La quarta novel·la d'Eva Baltasar es titula Ocàs i fascinació i està dividida en dues parts. A l'Ocàs coneixem una dona que sobreviu netejant cases dels altres. A la Fascinació, algú truca a la porta de la protagonista i l'obra entra –ens fa entrar– en una dimensió diferent. Aquest llibre arriba després del tríptic sobre la maternitat format per Permagel, Boulder i Mamut, també publicats per Club Editor. Amb la segona novel·la de la trilogia, Eva Baltasar (Barcelona, 1978) va ser finalista del premi Booker Internacional, una fita que no havia aconseguit mai abans la literatura catalana. Ella viu l'èxit literari com un regal dels que es desemboliquen a poc a poc. L'escriptora em cita en un hotel cèntric, un no-lloc de quatre estrelles que, segons llegeixo al web de l'establiment, aspira a fer sentir els clients com a casa.
En un article a Catorze, Blanca Llum Vidal diu que ha llegit la teva quarta novel·la com un crit d'alerta: o ens ajudem de debò o la gran majoria podem caure al pou. ¿Vol ser, en efecte, un crit d'alerta?
Pot ser llegit així. Jo quan escric no pretenc fer res, només vull descobrir una veu que m'interessi i veure on em porta. Com que sovint m'emmirallo en aquestes veus i les aprofito per mostrar incomoditats meves, mostren el que tenim. I el que tenim és incòmode i és per estar alerta. La meva intenció no és mai fer una cosa reivindicativa, però ho acaba sent. Jo ho he patit així i la meva mirada és aquesta.
Hi expliques que avui en dia tothom pot ser víctima de la precarietat i acabar dormint al carrer.
Sí, l'entorn actual és molt inhòspit, gens segur. Hi ha gent amb carrera i amb feina que no es pot pagar un lloc per viure, llicenciats de quaranta anys que han de compartir pis. Moltes feines són miserables i només et permeten malviure. És el cas de la protagonista del llibre. He vist gent amb americana i corbata que ha acabat dormint al carrer i que s'ha anat deteriorant. Jo al carrer només hi he dormit dues nits, a Berlín, quan estava d'Erasmus: havia reservat un hostal però l'hostal no havia rebut la reserva. Ho vaig trobar molt dur. Imagina't els que hi han de viure sempre. Com dic a la novel·la, la ciutat és sanguinària: fabrica solitaris però després els obliga a conviure. A Barcelona no es pot viure sol, no es pot ni formar una família. I hi ha poques xarxes de solidaritat. Hi ha hagut èpoques de la meva vida en què no tenia amics ni xarxa, perquè els amics els he començat a fer als quaranta anys, i vaig estar tres anys que amb la família no m'hi parlava. Estava sola. ¿On vas, a qui truques? Hi ha molta gent amb malalties mentals, cada vegada més. Vivint en una societat així, és normal que no tinguis el cap bé. Fa anys trobaves una feina i ja està, però la cosa ha canviat molt. Ara tens una feina superprecària i saps que en qualsevol moment la pots perdre. A mi m'ha passat. Tenir feines, deixar de tenir-les i no saber ni per què. No et diuen ni si has fet res malament. El factor humà ha desaparegut.
¿Ara pots viure d'escriure?
Sí, ara sí. Visc la vida austera dels escriptors, però sí. Jo i les meves dues filles. Visc gràcies als lectors catalans, als clubs de lectura... Soc conscient que això meu no sol passar, però pot passar. Quan escrivia poesia no vivia pas d'escriure, però la narrativa m'ho ha permès. Quan sento que algú diu a un fill seu que no es dediqui a escriure perquè és impossible, penso que impossible no és. Jo no ho he buscat mai, m'ho he anat trobant i no sé fins quan durarà. Si arriba un dia que no puc viure d'escriure, treballaré en altres coses. No em cauen els anells.
¿T'havies imaginat que algun dia et podries mantenir gràcies a l'escriptura?
No, mai. Però el que he fet és posar l'escriptura al davant. Sempre vaig tenir molt clar que jo no em casava amb cap feina. Quan m'han ofert un contracte fix, me n'he escapat. Posava al davant llegir i escriure. Si he pogut treballar tres mesos en una feina i després estar vint dies a casa sense treballar, doncs mira, tot això que tenia. He posat l'escriptura al davant, però escrivint poesia era evident que mai m'hi guanyaria la vida. Vaig arribar a la narrativa de manera casual, i ara tinc aquest regal.
Tampoc has aparcat la poesia.
No: el 2021 va sortir Nus Schiele. Sempre que escric busco molt el ritme, la musicalitat. Treballo el llenguatge poèticament. L'Annie Bats, traductora al francès de Boulder, em deia que hi havia molts alexandrins. Compto síl·labes, faig un treball poètic, no sento que hagi abandonat la poesia.
M'ha semblat que a Ocàs i fascinació hi havia menys metàfores i comparacions que al tríptic. Aquí la prosa és seca i precisa.
Pot ser. El llenguatge el treballo molt, però potser n'he rebaixat la poètica. M'he trobat amb aquesta dona, que em demanava aquesta mena d'escriptura. I com que és un llibre que queda a part dels altres tres, un llibre que deixa a fora la maternitat (tot i que al final hi ha entrat), té sentit que l'estil sigui una mica diferent. Escriure narrativa és molt interessant, perquè la dels poemes era jo, però quan faig novel·les estic coneixent una persona. Amb la narrativa conec dones que no són jo.
Però se t'assemblen.
Hi ha un desdoblament, sí. La narradora és una altra persona i és també un mirall de l'autora. Però és una altra. De la protagonista de Boulder me'n vaig enamorar, literalment. Era tan conscient que estava vivint un enamorament... No dormia, no menjava, estava molt penjada.
¿Penjada de la dona que havies creat?
Sí, sí, sí. Jo estava casada i tenia sensació d'infidelitat. I em vaig divorciar. Evidentment el matrimoni ja feia aigües, però va anar així. La tercera persona no va ser algú real, va ser un personatge. Em vaig enamorar d'un personatge meu i em vaig divorciar.
Ho trobo molt novel·lesc. Suposo que, així com et vas enamorar d'un personatge, també és possible enamorar-se d'una casa.
O d'un paisatge, o d'una feina. Ara estic enamorada del meu gos.
La protagonista d'Ocàs i fascinació té pocs vincles amb altres persones. Torna a ser un personatge solitari.
¿Vols dir? Les protagonistes del tríptic són solitàries i aquesta crec que no ho és tant. La de Mamut no volia relacionar-se amb ningú, estava molt bé sola. A aquesta no la veiem gaudir de la soledat. Li molesta la gent, li molesta tot, però no gaudeix tant de la soledat com les altres tres.
La de Mamut vivia aïllada a la muntanya i aquesta viu aïllada a la ciutat. En un article a Catorze, l'escriptora Núria Bendicho afirma: "Les dones de Baltasar no tenen cap lligam amb la comunitat ni, encara menys, amb elles mateixes".
És un personatge limítrofe, sí. Viu aïllada fins que deixa d'estar-ho. I torna a ser una dona que parla en primera persona, com les del tríptic. Vaig fer l'experiment d'escriure-la en tercera persona i no em va convèncer gens. Però la història que explico aquí és tota una altra.
En aquesta novel·la no hi ha sexe.
No, el sexe ha quedat fora. El més sexual és una escena del final molt malaltissa. No hi ha sexe perquè no hi ha plaer. El plaer és en els objectes, en les cases boniques dels altres.
Potser aquest llibre farà que els lectors més privilegiats acabin desconfiant de les seves dones de fer feines.
O que se les mirin d'una altra manera. Que se les mirin, potser. Jo parteixo de paisatges de la meva vida a l'hora d'escriure, i he treballat de dona de fer feines. Quan estava a la universitat, i posteriorment, les feines de cambrera eren tan precàries que vaig pensar que m'havia de buscar una feina que em permetés organitzar els meus horaris i treballar sola. No sé si perquè soc verge –els verge són molt nets i endreçats– o perquè ma mare m'ho va ensenyar, però el cas és que sé netejar molt bé. I vaig dir: doncs netejaré cases. S'aprofiten molt de tu i és dur, però té una part bonica: entres a llocs on no entra ningú més. I ho toques tot: la tauleta de nit, el lavabo... Jo no era de les que obren calaixets, però les cases parlen soles. I veus coses estranyes: si hi ha un matalàs al terra d'un despatxet és que hi ha algú que no dorm al llit. Em llogaven per netejar cuines brutíssimes quan s'acostava Nadal i quan la cuina ja estava neta em fotien fora. Era llicenciada, estava fent de dona de fer feines i em tractaven com a dona de fer feines. Quan vivia al Berguedà, netejava la casa d'un pastor. Imagina't com estava la casa d'un pastor que no havia netejat ningú en cinquanta anys. I el pastor em tractava com a dona de fer feines. Com a dona, vaja. Temps més tard vaig trobar feina de tècnica a l'Ajuntament de Berga. Li vaig dir que hi aniria menys, que m'havia sortit feina a l'Ajuntament, i em va dir: "¿Ara vas a netejar despatxos?".
Deixa'm compartir la meva experiència lectora. L'Ocàs m'ha passat molt bé, malgrat la duresa; la Fascinació d'entrada m'ha desconcertat, no tenia clar si n'havia de fer una lectura realista, a banda de la simbòlica.
És una part que té moltes capes de lectura, d'això me'n vaig adonar mentre l'escrivia. I totes les lectures són bones. És una fascinació, per això és tan esbojarrada. L'Ocàs mostra l'ocàs d'una civilització i un ocàs personal. La Fascinació mostra com segueix una persona que ha arribat al fons de tot. Ella acaba tenint una relació, perquè no vol estar sola. En aquesta segona part passa una cosa que dic en una frase i que no vull fer més evident, tot i que abans n'he anat deixant engrunetes. No he volgut ser més explícita. La protagonista no comparteix la seva paranoia amb ningú, ni amb el lector.
M'agradaria que parléssim a partir de fragments de la novel·la que he subratllat. Com aquest: "Vaig descobrir que el desig de matar no tenia res a veure amb el d'estimar. S'estima sense voler. Es mata a consciència".
Per a mi escriure és una manera d'aprofundir en el meu inconscient. M'interessa explorar l'origen de l'amor i la mort, on es toquen l'eros i el tànatos. De vegades escric amb la porta de l'inconscient oberta i després m'adono del que he escrit. I sí, no podem evitar estimar. Però el mal no surt sense voler, sense voler només et surt la defensa pròpia o una reacció d'ira. El mal es perpetra a consciència.
"No van obrir la boca en cap moment i vaig saber una cosa: que la violència muda és la més sàdica".
La paraula humanitza. Quan no hi ha cap paraula que ho expliqui... Imagina una mare que et fot una hòstia i t'explica per què. "Et vaig dir que arribessis a les deu i has arribat a la una". I pam, plantofada. La violència no està mai justificada, però almenys aquesta mare t'explica per què ho ha fet. Una pantoflada sense saber d'on ve pot ser molt pitjor. L'argument et pot semblar vàlid o no, però acompanya. Ai, m'he fotut en un terreny tan pantanós amb la mare i l'hòstia...
Encara sobre la violència, cap al final del llibre llegim: "La violència pren moltes formes. La violència està íntimament relacionada amb la saliva".
La violència té també aquesta cosa animal, instintiva.
"Volia deixar d'existir sense morir".
Crec que aquest és un sentiment molt compartit. La de Permagel tenia fabulacions suïcides, aquesta no. No té el desig de morir, però viure se li fa molt dur. Esgotador. Hi ha moments en què la realitat et supera i voldries apartar-te'n.
"Es mor sense motiu però en calen molts per viure".
Quan la realitat és tan adversa, quan el dia a dia no t'acompanya, calen molts motius per aixecar-te, sortir de casa, buscar-te la vida. Aquesta tia es queda en un punt que requereix molt esforç i molta fortalesa física i mental. Has de buscar una feina, sí, però ¿per què? Acabarà sent una feina precària, viuràs en un lloc on segurament no estaràs bé...
La protagonista d'Ocàs i fascinació té la fortalesa que li cal. Diu: "Dec estar aprenent que la vida va d'això, d'anar a poc a poc, si cal, però no aturar-se mai".
Ella va, va, va. Si no, s'hauria quedat tirada al carrer. Quan jo tenia vint i tants anys, veia una noia de la meva edat al carrer dia rere dia, a Barcelona. Un dia em vaig aturar, li vaig dir si volia venir a casa meva a dormir. Li vaig oferir menjar, una habitació, roba. Va venir, va estar-se dos dies a casa i va tornar al carrer. Es va deixar anar. Que la vida faci amb mi el que vulgui, devia pensar. Però la protagonista del llibre és molt conscient que la intempèrie la desgasta, ni que sigui una intempèrie d'una setmana. I troba la xarxa: troba la Trudi.
"Una abraçada no salva, però pot infondre l'ànim que cal per salvar-se".
Això. Hi ha gent altruista com la Trudi, que salva la protagonista tot i que no la coneix de res. Necessitem una mica de sentiment de xarxa, de comunitat, de solidaritat.
"Si no tingués cervell, seria un matí ben agradable".
Sovint el que ens pertorba és tot el que ja hem viscut o tot el que anticipem. Mentre ets en una orxateria prenent-te una orxata, el present és fantàstic. No voldria no tenir capacitat de pensar, però a vegades aniria bé aturar el cervell.
"L'esperança són quilòmetres de camí que t'apareixen al davant quan tot el que tenies era un abisme". És una imatge sorprenent, l'esperança més aviat sembla...
...una entelèquia o una cosa de tontos, de creients. Jo també ho havia vist així, però he après a mirar-m'ho d'una altra manera. Intento anar aprenent, perquè si no pateixes tant... Si ets capaç de visualitzar un camí per anar cap a un objectiu, el camí és molt sòlid. Després l'has de recórrer, i al final serà o no serà, però si és empíricament possible que allò pugui passar, ves cap allà. En un sentit religiós dirien que depèn d'un déu que faci el miracle. Si apartes el déu, el miracle depèn de tu.
¿De què creus que va la vida, de prendre decisions o de deixar-se portar?
Tot ve donat. Jo em deixo portar molt, però de tant en tant has de prendre decisions. I la meva manera de prendre decisions és intuïtiva. Deixar de pensar. Quan pensava m'equivocava molt, i ara m'equivoco menys.
Ara t'escoltes.
Sí, i connecto amb la intuïció, que la tenim massa apaivagada. Jo funciono així. ¿Per què faig uns viatges i d'altres no? Per intuïció. I he après a callar més. Callo més i escolto més.
¿Més que abans?
Sí, perquè quan hi ha problemes –amb les meves filles, per exemple– tendia a intervenir. Intervenció, intervenció, pensar, pensar. Però m'he adonat que m'hi projecto jo. I jo qué sé realment què els passa per dins. Ara callo més, acompanyo més des del silenci. I les coses van millor. Intervenim massa en la vida dels altres, tenim aquesta santa mania. A mi no m'agrada que m'ho facin. Si expliques un problema i algú t'escolta, potser la meitat de l'angoixa ja baixa.
No intervenir en les vides dels fills és molt difícil.
I tant. És un exercici conscient dia rere dia. He decidit fer-lo i no sempre me'n surto. Però he pres consciència que la sobreprotecció és una violència pitjor que l'absència.
Tornem a la novel·la. "Voldria un déu, seria pràctic".
És que és així. Si almenys tingués un déu que m'estigués sostenint i m'ho cregués de veritat... La protagonista acaba creant una verge a qui adorar, una figura que la sosté. I té la casa com un temple, com un santuari. A la Fascinació hi ha tot d'escenes de la vida de la verge Maria. Jo vaig estudiar als capellans, no soc practicant i l'Església la vull lluny, però estic molt contenta d'haver tingut una tradició que m'ha alimentat. La imagineria i el simbolisme cristians formen part de la meva educació, veig el món amb aquests ulls. Em feia molta gràcia escriure fent aflorar això. La Fascinació és un conte de Nadal.
Jo vaig tenir una educació laica, però m'ha alimentat la mateixa tradició.
Sí, però a tu t'ha alimentat des de fora i a mi des de dins. Jo era molt creient, m'ho creia tot. Perquè eren capellans, si arriben a ser monges potser m'estaries entrevistant a Sant Benet de Bages.
"La miro i sento que la contemplo, que la mirada neix en mi amb fascinació. Aquesta deu ser la mirada que el raptat llança al raptor".
Ella se sent segrestada per aquesta dona. N'està enamorada, l'adora. I aconsegueix tenir-hi una relació.
¿Per què parles de Maria, sense article, i no de "la Maria"?
Em sonava millor. Aquest personatge acaba sent una mena d'icona. L'article l'aterraria més, la faria més terrenal.
¿Hi ha el perill que ens carreguem les coses o persones que estimem?
No ho crec. Si realment ens les estimem, no. Però potser la societat ens fa embogir.
"Que ràpidament el neguit es transforma en por".
La por t'incapacita, és molt paralitzant. És necessària i comprensible, és una emoció molt humana, però ara tenim un nivell d'estrès tan alt... Vaig llegir un article que deia que les notificacions del mòbil per al nostre sistema nerviós són com el rugit d'un lleó, ens tenen en alerta. Per això estem tan ansiosos. Abans no passava res i de tant en tant venia un lleó. Ara tenim la por de perdre la feina, vivim amb la por constant. I hi ha molta gent sola. Si no tens xarxa, tens més por. Jo ara tinc una mica de xarxa. Tinc menys por que quan tenia vint i pocs anys i era mare soltera. Depenem d'un botonet: ara obrim el llum i ara l'apaguem, ara obrim la calefacció i ara l'apaguem. I si un dia no s'obre, ¿què? O no pagues el rebut i et tallen la llum. Jo tinc una casa amb xemeneia, per si de cas. Almenys ens escalfarem o cuinarem.
Ser finalista del Booker és una fita molt grossa. ¿Tens la sensació d'haver-ne estat del tot conscient?
Si ser-ne conscient vol dir alterar-se, no m'he alterat gaire. Va ser molt bonic, em va felicitar molta gent. És un premi que posa en valor la feina dels traductors [la traductora a l'anglès de Boulder és Julia Sanches]. I és un llibre que ha tingut ressò per la Maria Bohigas, pel segell de Club Editor, perquè els llibreters l'han recomanat, perquè els lectors l'han compartit... Era bonic anar allà com a representació de la literatura catalana, de tots els que escrivim en català. Els ulls no es van posar només sobre aquell llibre, sinó també sobre tota una literatura de gent viva i morta.
Quan vas començar Permagel, ¿ja tenies clar que seria una trilogia?
Ho vaig veure clar quan la vaig acabar. M'havia encantat conèixer aquella dona, que per a mi era molt real, i em vaig dir que faria dos llibres més. Ara ja he començat una cinquena novel·la que, com la quarta, també serà independent.
Voltes pel món acompanyant traduccions dels teus llibres. ¿Has notat que saben què és la literatura catalana?
Quan vaig a universitats, hi ha lectors de català i molta consciència de què és la literatura catalana. Als festivals potser menys, però també. A Sud-amèrica arriben els llibres en castellà, i allà m'agrada insistir que els meus llibres són traduccions, que escric en català. Perquè molts lectors sud-americans es pensen que escric directament en castellà.
¿T'agrada promocionar els llibres que escrius?
A mi el que m'agrada és escriure. Però sé que la promoció en forma part. I si ara la vida em porta a viatjar, viatjo. També trio on vaig i on no. Si hi vaig, hi vaig contenta i agraïda. I mentre hi soc, intento no tenir el cap en una altra banda. Llavors ho gaudeixo. El que més m'agrada són els clubs de lectura. Hi ha una capa de cada llibre que jo tinc al cap mentre l'escric i que no acaba reflectida a la versió final. Aquesta capa cada lector l'omple amb els seus prejudicis, amb les seves projeccions, amb els seus desitjos. Per això a vegades tu escrius una cosa i en llegeixen una altra. El final de Permagel és un funeral, però una lectora hi va veure un casament.
¿I per a tu qualsevol interpretació és vàlida?
Totes ho són, i tant. ¿Què els he de dir, jo? Jo no tinc la veritat absoluta. És la màgia de la literatura, és el poder que té: que desvetlla coses diferents en cada lector. Imagina't un llibre que només pogués tenir una lectura.
¿Quina relació tens amb els lectors?
Són moments d'alegria i d'agraïment mutus. Visc dels lectors, puc seguir escrivint perquè tinc molts lectors en català. Gràcies als lectors acabo descobrint coses de les novel·les, i això vol dir que acabo descobrint coses de mi. Ara encara soc a dintre d'aquesta quarta novel·la, encara no me la miro des de fora. Llegint l'article de la Blanca Llum Vidal i el de la Núria Bendicho, he entès coses. Elles ho han vist millor que jo, perquè estaven a fora. Jo m'he quedat atrapada a la Fascinació i encara hi soc. M'he quedat allà dintre, no en vull sortir. M'empelto molt dels personatges.
¿I si els lectors també queden atrapats a la Fascinació, tot intentant treure'n l'entrellat?
És que no hi ha entrellat. És com un quadre: hi ha coses abstractes. I fins i tot un quadre figuratiu d'una dona mirant per la finestra et fa pensar que està esperant el marit, que es vol tirar, que està recordant el passat... La Fascinació és un quadre una mica més abstracte. Evidentment jo tenia una intenció, però el que dona sentit a l'obra és la lectura, i la lectura és la que fa cadascú. El que passa a la Fascinació neix de la meva voluntat de matar una societat, una casta, una manera de funcionar, la maternitat, un amor. He volgut matar molt, també algú que havia adorat. La literatura pot ser una manera de desfer-te de gent.
Quan vols matar un amor, ja no és amor.
Vols desfer-te d'un record que et persegueix, que no ets capaç de treure't de sobre.
¿Què et fascina a tu?
La vida, que és un miracle i conté totes les possibilitats. Ens llevem al matí i no sabem si estarem vius a la nit. I la sorpresa. Passen coses molt sorprenents a la vida. Trobades, per exemple. Jo a tu no et coneixia, ara ja sé com mires. Avui dino amb una persona que vaig conèixer en un club de lectura i em va semblar interessant. La sorpresa l'has d'anar a buscar. I et dona alegria de viure.
¿I com ho has fet, això de fer amics a partir dels quaranta?
Doncs mira, fotent-li ganes i llançant-me a la piscina.
