És possible que emergència sigui un dels termes que més es repeteix en es darrers temps: vivim una època d’emergència climàtica, social, econòmica, política. La darrera Nit de Santa Llúcia la poeta Mireia Calafell (Barcelona, 1980) va recollir el premi Carles Riba, un dels més prestigiosos de la literatura catalana, amb Si una emergència(Proa, 2024), un recull de poemes en què reflexiona sobre aquests perills contemporanis, però en què també reivindica la possibilitat de l’emergència com a brot.
Aquesta narrativa pren forma d’espectacle poeticomusical amb el compositor i músic Nil Ciuró, que ha creat un paisatge sonor que parteix del naufragi per anar a buscar la llum d’aquests nous sorgiments. Un espectacle que s’estrenarà el proper 11 de juliol al Parc de Can Muntanyà de Caldes d’Estrac, en el marc del festival Poesia i +.
La vostra proposta parteix de Si una emergència, el darrer llibre de la Mireia.
Mireia Calafell: Sí, fins ara estava treballant amb la Björt Rùnars, amb l'espectacle Varosha, i em calia marcar un canvi. Gràcies a la publicació del llibre, vaig pensar de muntar alguna cosa que em permetés parlar-ne de la manera que m'agrada, combinant poesia i música. Arran de l'acte de clausura del festival Kosmopolis, que vaig comissariar al CCCB, vaig descobrir en Nil. I buscant-lo per la xarxa, vaig veure'n vídeos, vaig començar a escoltar la seva música i vaig voler provocar una altra emergència. Perquè el que fa és espectacular, m'agrada molt el gust que té i sabia que podia portar el llibre molt més lluny.
Nil Ciuró: Jo no coneixia la Mireia, i quan em va contactar per a l'acte del Kosmopolis, em vaig adonar que alguns dels seus poemes ja m'agradaven molt, però no sabia que eren seus. I arran de llegir Si una emergència, vaig veure que encaixava molt bé amb un discurs musical que m'interessava desenvolupar: un llenguatge més abstracte, més colpidor, arriscant una mica amb noves sonoritats. El seu llibre va molt bé en aquests temps, perquè tots estem sobrepassats per esdeveniments globals que ens provoquen una incertesa molt forta. Aquesta precarietat global, amb crisis climàtiques, crisis bèl·liques, ens fa replantejar la nostra manera de ser al món. El més interessant d'aquest diàleg entre música i poesia és plantejar-se la qüestió introspectiva de ser un mateix, de la vivència del conflicte intern i, alhora, com l'exterior ens afecta i ens transforma.
Al llibre anterior de la Mireia, Nosaltres qui(Labreu, 2020), es qüestionava la idea del nosaltres. Em fa pensar que és justament la pregunta que precedeix l'emergència. Si aquesta emergència ve d'una mirada molt limitada cap a l'altre, del fet d'estar tan autocentrats.
M.C.: Exacte. A partir de la pregunta sobre la identitat i sobre el nosaltres, és força lògic, fins a cert punt, parlar de l'emergència. A Nosaltres qui hi havia una doble lògica, que qüestionava qui érem i qui volíem ser: la lògica vertical i, per tant, la jerarquia i l'exclusió, i la lògica horitzontal, que té a veure amb reconèixer-se vulnerable i a les mans de l'altre. Si una emergència és lluny del llibre anterior, però alhora també és molt a prop d'aquesta doble lògica. En el fons, si som aquell nosaltres violent i excloent de la primera part del llibre, no hi ha una alternativa possible que no sigui l'emergència en el sentit de final i d'alarma. En canvi, si apostem per un nosaltres que se sap més vulnerable i es teixeix amb l'altre, incloent-hi la resta d'espècies, la idea de l'emergència com a brot es fa possible.
Esclar, parlem d'una emergència en els dos sentits. ¿Com has experimentat amb aquesta doble direcció des de la música, Nil?
N.C.: Hem plantejat l'espectacle com un viatge, com una transformació que va des d'un inici que s'assimila a un naufragi, fins a una caiguda de tots els principis que estàvem intentant aguantar a través de l'esperança. Quan tot això s'esquerda, tenim la necessitat de crear un nou llenguatge per tornar a construir una esperança. Tornar a construir l'amor cap a un mateix, cap als altres, cap al que fem: mirar el món amb una curiositat nova. Hem arriscat sabent que d'aquest naufragi n'hem de treure alguna cosa que ens faci ressorgir.
M.C.: I, musicalment, es reflecteix en una primera part en què hi ha músiques de textures més denses, més sòlides, a les quals gradualment s'afegeixen més ritmes i més moviment.
N.C.: Sí, concebo aquesta obra inspirat pel concepte tan potent que tinc al darrere, però intento que, a través del misteri, es creï un llenguatge que combini sonoritats que puguin remetre a una crisi meteorològica. També hi ha percussió, ritmes, una part més primitiva i violenta. I noves sonoritats amb electrònica, melodies i textures i atmosferes que ens il·luminin cap a un futur més esperançador. D'aquests dos llenguatges en surt una música que combina molt bé amb la poesia recitada de la Mireia.
Entenc que el procés de creació ha estat intens.
N.C.: Sí, i això és important dir-ho: ha estat possible gràcies al suport i a la proposta del festival Poesia i +, l'aphònica i la Fira Tàrrega. Això passa gràcies a l'existència de festivals i a la gent que aposta per espectacles d'aquest tipus, que no només diposita la confiança en tu, sinó que també et crea un circuit i un itinerari. Tant de bo això passés més sovint perquè normalment no comences a moure la peça fins que no la tens. Estem molt agraïts al programador que fa les coses amb amor.
Aquesta recerca del nou llenguatge que apuntaves, Nil, té molt a veure amb la caiguda dels grans relats. Avui dia sembla que haguem de buscar noves maneres d'explicar-nos constantment. Sovint, a més, passen per la conjunció de dues disciplines diferents, com és el vostre cas. M'agradaria pensar que aquest nou llenguatge passa per la confluència.
M.C.: Sí, els grans relats ja fa temps que van caure. Ara seria la idea de futur. El moment en què la impossibilitat de pensar-te en clau de futur cau perquè s'està dient que l'emergència climàtica imposa una fi del món, situar-te davant genera molta incertesa. I pot generar com a mínim dues reaccions: una aposta per les radicalitzacions, com l'extrema dreta, o l'obligació de certs desplaçaments que poden ser molt creatius, i que és fàcil que es facin amb algú altre, perquè el propi relat té més possibilitats quan s'uneix.
Pel que fa a aquesta confluència, Nil, penso no només en la Mireia com a poeta sinó també com a rapsoda, amb la seva cadència i el seu to tan particular, també la seva textura. ¿Com has tingut en compte aquesta manera de fer a l'hora de crear aquest paisatge sonor?
N.C.: És el punt de partida, més enllà del concepte de la seva poesia, la seva posada en escena i la seva manera de recitar ja em serveix per buscar la guspira que encén la música i que acompanya tot el seu llenguatge. Intento complementar tot aquest univers que té i, alhora, que hi hagi un diàleg: hi ha moments en què la poesia tindrà més pes i altres en què el tindrà la música per transformar el relat. I anirem jugant amb aquests dos elements. Havia pensat que la poesia no necessitava res més i que la música, tampoc, que són dues formes artístiques suficients en elles mateixes. Però alhora creen un nou llenguatge artístic, com en el cas de l'òpera, que té la capacitat de ser multidisciplinària i sublimar l'experiència artística. Passa el mateix amb la poesia i la música. També és un repte a nivell expressiu: com construir un relat musical acompanyant una narració poètica.
Justament, parlant de narració, faràs una cosa que no és gaire habitual en els recitals, Mireia, que és llegir tot el llibre en ordre, tal com està endreçat.
M.C.: Hi inclourem alguns poemes de Nosaltres Qui, respectant la narrativitat del poemari. També comptem amb en Marc Arroyo, que ha fet el disseny de llums, que també reforçarà la idea dels dos sentits de l'emergència, d'aquesta certa circularitat.
¿Quins aspectes ha calgut tenir en compte a l'hora de plantejar aquesta narrativa?
N.C.: És important aconseguir transmetre al públic la sensació que ens estem posant en perill. Hi ha aquella frase de Hölderlin que m'agrada tant: "Allà on neix el perill, neix també la salvació". A partir del naufragi de l'inici, de la pedra angular del nostre espectacle, construïm una salvació tant amb sonoritats acústiques i clàssiques com amb sintetitzadors i noves sonoritats més experimentals. En la música, quan no es fan distincions entre els orígens de les matèries que estàs treballant, i es tracta tot com si fossin colors d'una paleta, la integració és molt natural i orgànica.
Tot i que la poesia de la Mireia és molt sensual, molt de pell, també té un alt component intel·lectual. ¿Com es treballa, des de la música, que el missatge arribi acompanyat d'una sensació més abstracta?
N.C.: En qualsevol procés de creació, quan estàs tocant allò que més t'afecta, allò en què t'estàs deixant més la pell, és quan el resultat de l'art et dona més. I en aquest espectacle ens ho exigim tots dos. Volem intentar posar-nos en risc per construir alguna cosa que tingui més valor.
M.C.: Hem treballat perquè sigui un recital molt plàstic. Els poemes són molt greus, plens d'imatges, segurament molt més que en els poemes anteriors. Això, acompanyat amb les textures que faci en Nil i el disseny de llums, fa que hi hagi un missatge que et pot tocar més o menys, però tant de bo siguem capaços de trasbalsar qui ens escolti. De totes maneres, el punt de partida ja farà que aquesta combinatòria sigui molt fàcil.
Una de les pitjors emergències, abans la citàveu, passa per l'auge de l'extrema dreta, la xenofòbia, el capitalisme salvatge. ¿Quin paper creieu que hi té l'art, els artistes, a l'hora de rebatre aquesta tendència?
N.C.: Més enllà de la incertesa del moment, som una generació que entén molt bé que no tenim la continuïtat que altres generacions sí que veien. Aquests moments de crisi són molt fèrtils per als creadors, i no sé si som conscients que hem entrat en una era que pot ser terrorífica però meravellosa. Amb les intel·ligències artificials ens tornarem a plantejar què és l'art, quin és el missatge que volem deixar, què ens diferencia d'allò que volem replicar i quina connexió volem establir amb l'altre quan deixem al món un missatge artístic que per a nosaltres té valor.
M.C.: Hi ha una qüestió molt important que té a veure amb reivindicar l'emergència més lluminosa, la possibilitat de construir un relat de futur possible. Un dels reptes que té l'art i la creació és subratllar l'emergència com a brot i qüestionar-se a qui beneficia aquest relat que planteja que no hi ha futur.
El festival Poesia i + se celebrarà del 3 al 14 de juliol amb col·laboracions ben especials: des de Mishima amb Martí Sales, Maria Sevilla i Marina Garcés; fins a Remei de Ca la Fresca amb Núria Martínez Vernis; o Martí Sancliment, Elena Tarrats, Neus Borrell i Bru Ferri. En teniu el programa aquí.
