepti la pluralitat emocional de cadascú. I la majoria em respon que no. Les xarxes socials s'han convertit en el nostre confident. Però és fals, perquè no ho estem enviant a un confident, sinó a l'univers públic.
¿Què es perd en aquesta exposició?
El secret, el misteri. Els nens de vuit anys ja accedeixen al porno. No hi ha lloc per al desconegut, per al que em suggereix.
¿Què hem de recuperar?
Més que la felicitat, l'alegria. Schopenhauer, el gran pessimista de la història del pensament, deia que podem negar qualsevol emoció, però que quan arriba l'alegria, li hem d'obrir la porta. Perquè ni sabem quan tornarà, ni sabem si aquesta nit encara serem al món. No és un carpe diem barat, sinó acceptar que puc estar pendent de futurs i expectatives, però que el que està passant és l'ara. I viure l'alegria sense qüestionar-me per què estic content, perquè si no tornem a la societat psicologitzada. I per altra banda, l'alegria compartida: la de sortir al carrer i no notar les mirades dels altres com a amenaces, sinó com a persones que, com tu, estan lluitant per sobreviure.
Abans venia en tren i se m'ha apropat un noi, i me n'he apartat pensant: em robarà. I era que acabava d'arribar d'Argentina, estava perdut i no tenia internet. L'he acompanyat però m'he sentit malament que la primera reacció fos de desconfiança.
Algú està plorant al banc del metro i no ens aturem. Susan Sontag ens preguntava què fem davant el dolor dels altres. Ara el dolor dels altres s'ha convertit en un espectacle que podem retransmetre per Instagram o Twitter. I aixíens convertim en individus passius que passen de llarg. Perquè ens estem acostumant que tot el que passa no passa de veritat.
Com si passés en una pantalla.
Aquest "com si" és fantàstic: vivim al món del com si. De la simulació: que sembli que soc així.
¿El sobrepensar també té a veure amb aquest jo inflat? ¿Aquesta tendència d'autoanalitzar-nos tot el dia?
Vaig llegir l'epistolari que Camus tenia amb l'actriu María Casares, amb qui van ser amants. Camus tenia molta tendència a sobrepensar. I María Casares, que era una dona d'acció, li deia: "Està molt bé pensar, Albert, els teus sistemes filosòfics, les cartes erudites, però darrere d'això veig un impuls d'acció que no estàs executant. No pensis tant i actua, perquè la vida es desplega a cada assalt".
És que a vegades penses, penses, penses i et paralitzes: no fas res. Val la pena la idea de Casares: llença't, arrisca't.
El risc. L'altre dia explicava als adolescents que quan feia 4t d'ESO em vaig enamorar d'una noia de segon de batxillerat. I en aquella edat, dos anys de diferència eren una burrada. No podia apropar-m'hi i dir-li: "M'agrades". Vaig escriure cartes i les deixava sota la porta de casa seva. Va esbrinar qui era i va fer el mateix: em deixava cartes sota la porta de casa meva.
Confessar a algú que t'agrada és el risc més gran del món: hi ha la vergonya, la por al ridícul.
He fet conferències davant de dues mil persones i n'he sortit tan tranquil. Mai he tingut el cor tan taquicàrdic com el dia en què vaig deixar la carta sota aquella porta.
Era el teu cos qui s'arriscava, no un botó.
Ara hi ha l'anonimització: entres al mur d'Instagram de qui t'agrada i li fas likelikelike. Però no et suposa un risc real, al contrari: estàs amagat darrere la pantalla. Als meus alumnes els dic: arrisqueu-vos a arriscar-vos. A tenir por, vergonya, a enfrontar-vos a una situació incòmoda. Perquè ens estem acostumant a estar al darrere de cada circumstància.
Parles de les dues postures que defensava María Zambrano.
Sí, Zambrano diu que hi ha dues maneres de viure: una és la de deixar-te endur pel corrent. I em fa pensar en allò que es diu ara: tot ha de fluir, les persones vitamina, les classes de ioga. Però a vegades hi ha curtcircuits i tot deixa de fluir. Zambrano diu: "Estigues preparat perquè en cada renaixement hi ha un descens cap als inferns". Hem de tolerar el descens a la tristesa, a la frustració, a les nostres limitacions per després poder tornar cap amunt. Avui la clau està en el verb decidir: però no es decideix, es flueix. I l'altra opció que defensa Zambrano és la d'agafar la vida per les regnes. Aquí hi hauria l'autoanàlisi dels desitjos: ¿el que desitjo ho desitjo jo o m'ho fan desitjar? Zambrano també deia que som soledats en convivència: persones que tenim el nostre univers psicològic, emocional, afectiu, que s'ha de compartir.
Fina Birulés parla de Hannah Arendt i del poder d'interrompre. I té a veure amb la decisió: estic veient aquest rol i el tallo.
El verb decidir té a veure amb una ruptura. Amb el que Zambrano en diu "no deixar-se endur". I no per un instint de revolució, sinó perquè al llarg de la vida hi ha situacions en què hem de prendre partit. I quan em situo davant dels fets, no em puc deixar endur pels altres, perquè llavors estic regalant la meva voluntat a no sé quins interessos. I com diu Fina Birulés, decidir és interrompre el corrent de la no-decisió. Durant el dia hi ha moltes coses que no decidim: ens aixequem per inèrcia, anem a treballar, però hi ha moments en què sí: aquest comportament no el toleraré. Hauríem de fluir menys i interrompre més.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
