Núria Graham ha estrenat les cançons del seu nou disc, Cyclamen, al concert inaugural de la 34a edició del Mercat de Música Viva de Vic. Acompanyada pels músics Jordi Matas (guitarra), Magalí Datzira (contrabaix), Marcel·lí Bayer (clarinet i saxo), Núria Maynou (violoncel), Anna Godoy (arpa) i una col·laboració de Malcus Codolà a la bateria, ha portat al directe un món sonor encara inèdit que s'allunya dels seus anteriors treballs. L'única porta oberta al disc, fins ara, n'era el primer avançament, "Yes It's Me, The Goldfish!", que va publicar fa pocs dies.
Amb el privilegi d'haver pogut escoltar Cyclamen, que editarà la discogràfica americana Verve Forecast de la mà de New Deal, amb Primavera Labels i Universal Music, ens trobem a la Bisbal d'Empordà uns dies abans de l'estrena per parlar sobre música, sobre inspiració i creació, i sobre el camí que l'ha portat a un so nou i a produir el disc ella mateixa.
Cada disc és un moment concret de la teva vida, com un univers tancat?
Totalment. Clar que tots van enllaçats. Després de Marjorie vaig tenir una necessitat molt forta de parar. Em vaig ficar tan a dins, hi vaig ficar tanta part de mi i del meu voltant, que vaig necessitar tancar-lo. És quan més he entès el disc, les cançons, un cop he parat de tocar-lo.
El concepte del disc i com es relacionen les cançons entre elles?
Més aviat del que parlen. En aquell moment jo em pensava que Marjorie era un disc de trencament amb algunes coses de la meva vida personal, però mirant-me’l ara veig que, geogràficament, estava tot ficat a Irlanda i buscava posar el dit a la nafra amb temes familiars. Sempre estàs buscant coses de tu mateix o de la gent que t’envolta. No saps ben bé què busques però vols entendre-ho. Va ser un procés de coneixement, però vaig pensar que ja no podia cantar més aquestes cançons i havia d’obrir una nova via.
I l’has oberta. «At last», el single que vas treure entre els dos discos, ja té una densitat sonora diferent. És com una introducció al que havia de venir.
Cada cançó demana coses diferents, però en realitat no decideixo fer un disc que tingui una sonoritat concreta. Hi penso més aviat com el craft de fer cançons, de vestir-les amb les eines que tinc en cada moment. M’he deixat portar sempre per això. A First tracks era el primer cop que podia estar a l’estudi. A Does it ring a bell? és quan vaig tenir la comoditat de la banda, amb en Jordi Casadesús i l’Aleix Bou, i vaig tenir clar que li havia de treure suc. És un disc tocat gairebé en directe amb un bateria i un baixista amb qui m’hi entenc molt. Cada disc ha de ser com un joc. La curiositat és el que ens mou i la idea per a Cyclamen era ficar-me en un terreny completament desconegut, on no havia entrat mai.
I a més, ets la productora del disc.
Sí! És el primer cop que ho puc posar! No pots prendre totes les decisions que implica produir si no t’envoltes de les persones encertades, per això al principi jo no em veia amb cor de produir-me un disc jo sola. El primer dia que vam quedar amb en Jordi Mora, el meu enginyer i acompanyant en tot el procés de Cyclamen, va dir-me que ell seria la meva mà dreta i, de sobte, vaig tenir pista lliure, se’m van obrir totes les possibilitats. Sempre havia volgut produir però no me’n veia capaç per vergonya, o perquè tinc limitacions tècniques, o perquè de vegades ja els necessito, els inputs externs. Però en aquest cas, i m'ha costat, vaig decidir fer-me cas a mi. També en coses com l’ordre de les cançons. Vaig demanar opinions i propostes com si no el tingués clar, però en realitat jo el tenia claríssim. És una feina que he intentat fer, d’autoaprenentatge. Envoltar-me de la gent que vull que m’ajudi, però escoltar-me a mi. El que m’emociona més d’aquest disc és el que ve després.
Com sona Cyclamen?
És la sonoritat de la situació d’ara. A casa, amb el piano que vaig comprar quan em vaig mudar a la Bisbal.
Però a més del piano, hi ha cordes, saxo, fagot…
Cap instrument té el protagonisme, estan tots per allà. M’agrada molt perquè tots han quedat molt ben integrats. Lo guai de treballar amb aquests instruments és el punt de desconeixement que en tenia. I d’innocència, del «gravaré unes cordes, a veure com surt». És com un experiment. Crec que el canvi en aquest disc és que fins ara m’havia deixat portar per la situació i per coses externes. Aquest cop m’he deixat portar només per mi: «mira aquí dintre, a veure quina bogeria et surt». No és tot nou, he recuperat cançons i arranjaments de fa set i vuit anys però tenia guardats per vergonya o perquè no m’havia vist amb cor de fer una cosa més arriscada. Vaig dir-me que la Núria d’aquest disc seria la Núria que no m’he deixat ser durant tot aquest temps.
A tot el disc hi ha molt poca bateria, molt poca percussió, i la veu té més presència.
És que ara estic en un món molt més melòdic i de textures, molt més sensorial que proper al pop o a una estructura clàssica. Quan ens vam asseure el primer cop amb en Jordi Mora, em va preguntar quin tipus de disc volia fer. Li vaig dir que una cosa que fes dir «oh, que bonic». Volia arribar a això. Quan m’escolto cantant als altres discos no és que no m’agradi, però amb la veu sempre anava per feina, donava per bona la primera presa i ja m’estava bé. No havia treballat prou bé inclús la tècnica de cantar, i amb això en Jordi em va ajudar molt. Al moment de gravar les veus vaig cantar molt més fluix, vam fer moltes més preses i tenia la lletra molt més apamada. Crec que no havia arribat mai a aquest punt. M’escolto el disc i la meva veu no em molesta en cap moment. És un gran senyal!
Abans et molestava?
Sobretot ara quan m’escolto. Cridava més i cantava diferent. També m’he fet més gran i potser tinc la veu una mica més cascada, però ja m’agrada. També és important lo còmode que estàs quan graves alguna cosa. En Mora em va muntar una habitació amb unes llumetes i vaig tenir el meu moment. Mai m’havia vist com una cantant perquè m’agrada qualsevol via per expressar-me, sigui guitarra o veu, però amb la veu tens un control, és un instrument total. Ets tu, l’instrument. En aquest disc vaig voler dir-me que soc cantant i que n’havia de treure suc.
També n’hi treus al piano.
Jo no soc una gran pianista perquè no l’he estudiat mai. Faig el que puc, però a nivell de so i per compondre em dona una llibertat genial, em surten coses molt diferents. Per so, per la disposició dels acords i per les meves pròpies limitacions, un tema que em surt al piano no se m’hauria acudit mai amb la guitarra.
I has gravat els pianos a casa.
D’aquest disc és molt bonic pensar que moltes coses les he gravat al menjador, en un «moment de maqueta». Em fa il·lusió, és com un tros de tu. «Yes It’s Me, The Goldfish!» va sortir una tarda d’avorriment. En Malcus Codolà, la meva parella va fer un beat amb la bateria i el vam gravar allà mateix. A Cyclamen hi ha una barreja curiosa de homemade i de coses que no ho són gens.
Suposo que és intentar agafar el millor de cada possibilitat sonora.
Sempre penses en regravar, «vaig a fer-ho bé», però hi ha dies que et surt i hi ha dies que no perquè era en aquell moment a casa on hi havia la màgia. La pots anar a buscar, però potser no la trobes.
Hi ha moments que el piano fa de percussió.
Fa més d’un any estava en contacte amb en Blake Mills i li vaig passar els temes que tenia. Em va fer un mail amb alguns consells i un era que mola molt fer servir el piano com a element percutiu. A nivell de so agafa un altre to.
A veure, explica’m això d’en Blake Mills.
Encara no tenia decidit ni com faria el disc, ni quan, ni per què, però va aparèixer una mica del no-res. Va ser interessant compartir coses a nivell musical amb ell. També va involucrar-se amb la lletra de «Poisonous Sunfower». Jo ja tenia una lletra, però mai dono una cosa per feta. Ell hi va donar una visió, des de fora, molt més propera al que jo intentava dir, molt més clara. És màgic quan passa una cosa així.
Ara ja es deu haver escoltat el disc sencer, oi?
Sí, i estic contenta perquè finalment sortirà amb el segell americà Verve Forecast, sota el subsegell New Deal Records, amb què ha publicat els seus discos. Tot va enllaçat, el disc que més m’he escoltat aquest últim any és el que va fer amb en Pino Palladino i em va marcar una mica el camí. El tema que més he escoltat és «Just Wrong», és completament cinemàtic i era la sensació que estava buscant, aquella idea de bonic. En realitat el meu disc no sona gens com aquesta cançó, però de vegades un so t’inspira i vas a buscar-lo però el que trobes sona completament diferent.
Persones diferents faran coses diferents, encara que vulguin anar al mateix lloc.
Quan faig un disc, mai vull que un tema soni com un altre de concret. Soc tan desordenada que és impossible. Tinc una barreja de coses que sé que m’emocionen. La llista d’influències que podria fer-te són les que em provoquen emocions i fan voler anar a buscar aquesta mateixa sensació. No escric cançons perquè vulgui posar-me fer un disc. Tant de bo pogués parar. Ara no n’hauria d’estar fent i ja tinc el mòbil ple d’idees. Vaig descobrir que podia viure la vida a través d’això i per a mi ha sigut l’única guia. Si no ho tingués, em sentiria orfe d’alguna cosa. Soc una persona molt espiritual, tinc una certa curiositat, i l’única manera que he trobat de treure-ho d’una manera semiordenada és amb la música, fent cançons.
Fer música és una manifestació creativa d’una sensibilitat.
Tinc més la sensació de fer de filtre que no pas d’estar fent res. No sé qui porta el carro. Jo només hi poso ordre. Suposo que ja el porto jo, en realitat, però és una Núria que sent més. M’escolto «Porque apareciste», una cançó que vaig escriure i li vaig donar a l’Amaia, i penso: «Això ho has escrit tu? Què cardes?» Fa inclús riure. Sento que la meva feina va ser traspassar-la, no fer-la. És una sensació molt rara.
Què tal escriure cançons i que les cantin altres persones?
Només m’ha passat amb aquesta i va ser genial, perquè havia de passar, em vaig agafar a això. Llavors va semblar que m’havia de posar a escriure per als altres, però és que no em surt. Estaria molt bé, podria ser una feina, però no entenc la cançó com un mecanisme. Admiro molt la gent que s’hi dedica, que té una fórmula i que ho pot fer tan bé. A mi em costa que un mecanisme m’emocioni i, si trobo que un tema no té un què, ja no em fa gràcia. Ja me’n surten com xurros, però per això els selecciono, perquè pots perdre el criteri.
I suposo que et dones temps a tu mateixa perquè cada disc pugui ser una història diferent.
I perquè les cançons triïn on volen anar. Si hagués volgut fer dos discos més, per exemple, no hauria pogut fer aquest procés de parar. Hauria pogut fer més discos com els que ja havia fet, amb temes semblants. Però per què m’hauria servit, a mi? Si només m’ho prenc com una feina, m’agafarà algo. Si respecto el que estic fent, si li dono un pes i deixo que tingui el seu procés, com a mínim em quedo més tranquil·la. I si he de menjar arròs amb tonyina durat tot l’any, mira.
El disc és capicua. Comença amb «Procida 1», i acaba igual, que no és igual, amb «Procida 2».
Tenia fet «Procida 1» i un dia en vaig girar els acords i vaig dir, hòstia! Vaig tenir una mena d’il·luminació perquè un cop ja s’anaven col·locant les cançons, vaig tenir la idea que aquesta cançó fos el principi i el tancament i ho vaig començar a entendre: és un cercle, és un cicle que comença, com la idea d’un viatger que surt d’un lloc per buscar alguna cosa, al final no troba el que busca però fa tot un viatge i torna al mateix lloc, però no torna ben bé igual. Com el que et deia del so del disc d’en Blake Mills i en Pino Palladino.
Pensant-lo com un disc capicua, també se m’han agermanat la segona i la penúltima cançó, «The Catalyst» i «The Waterway».
Sí! Formaven part del mateix track, quan ho vaig gravar anava junt. L’altre dia rèiem assajant amb els músics perquè s’assemblen molt totes, són els mateixos acords: «Un cop te n’aprens una, ja te les saps totes», dèiem.
Però també perquè formen part d’un conjunt, d’explicar de maneres diferents una idea.
És que un disc no és un conjunt de cançons que m’agradin i ja està. No m’agrada la idea de fer un disc que sigui només un recull de temes que puguin funcionar, per a mi és una altra cosa. Als discos que m’agraden hi ha cançons que penses «hòstia, i aquest bolet, aquí?», però té un sentit, allà al mig.
Com «Disaster in Napoli», que segurament és la més diferent de la resta de cançons de Cyclamen.
És molt antiga però d’alguna manera és la llavor de tot plegat. El primer cop que vaig anar a Nàpols va ser un desastre emocional i em va sortir aquest tema. El vaig intentar gravar quan feia altres discos però no va funcionar. Però va arribar el moment perquè vaig sentir que venia el «Disaster in Napoli».
Per què?
No ho sé. Perquè vaig decidir-ho. Es va ajuntar amb «Fire mountain, oh secret ancient fountain» i vaig pensar que devia estar parlant del Vesuvi. Va ajuntar-se’m tot geogràficament allà per raons que encara desconec.
I que descobriràs quan et posis a fer el següent disc.
Exacte, quan l’estigui fent diré «hòstia, clar!».
El nom del disc no té res a veure amb desastres a Nàpols ni amb el Vesuvi, però.
Hi ha gent que és molt ordenada i que admiro molt. Es posen a fer un disc i decideixen que hi haurà aquells deu temes, el disc es dirà de tal manera… Jo m’espero a última hora, al moment de la il·luminació. Confio sempre molt fort que vindrà i de moment m’ha funcionat sempre. Vam mesclar el disc a casa en Jordi Mora i un dia que tornàvem de dinar va treure’m un llibre, l’Herbarium del pintor Lucian Freud. La coberta ja em va semblar guapa i, fullejant-lo, la paraula «cyclamen» em va cridar molt l’atenció. No li vaig dir res en aquell moment. Un cop a casa vaig llegir que el nom de la planta venia del grec kýklos, «cercle», i vaig pensar que tenia sentit.
A més els ciclàmens floreixen a l’hivern, que és quan vas estar fent el disc i quan sortirà publicat.
I vaig trobar que hi ha uns ciclàmens de Nàpols, precisament. Estava tot molt connectat. El paisatge que jo tenia al cap, on passa el disc, és un lloc àrid però hi ha una mena de ressalt de colors com els de les flors del quadre. Quan passen aquestes connexions, aquestes minicoses, és impossible ignorar-les. M’hi agafo molt fort, com si fos la meva religió. Són casualitats que em marquen el camí.
No sé si són casualitats o homenatges, però a «I bless thee» cantes un tros de la melodia de «Greensleves» i el primer vers de «Birdman» recorda molt al de «Blackbird» dels Beatles.
Tots dos són homenatges inconscients. La frase de «Birdman» té la mateixa rítmica, la mateixa cantarella… és guapíssim! Birdman és un personatge molt important d’aquest disc. A Cyclamen parlo de diferents personatges que veuen el desastre en circumstàncies diferents: The Catalyst és una persona que veu el futur i ho veu venir; Procida és el lloc des d’on es veu el desastre, Birdman és qui avisa els altres sobrevolant el paisatge…
Ara que ho dius, «Birdman» transmet aquest neguit: sempre sobre la mateixa nota i quan entra el piano amb una segona es fa tota la tensió de la dissonància.
Mantenint la nota volia fer la sensació de la tensió prèvia a que passi alguna cosa. Crec que faig referència al volcà, la fire mountain, com a un missatge de la natura. Els personatges en tenen diverses visions i en fan minifaules. Però no vull ser catastròfica, no vull que vingui cap desastre!
Tens alguna idea del que vols que passi quan publiques un disc?
Racionalment, et diria que no, però emocionalment… Quan vaig acabar-lo podria dir que no tenia una idea del que volia, però sí que volia que me’l tragués aquesta discogràfica. El meu subconscient deia «sí, això ha de passar» i jo dient que no… No em marco mai metes ni em considero ambiciosa. Si passa, guai. Tot es col·loca allà on s’ha de col·locar, amb el temps.
I tu continuaràs fent discos.
Exacte. Petar-ho em faria molta mandra, també. Tinc un estil de vida amb què soc molt feliç. Vull anar a fora a tocar, vull dedicar-me a la música, vull continuar fent discos i hi ha un mercat per això on no t’has de tornar absolutament boig.
Ja s’han anunciat alguns directes de Cyclamen i, a més dels de Girona, Madrid i Barcelona, gireu per Europa i els Estats Units.
Fa il·lusió fer aquests incisos. Hi vas a picar pedra, però és interessant perquè així la música respira més. Tinc molta curiositat de sentir el directe per veure la nova vida que agafen els temes. Sonen diferent, perquè hem canviat la instrumentació, però alhora són molt fidels. Miro endavant i penso que tinc una banda flipant i que podré experimentar moltíssim.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
