Entre nenúfars blancs i oberts, hi ha un ànec amb set cries. Allà on va la mare, tots ells, petits, la segueixen. Soc a l'estany de Banyoles esperant la Neus Rossell (Sils, 1990), mestra de primària i de música –amb un màster de pedagogia Dalcroze a Ginebra–, humorista del Búnquer i autora del llibre Tres mesos de vacances (Rosa dels Vents). La metàfora és clara: ¿què estan seguint els nens petits d'avui? ¿Què estan seguint els mestres? ¿Hi ha alguna mena de rumb en l'educació?
¿Què s'està demanant als nens d'avui?
Que siguin competents. Abans s'havien de preparar per anar a la fàbrica. Ara se'ls ha d'ensenyar diferent, perquè no han d'estar preparats per al mateix. El problema és que no està funcionant.
El català, les matemàtiques, les socials que fèiem fa anys, ¿s'han canviat per...?
Es fa d'una manera interdisciplinària: no es tracta de fer català i passar a mates, perquè la vida no és així. Es toca tot d'una manera global.
¿Fem català mentre parlem de les muntanyes i sumem arbres?
Exacte. Vaig fer el projecte "Anem a Disneyland": havíem de buscar hotels, dividir el preu de les habitacions entre els que hi anàvem, llegir menús en català. Va ser meravellós: ho vaig poder fer perquè tenia temps, hi havia suport a l'aula i era una escola petita. Però no es pot pretendre que això es pugui fer a totes les escoles: no tothom té ni prou mestres ni prou temps. La idea és boníssima, però un cop la portes a la pràctica no funciona.
Una mestra em deia que abans fèiem un dictat i t'ensenyaven que vaca va amb v i c, i ara, a més a més, havies de reflexionar sobre el medi ambient, associar temes i treballar no sé quantes coses.
I mentrestant, el nivell ha baixat moltíssim. El que ensenyava a primer ara ho he d'ensenyar a quart. Avui una nena m'ha dit: "El meu pare està enfadat perquè diu que faig quart i que encara no he fet les multiplicacions", perquè les estem fent a poc a poc. O els decimals els hem començat a fer ara, però només una pinzellada. Que quan vas al supermercat i et diuen 7,20 euros sàpigues que la coma serveix per separar els cèntims.
¿Per què tot s'està aprenent més tard?
Perquè el currículum ha canviat i es demanen coses diferents. Però la baixada de nivell es nota en tot: llegeixen molt més lent, els costa molt més comprendre-ho. Les pantalles tampoc hi ajuden.
O sigui, des del Departament us estan donant unes directrius que tu, com a mestra, veus que no funcionen.
Exacte, ho sabem totes les mestres, que no funciona. I llavors arriben les proves PISA i tothom: ¿què ha passat? Déu meu, fa molt temps que ho diem. Aquest model no està funcionant. I potser a Finlàndia o a Noruega sí, però nosaltres no som com ells.
Del que us demanen, ¿què trauries i què posaries?
Si hi hagués molts docents, seria superinteressant fer projectes. Però s'han de fer molt bé, perquè pots dir: parlarem de l'aigua. I ho fas a través dels litres, de les matemàtiques. Però hi ha coses que et descuidaràs seguríssim, perquè potser l'arrel quadrada no la necessitaràs. I llavors, ¿queda fora?
La sensació que fa és de dispersió.
Exacte. Jo també ho veig així.
¿Potser més val fer dues coses i fer-les ben fetes, que no fer-ne vint perquè està de moda tocar-ho tot?
Jo ho preferiria. Escòcia va començar a treure els llibres i ara els han tornat a posar perquè estan veient que són necessaris. I el problema és que els polítics ho canvien tot en funció de les modes: ara no es diuen continguts, es diuen competències, i ara sabers. I si nosaltres no en tenim ni idea, ¿què vols que sàpiguen els nens? Són ells qui hi surten perdent. Tinc la sensació que és com una fàbrica de galetes i vinga a fer proves: ara posarem més sucre, ara, més xocolata i, ai, s'han podrit. Mala sort, no podem fer-hi res: aquesta generació està perduda. Em sembla grossíssim que es pugui jugar amb l'educació.
¿No hi ha un rumb clar?
No, en absolut. I si ho van canviant cada dos per tres, ¿com vols que funcioni?
Es parla que tinguin sentit crític, que reconeguin les seves emocions: sona molt bé.
Ui, preciós! Ho compro tot. Quan estava a la uni i em van parlar dels projectes, estava encantadíssima. Vaig anar a l'escola i vaig veure que no funcionaven.
Hi ha qui diu de recuperar algunes coses del passat.
No cal que tornem a picar els nens amb un regle, però sí que cal establir unes bones bases.
Si dius que a primària ja fallen, això és una bola de neu que es va fent grossa.
Fa molta pena, perquè els infants són molt capaços. Però diuen: el que és important és siguin feliços i que vagin contents a l'escola. Meravellós, però hi ha altres coses importants, també.
¿Ens hem passat de voltes amb la idea de posar els nens al centre i d'escoltar com estan?
Esclar que se'ls ha d'escoltar, però ¿què passa? Que no podem corregir-los en vermell perquè aiaiai que els sap greu, i millor que ho fem de color verd. Han perdut la tolerància a la frustració perquè tot es centra en com se senten. I, a més, els càstigs no existeixen. I no vull dir posar-los de cara a la paret, sinó que el que fan tingui una conseqüència. El problema és que no n'hi ha cap. En algunes escoles els diuen: "En parlarem amb la família, ¿eh?". I les famílies diuen: "Ah, ja es portarà millor". I aquí s'acaba tot.
¿Què està passant amb les famílies?
Ara es porta molt la criança respectuosa, com si abans els pares ens haguessin apunyalat. I llavors has de mirar de fer les frases en positiu. Les matemàtiques són socioafectives: no pots dir problema matemàtic, sinó situació matemàtica. Però quan creixis i se't cremi la casa, no serà una situació, serà un problema que flipes.
¿Això alimenta una mena de tirania? ¿El poder que abans tenia el mestre ara el té el nen?
Hi ha mestres agredits: jo mateixa he estat agredida per algun alumne, i això que són petits. Que t'alcin la mà, un cop de puny, esgarrapades. Es posen nerviosos i els has d'agafar perquè es tranquil·litzin.
¿Una forma de protegir els mestres de les agressions dels alumnes i de les famílies hauria de ser a través de la llei? ¿Ha arribat un punt en què hauríeu d'estar emparats?
Ens ho hauríem de plantejar. Abans no calia. Perquè la mateixa família deia que si el mestre t'ha dit això, és perquè és així. Ara l'alumne t'amenaça: "Ho diré als meus pares, ¿eh?" I venen els pares: "No vull que renyis el meu fill". Un mestre ha de poder dir prou sense que vinguin els pares darrere a dir-te que els has tallat les ales, o que li estàs manant una cosa que no vol fer. Doncs sí, estic manant que faci el que no vol fer, i és necessari perquè quan sigui gran li diran aquest és el teu horari i hauràs de ser-hi i punt. Quan deien de posar el nen al centre, no pensava que volgués dir això. Els mestres hem de tenir la nostra autoritat: hem estudiat, sabem el que diem, ens podem equivocar com tothom, però no aniràs al doctor i li diràs: "El cor no me l'operi així, fes-ho d'una altra manera".
¿Aquesta dispersió també l'alimenta la pantalla?
Completament.
Ja no és l'atenció, sinó la concentració el que falla, ¿oi?
Sí, has de canviar les activitats cada deu minuts perquè no poden parar atenció gaire estona. Hi ha molts estudis que diuen que per culpa de les pantalles hi ha relacions neurològiques que no funcionen tan bé. I no saben avorrir-se, quan és molt necessari: si no, no hi haguessin hagut filòsofs ni músics. Noto moltíssim que els hi falta paciència: "Neus, ara això!" És una cosa espectacular que cada vegada va a més: et necessiten en tot moment i tot ho volen ja.
¿Des de l'escola se'ls pot protegir d'això? ¿Se'ls pot imposar un altre ritme?
¿Saps què passa? Que llavors dirien que no hi ha relació amb la vida de fora. El que s'intenta és que l'escola sigui semblant a la realitat. Però clar, l'hem de canviar, perquè està anant a velocitats que ni els adults podem parar atenció al que estem fent. Seria interessant que el ritme fos més lent, però les famílies també tenen un pes molt important. Perquè és com els deures: "No en poseu, que a casa ja farem activitats". Hi ha famílies que podran cuinar juntes i n'hi ha que arribaran cansats i els diran: entretén-te amb la pantalla. Però si els compren un mòbil, vol dir que donen per fer que sabrà com funcionarà i els riscos que hi ha. No pots regalar una paella sense ensenyar-lo a cuinar.
Si et diguessin que les pantalles es poden treure de l'escola, ¿hi estaries d'acord? ¿O hem d'acceptar que formen part del món d'avui?
Diria que no n'hi haguessin, perquè és com el castellà: a fora ja se'l trobaran segur. Em semblaria bé que hi hagués unes horetes, per ensenyar-los a buscar informació, però ja està. A la meva escola no n'hi ha gaires, les famílies no en volen. Al llibre explico que tecnologia ve del grec i vol dir art, ofici, destresa, ¿i no és això el que ha de tenir un mestre?
¿La lectura hauria de tenir un lloc més fonamental dintre de l'escola?
És molt important, però molt. I les faltes d'ortografia: Déu meu. ¿Saps què passa? Molts alumnes diuen: ¿i per què he d'escriure millor, si ja se m'entén? O amb el castellà: ¿i per què ho haig de fer en català, si ja s'entén en castellà? Com que estem dient que l'aprenentatge ha de ser significatiu, de cop et diuen: ¿de què em servirà? La feina és fer-los entendre que està bé saber una mica de tot.
De fet, en un bon llibre es concentra el que demana ara el currículum: sentit crític, emocions, temes que es toquen.
Sí i dona per molt: es pot començar mirant la il·lustració i preguntant-los què s'imaginen. Parar a mitja lectura: "I a partir d'aquí, ¿què creieu que passarà?". I veure si ho han endevinat. Soc molt fan de llegir-los contes per preguntar-los: "¿I com és que ha fet això?" M'agrada que pensin, crear debats. I com més llegeixin, més opinions tindran.
A través de lectura també aprens a escriure.
I tant. No veig que s'escrigui gaire. De fet, es cansen bastant. Fins i tot en les escoles que no hi ha gaires pantalles, tot és més oral. Tu els fas escriure una frase i ja et diuen: "Ai, que llarg!" És molt complicat i cada vegada ho serà més, perquè s'han acostumat que tot va ràpid i això d'escriure, ¿per què?, si ho puc fer amb un teclat.
Una mestra em deia que amb la pantalla els surt l'autocorrector. Em va sorprendre: ¿aprens a no fer faltes prement un botó?
No s'hi fixen tant, evidentment. A més, no és només aprendre a escriure i a llegir, sinó a estimar-te la llengua.
Hi ha qui no explica contes tradicionals, com La caputxeta vermella, perquè són masclistes o racistes.
Soc partidària que si s'ha d'explicar La caputxeta, que s'expliqui, però que després hi hagi un debat sobre si és masclista. El que no soc partidària, com a mestra de música, és de posar reggaeton als petits. Sempre els he estalviat aquest contingut sexista brutal.
Se'ls priva de contes i, en canvi, escolten això a tot arreu.
Sí, les famílies els hi posen sense cap problema. Caram, ¿on és tota la criança respectuosa?
Dius que des de dalt no us deixen suspendre, que ha de ser molt greu perquè algú repeteixi. Això vol dir que es regalen cursos.
Si ets una persona que té dislèxia, no en faràs res de repetir, segur. Perquè la dislèxia seguirà amb tu la resta de la teva vida. En aquest cas, hi hauria d'haver una adaptació. Ara bé, hi ha persones que sí que es mereixen repetir perquè, coi, són capaços de fer-ho millor, però no els ha donat la gana.
A vegades no s'esforcen per ganduleria, ¿oi?
És així. Diria: "¿Oi que t'has apalancat?, doncs hauràs de repetir perquè tots aquests continguts no els has assolit". Però ara això no passa. Hauria de ser per un motiu molt més greu.
Però d'aquesta manera s'està propiciant que no s'esforcin, ¿oi?
Sí. Tinc una companya que és mare que em deia: "El meu fill és bo en anglès, però no s'esforça, han vist que no se'n surt i li han fet un pla de suport individualitzat, amb un nivell més baix". Per a ell, que no té ganes d'esforçar-se, és perfecte.
O sigui, en comptes d'estimular-los a ser més bons, els rebaixen el nivell.
Exacte. Tinc la sensació que l'escola actual és com el comunisme, que iguala a tots per baix. Em fa pena perquè hi ha alumnes que podrien ser brillants i a l'escola no ho poden ser.
Ostres, és increïble això, ¿eh?
Sí, mentrestant tot es va estovant: es volia canviar el "no assolit" per "en procés d'assoliment". ¿En procés d'assoliment? No et surt i no passa res. A la vida hi ha coses que no et sortiran.
¿L'autoajuda s'ha filtrat a l'escola?
Sí, però és fatal. "Si vols, pots": no, perquè ho lluites molt i no pots. ¿I després què passa? Una frustració de cal déu. ¿Com estan els adolescents ara? Fatal. És que és normal. Hi ha gent que no pot estar davant d'un taulell i parlar cara a cara amb algú o agafar el telèfon. Ho he vist i m'ho han explicat. O tenen stresslaxing: quan es relaxen continuen tenint estrès. I tinc la sensació que no els fa cap bé, tot això. No els podem posar en una bombolla, perquè quan en surtin, es fotran una patacada.
Aleshores, ¿depèn del mestre que et toqui? ¿Si té ganes que brillin i sap reconèixer que, rere la mandra, hi ha un potencial?
Molts mestres ho saben reconèixer. Però el currículum és el que és, ¿eh? Encara que diguis: aquest podria brillar, has de seguir el currículum. I les competències són molt abstractes, volàtils, genèriques. A música no et diuen que hagin de saber el ritme, sinó "percebre de manera conscient l'entorn sonor".
¿I aquesta abstracció també hi és, per exemple, en català? ¿No diuen que a tal curs sàpiga distingir la essa sonora de la essa sorda?
No, tan concret no t'ho diuen. No t'ho sé dir segur, això, perquè no he fet català. Sempre he fet mates, música, plàstica.
Seria millor que fos concret, ¿no? A primer han de saber sumar i restar.
I no poden acabar primer fins que no sàpiguen això. Seria perfecte.
Gairebé que un mestre hauria d'anar a contracorrent i, més enllà de les competències, assegurar que s'aprenen certs continguts.
Es mira de fer una línia d'escola on es digui més o menys què han de saber. Algunes escoles ho fan, algunes no.
També parles d'un tema delicat: que els mestres no siguin funcionaris.
El que passa ara, que un alumne que no s'esforça no suspèn i va tirant, també pot passar amb els adults. I em semblaria molt hipòcrita que el que demano als alumnes, que brillin, no m'ho demanés a mi ni als altres mestres. No fumem! La sort és que n'he vist pocs que facin això de tinc el lloc assegurat i passo de tot. Perquè ser mestre ha de ser molt vocacional. La majoria es desviuen pels infants.
Si no fossin funcionaris, ¿què proposaries que fossin?
Com el que em passava a l'escola de música: si ho fas bé, segueixes cada any i cap problema. I si no, hauràs de marxar. Però el que no és just és que un mestre que no ho fa bé segueixi allà perquè té la plaça per sempre. Perquè això té una repercussió per als alumnes, la resta dels mestres i les famílies.
¿Per entrar a magisteri s'hauria d'exigir més?
Sí. He viscut a Ginebra i allà la nota és molt més alta. Ostres, hauria de ser una notarra al·lucinant, perquè, de veritat, tens un poder espectacular, ets un model a seguir i el que fas els queda marcat. Jo me'n recordo, dels meus mestres. I està clar que no ho pot ser qualsevol. Hi hauria d'haver una nota com Déu mana. I després que diguin el que vulguin: que si retallem papers. Perquè a vegades també estem fent una manualitat per als nens petits, però què vols que fem, ¿que els donem un paràgraf ben gros i que llegeixin?
¿I a dintre de la carrera?
M'ha servit molt més l'experiència que el que vaig viure a la universitat. M'hauria agradat, per exemple, aprendre molta més psicologia. He fet vint-i-un anys de música, he fet la carrera, he anat a Ginebra, a Granada, he fet piano, i llavors veus algú que de cop li toca ensenyar música i no en té ni idea. No acompanya bé l'alumnat, no té en compte que són veus blanques i que la seva veu ha d'anar entre el mi i el la, i que canta greu i els nens no poden cantar baix. Són cordes vocals, són el que els acompanya tota la vida, que parlaran a través d'elles, i no es té en compte res.
Imagina't que aquest sentit d'ofici el tingués cada mestre amb la seva matèria: català, matemàtiques, plàstica...
Conec una noia que és d'infantil i està fent primària i es veu que no hi havia ningú que pogués fer música, i la van posar a ella. I penses, Déu meu, ¿com pot ser que posi una persona que no entén de música a fer música? Em va passar el mateix amb plàstica: a casa anava buscant pel Pinterest.
¿És una falta de seriositat?
Home, sí. ¿Què fa aquesta persona que no sap què és una corxera ensenyant a uns nens? ¿I com vols que estimin la música si la mestra està patint perquè no sap ni com fer-ho? A la meva escola m'han demanat què em ve de gust fer. I és una bona idea. Perquè pot ser que hi hagi mestres que no se sentin còmodes amb el que estan ensenyant i tampoc els interessa gaire.
Al final els nens s'adapten a tot, ¿oi? És depèn on els situïs: si esperes que brillin o que vagin passant.
Sí, i sobretot no se'ls ha de tractar com a nens petits, que també hi ha qui ho fa.
Però per tot el que m'has dit, està clar que se'ls està infantilitzant.
Sí. Me'n recordo alguns pares que em deien: "Ha d'aprovar, si l'hem vist estudiar moltíssim". Però no té res a veure que hagi estudiat tres hores. Potser no se'n surt i n'ha d'estudiar cinc. També ens passa als adults: que a vegades, per més que t'esforcis, no et surt. Em fa pena quan diuen que els nens d'avui són tontos, perquè no va per aquí. El problema ve de dalt: si t'ho van canviant cada dos per tres, és normal que no arribem a tot.
¿Els mestres teniu la sensació d'estar sobrecarregats? Us demanen burocràcia, preparar papers, informes. No sé si penses: jo vinc aquí a fer de mestra.
Sí, penso: tot aquest temps que estic gastant fent paperassa, ¿per què no el puc invertir pintant un cotxe perquè farem veure que ens en anem a l'espai? Hi ha moltíssimes proves per anar veient quin és el nivell, i després som nosaltres que els hem de corregir.
La conclusió a la qual arribo és que s'ha d'esporgar: hi ha tot de coses que es demanen, tant als mestres com als alumnes, que no calen. ¿Cal anar a l'essencial?
Totalment, és massa dispers. A part que hi ha moltes metodologies: pot ser que estiguin en una escola lliure, sense deures ni exàmens, i passin a l'institut, on tot funciona diferent. Almenys que portin una bona base. No m'agradaria gens que un nen es trobés perdut. La idea dels projectes era molt guai, perquè, mira, seran competents, quan busquin informació sabran diferenciar quina és la bona, es coneixeran molt més a ells mateixos: però no estic veient que res d'això s'hagi aconseguit.
¿Primer és el coneixement, i després ja vindran aquestes coses? Perquè és com si he de parlar de jardineria i no en sé res: primer he de conèixer cada planta i després ja les associaré.
Això és com la gent que es tira per terra i diu: estic fent dansa contemporània. No: passa abans per la dansa clàssica. Tinguem primer una bona base i després ja serem crítics i trencarem les barreres que vulguis.
¿Als del Departament què els diries?
Que parin de canviar lleis i que vinguin a veure les classes. I que al capdavant hi posin algú que hi entengui, perquè l'última vegada hi havia un publicista, en Cambray. I que el més necessari ara mateix és que portin ventiladors i aires condicionats, perquè és més important que els nens puguin estar còmodes que no pas que tots tinguin ordinadors.
¿Et fa l'efecte que tothom es veu amb cor d'opinar sobre educació?
Sí, els mestres sempre som la diana fàcil. Però qui vulgui parlar-ne que vingui a l'escola i es posi davant de vint-i-cinc nens i a veure com ho fan, quan vegin que cadascun és diferent, que aquell té dislèxia, i aquell hiperactivitat, i que s'han de cuidar tots, i entremig que també vegin les reunions amb els mestres, amb els pares. Tothom hauria de viure-ho un dia. Un sol dia. A veure com ho fan. Seria meravellós.
¿L'humor et serveix a l'escola?
Moltíssim. I quan em poso seriosa, té efecte. No haig de cridar, és: "Nois, prou". Els dic que em sap molt greu que no pugui explicar això, i de cop els sap greu a ells.
¿Què me'n diries de les paraules passades de moda: autoritat, memòria, disciplina?
Hi estic a favor, però és que la memòria s'ha demonitzat molt. Déu meu, és superimportant. I no vull dir que hagin de repetir cent vegades a la pissarra, però sí que entrena el teu cervell. I disciplina i autoritat, també. El que passa és que pot vestir-se diferent. Autoritat vol dir que en aquell moment has de fer cas. Afortunadament, els temps han canviat: jo no podria picar un nen. Molta gent es pensa que vull que torni el passat i no és això, però tampoc és el que hi ha ara.
