Maria Palau
Només entrar a casa seva, l'artista Antoni Llena (Barcelona, 1942) em confessa que fa dies que dorm malament pensant en l'entrevista. Sempre pateix per si diu res buit o mediocre, però els periodistes que el coneixen bé saben que no passa mai. Aquest cop tampoc. Ens trobem per parlar del llibre Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies (editorial Barcino, col·lecció Mirades), un aplec d'escrits de Llena sobre l'univers creatiu de Tàpies, d'entre els quals els que va publicar en diferents diaris després de veure en primícia, abans que fessin el salt a les galeries o als museus, les obres que l’artista informalista creava cada any al seu refugi del Vallès.
Llena, que als quinze anys es va fer monjo del convent dels Caputxins de Sarrià, va conèixer Tàpies durant la Caputxinada i aquella nit li va deixar el seu llit ("quatre taulons i un matalàs de palla") perquè hi pogués dormir. Llavors van encetar una relació d'amistat que no es va interrompre, cosa que en la vida de Tàpies no va ser sempre així amb altres artistes que foren importants per a ell fins que se'n va apartar (o ells d'ell).
En plena celebració del centenari del naixement de Tàpies, la veu fina i melosa de Llena desafia certs sorolls que hi ha al voltant del seu llegat. Assegut al seu lluminós menjador amb vistes a una natura desbocada, me'l trobo llegint una altra entrevista que li han fet aquests dies, i en la qual el periodista presenta Llena com el que és: un dels noms més rellevants de l'art català. "Això no ho posis perquè no és veritat."
¿Quin és el teu Tàpies?
Soc incapaç d'intel·lectualitzar-lo. Sempre l'he rebut d'una manera emocional, íntima, i sempre he volgut fer-ne la meva interpretació. Les crosses no em serveixen: he d'anar-hi coix. He d'anar-hi com si entrés en una selva amb el matxet a la mà: si em diuen què m’hi trobaré, ja no ho és, per a mi, la selva. Tàpies és una aventura que em dona plaer. Hi ha alguna cosa de la meva naturalesa que s'hi reconeix. Sagarra diu aquesta meravella al Poema de Nadal: tots els camins van a Roma, però no tots van a Betlem. Jo convido tothom a anar a Betlem, la cova, amb Tàpies; no a Roma, la sapiència, que a mi no m’ha funcionat mai.
¿Potser el problema és que molts dels que s’hi han acostat d’una manera més intel·lectualitzada han construït un Tàpies a la seva mida?
L’error ha estat voler-lo classificar perquè coincidís amb el que tocava. I Tàpies no ha coincidit mai amb el que tocava. I, quan hi ha coincidit, ho ha fet d’una manera que no se l'han fet seu. A Tàpies se’l continua mirant molt acomplexadament.
¿És veritat que no has llegit mai res sobre ell?
Ni les seves memòries! A Tàpies només l’he llegit epidèrmicament. Per a mi és allò que diu Paul Valéry, que el més profund que té l'home és la seva pell. Jo a tot necessito entrar-hi per la pell. Quan vaig començar a pintar, agafar un pal amb uns pèls i fer així [imita el gest de pintar] em deixava fred. He hagut de tocar les coses per trobar-les. El primer impacte gran que vaig rebre de Tàpies va ser a la Sala Gaspar, on exposava papers, cordills, cartrons, i aquest impacte em va venir físicament, com un cop de puny a l’estómac, no pel cap. Això m'ha passat amb molts altres grans artistes. Perseu ha de tallar el cap de la Medusa, però no pot mirar-la de cara perquè quedarà petrificat: només pot tallar-li el cap si la mira reflectida a l'escut. La bona pintura s’ha de mirar de reüll. Si te la mires massa de cara, et petrifica, et fa acadèmic. El que passa és que a vegades una cosa que no entens de manera immediata l’entens al cap d'uns anys. Has de deixar esperar que la terra estigui abonada perquè les plantes fructifiquin. Però ara tenim por d'això, tot ho volem a l’instant. I ens sembla que Tàpies ja no té res a dir. Mentida. Tàpies té molt a dir a cada espectador. I cada espectador l'ha de revitalitzar. ¿Que no ho entenen? No passa res, un dia ho entendran.
Els dubtes de la vigència de Tàpies venen de lluny. Un article que vas publicar a l’Avui el 1998 duia per títol "¿Tàpies, encara?"
Tàpies, encara, oi tant que sí. Per a mi sí. És com dir: ¿Beethoven, encara? Tot passa de moda. El Greco va estar passat de moda anys i panys fins que la colla de Rusiñol se’l van mirar embadalits i Picasso se’l va fer seu. Ser modern, ser contemporani, és ser antic, és ser de tots els temps. Un dels problemes de l’art actual és que no sabem mirar el present distanciats. Estem hipotecats per les notícies. Tàpies és un home molt complex, molt de la seva època també, tot el que tu vulguis, però la seva obra sempre neix d’un impuls, i si neix d'un impuls vol dir que neix de la vida. I hem d’apostar per la vida.
¿Hi ha algun article que no hagis volgut incloure en aquest recull?
El que vaig publicar quan el van fer marquès i li retreia que hagués acceptat el títol, ell que havia sigut tan crític amb el Dalí marquès de Púbol. De cop, jo que sempre l’havia vist amb la batuta, el vaig veure vulnerable. Però després aquesta feblesa l’he entesa. Llegit ara de gran, l’article és una tonteria.
¿Se’t va enfadar?
El vaig trucar per avisar-lo que sortiria publicat i que no li agradaria. “Si tu creus que ho has de fer, endavant”, em va contestar. Mai de la vida m’ho va recriminar, i sé per terceres persones que li va doldre. Soc dinou anys més jove que ell i a la meva generació li tocava contradir-lo. I ho vaig fer amb la meva pintura. Quan ell feia matèries en què fossilitzava les petjades, jo posava al terra goma escuma, hi caminava per sobre, el Toni [Bernad, que ens acompanya durant tota la conversa] feia la foto i la goma escuma es tornava a aixecar, de manera que les petjades desapareixien. Tampoc era una manera de contradir-lo com un infant que li vol arrencar el tron. Perquè jo el venerava. Però a mi m’importava la petjada per la petjada que es fon, no que es fossilitza.
¿I d’algun altre, dels teus escrits, te’n va fer mai algun comentari?
Mai em va parlar de pintura. M’agrada anar als estudis dels artistes joves i la majoria et volen vendre la moto. Tàpies, quan el visitava, mai va obrir la boca davant d'un quadre seu. Només la primera vegada que hi vaig anar, d’un quadre amb l'empremta d'un bastó em va explicar que era un bastó com els que els xamans aixequen. No em va agradar gens. Era massa obvi. Penso que es va influenciar pel Brossa. A mi el poeta Brossa no m'ha agradat mai, perquè sempre és obvi, és rèplica i contrarèplica. I jo crec que el poeta és aquell que et deixa en un estat de perplexitat, suspès en un vertigen. Perquè tot n’és, de vertigen. Per això volem codificar-ho tot.
Ara que parles de Brossa, avui té més presència ell que no pas Tàpies.
Perquè la gent l’entén més, perquè la gent està més acostumada a l'acudit. Anem als museus i només entrar ja t'expliquen el que veuràs. I molt del que hi veuràs acostuma a ser un acudit, enginyós, això sí. Però és que jo no em guio per la intel·ligència, soc un gos, em guio per l'instint.
Tàpies se sentia un incomprès. I va morir sentint-se un incomprès.
És normal. Tots ens morim no sentint-nos suficientment estimats. Tàpies va ser odiat per la seva fama. Hi ha gent que no li perdona que fos tan famós “fent aquestes porqueries”. I, com tots els grans artistes, era molt susceptible. Tàpies ens va ensenyar a veure bellesa on fins llavors ningú ens havia dit que n’hi havia. L’art és això: entendre el món amb 365 graus. Si a una circumferència li falta un punt per tancar-la, quin neguit li dona aquest punt a la circumferència. I només és un punt! Però sense aquest punt la circumferència no és una circumferència. Aquesta mica que falta és tan important com tot el que hi ha. I això Tàpies ho tenia al cap. Jo també.
Sempre va tenir molta gent al seu voltant, honesta o interessada. ¿Consideres, sincerament, que et considerava un dels seus bons amics?
Aquests afectes no els demostrava. Però tinc gairebé seixanta coses dedicades; poca gent les deu tenir. Una de les últimes vegades que el vaig veure em va confessar: “tu tens un sentit del color que jo no he tingut mai.” Em va impressionar. L'última vegada que el vaig veure va ser el dia del seu aniversari, el 13 de desembre, dos mesos abans de morir. La Teresa [la dona de Tàpies] em va dir: “Vine que té ganes de veure't.” Ens vam asseure un al costat de l'altre, em va agafar les mans i no ens vam dir res. Sabia que s'estava acomiadant. Altres vegades em preguntava: “¿I tu, què cotitzes?”, i em feia gràcia perquè jo no he cotitzat mai, però deu voler dir que ell em considerava alguna cosa. Evidentment que li preocupaven els diners. A mi també. Els artistes sempre vivim en un estat d’indefensió. Sabem que el que fem serà criticat per molta gent i aplaudit per molta gent. Quanta inseguretat sentim. I deixa’m explicar-te una última vivència de complicitat. Quan vaig comissariar la seva primera exposició a la Fundació Tàpies, un any després que s’inaugurés, li vaig fer pintar tot el terra i em va creure amb una obediència de nen petit tot el que li vaig demanar que fes: aquí posa-hi uns peus, aquí una calavera… La idea era que la gent que anés a adorar-lo el profanés, que és el que ell fa sempre amb allò sagrat.
A l'ombra de Tàpies dius que hi has estat ben a gust.
Encantadíssim. Amb tots els pros i contres, a l'ombra d'una persona potent aprens molt. Ens enteníem. Ell des d'aquí dalt i jo des d'aquí baix. Tots dos amb una visió clara del que és l’art: no es deixa domesticar.
¿Com et convidava a anar a Campins?
Trucava la Teresa. Em trobava un estudi carregadíssim de quadres, perquè Tàpies tenia sempre, jo també la tinc, la dèria de produir molt. Però no és produir per produir. És el neguit de fer allò que encara no has fet. No és produir més per vendre més. El creador sempre està descontent amb el que fa. I sempre pensa en aquell punt que farà la circumferència. A mi m’enfarfegava veure tants quadres, però em deixaven un forat. I mentre tothom deia “oh, que maco!”, Tàpies no deia mai res. Mut. Era molt pudorós.
Quan es va morir, l'Arnau Puig estava preocupat per la descatalanització de la seva obra per part d’alguns responsables del seu llegat.
No es pot descatalanitzar allò que és d'arrel profundament catalana.
Has escrit les teves memòries. ¿Quan podrem llegir-les?
Potser aniran a parar a un calaix, però no m’importa gens. Me les va encarregar Enciclopèdia Catalana. Sempre vaig dir que no les faria, però vam anar a La Vansa, on tenim casa, i en una habitació petita em vaig posar a escriure i van sortir a raig. Són el perfum d’una vida en un món de coses fugaces. Només una ha sigut permanent: el Toni Bernad. Ens coneixem des dels nou anys. Vaig voler fer una segona part del llibre en què recullo records de la vida professional del Toni que retraten perfectament el seu món. Són les memòries de dos vells de vuitanta anys.
¿L’art et continua omplint?
És l’únic que m’omple. Aquest mes he fet 130 dibuixos sobre Zurbarán, perquè l’Àlex Mitrani [conservador d’art contemporani del MNAC] em va dir que n’estan preparant una exposició. Necessito dibuixar cada dia. Si no, estaria al manicomi.
Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies
Primera edició: març de 2024
© del text, Antoni Llena Font, 2024
© Fundació Antoni Tàpies, VEGAP, Barcelona, 2024
© Comissió Tàpies, VEGAP, Barcelona, 2024
© Antoni Bernad, VEGAP, Barcelona, 2024
Fotografia de la coberta: Antoni Tàpies a Campins, estiu 2003
© Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 2024
De la fotografia: © Martí Gasull
Reservats tots els drets d’aquesta edició:
Editorial Barcino, SA
