Madola: «Havia de trobar el camí de la grolleria per explicar-me com a ceramista»

Els artistes no acostumen a ser fàcils d'entrevistar, entre d'altres raons perquè tenen pànic a decebre amb paraules que rebaixin la força d'allò que tan bé saben expressar amb les seves obres. Però Madola, als seus esplèndids vuitanta anys, està de tornada i refresca la conversa, per seriosa que sigui, amb un humor sanador d'aquells egos tan inflats d'artistes amb la meitat de trajectòria. La seva fa seixanta anys que dura. I perdura, incondicional a la ceràmica. Ens trobem als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, on s'allotja la seva exposició Un foc mil·lenari (fins al 19 de gener), un matí atípicament plujós a Barcelona, pocs dies després de la inauguració, multitudinària, cosa ja també força atípica en el desangelat panorama artístic de la capital. Madola ens fa petar de riure només començar. Ens diu que, en veure tanta gent –un munt que feia anys que no veia– el vespre del vernissatge, es va haver d'asseure perquè va tenir la sensació que queia rodó. Madola és el nom artístic de primera hora de Maria Àngels Domingo Laplana (Barcelona, 1944), però també és un personatge amb què joguineja. "Depèn del dia, el meu home em diu Madola o Mariàngels, si diu: Ui, avui ja surt la Madola!, vol dir el geni." Tornem a riure quan hi suma l'anècdota del carter que es feia un embolic. Mariàngels Madola, Mariàngels Domingo, Domingo Laplana... Tant hi feia, per si un cas tot anava a la seva bústia. Hem d'anar per feina perquè al migdia ha d'acompanyar justament el seu marit al metge. Madola ha tingut diversos suports per poder ser el que és, artista d’esperit lliure, i el d’ell ha estat fonamental. Segons com, també atípic.

És la primera vegada que et mostres d’una manera completa, ¿oi?

Ho va decidir la Caterina Almirall, la comissària. A mi em va costar d’entendre. Em semblava que havia d’exposar l’obra dels últims vint anys. Sempre havia exposat l’obra recent. Tinc un armari al garatge de casa on he anat desant peces, les hi vaig ensenyar, a la Caterina, i va treure coses que feia anys que no veia. Fins i tot va agafar-ne una que tinc amagada sota una taula. I en canvi ara, la veig a l’exposició i m’agrada! L’he descobert jo mateixa [riu].

¿T’hi reconeixes, encara, en aquestes peces primigènies?

Sí, perquè en el fons no he deixat de fer res més que el que feia a la primera època. He anat modificant de mida, n’he anat aprenent i potser m’he acabat convertint més en ceramista escultora, però en el fons l’obra és bastant igual. He utilitzat sempre la mateixa terra, a la mateixa temperatura.

¿Recordes la primera peça?

La vaig fer a l’escola Massana, on vaig començar a fer ceràmica. I la tinc guardadeta. És un gerro més ample de baix i més estret de dalt, d’una mena de color albergínia amb una taca blanca. Aquesta va ser la primera. Després n’han vingut més o menys unes 1.500. Porto un arxiu en què les tinc comptabilitzades, tot i que abans dels setanta no ho apuntava tot.

¿I aquest començar va ser un anar a les palpentes?

Totalment. No tenia ni idea del que feia. Primer vaig haver d’aprendre un ofici. Després vaig haver de buscar el meu camí. A mitjan anys seixanta a la Massana hi havia un munt d’estudiants estrangers. De Japó, Amèrica, Alemanya… Portaven una tècnica diferent del que es feia aquí. Aquí l’estrella era el gerro de torn, seguint l’estela de Llorens Artigas. Jo no he tingut mai gaire traça en el torn. Vaig veure que aquesta gent de fora feien coses que m’interessaven més. Vaig començar amb un fang que no feia servir ningú, només aquests estrangers que corrien per aquí. Em resultava agradable pel tacte i per les meves mans.

Això et volia dir, quines mans més grosses que tens!

Sempre les he tingut grosses. Grolleres. Soc grollera. Tan endreçada que soc físicament i soc grollera. Havia de trobar el camí de la grolleria per explicar-me. I quan vaig trobar aquest camí, l’he anat seguint.

T’hi veig, donant cops de puny. Per crear, vull dir.

La meva mare, quan encara vivia i jo tenia el taller a sota de casa, patia quan sentia els cops que donava tant amb les mans com amb una massa. També era una manera d’alliberar-me de tota una sèrie de tensions. Quan et dic que soc grollera és que ho soc. Les meves companyes feien ceràmica d’una manera polida perquè una mica era el que es portava en aquells moments. Jo no podia.

Has parlat de Llorens Artigas. El vas tenir de professor.

Al final de la seva vida. Venia a la Massana i ens ensenyava fórmules. Vinga fórmules. A mi no m’interessaven gens. M’interessava l’obra, que ja coneixia, que feia amb Miró. 

Fem un salt en el temps enrere: tot d’una vas voler estudiar arquitectura.

Ja de petita tenia fal·lera per l’arquitectura, tant per la contemporània com per la prehistòrica. Sempre m’han ballat pel cap els monuments megalítics. A la facultat d’arquitectura tot eren homes, només hi havia una noia, la Beth Galí. Era l’única. I jo, que com a estudiant havia sigut més aviat normaleta, em vaig espantar. I em va venir a la memòria una visita que havíem fet a la Massana amb els pares, de joveneta. Em van perdre i em van trobar enganxada a la classe de ceràmica. Ha vaig veure com un senyal. Després d’estudiar a la Massana, vaig anar a l’escola Industrial i a l’escola d’Arts i Oficis. Fins que em vaig adonar que sabia la tècnica però que em faltava el concepte. I vaig anar a Belles Arts.

Una formació ben completa. ¿Però quan t’enfangues?

Des del començament. El meu pare em va muntar un taller dins d’una indústria que tenia.

El suport dels pares: que difícil és sentir-ho a dir en els artistes de la teva època. Sobretot en les artistes.

El suport del pare. La mare no ho acabava de veure clar, volia una filla metgessa, advocada… Al pare li agradava la pintura, la música, la lectura. La banda Domingo era gent creativa i sensible al tema de l’art. El pare em va ajudar des del principi. Jo no m’hagués pogut pas muntar un taller. El problema de la ceràmica és que muntar un taller val molts diners. El pare em va ajudar sempre, inclús quan es va jubilar. Després de la seva mort el va rellevar el meu marit, que no té res a veure amb el món de l’art. Ja feia anys que érem casats i teníem una criatura.

El suport del marit: qué difícil és sentir-ho a dir… ¿Quantes n’has conegut tu que no el van tenir?

Moltíssimes. I les que no es van casar, que és una altra opció per dedicar-se plenament a l’art. Jo no vaig sentir mai la necessitat de renunciar-hi. Ara, abans de casar-nos vam negociar. Una taula, un davant de l’altre, i ell una paciència de sant per entendre una sèrie de coses que havia d’acceptar. “Jo soc això i m’has d’admetre així, si no, deixem-ho córrer.” Que després s’ho hagués pogut passar pel folre, eh! I no, l’he tingut al costat. Sí que vaig renunciar a tenir més fills. En vaig tenir un i el meu ginecòleg em deia “un és poc” i jo li deia que no, que en tenia dos, “el David i la ceràmica”.

Em fa l’efecte que a les dones nascudes després de la mort de Franco ens costa fer-nos una idea de la incomprensió de l’entorn que vau haver de patir.

T’explico una anècdota de la meva mare. Es va trobar una amiga que li va demanar per mi. Amb una cara compungida li va contestar: “És artista”. “¿De revista?”, li va preguntar l’amiga. Ja em feia al Paral·lel. És clar que això ho he hagut de batallar. Potser ho haurien entès una mica si hagués sigut pintora o escultora, ¿però ceramista? Ara, t’ho ben dic: tant m’ha fet. He fet el que he volgut i si els hi ha agradat als altres bé i si no els hi ha agradat, també.

¿I la relació amb els col·legues artistes?

Amb molts, d’amistat. Sobretot dones. La Maria Bofill, que ja no hi és, la Rosa Amorós... Homes també. L’Arcadio Blasco, que també ja és mort, l’Enric Mestre... A través de les exposicions vaig entrar en contacte amb ceramistes de tot Espanya, masculins preferentment, perquè les dones ceramistes érem a Catalunya. Aquí, després d’en Llorens Artigas i d’en Cumella, va quedar un buit i el vam suplir les dones.

¿No t’has trobat mai cap home artista que t’hagi mirat com a un ésser inferior?

Potser algun pintor o algun escultor et menystenien, però, t’ho torno a dir, tant m’he feia. Sí que sé que en alguna feina ha passat per davant meu un home. Però totalment marginada no m’hi he sentit, no, perquè he anat fent. ¿Que m’ha costat vendre? Sí, perquè la meva obra tampoc és fàcil. Però els beneficis econòmics no ho són tot. He anat fent, exposicions, obra pública… Poca gent del món de la ceràmica ho pot dir. No em puc queixar. No soc de les que em pugui queixar. Ara, tot ho he aconseguit lluitant. Soc lluitadora i corredora de fons. I m’ho he passat la mar de bé. He arribat als vuitanta anys feliç, ¿què més puc demanar?

També has tingut ambició com a teòrica. Et vas doctorar amb una tesi sobre Miró. ¿El vas arribar a conèixer?

Vam coincidir a la foneria Parellada de Lliçà d’Amunt. Me’l va presentar el Daniel Giralt-Miracle. Jo hi vaig anar per veure una peça meva i Miró, els seus grans bronzes de Chicago. Ja era molt gran. El vaig saludar i vaig poder dir-li que m’agradaven les seves escultures. Recordo aquells ulls d’un blau tan intens i aquella mirada tan fixa. Això va passar poc abans que jo comencés la carrera. Em va costar d’entendre’l, a Miró. Els seus colors estan lluny dels meus. Va ser en una exposició que va fer d’escultura a Madrid que davant d’una de les peces vaig pensar: “Però si jo estic fent això! ¿Com no l’he d’entendre?” I me’l vaig replantejar d’una altra manera. A partir de llavors em va interessar i vaig començar a investigar. A la tesi vaig recollir la seva influència en la ceràmica contemporània espanyola.

¿I què et fascina més del Miró ceramista?

La força expressiva. I com va ser capaç de fer un tipus de ceràmica que va trencar tots els motlles.

El 1967 vas fer la teva primera exposició a l’Ateneu Barcelonès. I vas tenir un padrí de luxe: Salvador Espriu. Aquell moment en què tu, tota decidida –no sent ningú, i perdona’m per l’expressió–, li vas picar a la porta…

Tot ve d’en Raimon. Soc una raimonista de pro. Tot escoltant les Cançons de la roda del temps em va encuriosir saber de qui eren els poemes. ¿Qui era aquest senyor Salvador Espriu? No el coneixia de res. Em vaig comprar un llibre seu, i no vaig entendre res, perquè jo els estudis els vaig fer en castellà. Després em vaig comprar un altre llibre en català i traduït al castellà pel Pepe Corredor-Matheos, i llavors sí que vaig anar entenent-lo. I em va encantar. Tenia vint-i-pocs anys quan vaig fer l’exposició de l’Ateneu i, sí, el vaig telefonar per demanar-li que m’escrivís la presentació. Va venir al meu taller, el que tenia dins de la indústria del meu pare. Em va fer un text preciós, i que em va obrir portes.

Et va clisar bé, l’Espriu. I et va inserir en la tradició de ceràmica catalana.

Em sento seguidora de tota una tradició de ceràmica catalana. I no només de la catalana, de més enrere. De la ceràmica de les coves. L’exposició als Espais Volart té aquesta sensació de cova, de descoberta de les peces dins d’una cova. Per això les sales són tan fosques. Tot d’una també em va costar d’entendre. I vaig rondinar. “Poseu una mica més de llum!” [riu]. Tant que m’agrada manar i et puc ben assegurar que en aquest projecte no he pogut manar gens! Però després m’he adonat que ha sigut una decisió encertada. Perquè la cova és l’origen de la ceràmica.

L’art és una cadena.

No hi ha principi ni final. I el principi és d’allò més elemental. Quan plovia, al costat de la foguera es feien clots. I el foc enduria aquests clots. Quedava una peça que feien servir com a contenidor, d’aigua o del que fos. “I doncs, ¿per què no el fem nosaltres, el clot?”. És metafòric, si vols, però segur que deuria anar així. I la feien les dones, la ceràmica. Històricament l’han fet les dones. Els homes la venien. Però elles la feien. És una feina femenina. És una feina que té aquesta cosa de claustre matern. 

Ets feminista.

Evidentment, però no soc radical. M’agraden les coses que tenen la mà de la dona.

En el teu afany per investigar, hi ha un moment que descobreixes i que incorpores al teu treball l’accident.

El forn l’obro poquet a poquet, i escolto. Si hi ha silenci, el màxim que pot haver passat és que la peça s’hagi esquerdat. Però si sento [imita un soroll], vol dir que s’ha trencat. Però els trossos, sobretot si n’hi ha algun de gros, em suggereixen coses. Em suggereixen trencar-les jo mateixa, les peces, quan veig que van per on no han d’anar, amb un cop de martell. I llavors recomponc els trossos. És un procés d’allò més elemental.

Impredictible.

Pots fer una peça meravellosa, però si se’t trenca dins del forn ja l’has pifiat. L’atzar hi és, però tu pots utilitzar els seus propis recursos. Això és el que faig.

¿El teu estat d’ànim influeix en els resultats?

La meva obra és com un llibre obert. Hi ha una peça a l’exposició que és una copa, però que no té la forma tradicional. Quan era tova, vaig agafar un ganivet, la vaig tallar i la vaig doblegar. Això ho vaig anar treballant d’una manera inconscient. Vaig estar un any malalta, amb una hepatitis fortíssima estant embarassada. Quan vaig haver parit, em va venir a veure una amiga psicòloga i em va dir, davant les últimes peces que havia fet: “¿T’hi has fixat que són maternitats?”. Doncs no me n’havia adonat, no. No era la meva intenció fer peces que d’una en sortís una altra. Però la meva amiga ho va veure. I tenia tota la raó. Quan va morir el meu pare, la meva obra boteruda es va anar aplanant i van irrompre les esteles, que després anirien agafant volum.

També pintes.

Des de sempre. A partir del 1992 vaig començar a pintar sobre paper idees de peces o idees meves. I ara que físicament tampoc puc fer tantes coses tan gruixudes i pesants, també pinto. I ho faig exactament com amb la ceràmica: a cops de pinzell.

¿Què t’ha aportat personalment aquesta exposició als Espais Volarts en la que, com ens has anant dient, s’han pres tantes decisions al marge teu?

M’he entès més. Per exemple, sempre batallo en la línia entre si soc ceramista o soc escultora. Sovint el prejudici que hi ha amb la ceràmica em fa dir que soc escultora. Però no, ara penso que el que faig és ceràmica, encara que tingui formes escultòriques.

Ai els prejudicis. A Barcelona teníem un Museu de Ceràmica de referència internacional que va quedar diluït dins del Museu del Disseny, i aviat ni això, perquè estan replantejant el discurs. Però també és veritat que darrerament hem vist grans exposicions de ceràmica en institucions de capçalera, com la de Barceló a la Pedrera i la de Joan Gardy Artigas a Can Mario. ¿Quin lloc ocupa la ceràmica actualment?

Cap. Els sòtans. La ceràmica està de moda en la gent pija, però com una cosa de passar l’estona. Abans feien cendrers i ara fan tasses amb nansa per prendre el cafè amb llet. Aquesta fal·lera sí que ha fet que les galeries i els centres d’art hi hagin apostat. Però penso que no durarà gaire, serà una moda passatgera. I llavors quedarem els quatre ceramistes de sempre que hem fet un tipus d’obra interessant, d’investigació, amb poca repercussió pública. A Europa sí que es valora. Aquí tampoc està tot perdut perquè de gent jove que treballa professionalment i seriosament n’hi ha.

Foto: Xavi Padrós

Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.