Ens trobem a casa de Jordi Coca, un pis de l’Eixample que el Núvol, el seu gat, coneixia molt bé. S’havia fet amo de la butaca de lectura o de la galeria, on tenia el seu menjar sempre a punt. Les fotografies que veiem a la sala o al despatx de Coca el recorden, i ens fan adonar que aquest gat no va ser un animal de companyia, sinó un amic de debò per a l’escriptor, durant els dotze anys de vida del felí que van poder compartir. I és que l’última novel·la de Jordi Coca, El darrer dia (Edicions 62), parla, precisament, del vincle que s’estableix entre el narrador –l’alter ego de l’autor– i un gat, el Núvol. Publicada aquest setembre passat, la novel·la presenta, com una constant de totes les obres de Jordi Coca, el viatge pel món interior del protagonista, que descobreix, gràcies a la relació amb el gat, la seva capacitat i llibertat d’emocionar-se, d’estimar desinteressadament, de plorar. La rigidesa o incapacitat per mostrar-se, tan pròpia del territori masculí, la trenca precisament aquest ésser fràgil i pur, el Núvol. És, en aquest sentit, també, o sobretot, la novel·la d’un alliberament; de la capacitat d’un home per manifestar sense angúnia les seves febleses i les seves pors, un terreny que la societat patriarcal ha reservat generalment a la dona.
La novel·la transcorre entre dues geografies: un poble de l’Empordà, d’on és el Núvol, on la parella protagonista rehabilita una rectoria i de la qual al cap de vint-i-cinc anys ha de marxar per decisió del bisbat; i Barcelona, dins l’espai d’un pis de l’Eixample de la ciutat. El darrer dia suposa, doncs, el tancament d’una etapa vital del narrador, la mort del Núvol i la d’aquella il·lusió inicial de fer casa, d’habitar aquella rectoria, de viure-hi.
L'activitat literària de Jordi Coca abasta, a més de la narrativa, el teatre –com a creador i director teatral– i l'assaig. Un escriptor complet, però no deixa de ser curiós que la gent del teatre el vegi com un narrador i dins l'àmbit literari se'l consideri un home de teatre. Per les pàgines del llibre, que també ens parla de la comunicació i del sentit del temps, hi són evocats alguns dels seus autors de capçalera, “les meves cebes”, com em diu: Txékhov, Maeterlinck, Beckett, Pavese, Palau i Fabre, Pasolini o Camus, entre d'altres. I Duras, sobretot Duras.
La novel·la comença amb una referència al lloc on succeeix bona part de l’acció, una rectoria d’on ha de marxar la parella protagonista del relat “per culpa dels llops del bisbat”. L’ambient està carregat de premonicions.
Quan començo una obra m’agrada que tingui a veure amb el que vindrà després, sense explicitar-ho d’una manera clara. La intenció era mostrar com, malgrat l’esforç per convertir aquella rectoria en un espai habitable, on fet i fet hi passes la vida, quan n’has de marxar vint-i-cinc anys després continua sent el mateix lloc sòrdid del principi, per tot el que s’hi ha viscut: per les dificultats de rehabilitar aquella casa, pels problemes amb el bisbat, i pel gat mateix, també, per la malaltia i el patiment que va suposar. A la novel·la intento dibuixar els tres espais en què s’emmarca la novel·la: d’una banda, la casa; el poble o l’àmbit rural; i la ciutat, amb el pis de Barcelona.
La parella adopta el gat més fràgil d’una gatinada, que els ofereix una dona del poble. I aquí comença tot.
El que no sé és qui tria a qui. La meva intenció era mostrar el flaix de l’enamorament entre aquesta parella i el gat, provocat precisament pel seu quietisme, per la seva mirada que talment semblava que parlés, que digués: “soc jo”. I es produeix l’enamorament. No era pas el més guapo, perquè tots eren iguals, però aquest estava en una racó. Indefens.
El vincle que el narrador –el teu alter ego– estableix amb el Núvol li fa descobrir un seguit d’emocions i de sentiments que desconeixia, que tenia ocults fins aleshores.
Jo, que parlo com a autor del llibre, no sabia que podia estimar d’aquesta manera tan desinteressada i oberta; sempre he sigut tancat amb les emocions, m’ha costat molt manifestar el que jo sentia i, per tant, el gat, que des d’un punt de vista narratiu és una excusa, és qui provoca al narrador la necessitat de mostrar-se, de dir: ara puc manifestar el que sento, sense vergonya, sense por al ridícul. Cada vegada valoro més l’animalitat dels éssers humans; i el llibre tracta també d’això, de la relació que crea un animal amb un altre, i que el narrador va descobrint amb l’excusa del gat. Som molt diferents respecte els altres animals, però des del punt de vista dels sentits i de les emocions, som molt limitats. Un gat no plora, però ens sorprèn per la seva capacitat de distingir les olors, per la capacitat d’adaptació, per la intuïció que té de trobar el millor lloc de la casa, el millor clima, tot això que a nosaltres se’ns escapa. També és important el canvi de domicili del narrador. Aquest professor, que viu a Barcelona, passa de cop a l’àmbit rural, perquè té la segona residència en un poble de l’Empordà, i és aleshores quan entra dins d’una lògica diferent de relació, tant amb les persones com amb els animals. La visió del món rural no és igual per a una persona que viu a ciutat que per a la gent que viu en un poble. Els qui es dediquen a la pagesia no veuen el seu paisatge des d’un punt de vista lúdic, sinó com el lloc on a més de viure-hi, hi treballen; i ho fan amb els fems, amb la terra, contra el vent, i amb la pluja. Jo crec que aquest és un element que també és present a la novel·la i que té relació amb la descoberta de coses noves de què parlàvem al principi.
Gairebé al final del llibre, el narrador surt de la clínica on ha deixat el Núvol i té moltes ganes d’orinar; i ho fa al carrer, entre uns contenidors, en lloc de tornar enrere i demanar-ho al centre veterinari, per exemple. Per què ho fa? Mana el seu jo més animal, aquí.
Sí. Aquí s’imposa l’animalitat de què parlava. Ha de pixar i no pot evitar-ho. I, d’altra banda, li pesa molt la covardia: no s’atreveix a afrontar la veritat. Si torna a la clínica, ha de preguntar si han acabat o no la feina. Ha de preguntar què ha passat amb el Núvol.
El relat mostra tota una galeria de sentiments contradictoris. L’estimació boja pel gat desplega, alhora, la vergonya, aquesta covardia que dius i, també, un cert sentiment de ridícul, envers ell mateix i els altres.
En els humans sempre hi ha aquesta discussió perpètua entre les emocions i els sentiments, el que està bé i el que no ho està. Aquesta dialèctica hi és de manera constant. A mi m’interessa molt el teatre dels grecs i sobretot la tragèdia, que m’arriba a través de Palau i Fabre, un personatge que apareix indirectament a la novel·la. Sempre he concebut que la tragèdia o, en general, el fet teatral, és una confrontació de legitimitats. El sentiment que tens envers algú, alguna cosa, o un fet determinat, xoca amb el raonament que en fas i t’impedeix sovint manifestar allò que sents. I totes dues posicions tenen raó de ser. És aquesta confrontació de legitimitats que fa que la condició humana sigui tan complexa. En un moment de la història on els referents tampoc ajuden perquè no hi ha res que sigui gaire clar, aquests dubtes entre la raó i els instints fan que esdevingui complicat viure. I vas passant el dia discutint amb tu mateix.
El llibre tracta un ventall ampli de temes, no és només una novel·la d’amor a un gat.
Sí, això del gat està molt bé de minimitzar-ho, perquè no és una novel·la sobre gats, no és un Walt Disney.
A la novel·la La japonesa, vas aprofundir en el tema de la comunicació a partir d’un personatge autista. M’hi ha fet pensar la relació entre el narrador i el gat. El darrer dia és, també, una novel·la sobre la comunicació?
Jo acostumo a dir que, a nivell d’estructura argumental, la novel·la no m’interessa tant pel que hi passa, sinó pel que hi passa quan no passa res. I aquest és el punt des del qual jo parteixo a l’hora de construir una ficció. Es evident que sempre hi ha d’haver una estructura argumental que permeti anar desenvolupant el text, però defujo l’acumulació de peripècies. Que tot sigui com allò que deia Flaubert, escriure una novel·la en què no passi res, com fa a L’educació sentimental, una novel·la magistral. Això m’ha portat a buscar sempre aquests límits de la comunicació. Quan vaig escriure La japonesa, pensava que calia intentar mostrar aquest jo impossible d’algú que precisament té problemes amb el jo, el personatge autista, i com ho podia fer perquè no resultés inversemblant. Res més. I això apareix en força obres meves. A En caure la tarda, per exemple, no hi passa res; es tracta d’un home gras, que viu a Horta, sol, que fa de comercial, i un divendres a la tarda que plou a bots i a barrals va recordant que va flirtejar amb la seva cunyada i se sent malament. No passa res més. Com a narrador, això m’interessa. I crec que cada vegada m’interessa més.
La dimensió onírica de la novel·la, és també una manera d’explorar el jo, d’explorar la comunicació amb un mateix?
Aquesta dimensió onírica no havia aparegut mai fins ara: volar, veure a la nit coses que no hi són, com fantasmes o imatges. Això no em ve del realisme màgic, de García Márquez i la novel·la sud-americana, sinó de les últimes obres del teatre de Shakespeare. L’onirisme apareix a la meva obra immediatament després d’haver escrit El teatre de Shakespeare en el seu context. A les últimes obres de Shakespeare, que en anglès estan catalogades dintre d’una mena d’epígraf titulat Romances, hi passen coses absolutament inversemblants dins de la quotidianitat; són peces que no tenen res a veure amb les obres de teatre històriques, ni amb les tragèdies, ni amb les comèdies, és un tipus de teatre diferent. Recordo que quan estava escrivint els últims capítols del llibre sobre Shakespeare, vaig pensar que no m’hi havia fixat mai, en això, i és meravellós adonar-se de la capacitat que té aquest tio per construir mons. La tempestat és una obra completament diferent de les altres. O Pèricles, per exemple, on hi ha tempestes, naufragis, mortes que no són mortes, que ressusciten... Quan escrivia El darrer dia era conscient de tenir present aquest món oníric, que apareix a la novel·la discretament, però hi apareix. I és una mica això, bellugar-se en els límits de la possibilitat de comunicar-nos, en els límits del versemblant, que res no sigui aparatós, que tot sigui molt senzill. I veure què passa quan no passa res.
Els viatges onírics, sobrevolant el món, m’han fet pensar en la pintura de Chagall, en aquells àngels suspesos en l’aire.
Mira, si et gires, a la paret veuràs un quadre amb l’Àngel de la Guarda. A mi m’agraden molt alguns elements de la mitologia nostra, cristiana o catòlica; jo no he sigut mai creient, però es una pena que renunciem a la mitologia, perquè ens nodreix. I això tinc ganes d’explorar-ho. Penso que hauríem de jugar més amb aquesta mitologia cristiana; o amb l’Alcorà, per exemple.
Una d’aquestes visions oníriques és la del Núvol i el narrador emprenent el vol tot passant per Las Vegas, aquesta mena d’artifici que vol dissimular la vida.
Allà no existeix el temps. Tu hi has estat, a Las Vegas?
No.
Las Vegas es una merda perquè és un enganyabobos, però hi ha una cosa que és absolutament fascinant, i és que enmig del desert, s’erigeix una ciutat absolutament artificial, on no es ven més que la mentida i la ficció, i el truc de tot això rau en el fet que no hi ha temps. Quan tu entres en un hotel d’aquests, a cada moment pots esmorzar, dinar, o sopar, perquè el temps ha desaparegut. No es fa de dia, ni de nit, no hi ha rellotges. Si tu no en portes, no saps quina hora és. Aquesta absència de temps és un fet absolutament màgic. Per això, sobrevolar Las Vegas és passar per damunt d’aquest món fals.
El temps és també molt important a El darrer dia. El gat és un símbol de l’alentiment del temps?
Aquesta lentitud la relaciono amb el teatre, que deu ser l’únic lloc on es pot controlar el temps, on es pot aconseguir que una cosa sigui extremadament lenta o molt ràpida, i això la fa diferent, com també fa diferent la percepció que se’n pugui tenir. A les obres que escric, el temps m’agrada que sigui molt lent, que no passi mai, que estigui quasi aturat; m’agrada jugar amb aquesta idea de la lentitud de les coses. Quan van més lentes, tinc la sensació que les percebo i les gaudeixo més. De vegades, a la vida també passa això, sobretot quan ets jove: “Només tinc vint anys!”. Però després el temps s’accelera. Suposo que jo estic en una edat en què percebo molt aquesta diferència del temps, sobretot tenint nets; i de fet, el gat era també com un net meu. Ara, el meu temps va a una velocitat vertiginosa, i els anys no duren tres-cent seixanta-cinc dies, sinó que duren tres-cents seixanta-cinc segons. Imagino que aquesta percepció del propi temps deu ser, d’una banda, la combinació de la meva edat i la manera com ho veig actualment i, de l’altra, aquest joc amb el teatre, que faig molt conscientment. Quan dirigeixo una obra teatral, el que més repeteixo és: “No corris, no corris! Espera’t, espera’t! Pausa, pausa!”. Perquè tot ha d’anar frenat, perquè l’espectador ha de tenir la sensació que es troba davant d’un text que no té res a veure amb la seva zona quotidiana, sinó que és tota una altra cosa. El teatre és un joc, però un joc diabòlic, perquè allà sí que realment pots fer que no passi res. Deixes el personatge aturat, en silenci, a punt de parlar, mentre entra una música. Això és màgia pura! I no has fet altra cosa que aturar el temps.
A la novel·la, introdueixes moltes referències teatrals: L’hort dels cirerers, de l’inici; una Ifigenia que escriu el narrador; o els paletes de la casa vistos com si fossin tècnics teatrals, són només uns exemples dels molts que hi apareixen.
Fixa’t, la Ifigenia també és el sacrifici d’un ésser fràgil i vulnerable, sense sentit, per res; bé, per res, en tot cas perquè el pare és el rei i té la responsabilitat de portar a la victòria aquella coalició d’exèrcits. Es planteja la dualitat de què és primer, si ser rei o ser pare. I aquí l’obra planteja una contradicció brutal. Tots aquests paral·lelismes són també els mons on m’he mogut, el mon del teatre, el mon de la narrativa, i el món de la vida quotidiana, és clar, com tothom. Potser conscientment o inconscientment, tot això va a parar aquí. Com si fossin capes. Jo crec que la vida està bastant feta de capes, no vivim una sola vida. Mentre vas vivint, vius moltes experiències alhora, és com si sempre et trobessis cometent un adulteri perpetu, però múltiple. Estàs en fals sempre amb moltes coses: amb la vida laboral, amb les lectures, amb la relació amb els animals, amb el que no saps, amb el que has d’aprendre, amb les incerteses, amb la por. No saps de què, però tens por. Estem perpètuament vivint moltes vides en paral·lel, moltes situacions diferents, que conflueixen en el present; i totes aquestes vivències que tenen a veure amb els instints, el raonament, com dèiem al començament, s’han d’anar administrant com bonament es pugui. De fet, aquesta novel·la pretén dir això.
Txékhov, Pavese, Pasolini, Maeterlinck, Duras, Sartre, Palau i Fabre, i molts d’altres escriptors apareixen al llarg d’aquestes pàgines. Són els teus referents més immediats?
Són les meves cebes. I la Duras! Estic bojament enamorat d’aquesta borratxa, jo; és tan bona, tant, tant! Mira, cada vegada que viatjo a París, que és força sovint, vaig al carrer de Saint Benoît, em poso davant de casa seva i li envio un petó. Dema-passat me n’hi vaig, precisament. M’agrada amb bogeria, la Duras. M’agrada el seu teatre, les novel·les del començament que són una delícia, els últims textos que ja no saps què són. La Douleur és una de les obres més emocionants que he llegit mai.
El darrer dia és també una novel·la sobre la innocència, la puresa? Aquesta idea dels estels, com els éssers estimats que ja no hi són i ens miren, acosta el lector a una mirada infantil, ingènua. Potser com la del gat, un ésser fràgil, net, i sobretot pur?
Aquest tema de la puresa està molt bé; així com ho dius no ho havia pensat mai. Una de les coses que crec que resulten més fascinants de la relació entre aquests dos animals és, precisament, la puresa d’un d’ells, del gat, perquè no te els embolics mentals de l’altre. La idea dels estels com éssers que et vetllen ve dels meus nets. No recordo quin dels dos va ser, que observant la quantitat d’estrelles que hi ha al cel, em va dir que eren les persones, els familiars que ja no hi són i que et miren. I vaig trobar que era una solució fantàstica. El llibre està dedicat a ells, als meus nets, perquè inicialment volia escriure una història per explicar-los la meva relació amb aquest ésser, el Núvol.
Hauria pogut ser un conte infantil, doncs?
Sí, la primera idea era aquesta, però quan em vaig posar a escriure’l no me’n sortia. Vaig pensar de fer-ho d’una altra manera, anant al lloc d’origen del Núvol, però aleshores em vaig adonar que no tenia el to del relat infantil que havia pensat al principi. I vaig haver de renunciar-hi. I és la idea de la puresa, sí, d’aquest animal pur que no té el nostre caos mental.
El Núvol permet valorar allò més bàsic que tenim, i que les coses són com són. Potser també ajuda a acceptar la naturalitat de tot el que s’esdevé a la vida?
Hi ha un moment que a mi m’agrada especialment: quan el narrador descobreix aquell gatet mort, escanyat a l’entreforc de les branques del taronger del seu jardí. Què ha passat aquí? No ha passat res, senzillament que un pobre gatet ha volgut saltar, no ho ha calculat bé, i ha quedat penjat entre unes branques. I per què passa això i no una altra cosa? No hi ha resposta. Es tracta de la normalitat, de la naturalitat de les coses. I de la duresa, també. Aquí volia mostrar aquest aspecte de la vida, sense necessitat de posar-hi sang i fetge. No calia fer un Tarantino.
Volem donar i donar-nos una resposta a tot?
Es clar. Nosaltres donem tanta preeminència al mon mental, al pensament i a la lògica, a la raó, a la causalitat de les coses, que ens veiem obligats a trobar explicacions a tot. La causalitat és fantàstica, ho resol tot, però estem matant la capacitat de deixar-nos anar en aquest territori, i amb sentit de l’humor, també. Com quan el gat es queda amb el pèl irisat perquè sent un paleta que parla castellà. És clar, és que no l’entén.
El narrador, que explica la història en primera persona, es presenta com un personatge feble. És un home que té por de la nit, l’altera el soroll que fan les bigues, té somnis estranys que associa a la possibilitat d’esdeveniments reals, plora, estima bojament el seu gat. Ens han acostumat a veure tot això com una cosa pròpia i exclusiva de les dones.
Una novel·la es una construcció i, com a tal, és molt pensada i intencionada, estigui bé o malament; ara, un cop tinc l’estructura, el que Valle Inclán en deia la columna, em deixo anar. I és veritat que m’he deixat anar molt amb aquesta exposició; i és el motiu pel qual aquest gat ha significat tant per a mi, per això he volgut escriure aquest llibre. Realment, aquest bitxo em va canviar la vida, em va canviar les meves emocions. Mai no he mostrat aquesta emotivitat. Sovint he tingut ganes de plorar, i tot i saber que m’alliberaria, no he pogut. Però, en canvi, amb el Núvol, i amb les seves malalties, m’he permès emocionar-me. Suposo que és per això que el Núvol ha significat tant per a mi.
A la teva novel·lística hi ha força etapes. Et sembla que potser ara n’encetes una altra?
No ho sé. Ara estic escrivint una novel·la que serà molt llarga, tindrà unes sis-centes pàgines, i en aquests moments en tinc escrita un terç. Hi apareix la idea de passar comptes amb un mateix. I alguns moments onírics, que no se sap si són reals o imaginats. Es dirà La quietud, jo no canvio mai els títol de les meves novel·les. Un altre projecte que tinc és escriure una novel·la sobre Barcelona, la meva ciutat, la que m’agrada, i que no canviaria per anar a viure enlloc més. Però hi voldria parlar de com està de podrida per dins i per fora, gràcies a la gestió Colau i al colauisme. Es dirà Les flors de Baudelaire. Que són les flors del mal.
Tens algun projecte teatral?
En castellà, per estrenar-la a Saragossa, faré L’última cinta de Krapp, de Beckett, que ja vaig portar a la Sala Beckett fa catorze anys. L’actor serà Paco Ortega, i l’estrenarem a finals de setembre de 2023. Jo la dirigeixo i també l’he traduïda al castellà. I l’estrena a Barcelona serà a l’octubre, al teatre de La Gleva. També intentarem representar-la a Madrid abans d’acabar el 2023. A banda d’això, tinc tres projectes com a director, que vaig presentar a la Carme Portaceli per a la temporada 2023-2024 del TNC, però encara no hi ha res confirmat. Li vaig presentar Els perses, d’Èsquil, que no s’ha representat mai, i és el primer text de la literatura dramàtica occidental, i que considero d’una gran actualitat. L’altre projecte que li vaig proposar era fer un Brossa, i encara una altra possibilitat, seria fer Els creditors, de Strindberg, que tampoc no s’ha representat mai, i que Joan Casas reescriu per fer-lo més contemporani. És un text absolutament meravellós, és el canibalisme pur de tothom contra tothom. També m’agradaria fer un estudi sobre Marlowe similar al que vaig escriure sobre Shakespeare. Jo crec que la gran importància de Shakespeare és la capacitat que té per dotar els seus personatges de vida interior; en llenguatge contemporani en diríem “la psicologia dels personatges”. Però l’infern interior que pateixen, les seves contradiccions, estic segur que ve de les obres de teatre de Marlowe, i és molt possible que Shakespeare li ho copiés. M’agradaria molt entrar-hi i fer-ne un volum. Però, és clar, tinc 75 anys, soc el cul del Jaumet, m’agrada fer teatre, m’agrada llegir, estar amb els amics, sortir, i aleshores em dic: Coca, si no tindràs temps, que cada vegada fa més baixada, això...!
Però és important tenir projectes.
És essencial.
T’has sentit considerat un sènior? Que pesi més l’edat, que el valor de la teva feina?
Jo el que sento és que no pinto res, en aquest país. Tinc la percepció que el que faig no interessa pràcticament a ningú. I ara menys que mai. Tota aquesta deriva que ha fet el país cap a una mena de deliri, no nacionalista, sinó d’utopia política, m’ha semblat una autèntica bogeria, perquè és radicalment equivocada i els fets ho han demostrat. I no s’ha volgut assumir la veritat, com per exemple que el 155 qui l’aplica es La Caixa, el Cercle d’Economia, El Foment del Treball, La Vanguardia, El Círculo Eqüestre, Planeta... És tota aquesta gent; i aquests no van enganyar mai, perquè van dir per aquí no, que nos vamos, i ja ho han fet. Com que jo tinc el defecte de dir les coses, resulto absolutament antipàtic i atípic; i, per altra banda, soc independentista des de l’època del PSAN i no hi he renunciat mai, crec imperiosament en la necessitat dels Països Catalans, i trobo absolutament indignant que després de més de quaranta anys d’autogovern, no hàgim estat capaços de resoldre el problema de la llengua havent possibilitat governs espanyols de dretes i d’esquerres. Potser hi tenim alguna responsabilitat! A mi no em fa vergonya dir que l’Aragonès em recorda el Bombero Torero; i quan parlen de la taula de diàleg –ho he dit per escrit, en tuits– em fan pensar en la guerra del Gila. Fa pixar de riure, tot plegat. No sé quants individus hi ha que van al Parlament a cobrar cada mes per perdre el temps miserablement dient una bestiesa darrere l’altra. És clar, dir tot això, amb aquesta franquesa, per una qüestió de salut mental i de coherència, em passa factura. Però m’és igual. Jo vaig conèixer en Brossa als vint anys, i vaig aprendre moltes coses d’ell, no de la seva literatura, que mai no m’ha influït, sinó del seu pensament. Ell sempre deia que un artista, un creador, un escriptor ha de treballar de dintre a fora, i jo ho he practicat sempre. I també deia que no es pot tornar de res sense haver-hi anat abans. Jo no he volgut mai estirar mes el braç que la màniga. En cada moment he fet el que he pogut, sense caure en impostures.
Parles de l’àmbit polític, però al sector cultural i literari potser no és així.
Mira, jo he tingut molts premis, però tots han estat premis editorials, de reconeixement no n’he tingut mai cap. Tampoc de les institucions. En Brossa, quan li oferien la Creu de Sant Jordi, va dir que era com donar un xiclet a un que passa gana, i tenia tota la raó. A principis del 2023 sortirà un llibret escrit per Jordi Malé i editat per l’IT, sobre la meva trajectòria com a professor a l’Institut del Teatre, on s’hi diuen algunes coses que coincideixen amb el que es pensa de mi: la gent del món del teatre em considera un narrador, i la gent del mon de la literatura, em considera una persona del món del teatre. I això es així. No hi ha malícia, ni em suposa cap problema, però jo noto que no encaixo del tot enlloc. Que la gent sap que treballo seriosament, que soc un professional fiable, sí; ara, de reconeixement cap. Això ho atribueixo al fet que he estat sempre una persona rebel, incòmoda, que no es deixa controlar. Ja no em vaig deixar controlar pels partits polítics, ni quan estava a Iniciativa, ni abans, perquè no vaig militar mai al PSUC, mai no he estat comunista. Vaig tenir la sort d’haver pogut viatjar als països comunistes a principis del 1970 i vaig saber el pa que s’hi donava.
Et sents decebut?
Tinc la sensació d’estar en una societat que és més aviat un territori, on la gent va fent el que vol; uns van administrant la cosa municipal, i després hi ha un Parlament que ens costa una fortuna i que no serveix literalment per a res. És una societat, a més, que no admet crítiques. Els catalans no pensem que dintre de Catalunya hi ha una realitat que és més complicada i diversa i per això, si no la conceptualitzem, si no tenim una visió de Catalunya pensant en aquesta complexitat, no avançarem mai. Pensem en una Catalunya gairebé ideal. Em sento malament perquè no s’accepta que pugui ser un lliurepensador, i jo vull continuar dient el que penso. I fer-ho amablement, fins i tot amb sentit de l’humor.
Tornem a la novel·la, l’inici d’aquesta conversa:El darrer dia és el títol del teu últim llibre i, alhora, les paraules amb què el tanques. Quina importància té el darrer dia en la vida de cadascú?
Jo crec que el darrer dia és la clau de tot. I el que hagis fet de bo a la vida, t’ho pots carregar en el darrer moment. A la novel·la, el darrer dia de la relació d’aquest animal, el Núvol, amb l’altre animal, significa la possibilitat de relacionar-se, de sentir, d’emocionar-se, d’estimar-se sense vergonya, sense limitació. I si s’ha de plorar, plorem.
