El lider d'Antònia Font ha fet una carrera en solitari, i no només com a músic: ha publicat un poemari, una biografia i una obra de teatre, entre d'altres. La seva primera novel·la, El misteri de l'amor, celebra ara quinze anys de la seva publicació, i ha estat reeditada per l'Altra Editorial. També s'ha publicat el seu àlbum Electronic Devices, que trobareu més avall i podeu escoltar mentre llegiu l'entrevista. Hi quedo a Barcelona, a l'hotel on ha vingut a passar uns dies, i descobreixo un artista introvertit però rialler, que amb els anys ha guanyat confiança i que gaudeix fent el que fa i parlant-ne.
¿Qui és en Joan Miquel Oliver?
Ho he intentat saber des de ben petit. Em dedic a mirar i a entendre la realitat, a cercar correspondències entre les coses i a intentar trobar-li sentit a l'existència. I llavors convertesc tot això en música i en literatura; però sobretot soc un espectador. M'agrada passar desaparcebut, soc més d'escoltar que de parlar. Mai he considerat tan interessant el que jo puc oferir com el que puc absorbir dels altres.
¿Li trobes sentit, a la teva existència?
Sí, però un sentit molt estètic i superficial. Convertesc en estètica la realitat, la racionalitzo, la convertesc en números i en proporcions. Però l'estètica no dona cap resposta. Només és una lectura de la realitat; una lectura que obre tantes incògnites com la realitat mateixa.
Ets lletrista i compositor d'Antònia Font, que potser és l'únic grup del món en què el líder passa desaparcebut a l'escenari.
Té a veure amb la meva timidesa, i també amb la meva veu. Soc un nin tímid. No tinc tendència a relacionar-me, i preferesc no haver de parlar amb els meus veïns, o amb ningú, si no és necessari. I la veu que tens va amb el caràcter, no només la determina l'aparell fonador. A mi se'm va desenvolupar una veu tancada, i als nins més extrovertits se'ls desenvolupa un altre tipus de veu. Ara ho tinc superadíssim i em guanyo la vida entretenint la gent damunt d'un escenari, però quan vaig començar a tocar no hi havia els mitjans que hi ha avui en dia, i si no tenies una superveu no podies cantar en directe.
¿T'ho passes bé a l'escenari?
Sí, sobretot pel que significa. Penso "ostres, aquesta cançó la vaig escriure fa vint-i-cinc anys, quan estava enamorat, i aquí hi ha vint mil persones que l'estan cantant!". I això, a nivell personal, et fa sentir, si més no, útil.
¿T'ho passes millor a l'escenari en solitari o amb el grup?
M'ho pas millor cantant. En els meus concerts tinc una comunicació directa amb el públic. Estic noranta minuts dalt d'un escenari sol, només amb la guitarra, i he de cantar cançons, explicar coses, escoltar el que la gent em diu, seguir-los un poc el rotllo... M'agrada molt. Tocant la guitarra no et pots comunicar amb ningú: toques la guitarra, i punt. I l'acompanyament de guitarra que faig amb Antònia Font és molt senzill. No em poso gens nerviós, als concerts d'Antònia Font, perquè el que surt a fer és tan fàcil que és impossible que la cagui. La meva presència a l'escenari és testimonial, perquè soc el compositor i he d'estar allà, però si em posés malalt i hagués d'enviar un substitut ningú ho notaria, a nivell musical. La part divertida de la feina amb Antònia Font, que és escriure i gravar discos, quan surto a l'escenari ja l'he feta.
¿Trobaves tant a faltar Antònia Font com nosaltres? ¿Creus que hauria sortit mai de tu, proposar-ne el retorn?
No podia trobar a faltar el que és ara Antònia Font, perquè el que ha estat el grup després de tornar no ha tingut gaire a veure amb el que era abans: Antònia Font ha arribat multiplicat per deu. I la música no la trobava a faltar, perquè he fet més música en solitari que quan estava amb Antònia Font. Però ells són molt bons companys i el retrobament ha estat molt feliç.
I si haguessis pogut preveure aquesta multiplicació, ¿creus que hauries proposat de tornar?
Més que no pas sense haver-la previst. (Riu)
Faràs 50 anys. Te n'has passat 25 publicant cançons. De petit, ¿sabies què volies ser de gran?
Sí, músic.
Ho has tingut sempre clar.
M'agradava molt. De fet, jo sempre he estat músic. Quan escoltava música de petit ja l'entenia. Mon pare tocava la guitarra, per part de mare també eren músics, i la guitarra per a mi sempre va ser una joguina més. El meu germà i jo jugàvem al Tente (un Lego espanyol que hi havia), a l'Scalextric o a tocar la guitarra. I quan jo tenia dotze o tretze anys el meu germà es va comprar un teclat Casio, i també hi jugàvem.
¿Com eres, de nen?
Igual que ara. No tinc la sensació d'haver canviat.
I ara, ¿què creus que vols ser de gran?
Tinc pensat fer més discos i llibres, però la vida cada vegada té menys sorpreses. Quan et vas fent vell veus a venir més les coses. El misteri de l'amor el vaig escriure amb trenta-cinc anys i són unes memòries de les meves experiències amoroses de quan en tenia vint, i aquella innocència no la tornes a viure de la mateixa manera. Et pots tornar a enamorar i pots tornar a gaudir d'una relació igual que si en tinguessis vint, però sempre més sents que ja ho has viscut, allò. Quan tens vint anys ni t'ho imagines, però quan ja t'ha passat unes quantes vegades, saps que aquesta persona que t'agrada tant et pot deixar d'agradar. I saps que estar en una relació d'amor no és necessari per ser feliç, i perd certa gràcia.
¿Ets enamoradís?
Sí, m'agrada.
¿Has resolt una mica el misteri de l'amor, en aquests últims quinze anys?
A nosaltres ens van educar en la idea de l'amor romàntic, d'un amor per a tota la vida. Els nostres pares estaven casats i nosaltres ens pensàvem que també ens havíem de casar. Però després s'ha vist que això no acaba de funcionar. A nivell social sí, perquè hi ha un pare, una mare, uns fills, unes activitats extraescolars, una economia familiar... És una organtizació òptima. Però s'hi ha arribat per una qüestió pràctica, no per com som ni pel que necessitem les persones sentimentalment. Cada vegada estic més convençut que estem més aviat dissenyats per viure en tribu, com animals. Com a la típica casa de camp on t'ajuntes amb els germans, els nebots, els iaios, i feu una tribu de vint-i-cinc persones. I us teniu un amor, i us feu una companyia, que són estables. En canvi, això de "aquesta persona i jo viurem junts fins que ens morim, i estarem sempre de puta mare" no funciona.
¿És només un ideal?
No et dic que no hi hagi gent que no ho hagi viscut. Tinc amics jubilats que porten tota la vida junts, que han criat fills que ja han marxat de casa i que són feliços. Però no és el meu cas, a mi això no m'ha anat bé. Em vaig separar i ara m'he quedat sense casa, d'imprevist. Tenint una societat muntada com la tenim, jo hauria de tenir una casa per a mi, però he anat en contra del que se suposa que havia de fer, i m'ha anat malament, i no la tinc.
Quan no funciona la parella, es desmunta tot.
I al final, el que trobes a faltar és una tribu. Si hi ha una parella que viuen en una casa, tenen fills, i ho tenen tot ben organitzat, però de cop algú d'aquesta parella té unes necessitats afectives fora de casa (perquè ja no li basta, amb el que hi té a dins), ¿per què s'ha de trencar amb tot això? Podríem dir "joder, ja està, fes el que vulguis i jo també ho faré”, i tots feliços. Però tenim inculcada aquesta idea de "no, tu estàs aquí amb jo, però si en algun moment et passa pel cap d'enrollar-te amb una altra, s'acaba tot". Joder, no hem de ser tan dràstics. La meva experiència hauria estat molt diferent, en un model més tribal.
Encara ets a temps de posar-lo a prova.
No sé si encara en tinc ganes, ni si realment ho necessito. Ara mateix tinc parella, visc amb ella i soc feliç. Potser ella no comparteix aquesta mentalitat que tinc jo. No ho sé, fa poc que estem junts, ja ho veurem. Però crec que hem d'anar en aquest sentit. No a nivell de canvi personal, perquè jo sí que l'he fet però entenc que no el faci tothom i és un poc impossible, però a nivell generacional sí. Els al·lots joves haurien de créixer amb una idea diferent d'aquesta que tants mal de caps, tanta infelicitat, tantes depressions i tanta ansietat ha creat.
És un tema que la teva generació ha viscut de manera molt diferent a la dels teus pares, però també a la dels teus fills.
Clar. El meu fill gran acaba de fer vint anys. Ells estan en una òrbita absolutament diferent i infinitament millor que la nostra. Tot això de si ets homosexual o ets no sé què, arriba un punt que ni ho pensen. Es fixen en si una persona els agrada, i no en si és un nin o una nina. Si a la meva època hi hagués hagut això tan sa de coco, hauria estat més feliç; jo era un nin d'aquests dolents jugant a futbol, i crec que em vaig acabar dedicant a la música perquè no m'entenia amb els meus amics. Amb quinze anys, anar a la discoteca a lligar amb una tia i posar-nos en un racó a morrejar-nos no m'interessava gens. No li trobava res, tal vegada em va venir més tard.
¿Creus que escriuries llibres i cançons ni que no els llegís ni les escoltés ningú?
Jo tinc un interès en la paraula en si. I en la música en si. Quan sent dues notes seguides, em criden l'atenció. I m'agrada jugar amb el llenguatge. El material del llenguatge (les paraules, els fonemes, el so…) m'interessa molt, em fa feliç. O sigui que sí que escriuria. Sí que faria cançons.
Escriure et serveix per observar-te a tu mateix.
Sí. No és el mateix pensar per després escriure que escriure per saber què penses. Jo mai hi pens abans de posar-m'hi, jo començ a escriure i quan em trob escrivint dic "vale, això és el que pens!". És com una espècie d'autoteràpia.
Has publicat novel·les, però també poesia, una biografia, un dietari, una obra de teatre i centenars de cançons per a dos grups diferents. ¿Ho escrius tot de la mateixa manera?
Cada llibre és diferent. El llibre de poemes és del 2002 i va ser perquè de cop vaig tenir una espècie de visió estètica i em van començar a sortir versos que m'agradaven. M'hi vaig posar, i vaig acabar-lo en tres o quatre dies.
Ets ràpid, has explicat que per escriure un àlbum t'has d'asseure a l'escriptori només quatre o cinc vegades.
Sí. Els meus quaderns cada vegada són més estrets. Abans comprava uns quaderns gruixats i ara em compro quaderns d'aquests d'una grapa. El darrer disc que he fet, Electronic Devices, està tot escrit en un quadern d'una grapa. No em fa falta més. (Riu)
T'escrius la lletra de les cançons. I la melodia, ¿te l'apuntes?
La melodia la record, o la cant i la grav al telèfon. Si té alguna cosa molt concreta me l'apunt, però normalment no fa falta. Quan escric la lletra, dins el cap ja tinc la melodia: ho faig tot a la vegada.
Trobes més important la lletra que la melodia de les cançons.
Bé, és que jo crec que la música està una mica esgotada, ja. La música que som capaços de compondre ja s'ha acabat. O almenys, molt més que les idees. En les paraules sempre hi trobaràs coses noves. Al meu darrer disc he escrit quatre cançons d'amor, i tinc gairebé cinquanta anys. I he arribat a conclusions a les quals no havia arribat mai.
¿Has tingut por de repetir-te?
Hi ha tant per escriure que no cal repetir-se. Hi ha tantes coses, al món, pots escriure tantes coses, que repetir-se quasi és de beneits, ¿no?
¿Quina música escoltes?
No escolt gaire música, perquè no trob gaire música que m'agradi. La música són notes, una darrere l'altra. I no puc evitar sentir notes, i ritmes. Per exemple, aquesta música que estem escoltant ara no té cap interès, per a jo. En tot moment sé el que està passant: sent la canya, sent la guitarra a la segona corxera de cada temps, sent un la menor i un sol, i un pianito aquí, i ara hi ha ficat una guitarra... És molt avorrit, tot això, no té cap interès. Per trobar música que m'interessi me n'he d'anar ben lluny. He estat escoltant música contemporània italiana, de Bruno Maderna i similars, d'un serialisme radical. Són gent amb sentit de l'humor, gent molt guai.
¿La música comercial no t'agrada?
A vegades m'agrada no tant una música sinó un artista, per exemple un que tingui un so de veu especial pel que sigui. M'agrada molt la gent jove, que està pujant molt bé. L'altre dia vaig escoltar una tal Roserona, ¿la coneixes?
Sí.
Va tocar a l'Heliogàbal, i vaig veure'n unes històries d'Instagram, i vaig trobar que tenia una sèrie de temes mig de cabaret, una mica Núria Feliu. I em va encantar, aquesta associació. Potser ella no l'ha feta, però jo sí i la vaig gaudir. La vaig veure molt connectada amb una tradició catalana molt autèntica, i em va agradar molt.
El teu estil s'ha associat al d'Albert Pla, Jaume Sisa o Pau Riba.
El llenguatge musical sempre es repeteix. I s'entén, per què es repeteix. Si jo vull escriure una cançó i que a la gent li pugui agradar, i que l'entenguin a la primera, ja sé que no puc complicar-me gaire. Ara toco Robot Mayordomo, que no pot ser més senzill. Com més senzill, millor, i més gent ho entén. Un bombo a les negres l'entén tothom. I jo em vull fer entendre. I amb això no vull dir que ho faci malament expressament perquè sigui popular. També em costa, escriure cançons així, però sé que no em puc complicar. Fa uns anys vaig fer un disc de música dodecafònica i encara no l'ha escoltat ningú.
¿Creus que el públic analitza i intenta entendre les teves lletres, sovint surrealistes, més del que caldria?
Hi ha gent que sí, que es menja el coco amb això. I a mem, si files prim, dins les meves lletres hi trobaràs, a nivell poètic, certes complicacions. Però sempre dic que aquest és el meu problema, que jo l'únic que vull és que la gent hi connecti, amb les meves lletres. Mira, una cosa que em diuen a vegades: "Aquesta cançó no l'entenc, però m'agrada". I els dic: "Doncs missió complerta". Perquè jo el que vull és que t'agradi, no que l'entenguis.
El misteri de l'amor és autobiogràfic. ¿Les teves lletres també parlen sempre de tu?
Sí.
¿I creus que és per la timidesa, que converteixes vivències autobiogràfiques en lletres tan abstractes i poc narratives?
A mem, a ningú li agrada explicar les seves misèries. Fer cançons és una manera elegant de ser un miserable.
¿Per què Calgary 88 és tan diferent, i tant més narrativa, que la resta de les teves cançons?
No sé en quin moment se'm va acudir. Jo crec que va ser quan va sortir Manel. La diferència principal entre Manel i Antònia Font és que el Guillem [Gisbert], a les lletres de les seves cançons, explica històries. Antònia Font no ho fa, Antònia Font té un llenguatge poètic. Però vaig dir-me "a veure com m'aniria, explicar una història", i vaig escriure Calgary pensant en Manel, pensant "si ells ho fan, jo també ho puc fer". També tinc una altra cançó narrativa, Sa núvia morta, que té una estructura encara més clàssica. I aquestes cançons agraden molt, al públic. Tal vegada per a jo no siguin tan interessants, però escrivint-les amb certa gràcia també tenen el seu què.
¿Has experimentat molt, buscant cançons i estils que funcionessin?
Clar, ¿és que si no, què? Jo he escrit moltes cançons, tal vegada quatre-centes. I arriba un moment que et quedes penjat, i no et queda més remei que canviar i provar coses diferents.
¿Escrius de manera diferent els àlbums que firmes com a Joan Miquel Oliver i els que escrius per a Antònia Font?
Per al darrer disc d'Antònia Font sí que vaig haver de fer un esforç molt gran per intentar recuperar la idea i l'estil original del grup. Quan Antònia Font estava en actiu, sempre dèiem: "Antònia Font no té estil, l'estil d'Antònia Font és el que a nosaltres ens vinguin ganes de fer en cada moment". Però després de tants anys, pots fer un disc que se'n vagi molt del que havia estat el grup. I vaig intentar pensar què és el que em va motivar a fer les primeres cançons d'Antònia Font i recuperar una mica aquella estètica.
I quan vas començar la teva carrera en solitari, encara amb el grup en actiu, ¿també buscaves construir un estil diferent al d'Antònia Font?
El meu estil en solitari l'he hagut de construir. Amb Antònia Font estava molt clar quin era, l'objectiu: tocar repertori propi a les revetlles de Mallorca. Però el meu estil personal encara l'estic cercant una mica, encara no tinc molt clar quin és.
¿Vols seguir component i publicant molts àlbums més?
A mem, és que jo estic cercant, encara. (Riu). Encara no ho he trobat.
¿Creus que ho trobaràs algun dia?
Suposo que quan ho trobi em posaré a cercar una altra cosa. Jo ara tinc un disc acabat, i no tindria per què fer-ne més. Però de cop em surt un frase, veig quatre coses... I dic "hòstia, això estaria bé", i ho apunt. Un disc és plantejar-te un problema estètic, pensar en com el resols i, al final, aconseguir-ho. I cada disc és com una troballa, però quan l'has acabat et surt un altre problema estètic diferent, i l'has de resoldre. El joc és aquest. Electronic Devices és realment una passa important respecte als discos anteriors. I m'obre una porta a una sèrie d'històries musicals, i de la meva veu. I aquesta porta necessita uns quants discos més. Però a això només hi arribes treballant, no hi arribes pensant ni filosofant. Hi arribes fent discos.
Robot Mayordomo és l'avançament d'Electronic Devices. Tens certa obsessió amb els robots i amb els astronautes.
Sí. Bé, són els meus temes.
¿Per què?
No ho sé, em fan gràcia. Potser és perquè jo mateix també em considero una mica robot. Les persones tenim sentiments, i figura que els robots no en tenen. Però a vegades, a la vida, has de funcionar censurant els propis sentiments per tirar endavant. I aleshores et converteixes en un robot. I et venen com brots psicòtics, i ets frívol, i no reacciones a les coses com hi hauria de reaccionar una persona humana, i només vols solucionar els problemes que tens, com un robot. Tots som una mica robots perquè no ens queda més remei, perquè la vida és fotuda. I no sempre tot són alegries, i quan et passen putades no les pots assumir totes: les has de cantar.
Cal automatitzar la vida mateixa, per seguir endavant després de segons què.
Exacte. I en algunes professions encara més. Els metges, o els psiquiatres, que al final tracten amb gent que està fatal, no tenen més remei. Nosaltres, els músics, sempre ens ho passem molt bé.
També tens una certa obsessió amb París. El fals directe amb l'Albert Pla Concert a París, l'àlbum en solitari Live in Paris, les cançons M'encanta París, Mecanismes, Love Song, Oh la la...
És un catxondeo, això. És com si París fos lo màxim.
¿Hi has estat?
No, mai.
¿Tens previst anar-hi?
No, no hi aniré. Mira que tinc amics que viuen a París, ¿eh? I em diuen: "Tio, vine un dia a ca meva, t'ensenyaré puestos guapos". No m'interessa. Les ciutats cada vegada tenen menys gràcia i són més iguals. Ja ho he vist a Palma, que està perdent tota la identitat que tenia. Tampoc he estat a Roma: ¿Que hi ha coses antigues molt guapes? Sí, però ja les he vistes en fotos. Si me'n vaig a Roma o a París, seria un turista. I no vull ser un turista.
¿No t'agrada viatjar, ni que sigui com a espectador?
No m'interessa. Jo em puc quedar penjat mirant un clot d'arena, quan parlo d'observar no em refereixo a les piràmides d'Egipte. M'assec davant la mar i mir les ones, que sempre són diferents. I això no s'acaba mai!
Ets molt creatiu i prolífic. Sembla que hagis de tenir molta imaginació.
S'ha de tenir un interès per crear coses. Jo escric a la meva manera, i ja està. I això li passa a tothom. Com jo, no escriu ningú. És una cosa universal. I a mi m'interessa la meva manera d'escriure, perquè escric com a mi m'agrada. I jo puc llegir un llibre d'una altra persona, però sempre hi trobaré coses que no m'agradin, perquè les ha fet a la seva manera, com a ell li agraden. I tinc una mica aquesta sensació, que no soc capaç de gaudir les coses perquè sempre penso "això, jo ho hagués fet d'una altra manera". M'ha passat poques vegades, anar a un espectacle i dir "joder", ¿saps?
¿Que t'agradi?
Sí. Sempre són coses que no tenen res a veure amb jo, com la dansa. Jo soc incapaç de fer el que fan aquelles ties, i m'impressiona veure com estan creant alguna cosa que va més enllà del ball. M''agraden les coses que no puc abastar, que no puc entendre com s'han fet. N'hi ha molt poques.
En canvi, som molts els que ens veiem reflectits en les teves cançons i els teus llibres.
Sí, és el que toca. Jo he escrit més del que he llegit. I he escrit més música que no n'he escoltada. Bé, això és impossible perquè sempre està sonant música, però he escrit més música que no n'he escoltat conscientment. L'altre dia estava en un restaurant amb música chill-out amb la meva parella, i li vaig dir: "Si d'aquí cinc minuts no ha canviat l'acord, marxem". (Riu)
¿Escoltes la teva pròpia música?
Sí, sobretot quan està acabada de fer. Quan he acabat un disc l'escolt, per estar segur que està bé, i perquè em dic "joder, amb el que m'ha costat, ha quedat bé, al final", i m'agrada escoltar-lo. I m'agrada molt escoltar-lo posant-me en la pell de la gent que l'escoltarà. I dic "hòstia, aquí fliparan", "aquí m'he passat", "aquí he fet curt"...
A El misteri de l'amor, el protagonista pensa que ha tingut molta sort. La llibertat li diu: «Soc la Llibertat, venc a casa teva i a partir d'ara faràs sempre el que et surti de la punta de la polla perquè les parides que t'inventes valen pasta i un senyor t'ho compra i t'ho ingressa a la caixa. Després tu aniràs al caixer automàtic a treure'n tota la que vulguis, però no et preocupis, els fas molta gràcia, seguiràs guanyant doblers abans que se t'acabin».
Clar, això és autobiogràfic totalment. Puc fer xorrades i a la gent li agraden. I aleshores un senyor, un tercer, em paga.
¿Creus que és qüestió de sort?
És una qüestió de no tenir por. Ens han matxacat molt: has d'estudiar això, aquesta carrera no té sortides... I a mi no em fa por, tot això, ni me n'ha fet mai. Sempre he cregut que tothom s'ha de dedicar al que li resulta fàcil, perquè és l'única manera que ho pugui arribar a fer molt bé. I tots hi guanyarem. Tu pots dir "jo vull ser músic" i no tenir sentit del ritme, no tenir oïda i tenir la psicomotricitat fatal. I potser aconseguiràs ser músic, però igualment et quedaràs a mig camí. Si has d'estar preocupat que aquest acord no et quadra i aquesta melodia passa per aquí, i has de pensar en les lleis de l'harmonia, seràs incapaç de fer una música que tingui un cert sentit i un cert interès. En canvi, si et dediques a una cosa que et resulta molt fàcil, tots aquests primers impediments, tot aquest aprenentatge, te'ls saltes. I vas directament a fer la teva pròpia aportació en aquella matèria i contribuir a l'evolució de l'esdevenir de la humanitat. Si a jo no em costa res escoltar successions d'acords i pensar en la rítmica de la lletra, en la bateria i en el baix, puc pensar en el que realment importa: en una proposta estètica, en anar més enllà. La tècnica no ha de ser un impediment.
És més bona idea dedicar-te a alguna cosa per la qual tinguis facilitat.
El meu fill gran des que era superpetit anava a ceràmica. I els seus professors sempre han dit que tenia bones mans per a aquestes coses. I mira, ara estudia belles arts aquí a Barcelona, ja fa segon, i el seu regal d'aniversari és un soldador elèctric de ferro.
Com el del protagonista d'El misteri de l'amor.
Aquest mateix. I a aquest nin, que és ben jovenet, li surt sol. Imagina't que jo digués "no, ton pare és metge i tu seràs metge", o "ton pare és músic i tu seràs músic". Jo li hagués pogut ensenyar música, tots els homo sapiens són capaços de tocar un instrument, qualsevol, i de tocar-lo bé. Doncs aquest al·lot hauria estat infeliç, perquè potser no li hauria agradat i després, quan ja hagués tingut trenta anys, se n'hauria adonat que el del costat, sense fer cap puto esforç, li treia mil voltes. En canvi, s'ha desenvolupat en el que a ell li ha agradat.
¿Els teus fills escolten els teus àlbums i llegeixen els teus llibres?
M'escolten, sí. I de llibres en llegeixen alguns. Em demanen permís per llegir-se'ls. "Papa, ¿puc llegir aquest llibre?". (Riu)
Rius molt. Sospito que, escrivint, també t'ho deus passar molt bé.
Jo quan escric tinc una espècie de desassossec. Em despert i dic "hòstia, el món és lleig, està desordenat i no té sentit", i de cop, escric unes paginetes on sí que tot té sentit, i tot quadra, i tot està ordenat, i descanso.
A El misteri de l'amor et preguntes per què el món existeix en comptes de no existir.
I encara hi ha una pregunta anterior, que he descobert fa menys anys, que és si realment el món existeix. No hi ha ningú que t'ho pugui garantir.
¿Tu què creus?
Jo crec que sí, però no es pot demostrar. Imagina't que tu ets l'únic ésser de l'univers, que consisteix en una mica de matèria, per fer unes quantes neurones, i una mica de voltatge, perquè aquestes neurones puguin fer corrent i pensar. I res més. Que a tot l'univers no hi hagi res més que això. I tu t'has inventat tot el que et penses que estàs veient pels ulls. T'has inventat a tu mateix, t'has inventat El misteri de l'amor, i t'estàs inventant tota aquesta entrevista. ¿Qui et pot dir que això no és així? No ho podràs saber mai, és impossible.
¿I vius tranquil amb aquesta idea?
No. Però aquestes coses val més no pensar-les gaire, i procuro no fer-ho. Al final –i això ho he escrit fa poc, en una altra cosa que estic escrivint–, si ets l'únic ésser de l'univers, ¿quina diferència hi ha? El que has de fer és acabar el llibre, entregar-lo tan aviat com sigui possible i que et donin l'avançament. No hi ha cap diferència! T'has inventat a tu i a tots els teus patiments, i els has de superar igualment.
La filosofia no soluciona res.
La filosofia no et dona cap resposta. La filosofia et fa pensar en els fonaments de les coses (del llenguatge, de la societat…) per saber d'on venen a un nivell profund. Hi ha molta injustícia i molt imbècil en aquest món per culpa de no pensar en res de tot això. I si entens això, o ho procures entendre, treus importància a les coses, també. Dius mira, si el món no existeix, tant és que m'estigui passant això o no.
¿Segueixes l'actualitat política?
Bé, ara no em queda més remei.
No fas política, a les teves cançons.
No.
Més enllà de fer-les sempre en català, que per desgràcia és un gest polític en si mateix.
Ho és.
¿No has trobat mai necessari barrejar art i política?
No, perquè crec que la política la pots fer parlada. La política ha de tirar de llenguatge narratiu i comunicatiu, no del llenguatge expressiu i sentimental. Que es pot fer perfectament, però a mi no m'interessa. Les meves idees polítiques les he explicat i les explicaré ara, no n'escriuré una cançó i me la posaré a cantar. Ho trob ridícul.
¿Com vius el canvi al Govern Balear?
Home, és molt fotut. Estan censurant espectacles i revistes. És molt fort. Són gent molt idiota i molt curta que no hi veu més enllà d'aquesta idea patriòtica d'Espanya. Que dius, aquesta és una de les infinites concepcions del món que tu podries tenir! Has de ser tan beneit, tan colló, tan idiota, de defensar això a mort i en un sentit tan estricte... Matant gent. Perquè s'hi arriba, eh, a matar gent! Jo només crec en una cosa: en la llibertat i en la igualtat de drets per a tothom. Mon pare era electricista i ma mare modista, i quan era petit, a escola, coneixia gent de famílies que tenien més pasta. I "aquest, son pare és professor d'universitat!", que en aquella època era una cosa important, o "aquest, té les Grues Pol, unes grues de construcció que han fet no sé quantes cases!". Nosaltres no teníem res. I m'emprenyava molt que aquella gent es consideressin millors que jo. Som tots iguals.
¿Et sents català?
D'espanyol no me'n sento, t'ho puc assegurar. L'únic que em molesta és tenir algú que em digui com he de ser. Jo soc existencialista, i no crec tant en les essències com en les existències. No va amb jo, dir "un català és això, això i això, i jo m'identifico amb aquesta recepta". Però m'agradaria molt que Catalunya fos independent. Perquè de cop es guanyarien una sèrie de llibertats que tenim molt perdudes. El català a Mallorca està desapareixent. I a Catalunya, també. I a mi no m'agrada, aquesta situació. Jo m'agradaria que el català es mantingués i es cuidàs. La política espanyola sempre ha actuat en contra de la cultura catalana. Per tant, anem a treure'ns aquesta merda de damunt. M'agradaria molt la independència de Catalunya, però no per nacionalista català. No soc nacionalista, però soc independentista. Són coses diferents. Per a jo, ser independentista és una cosa purament pràctica, per no desaparèixer.
Perquè hi hagi una institució que defensi la teva llengua.
I, sobretot, perquè no hi hagi una altra institució que estigui per damunt d'aquesta que gasti diners i esforços a destruir-la, que és el que està fent Espanya.
¿Hi inclouries les Illes Balears i la resta de Països Catalans, en una Catalunya independent?
Home, m'encantaria, i tant. Però això és impossible, no ho veurà mai ningú. ¿Per què ens hem d'enganyar? Ara a les Balears volen llevar el requisit del català a les institucions. Jo me n'aniré a omplir un paper allà a l'Ajuntament i potser el funcionari em dirà "no te entiendo". I llavors, ¿amb qui he de parlar català? ¿Amb el meu gos? Ells diuen que els obliguen a saber català. No ho entenen. Perquè jo pugui parlar català, necessito que tu m'entenguis. És tan senzill! Són coses molt bàsiques que s'arreglarien si no fóssim a Espanya. Jo no tinc res en contra dels espanyols. ¿Què he de tenir en contra? No tinc res en contra de ningú! Però hi ha un club de dues-centes persones que es diu Estat espanyol, i d’aquests sí que hi estic en contra! Jo no els conec, però ells em coneixen a mi. I venen a matar-me a mi i a tota la meva gent.
¿Com portes l'ego?
No hi tinc problemes, però passa que quan estàs damunt d'un escenari et sents molt observat. I quan et sents tan observat automàticament et comences a observar, per intentar saber què veu la gent, i és molt difícil deixar de pensar en tu mateix. I fer-ho és molt important, perquè has de pensar en la música... Tinc un llibre molt bo que es diu El actor y la diana [de Declan Donnellan] que parla d'això. No és tan concentrar-te com distreure't, el que has de fer. Tu estàs allà damunt, però no pots pensar en tu. No arribaràs a cap conclusió bona. I necessites una mica d'ego i creure't una mica el que fas, per pujar allà dalt, si no puges cagat. M'ha passat durant quaranta anys que no estava content de la meva veu. Però em guanyaven les ganes d'explicar el meu missatge estètic i musical, tot i que sabia que la veu em putejava un poc. I ara cada vegada tinc menys aquest problema. Em sento més confiat, i hi penso menys. Pujo allà, faig el que he de fer i prou.
Tenir cançons amb milions de reproduccions pot haver-hi ajudat.
Bé, milions no. Alguna en té un milió.
I dos. I algunes d'Antònia Font uns quants més.
¿Ah sí? Ah, vale. Ja no m'ho miro, això.
Ja ho veig. ¿Has despertat enveges?
La gent que tenim facilitat per fer música despertem ràbia a aquells que no la tenen i que han volgut ser músics a força de gastar-se molts diners en professors. No ho poden suportar, òbviament. (Riu)
¿En tens a prop?
No, però em consta que existeixen.
¿T'agrada, la promoció?
Depèn. El que m'agrada d'aquesta entrevista és que m'obligues a pensar coses que potser no havia pensat mai. De les cent coses que t'he dit avui, noranta-cinc ja les sabia i cinc són noves. I això m'interessa.
I quan et toca anar a la televisió, per exemple, ¿t'espanta?
Em tranquil·litza molt saber que la gent tampoc presta tanta atenció. La gent no escolta tant. Tu estàs allà damunt i penses "tothom m'està mirant, tothom m'està escoltant, tothom no sé què, tothom tal i qual"... La gent ha anat allà a divertir-se! I sí, t'estan mirant, però no estan tan ficats en la teva història. I això em relaxa molt. Jo què sé... El dia del Graset, que fa mil anys que ens coneixem, a les onze de la nit, xerràvem com si no fóssim a la tele.
¿El Xavier Graset us va descobrir d'hora, oi? Us posava molt a la ràdio.
És que el Graset va venir a Mallorca, i va anar a la universitat un dia que vàrem fer una actuació en directe. I allà va descobrir el grup, quan pràcticament encara no havíem arribat a Catalunya.
L'art, segons dius, és la lluita constant de l'artista per ser feliç. ¿Ets, com dius a M'encanta París, un home feliç?
A dies. Jo crec que la felicitat ve molt de l'estat d'ànim. I l'estat d'ànim ve molt de quina sigui la teva situació. Hi ha coses que em fan molt infeliç. Veure la destrucció de Mallorca, la pèrdua de patrimoni... I no em refereixo a possessions, sinó a poder anar a la platja. Els mallorquins ja no hi podem anar! Veure que hem perdut tot això em fa molt infeliç.
Has viscut quaranta anys molt determinants, en aquest sentit.
Clar. He viscut tota la destrucció.
M'ha agradat trobar-me, a El misteri de l'amor, la frase "les coses no són fàcils per ningú". ¿La trobes complicada, la vida?
Jo crec molt en les capacitats individuals. No és que sigui individualista, però crec que a vegades ens hem obsessionat molt en intentar que el que fem agradi a tothom, que tothom estigui content... Escolta: fes el teu camí tu sol, a casa, amb el teu cervell, els teus ulls, i sigues una persona de profit. I les coses t'aniran bé.
¿I arriba un dia que la vida és un teatre que es diu felicitat?
Totalment: quan t'enamores. ¿Què fem, anem acabant?
I tant. ¿Creus que existeixen els finals feliços?
Els finals feliços existeixen, però d'històries de dues setmanes. Després la cosa es torna a embrutar, i més tard hi torna a haver un altre final feliç.
© Joan Miquel Oliver, 2008, 2023
© d'aquesta edició:L'Altra Editorial
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
