“Aquesta setmana la meteo és bona als Alps. ¿Qui s’hi apunta?”. Amb aquest missatge de WhatsApp comença tot. Dies després de llegir-lo, el 14 d’abril de 2015, en Jere Mateo i en Salvi Martín, dos amics i companys de feina, mentre escalen els Alps, es precipiten al buit. Els rescatadors els troben encordats i separats per vint metres. En Salvi ha mort a l’acte, el Jere sobreviu de miracle: estarà en coma durant un mes. Ell mateix assegura que aquell dia mor i neix de nou, tot i que no sap en quin ordre. Tampoc sabrà mai què va passar, qui anava davant ni qui va cometre l’error fatal. Un turment que carrega des d’aleshores.
Després d’una llarga neurorehabilitació a l’Institut Guttman, en Jere aprèn a conviure amb les seqüeles físiques i mentals d'aquell 14 d'abril. Com un nadó, torna a aprendre a caminar (tot i que ha d'anar amb bastó), a dormir sol a les nits i a controlar els esfínters. Ja no podrà treballar de mosso d'esquadra ni fer muntanya i, amb poc més de trenta anys, el seu futur és un interrogant. Fins que apareix la natació, amb què desafia la discapacitat que gairebé el deixa postrat al llit per sempre. Primer aprèn a nedar a la piscina, protegit per un espai limitat i controlat. Més tard al mar, on torna a connectar amb allò que el feia sentir viu a l’alta muntanya. Aconsegueix petits reptes fins que un dia és capaç del que era impensable: nedar cinquanta quilòmetres lluitant contra les onades, les meduses i el fred. Tota una odissea que explica a La travessia infinita (Ara llibres), escrit pel periodista Adam Martín, també nedador. Quedo amb ells dos a la platja de Mataró, al costat del club de natació on en Jeri entrena.
¿Què recordes de les últimes hores abans de l’accident?
J.: Amb el temps he anat recuperant petits fragments. Un dels records més vius és el del Salvi i jo prenent un cafè amb llet aquell matí a fora de la tenda. Aquella nit no havíem dormit gaire bé perquè havia bufat molt vent i el Salvi, que era molt Salvi, havia agafat la tenda de primavera per no carregar pes. Feia un matí preciós, sense cap núvol, i mentre contemplàvem el massís del Mont Blanc i les Grandes Jorasses, ell deia: “Hòstia, ¿veus?,no necessito res més. Això és viure, això és viure”. També recordo que estava fent un riu i vaig saludar uns gendarmes que pujaven amb esquís de muntanya, diria que són els que després ens van rescatar. I finalment, tinc un record molt subtil del crepitar de la neu mentre pujàvem cap al peu de via. Jo anava amb raquetes i el Salvi amb esquís. En aquell moment no anàvem encordats, però quan ens van trobar sí que ho estàvem.
Ha de ser molt dur viure sense recordar res del que va passar.
És la pitjor sensació. He après a fer-me una pantalla de protecció i ara puc parlar-ne. Però és un dolor molt bèstia i encara està allà [se li talla la veu].
A la muntanya, el company de cordada és gairebé un vincle sagrat.
Sí, perquè li dones la teva vida. Has d'esbrinar com està per com es mou, com et parla, com et mira. A l’aigua passa el mateix: nedes al seu costat i veus quin ritme porta, quin tipus de braçada fa, si està patint o no, i l’intentes ajudar, avances o afluixes. Gairebé tots els reptes els he fet amb grup: m’agrada arribar al final i fer-nos una abraçada.
¿Com era el Salvi?
Fèiem moltes guàrdies junts als mossos i vam acabar sent amics i sortint a fer muntanya i escalada. Era d’aquestes persones especials que costa de descriure: la gent que el coneixia ja deia “És el Salvi”. No tenia WhatsApp ni el volia fer servir, i preferia perdre’s que fer servir un GPS. Sempre volia anar amb mapes de paper, com s’havia fet tota la vida. Per contra, també era molt sensat quan ens movíem per la muntanya.
El teu últim record abans de l’accident és el so de la neu crepitant. ¿Quin és el primer record que tens després de despertar-te del coma?
Veig el meu pare i l’Olga, la meva parella, parlant amb complicitat. Això em va fer pensar que n'havia liat alguna de molt grossa, perquè feia molt poc que sortia amb ella i ni tan sols l’havia presentat a la família. A més, el meu pare era molt introvertit i no s’obria a la gent.
Només feia quatre mesos que sorties amb l’Olga, i ella ho va deixar tot per venir-te a cuidar a l’hospital a França.
Estic convençut que estic viu perquè en aquells moments estava amb ella. Em donava una motivació, era el meu projecte de futur.
Vas fer trenta-tres anys mentre estaves en coma.
¿I saps què? Una de les bromes recurrents del viatge havia estat la de “a veure si em passarà com a Jesús i em moriré als trenta-tres”. Són aquelles bromes absurdes que fas i que després, quan veus tot el que ha passat... De fet, van ser trenta-tres els dies que vaig estar ingressat a l’hospital a França.
¿Quan vas saber que el Salvi era mort?
Dies després de despertar. Pensava que era estrany que no m’hagués vingut a veure, i que tenia molta barra, que segur que devia estar escalant en algun lloc. Però també pensava que “el Salvi és el Salvi” i que ja el perdonaria. Un dia li vaig preguntar a l’Olga on era, i es va fer la boja. Ella va parlar amb els metges i li van dir que, si li tornava a preguntar, volia dir que ja estava preparat. Pensava que em dirien que el Salvi estava escalant per Sud-amèrica, però en cap cas el meu cervell s’havia imaginat que... [li costa continuar].
Després de l’hospital vas estar onze mesos a l’Institut Guttmann de Badalona. ¿Com va ser acceptar que a partir d’aleshores viuries amb una discapacitat?
És un procés molt gradual. Al principi d’una lesió com la meva no et ve el metge i et diu que ja no podràs fer tal cosa. Tot és un “ja veurem”, “a poc a poc”, “ves recuperant la memòria”... I és així com vas mirant cap endins i et vas treballant. També ajuda que un dia comencis a parlar de la discapacitat en primera persona. I a explicar que un dia vaig ser policia, que era una feina molt vocacional i que m’agradava molt.
(L’Adam s’afegeix a la conversa)
A. M.: El més dur durant tot aquest temps ha estat viure sense saber de qui va ser culpa l’accident. És com si et segresten una filla i mai pots fer el dol. I aquest sentiment de culpa, que els psicòlegs diuen que és una emoció molt estèril que no serveix per a res, ell l’ha convertit en el motor del que fa ara al mar.
¿Com vas descobrir la natació adaptada?
J. M.: Estava fart d’estar a la Guttmann de nou a cinc fent sempre el mateix. És una feina molt silenciosa, de picar pedra i no veure res a curt termini. És fer rehabilitació amb dolor per després no trobar res. Havia provat tots els esports, però cap em motivava ni em feia cremar adrenalina, fins que un dia em van dir si volia anar el divendres a la piscina. Només per voler sortir una mica del dia a dia, hi vaig accedir. Allà vaig conèixer la Maria, l’entrenadora, i tot va canviar.
¿Quines sensacions vas sentir quan vas començar a nedar?
J. M.: Al principi només m’atrevia a nedar a la piscina, on estava tot adaptat. No controles el cos com ho feies abans i el mar és un territori hostil. Però quan es tanquen les piscines per la Covid, no tinc més remei que sortir al mar. I és aleshores quan torno a sentir el mateix que quan feia alpinisme. Va ser com si s’encenguessin uns interruptors al cor i al cervell que em deien: això és el que necessites, ho has trobat. Vaig veure que gairebé tot el que m’oferia la muntanya també m’ho podia oferir el mar.
¿Recordes algun moment especialment bonic mentre nedaves al mar?
J. M.: Nedar a la Costa Brava és el més a prop que m’he sentit d’estar a l’alta muntanya. Hi ha indrets amb penya-segats on no s'hi pot arribar si no és nedant. De cop, sota teu hi ha una immensitat de bancs de peixos. Quan estàs a la muntanya i sents una allau, et fa una mica de respecte, però alhora sents que estàs a la muntanya, que ets un més. Al mar, quan estàs enmig d’un banc de peixos, també.
Adam, ¿què comparteixes amb el Jere com a nedador d’aigües obertes?
A. M.: Que consti que, al seu costat, soc un nedadoret d’aigües obertes [riu]. Però sí que puc entendre aquesta cerca de l’esforç i la sensació de llibertat que tens quan ets al mar, que si mai l’has experimentat, no es pot entendre. És aquest deixar-se gronxar per les onades, pel ritme de les braçades, la respiració... És un moment zen, de meditació en moviment, i en això no té cap mena d'importància la distància que facis, és el mateix un quilòmetre que vint. Compartir braçades amb els altres és una comunió que es produeix poc en altres situacions de la vida. Aquella connexió muda, de no haver de parlar i entendre-ho tot.
Jere, ¿quan et planteges reptes nedant?
J. M.: Al tercer dia de començar a nedar al mar ja em vaig interessar per les travesses. Primer, vaig fer la del port del Masnou, que són cinc-cents metres. Em vaig adonar que, tot i els dolors, la sal del mar feia que les cames pugessin i aleshores podia aguantar molta estona. Em vaig animar més i més, vaig fer curses de mil cinc-cents metres, tres mil, cinc mil, fins que vaig fer la marató de Formentera, que eren vuit mil. I com que ja no hi havia travesses més llargues, vaig fer l’UltraEbre, que són trenta quilòmetres. Els últims els vaig fer patint, però alhora vivint. Tenia clar que allò era el que volia seguir fent.
I ara tens el repte de l’Oceans Seven, que només han aconseguit 27 persones en tot el món i que consisteix a creuar set estrets o canals com el de la Mànega entre Anglaterra i França. ¿Com se’t va ocórrer?
J. M.: Quan et veus obligat a jubilar-te amb trenta anys, la por és què faràs amb la teva vida. Perquè tothom té la seva feina i estàs fora de tota conversa. Necessitava tenir el meu camí perquè el meu dia a dia no consistís a esperar els altres per poder fer coses. Quan em va agafar la fal·lera de nedar al mar, em van regalar el llibre de l’Adam Martín, El nedador d’aigües obertes, i el de l’Antonio Argüelles, que és la setena persona del món que va completar el repte de l’Oceans Seven amb més de cinquanta anys. Va ser una revelació: de cop, tenia un projecte de vida.
El 2022 ja vas fer l’Estret de Gibraltar i ara et prepares per fer aquest estiu el Canal de la Mànega. ¿Com va ser aquella primera experiència?
J. M.: Va ser un dia perfecte. Hi ha una energia molt especial: nedes amb balenes, dofins... I per dins tenia la sensació d’estar començant un projecte molt gran. No feia gaire que havia començat a nedar, però tinc tendència a viure intensament [riu].
¿Com ho viu la família tot això?
J. M.: Saben que no posaré el meu cos en risc, tot i que al llibre explico que tinc por de no saber parar a temps. Abans tenia tendència a ser més egoista i creure que, si em venia de gust fer alguna cosa, encara que em passés res, l’havia de fer. Ara ja no soc així, primer perquè tinc dos fills, i després perquè he vist com patia la gent que estimo i no vull que torni a passar. Al principi, quan em vaig despertar, no tenia gens de ganes de viure. Els primers mesos només vaig viure per compensar tot el que els havia fet patir, però en realitat em volia morir.
Molts alpinistes diuen que si moren escalant, almenys ho faran fent una cosa que els fa feliç.
J. M.: Clar, però, ¿i la gent que es queda viva? Ara en soc conscient, i no és el mateix saber que en qualsevol moment pots morir, que saber-ho de veritat.
A. M.: Cal dir que nedar en aigües obertes té riscos, però res a veure amb els que tens a la muntanya, perquè al mar vas amb un vaixell que t’assisteix. És clar que hi ha gent que s’ha mort, però ha estat per atacs de cor o hipotèrmia.
Jere, en el llibre dius que cada braçada que fas et porta més a prop del Salvi. Això pot tenir moltes interpretacions...
J. M.: Nedar no és fugir, i alhora sí que ho és. Em vull sentir viu i a la vegada em sento malament per sentir-me viu. Tot això em porta cap al que anomeno l’habitació fosca, que és aquell indret on tothom amaga les pors i els dimonis. M’encanta entrar-hi de tant en tant, i una manera de fer-ho és quan nedo distàncies llargues. A l’UltraEbre em vaig passar els dos o tres últims quilòmetres plorant, estava a la merda més absoluta, però quan vaig acabar, alguna cosa estava millor que abans de començar.
¿Com és el Jere d’abans i el de després de l’accident?
J. M.: Abans tenia moltes màscares: ser un tio fort i segur amb la parella, ser un professional a la feina, un noi feliç davant dels pares. I així anava fent segons el que s’esperava de mi i m’oblidava de mi mateix. Quan tens un cop tan important, ho relativitzes tot tant que, sobretot al principi, t'importa ben poc el que pensi la gent de tu i només vas vivint intensament.
Això la gent del teu voltant ho deu notar molt.
J. M.: Sí, i també ho pateixen, perquè això és bo quan els sentiments són positius, però quan estic trist o enfadat, també ho mostro. Ningú podrà dir que no he dit el que sento. Ara també penso que s’hauria de dir molt més t’estimo. És molt important.
Després de creuar el Canal de la Mànega, ¿quina ruta tens previst fer?
J. M.: Abans no havia acabat una cosa que ja estava pensant en la següent. Ara aquests reptes requereixen una planificació a anys vista i m’ho prenc amb més calma. M’agradaria fer el Canal del Nord, que són uns trenta quilòmetres, però sé que m’haig de preparar bé. Cada estret és diferent, i sempre cal aconseguir espònsors per pagar el vaixell i tota l’assistència.
Adam, ¿amb què et quedes després d’haver escrit aquesta història?
A. M.: M’ha fet redefinir l’èxit: fins ara ho associava als resultats que aconsegueixes. Però quan estàs nedant en aigües obertes, en unes condicions brutals, hi ha una part que no depèn gens de tu. Aquí aquell concepte d’èxit no té gaire sentit. Ni ser capaç de nedar cinquanta quilòmetres és sinònim d'èxit ni abandonar a mitja piscina vol dir fracassar.
Jere, ¿has tornat als Alps després de l’accident?
J. M.: Sí, perquè una part de mi sempre continuarà allà. Al principi vaig intentar tornar a fer muntanya per compartir-ho amb els fills, però em costava molt caminar i no em compensava. Un dia volia fer una cosa molt senzilla amb un amic, però requeria anar encordat. Només pensar en la possibilitat que tornés a haver-hi un accident, em va frenar.
Al llibre expliques que mentre menjàveu un tupper en una àrea de servei, una noia volia agafar aigua d'una màquina però no tenia monedes. Li vas donar dos euros a canvi que us fes una foto, que seria l'última que tindríeu junts. El Salvi et va dir que era “la foto més cara de la història”. ¿La tens en algun lloc especial?
J. M.: No. ¿Saps què és curiós? Que quan he tornat a aquella zona de França, he intentat buscar aquella àrea de servei i mai l’he tornat a trobar. Potser l’han tret, no ho sé. A les xerrades que faig la història d’aquesta foto m’ajuda a fer entendre que, de vegades, el que creus que té valor no en té, i el que creus que no en té acaba tenint un preu incalculable.
La travessia infinita
Primera edició: maig del 2024
© Dels textos: Adam Martín Skilton, 2024
Drets d’edició negociats a través d’Asterisc Agents
© Jere Mateo
© D’aquesta edició:
Ara Llibres
