Quedo a l'Institut Salvador Espriu amb Carlota Petit, que fa vint-i-set anys que fa professora de matemàtiques. "Els qui ens dediquem a aquesta assignatura tenim fama de ser quadriculats i rígids". Ara bé, el seu perfil és absolutament contrari: d'entrada, entre números, els fa escriure i dibuixar (també és il·lustradora).
¿Per què fan por les matemàtiques?
Hi ha un bloqueig que es va arrossegant des de primària. Molts diuen: "Sempre m'han anat malament", i ni ho volen intentar. A classe hi ha els tres que se'n surten i se'ls etiqueta: "Aquest és el bo".
¿L'intel·ligent?
Sí, quan no sempre és així: pots ser bo en números i que et costi comunicar-te. Però hi ha habilitats que sembla que estiguin fetes per a uns escollits: si no saps cantar, ja no t'atreveixes a cantar; si no saps matemàtiques, ja les dones per perdudes.
Si no les entens, desconnectes: veus que no van amb tu.
Per això el primer que faig és no culpabilitzar-los: pregunta i a veure on arribes. Sempre parlo de l'ESO: hi ha qui dissenyarà els coets del segle XXI, però estem intentant que en surtin persones inspirades, curioses. Però sempre entrem a matar.
¿Què falla?
Que no hi ha un perquè: "Per resoldre l'equació has de fer això i això", i tots es posen a resoldre-ho. Aturo les classes i els pregunto: "¿Per què estem fent aquesta equació?". L'altre dia una noia em deia: "És que física i química em costen, però almenys parlen d'aigua i de gasos". A matemàtiques no cal que parlem de res i aquest és l'error.
Hi ha la típica frase: "¿Per què he de saber això si no em servirà per res a la vida?"
Sembla que les matemàtiques només han de servir per anar al súper. Els dic: si saps què necessitaràs a la teva vida, fes-me una llista i t'ho ensenyem, però ¿oi que no sabràs què necessitaràs al futur? I segona: hi ha una part cognitiva que s'adquireix fent.
És com entrenar un múscul.
El múscul d'observar, de fer patrons: "¿Si això és cert, pot ser que allò també ho sigui?". I ho pots aplicar fins i tot a la llengua: els traductors fan servir algoritmes lingüístics.
Quan tenen cinc, sis anys, d'un dia per l'altre fan el clic i aprenen a llegir. Igual que la comprensió lectora et demana un ritme, la comprensió matemàtica, ¿també?
Una maduració, exacte. A l'adolescència sembla que estiguin morts, i de cop ressusciten i participen. No saps què ha passat, es tracta d'estar sempre esperant aquest moment. Però recordo a BUP i COU treure excel·lents sense saber gaire què feia. I durant la carrera, lligar-ho tot bé.
Fas que s'aixequin i parlin, quan l'esforç de molts professors és que estiguin quiets i callin.
Però els pots tenir quiets i callats i que no t'estiguin escoltant. ¿De què serveix, llavors, el que expliques? Si fan soroll, com a mínim saps que estan vius. La meva obsessió és que tots preguntin i participin. Sempre els dic que la classe no la faig jo, que tot dependrà de com l'enriquim entre tots.
Digue'm un exemple del que feu.
Quan fem proporcions, porten cinta mètrica a classe. Un em deia: "La pissarra fa 5.500 centímetres". I li vaig demanar: ¿Quants metres són? Ho va canviar d'unitat i va veure que no tenia sentit. És fer que se n'adonin ells. Perquè hi ha professors que s'hi avancen i ho resolen, i llavors no aprenen res.
¿Me'n donaries més exemples?
Per entendre que els nombres racionals són densos dibuixem un quadrat a terra i hi van entrant, com si fossin decimals. Arriba un moment que no hi caben. Quan parlo de matemàtiques parlo de vida, no sé separar-ho. Hi ha l'exercici de "simplifica la següent fracció". ¿Per què ho fem? Perquè si la simplifiques, és molt més fàcil manipular-la. Però és que a la vida també és molt important simplificar les situacions. O factoritzar: si tens els factors, controles millor el número. Doncs a la vida, també: aquest problema que tinc amb un amic, ¿quantes parts té? O la transformació: si tens una expressió que no entens, la transformes en un equivalent que entenguis. Una mateixa situació del dia a dia la pots veure des d'un altre cantó.
Així les matemàtiques són més útils i atractives.
Les matemàtiques estan construïdes per humans que volien trobar solucions al que s'anaven trobant. Però és que tampoc cal que siguis un geni. Només que en veiessin el perquè, molts alumnes hi trobarien un sentit i les entendrien. Què passa: hi ha la pressió del temps, del currículum, les competències bàsiques, i la por a trencar la tradició. Hi ha una vinyeta de la Mafalda en què la professora diu: ¿Hi ha algú que no hagi entès alguna cosa? I el Manolito respon: jo, des del març. Hi ha molts Manolitos que tenen per objectiu aguantar les classes, i intentar treure un cinc.
Hi ha una mena d'adormiment: ¿com ho fas per despertar-los?
A l'ESO és molt difícil, perquè fa molts anys que els diuen: calleu i escolteu, que tenim pressa. Cal estar atenta: quan passa un àngel, l'enganxes.
¿Quin exemple em donaries?
Un nano portava una trompeta. Li vaig fer treure i li vaig preguntar com la tocava: va sortir a la pissarra i va explicar que combinava els tres pistons. Hi ha una branca de la matemàtica que és la combinatòria. I amb tota la classe vam estar fent combinacions de pistons per trobar les notes. Ara, cada cop que parlem de combinatòria pensem en la trompeta. O un altre nano va dur el cub de Rubik i li vaig preguntar: ¿com ho fas? I ens va explicar que sempre fa els mateixos moviments. I a la matemàtica és molt important el patró: ja vam treure un altre tema. I sí que hi ha la pressió del currículum, però les classes no s'han de limitar al que ens ve pautat, perquè llavors no deixem marge per a res.
Defenses molt la imaginació: ¿què seria el contrari?
La repetició. Els convido a inventar-se un problema per resoldre'l i si el primer parla de caramels, els altres l'imiten. Els dic: "¿Voleu que estiguem així, avorrint-nos?". O les propietats de les potències, que és un totxo. Ho explico a quatre persones i aquestes ho expliquen a cada grup. Ja sé a qui l'hi costarà més, i ja sé que l'hauré d'ajudar, però és una forma que ells estiguin atents, s'ho facin seu i ho expliquin a la seva manera. Després els faig preguntes, per comprovar que s'ha entès bé. O tantes coses que no surten al currículum, com la història de les matemàtiques: els vaig explicar que Évariste Galois era un matemàtic que va morir als vint-i-un anys en un duel per amor. Va ser molt important: va crear la teoria de grups i va demostrar que les equacions de grau superior a 2 no són resolubles per radicals. Però els seus textos eren incomprensibles, i no es van entendre fins al cap de molts anys de la seva mort. Això em serveix per explicar la història d'algú que va morir per amor, quan ells també estan enamorats. I per dir que és important ser clar quan expliques.
¿Això de separar la gent de lletres de la de números fa cap bé?
És terrible. A una classe de matemàtiques també s'ha de fer escriure. Però quan als exàmens els dius que s'expliquin, sembla que els demanis un braç: "És que ja s'entén". Sempre he estat molt envejosa dels de lletres, perquè els professors de català, castellà i anglès en algun moment els demanen una redacció: explica'm la teva vida. ¿Els de ciències no podem saber res de la vida dels nostres nois i noies? Sense la lectura no hi ha ciència. Si separes la llengua de la ciència, queda una illa sense sentit. Les llengües es beneficien de la part racional, deductiva, de connectar idees. En els llibres hi ha l'estructura, la proporció. Però també en la música clàssica hi ha una matemàtica: hi ha un punt àlgid que després farà baixada, que es la proporció àuria.
És el primer cop que escolto algú dient que en una classe de matemàtiques s'ha de fer escriure.
Aquest és el problema. Em vaig apuntar a un curs d'escriptura creativa en què era l'única professora de mates, tots els altres eren de llengües. I ens van ensenyar l'escriptura automàtica. I quan estan col·lapsats, els faig estar cinc minuts callats i llavors els dic que pensin en àlgebra i que escriguin a raig tot el que els vingui al cap. I subratllem la frase que hagin trobat interessant i que vulguin compartir. I així pot néixer una classe. O també els vaig fer escriure un relat en què el protagonista havia de ser una figura geomètrica i en van fer sobre racisme: un cercle que vivia en un món de quadrilàters. O un altre exercici que em van ensenyar al curs: el personatge A dona una notícia i el B se sorprèn. I els vaig fer fer un diàleg entre un matemàtic i un científic: va ser la forma de fer-los reflexionar sobre continguts que havíem treballat.
També balleu.
Quan tinc últimes hores, que han estat tot el dia asseguts. Ho faig perquè es mirin, es toquin, es despertin. La classe funciona molt millor. ¿Per què no ho faig cada dia? Perquè jo també estic cansada, i perquè sempre hi ha aquesta pressió: els exàmens, les avaluacions. Però hi ha nanos que no es volen aixecar. Això és greu. Perquè si no es volen aixecar, imagina't pensar. Estan "a mi tira'm el que hagis de tirar-me, que soni el timbre i me'n vaig".
Els fas dibuixar: ¿com beneficia les matemàtiques?
Els desbloqueja. S'estan carregant les assignatures de música i plàstica, quan fins i tot per a les matemàtiques són necessàries. Els demano: feu una portada mostrant què creieu que passarà en aquest projecte, i ens serveix per parlar-ne. Però n'hi ha que el primer que fan és agafar el portàtil. I els dic: "Portàtil fora". Alguns se m'han enfadat: "És que haig de buscar exemples". No, serà com tu vulguis. Els vaig demanar que dibuixessin sobre divisibilitat: un va fer que petava la ciutat perquè algú va dividir entre zero, cosa que no és possible. O també els vaig demanar que dibuixessin el concepte de funció. I una noia, que estava passant un moment molt fotut i que mai intervenia, en va fer un ple de colors de la relació que hi ha entre dues variables. I els companys es van quedar molt parats. Al final es tracta de deixar-los un marge perquè vagin més lluny. Hi ha una altra vinyeta de la Mafalda en què la professora s'esforça per explicar un triangle i li importa un rave les aportacions que faci la nena.
Hi ha una frontera fina entre passar-s'ho bé i no aprendre res, ¿oi? Gregorio Luri em deia que el perill és que l'escola és que es converteixi en un parc d'atraccions.
Gràcies per dir-ho. Va venir una noia de pràctiques i entrant en una classe em va dir: "Va, anem a fer el pallasso!". Primera, respecta els pallassos. I segona, no va entendre que no els animes gratuïtament, sinó que els estàs activant per conduir-los cap a l'aprenentatge. ¿Saps què passa? Que si els alumnes veuen que no els exigeixes res, serà un joc buit i un caos. A cada classe ho avaluo tot i em pregunto: ¿què ha passat avui? Perquè si no ha passat res, no he fet la meva feina.
¿Hi ha una confusió, com si els mestres s'haguessin de dedicar a distreure?
Hi ha aquest extrem entre o només fer càlculs o mirar una pel·lícula.
I també passa amb el treball per projectes: es munta tot un circuit de mil activitats i no acaben aprenent res.
Es diu en petit comitè: treballar per projectes és una moda nociva. El problema és que les modes s'imposen i van quedant cadàvers pel mig. ¿T'has preguntat si aquest institut te ganes de fer-ho?
Un tabú: ¿hi ha mestres que treballen per projectes sense tenir projecte?
El Departament ens obliga a posar taules de quatre entre els professors perquè treballem en equip. ¿I si no volem fer-ho? És que quina xorrada. Treballar per projectes m'encanta, però no sé si tothom és conscient de la feinada que comporta: vol dir anar per les taules, un a un, grup a grup, preguntant: ¿què estàs llegint? Una entrevista. ¿Quin títol té i què has après? D'aquí a deu minuts tornaré perquè m'ho expliquis. Els has d'esperonar i estirar-los a tots. I no vol dir que el professor estigui a la taula fent la seva feina i els alumnes a l'ordinador. Perquè el que estan fent, i tots ho sabem, és jugar. I les presentacions són el típic de PowerPoint en què cadascú diu una frase que ha copiat de la Viquipèdia. Aquest trimestre els he demanat que la presentació la facin sense PowerPoint: feu el favor d'explicar-nos amb les vostres paraules què heu après. Els ho dic clar: sorpreneu-me, que se us en vagi l'olla.
És a dir: el Govern mana que treballeu per projectes i hi ha qui ho fa com un tràmit i qui s'hi involucra del tot. Que sigui útil o inútil depèn del professor.
És així.
¿Què canviaries?
Hi ha una cosa molt maca que fa temps que defenso: que una hora per setmana els altres professors entrin a la teva aula a observar. Es podria fer, per exemple, traient una hora de guàrdia. I no ho dic per vigilar, al contrari: és molt motivador. Perquè de casos greus n'hi ha molt pocs. Ho he fet en altres centres i em deien: "Carlota, ¿això per què no ho fas així?" Però la gran majoria de professors hi estan en contra.
¿De què tenen por?
De no poder avançar el temari i de la crítica. Però la meva proposta és observar amb la condició de dir coses positives de tothom.
El que fas no deu ser ben rebut per tothom.
No, i també tinc por: que la família vegi que estan dibuixant una portada i pensin que no fan res, que és com si fessin primària. Quan si els posés quinze problemes de deures i me'n desentengués, dirien: que bé, l'apunto a reforç, que la profe és dura. Estar obert a fer que passin més coses està mal vist. És al revés, has de saber tot el que passarà: "Ai, que vindrà l'inspector i et demanarà no sé què". Molts professors em diuen: seria xulo fer això, però no hi ha temps.
¿Què més canviaries?
Les reunions d'equip docent: l'únic que fem és omplir papers. Ara hem de fer unes graelles explicant situacions d'aprenentatge, i acaben sent refregits de refregits. Perds el temps amb coses que ningú mirarà. Les canviaria per reunions en què cada setmana expliquéssim alguna cosa interessant que ens ha passat a l'aula. Jo mateixa tenia una alumna que estava desconnectada, i la professora d'educació física em va explicar que era tan bona en esports. Li vaig dir: "M'han dit que ets la canya corrent!". I en aquella mateixa classe va participar molt. Però és que a més a més, jo no sé quins altres projectes ni temaris fan els altres professors. Que tot no estigui tan compartimentat.
Amb això que dius dels papers que us demanen, ¿estan convertint els professors en secretaris?
Entenc que ho fan amb bona fe, però la nostra feina és ensenyar i no omplir papers. La gent que està treballant al Departament tenen la pressió que han de fer cada any nous materials i així estem.
O sigui, ¿el problema de l'ensenyament és que ha d'estar al servei de la novetat? ¿Cal que passin tantes coses noves?
No, perquè els nanos són nous cada any. Amb ells cada setembre, cada dia, ja tenim la sorpresa. I m'encanta: és un ecosistema meravellós.
El Govern va dir que les matemàtiques han de ser emocionals. ¿La tendència de l'ensenyament és l'estovament?
Fa la impressió que ens hem d'abraçar mentre aprenem a sumar. Les matemàtiques no han de ser emocionals, sinó comunicatives. Perquè si els tens callats, a l'examen tindràs la gran sorpresa: "No han entès res!", "Quin disbarat han respost!". La part digital ha fet mal, ha fet que l'aula prengui una dimensió que ens està absorbint l'energia. Hi ha molts nanos que se'n van a dormir tard perquè han estat jugant o perquè tenen tanta estimulació que sembla que els professors haguem de ser grans animadors. I ens hem anat acomplexant.
¿De què?
Que no podem competir amb TikTok.
En aquesta aula hi ha una pissarra digital, ¿com t'hi portes?
Em veuen i ja tanquen l'ordinador, a matemàtiques no el fem servir. Perquè era una constant: "No tinc bateria", "La pantalla no va". Vull que es mirin a la cara, que escriguin al paper, que descansin la vista. Una professora es queixava: "És que ningú escolta". I li vaig dir: ¿tenen l'ordinador davant? Tanca'l i dona'ls un paper.
¿Amb la pantalla les matemàtiques s'aprenen diferent?
És que no sé si s'aprenen. Amb el llibre digital hem perdut el passar pàgina. Quan miraves uns apunts, hi havia un fil conductor, una narrativa. No és que digui que s'ha de tornar al llibre en paper, perquè carregar deu llibres a la motxilla és massa, però sí a la fotocòpia, a l'escriure i calcular a mà.
Has anat a formacions de català i eres de les poques professores de ciències.
Era un curs per incentivar que als instituts es parli català, perquè cada cop més la llengua habitual és el castellà. Ens explicaven què d'entrada hem de ser un model: parlar sempre en català. Un noi musulmà em va venir a arreglar una cosa a casa, i per prejudici, pensava que no el parlaria: ho vaig provar i em va agrair que li hagués parlat en català, perquè n'estava fent cursos.
¿I a les escoles?
Passa amb nanos amb dificultats socials: sembla que parlant-los en castellà t'hi estiguis apropant. I és un error. L'estàs allunyant. Estàs dient-li: tu no ets de la meva cultura. En comptes de dir-li: benvingut. Jo ho tinc clar: sempre els parlo en català.
Una altra cosa que fas és convidar-los a reflexionar.
És que hi ha moltes preguntes obertes: ¿quin es el nombre consecutiu de 3.1? Hi ha qui diu: 3.2 o 3.02. Quan no hi és, perquè és dens, hi ha infinits decimals més. Això és matemàtica profunda i enganxa tothom. Hi ha qui de nou diria: "No tinc temps, no puc estar una hora reflexionant". I farà allò de: va, dicto el primer problema! Una professora va dir: "¿Què us suggereix això? Us en dic un exemple". I no: deixa'ls pensar sols. Ens hem estovat, no hi ha confiança. O hi ha els típics professors de ciències que s'enfaden: "És que avui els he preguntat 10 per 10 i no m'han sabut respondre".
"És que tota la classe ha suspès".
Es va creant un pòsit de frustració. Quan una classe va malament, em pregunto què ha passat, i hi ha una cosa que no falla: si com a professora no m'ho estic passant bé, tinc clar que els alumnes tampoc. O sigui, he de començar per si m'estic creient el que estic explicant. I si no ho han entès, no els ho tornaré a repetir, perquè no funcionarà: digue'm què no t'ha sonat bé i t'ho respondré diferent. Perquè si no, ja hi som: repetir perquè en un parell de setmanes ho oblidin.
¿Què me'n diries, del famós esperit crític?
Que sense exigència no hi ha esperit crític. Si no dones teca, malament. Un professor em deia que només ensenyava un tipus de resolució de sistemes d'equacions, quan n'hi ha tres. Li vaig preguntar: ¿per què? Em va dir: perquè és el més fàcil. Dependrà de per a qui: és millor ensenyar-ne tres i que l'alumne sigui crític i decideixi quin és més fàcil per a cada context.
A primària hi ha la polèmica dels webs on pots descarregar exercicis amb solucionaris.
Cada setmana surt gent que es dedica a fer materials digitals. Però en canvi una amiga em deia que la mestra de la seva filla, que imparteix diverses matèries, no entén les matemàtiques. Passa a primària, i també a secundària. Hi ha professorat de matemàtiques que prové de moltes altres disciplines, biologia, arquitectura, enginyeria, informàtica,… hi ha de tot, i pot ser molt ric perquè es poden veure les matemàtiques des de moltes perspectives, però s'ha de transmetre sense por, amb honestedat. Com un aprenentatge continu. I amb passió, hagis estudiat matemàtiques o altres disciplines.
En aquestes pàgines web et donen el material fet, ¿oi?
Sí. No m'acaben de servir. Perquè mai sé quina aula tindré. L'altre dia vaig entrar a classe i havien vist La sociedad de la nieve i dic: "Podeu fer l'estadística sobre accidents aeris". Van explotar: uau! Això no t'ho suggereix cap material. Quan feia el CAP em deien: "Has de tenir una col·lecció d'exercicis, i segons l'alumnat, els posaràs un o l'altre."
¿No cal rebaixar el nivell?
És que si el rebaixes acaba no havent-hi res, ¿eh? És un triangle: el contingut, l'alumne i el professor.
Tens força clar el sentit de la teva feina.
És un tòpic, però és que aprenc: no sabia com funcionava una trompeta.
No hi ha temps, però en trobes.
I amb coses com la trompeta intento aturar-lo. Quan era més jove em pensava que es podia canviar l'educació, però com a tota empresa hi ha uns mecanismes. No es pot canviar a l'engròs, però sí dins d'una classe.
