Havíem quedat així: ella agafaria l'avió i faríem l'entrevista a Barcelona. Però m'avisen que s'ha trencat dues costelles, que s'ha quedat a Islàndia i que l'haurem de fer per videotrucada. Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958) és autora de la novel·la La veritat sobre la llum, publicada en català per Club Editor amb traducció de Macià Riutort. Hi trobem dues branques: la família materna, en què, generació rere generació, les dones –a excepció de la mare– s'han dedicat a fer de llevadores; i la paterna: tenen una funerària. Hi ha, doncs, el naixement, la mort, i tot el que passa entremig, perquè, a través del record de la tieta Fífa, anem veient què és això de ser humans. És un llibre que et situa, t'apartes del centre per veure que el món també són els altres: els que han vingut abans que tu, els que tomben al teu voltant, i els que ara mateix, mentre estàs llegint això, estan naixent. I és amb aquesta distància cap a l'espècie humana que es fa més evident la nostra petitesa: les flors existirien sense nosaltres, però nosaltres sense elles, no. Ho diu així: "En comptes de sentir humilitat els animals i les plantes de la Terra, l'home ho vol tot per a ell. Vol posseir els peixos del mar i dels rius, vol posseir els salts d'aigua, les illes, i el que vol posseir per sobre de tot són les postes de sol. Pretén oblidar que és mortal". Parla de les formes de vida i de les formes de la llum: des de les aurores boreals fins al misteri i l'estranyesa que és arribar, amb un cos menut, en aquest món.
L'espero davant la pantalla. Tinc el llibre obert a la primera pàgina: "Rebo l'infant quan neix, l'aixeco de terra i el presento al món". Comencem a parlar i m'adono que se m'adreça amb el to amb què escriu: serè, amable i lluminós.
L'accident que has tingut té a veure amb una de les coses que parla el llibre: l'atzar. Que la vida és imprevisible i et pot passar de tot.
Sí, i quan menys t'ho esperes tens un accident o t'enamores.
Quina llum hi ha ara a Islàndia?
Ara és de dia fins a mitjanit i a l'estiu el sol arriba a sortir a les tres de la matinada. Al nord hi ha gent que sap quin dia és per la llum, perquè no hi ha dos dies en què hi hagi la mateixa. Vaig decidir ambientar el llibre a l'època més fosca de l'any, al voltant del Nadal. El 21 de desembre és el dia més fosc, i el 22 ja tenim dos minuts més de claror: celebrem el naixement de la llum.
"Soc llevadora i sé que els humans, com les patates, creixen en la foscor". Si néixer és venir d'una foscor, morir és tornar-hi?
Sí. Una novel·la sempre es basa en conceptes oposats: si vols escriure una oda a la vida, has d'escriure una oda a la mort. Les dones d'aquesta família són llevadores, mentre que els homes treballen en un negoci funerari.
La vida i la mort són a tocar.
És la mort el que dona sentit a la vida.
Als agraïments dius: "Als que ens han precedit. Als que són aquí ara. Als que encara han de venir". Em fa pensar en la idea de continuació: som un punt en una filera de passats i futurs.
Sí. És aquesta idea de la continuïtat. La vida és una successió d'una generació a la següent. Vaig voler que una llevadora fos especialista en el comportament humà. Ens comparo amb altres animals i mentre escrivia el llibre tenia dos títols: La veritat sobre la llum i Vida animal, que va ser el títol de l'edició islandesa. Els éssers humans som els animals més fràgils i cruels de la Terra.
Expliques que els taurons hi poden veure en la negror absoluta i en canvi nosaltres som cecs a la foscor. Hi ha tot d'exemples que mostren la petitesa de l'ésser humà. Com podem anar amb aquesta superioritat?
Sí, volia que els lectors en fossin molt conscients. El nostre cervell és cinc vegades més gran que el dels altres animals. Això fa que ens preocupem pel demà o per si ens estimen o per si estem sols. Però al final és la nostra feblesa el que ens dona força: com que no podem volar, hem hagut d'inventar els avions. Fa poc vaig llegir un article que deia que el llenguatge no el van inventar els humans més sans i forts sinó els que eren més febles: els que no podien treballar, que potser tenien alguna incapacitat física.
Tenir aquest cervell fa que tinguem la capacitat d'autodestrucció però també la capacitat de bellesa.
Sí, i la cerca d'amor i de bellesa és el que fa que valgui la pena viure. Perquè és el que ens fa buscar un sentit. Soc historiadora de l'art i de jove vaig adonar-me que la bellesa no està dins una escultura o una pintura, sinó que és un descobriment: allò que veus i et fa canviar la manera de mirar el món. Quan viatges els llocs que t'impacten no cal que siguin la torre Eiffel, poden ser llocs lletjos que et fan descobrir alguna cosa de tu.
Un altre dels temes del llibre és el temps: "La vida és un llumí que crema un instant". I m'has fet pensar en la velocitat amb què passa tot. I com, al mateix temps, hi ha un roure que seguirà viu quatre-cents anys més.
Sí, sí. Un roure viu cinc-cents anys, i al seu costat nosaltres som com mosques. Això vol dir que ara mateix hi ha roures que a l'època de Shakespeare ja hi eren! I que han sobreviscut a guerres, a massacres. I això ens fa sentir humils i petits.
Fins i tot té un punt alliberador pensar-ho: som una persona més entre tantes.
Sí, i tant. I el llibre és una celebració: que haguem nascut és un miracle. I també és una celebració de la professió de les llevadores perquè no reben un sou tant alt com els dels metges. Diria que als països nòrdics les paguem millor que a Espanya: hi ha molt de respecte cap aquesta professió. El 2013 la paraula llevadora, ljósmóðir, va ser triada com la més bonica de l'islandès. Móðir és mare, i ljós, llum: les llevadores són les mares de la llum, i cada criatura és la llum del món.
Què et sorprèn de l'ofici de llevadora?
Vaig escriure un parell de versions del llibre i no vaig buscar res per internet. Sempre treballo així: escric fent servir només la imaginació. Però al final vaig demanar a una llevadora amb molta experiència que el llegís perquè em digués si tot el que m'havia inventat era massa absurd, i m'ho va confirmar tot. Em va dir que els parts s'havien tornat més difícils des que els pares havien començat a acompanyar les dones als naixements. De sobte a les llevadores se'ls va girar molta més feina perquè els homes també volen menjar i que els cuidin.
Parint, donant de mamar és quan es veu més evident que som animals.
Sí, i tant, i per les llevadores les dones són mamíferes. Les balenes també fan servir llevadores perquè la cria neix amb la cua primer i necessiten algú que la pugi fins a la superfície perquè si no s'ofegaria. I també vaig llegir que les balenes poden beure fins a dos-cents litres d'aigua al dia i que observar-les al zoo és el que va donar la idea de parir a l'aigua.
Hi ha un moment que dius: "I pensar que aquest home una vegada va ser un nadó tot nu!". Això també ajuda a relativitzar-ho tot: tant tu com jo un dia vam ser un nadó de tants centímetres.
Sí, totalment indefensos. Quan per la televisió veig dictadors, penso: quan va néixer era una criatura de cinquanta centímetres, què li va passar a la infància? Per què s'ha tornat així? O fins i tot: pensar que tots abans de cometre errors hem estat unes criatures de no més de cinquanta centímetres.
Hi ha el tema de l'atzar, de la força de la casualitat. Escrius: "Una avantpassada nostra embarassada havia volgut tirar-se a un riu [...], això mostrava fins a quin punt anava d'un pèl que nosaltres haguéssim arribat a existir".
Això és el que volia assenyalar: som fruit de les casualitats.
Dius que els detalls determinen el rumb de les nostres vides. I tot i això, hi ha la tendència a l'impossible: voler-ho tenir tot segur.
Sí, és que hi ha tantes coses que no podem controlar. És molt interessant estudiar les característiques humanes com l'avarícia, el desig de tenir possessions. Si ens fixem en els dictadors, tenien cinc mil parells de sabates i només tenien dos peus. Quan anem al teatre no necessitem que el seient del teatre sigui nostre per gaudir de la funció. La vida és una aventura i amb l'edat cada vegada n'ets més conscient.
La tieta Fífa s'adreçava als nadons dient-los: "Veuràs que la gent diu sí quan en realitat volen dir no", "coneixeràs l'estrany desig d'acumular objectes i posseir coses que no necessites per a res". I escrius tot un llistat en què em fas pensar: que absurd que és tot.
Sí, vaig fer servir la veu de la llevadora de més edat per dir coses que jo no podia dir. Perquè jo no puc predicar d'aquesta manera, seria molt hipòcrita, i vaig crear aquest alter ego, un personatge una mica excèntric que té molta experiència i sap què és la vida.
Què és el que et sorprèn més del comportament humà?
Vaig llegir una entrevista a una persona que havia viatjat a noranta-nou països i li preguntaven "què és el que t'ha cridat l'atenció de la teva experiència?" I va dir: "Descobrir que les persones són bones, que en general són generoses, que volen compartir el menjar que tenen, i que fins i tot si no tenen res són hospitalàries". Si encenem la televisió, l'únic que rebem són notícies terribles. Però crec que la majoria de les persones són bones i que només hi ha un percentatge molt petit que no ho són. I a vegades es correspon amb la gent poderosa.
Tinc flors a la finestra i tots els veïns em diuen: algú te les robarà. S'assenyalen entre ells i ningú les ha robat. És un exemple d'això: tothom desconfia de tothom i al cap i a la fi tampoc n'hi ha per tant.
Sí, i segur que estan contents perquè estàs embellint el carrer. Ho fas per donar alegria als altres.
Amb el tema de la llum, dius: "Algunes persones porten la llum amb elles. D'altres intenten arrossegar-te cap a la foscor en què viuen, sense ser necessàriament conscients que ho fan". És a dir, la idea que la llum la podem veure en les persones.
Sí i tant. Al nord les depressions a causa de la manca de llum són un fenomen conegut. Però per als qui tenen depressió estacional el moment més difícil és la primavera, quan comença a tornar la llum. La dona gran reflexiona sobre com hi ha persones que tenen aquesta foscor i intenen arrossegar-nos cap a ella. Però tots tenim una certa foscor a dins.
Per què és important per a tu el coratge?
[Abans que la traductora simultània la tradueixi, escolta la pregunta en català i diu:] Em sap greu no parlar l'idioma perquè em sembla preciós, però mira, vaig comprar això [ensenya un diccionari en català] quan estudiava a París perquè vaig començar a aprendre català. Però vaja, el coratge: el que més admiro en algú és la generositat i el coratge. És una qüestió de responsabilitat: no només comptes tu, els altres també. I si volem canviar les coses, ens hem de posicionar al costat de la gent que és valenta i que tendeix cap al bé, cap a la bondat. Ser coratjós implica posar-se en posicions de risc. En els meus llibres parlo de gent normal i corrent que es troba en posicions extraordinàries i ha de fer front a determinats problemes, per exemple, algú els demana que tinguin cura d'un infant que no és seu.
La responsabilitat de sortir de tu.
Sí, és cap als altres. Si a Islàndia et poses davant d'una glacera, t'adones que cada any en desapareixen cent metres. Que a sota està apareixent terra que no havia vist mai ningú. I ho estem veient en directe. I aquest és el missatge del llibre. Em vaig fer escriptora perquè és important tenir alguna cosa a dir, i el paper d'una escriptora és com el d'una senyora o d'un senyor de la neteja: endreçar les destrosses, organitzar el caos del món i donar-li significat. Perquè la vida és caòtica, és inesperada i passen coses imprevisibles: et trenques costelles, t'enamores, però una novel·la és un tot organitzat. És un microcosmos, i té un principi i un final. És diferent de la vida, però tens l'oportunitat d'assignar-li un sentit.
Parles de l'oblit: "El nostre record no perviu més de tres generacions. Tard o d’hora arriba un punt que només queda una sola persona que es recordi d’algú. Potser només en recorda el nom. I al final no queda ningú que sàpiga que hem viscut". Altra vegada és una cura d'humilitat.
Vaig escriure aquest llibre quan feia poc que la meva mare s'havia mort i vaig dir a una amiga: "D'aquí a uns anys ningú se'n recordarà d'ella, tret dels seus nets, i alguns ni tant sols se'n recordaran perquè eren massa petits quan van néixer". I em va fer tanta pena, perquè la meva mare era una dona increïble, molt intel·ligent, una mena de filòsofa, amb cinc fills, que treballava de mestressa de casa. I la meva amiga va intentar consolar-me: "Auður, la teva mare és a tots els teus llibres, és dins de tots els teus personatges femenins".
La meva rebesàvia no hi ha ningú de la meva família que la recordi, però gràcies a ella jo existeixo. D'alguna manera ella és en mi.
Sí, i ara els científics ens diuen que tenim memòria genètica: si la teva rebesàvia hagués patit un trauma, es passaria a les generacions següents. Jo no vaig conèixer el meu avi, va morir uns quinze anys abans que nasqués. I som cinc germans i quatre de nosaltres som pèl-rojos perquè el meu avi ho era. I ningú més ho és: els meus pares tenen el cabell fosc. L'avi que mai vaig conèixer de sobte ha donat el color dels meus cabells.
I al mateix temps hi ha la singularitat, perquè la tieta Fífa diu: "Benvingut, nadó. Ets el primer i l'últim Tu en aquest món".
Sí, i tant. I depèn de tu fer alguna cosa amb la teva singularitat.
La tieta Fífa abans de donar l'alta a un nadó li desitjava sol, llum i escalfor. És això el que desitjaries als altres?
Sí, i tant. El patiment dels altres sempre m'ha costat molt més de suportar que el meu. Per mi la vida es redueix a coses molt senzilles i estar viu és un miracle tan gran i els matins tinc tantes ganes de llevar-me que a vegades ni tant sols aconsegueixo adormir-me. Vaig començar a escriure a una edat bastant avançada i tinc idees per escriure durant cinc-cents anys.
Viuries com el roure.
Sí!
Ens recuperarem mai d'haver nascut?
Ho diu la meva protagonista per ficar el lector dins la història. En un extrem tenim el naixement i en l'altre, la mort. A tu què et sembla?
© 2020, Auður Ava Ólafsdóttir
© 2022, Macià Riutort, per la traducció
© Club Editor 1959, S.L.U., per l'edició
Pots comprar La veritat sobre la llum a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
