Emma Zafón (Llucena, 1987) és periodista i ha treballat a diverses redaccions del País Valencià, Catalunya i Aragó. Actualment és tècnica de comunicació a l’administració pública. Esta tardor ha publicat la novel·la Casada i callada (Empúries), una de les nou nominades al premi Òmnium a millor novel·la del 2023. Casada i callada és una obra ambientada a Llucena que, a través de la vida de la seua protagonista, retrata unes generacions de dones, les nascudes entre els anys 50 i 60, que tenien com a màxima aspiració casar-se i tenir fills, o això es pensaven, i acabaven sent serventes dels seus marits, moltes amb doble jornada laboral. Parlem amb la seua autora per saber què hi ha darrere d’esta obra.
Enhorabona per la novel·la i també per la nominació. [No em cal dir-li que m’ha agradat molt perquè ja ho vaig fer fa uns dies en una presentació a Tortosa.] A mi m’ha fet la impressió que esta novel·la la duies a dins i havia d'acabar sortint, ¿és així?
Sí. Sí, supose que ha sigut un procés catàrtic de malestars de feia molt de temps, que s'han canalitzat en açò. No ha sigut res autobiogràfic en absolut, però s'han bolcat una sèrie de malestars en cadena amb aquest fil conductor i sí, l’he escrit com una venjança.
He vist que te fan molt de cas a la premsa per Terol i el Matarranya, també hi has fet presentacions, a pesar de ser en valencià, i això per a mi són bones noticies perquè vol dir que encara l'entenen. ¿Diries que t’estan fent més cas allà que per Catalunya i més fins i tot que pel País Valencià o no?
És que jo havia treballat i havia viscut a Alcanyís i a Vall-de-Roures, i llavors la gent que m'ha entrevistat han sigut antics companys o coneguts. Quan Rubén Lombarte me va convidar per anar a Pena-roja de Tastavins, la veritat és que me va fer molta il·lusió, perquè m'interesse poder aterrar la història al medi rural, anar a fer presentacions als pobles, el fet que siga a Aragó i amb el tema lingüístic ere una al·licient. Quan vivia allà vaig batallar molt pel tema del català, i me van donar molts disgustos també. A mi no me va trucar Pablo Motos amenaçant-me, però me van trucar d'altres, de tots aquests maleantes del chapurriau i tot açò.
¿Per què? ¿Quants anys fa d'això?
Farà deu anys, jo vaig estar allà quan se va aprovar la polèmica llei de llengües aquella, la del lapao. Va ser un dels meus vietnams. [Riu.] Aixina que sí, me va fer bastanta il·lusió, clar, és que el tema de la llengua me motive moltíssim, que me conviden amb una novel·la en valencià, quan te porten has de dir que sí, que sí, vaig, i tant!
Te trobo molt valenta perquè no te guardes res al pap i això et duu a foter-te en uns merders, per Twitter, per exemple, que a mi em fas patir una mica. T’anava a preguntar si ho fas perquè no toleres la injustícia, però com que m’he adonat que és una pregunta bastant absurda, te preguntaré concretament: ¿què no suportes?
Me coste molt d'assumir que els canvis siguen tan lents, o que fins i tot dins d'una realitat en què els canvis són lents hi hague tantíssimes reticències. Me costa vore com en determinats entorns, jo parlo del medi rural però n'hi hauria d'altres, coses tan òbvies costen tantíssim, i que continuen encara aquests discursos i que cada passa endavant que puguem fer, tingue una reacció tan desmesurada... Açò és bastant desesperant, ¿no? El fet de vore't tan atrapada en el temps. Supose que no puc esperar el mateix de tots els llocs, però com més temps estic fora del poble, més gran s’està fent l'escletxa entre el meu quilòmetre zero i la meua realitat actual. No ho sé, el fet de vore-hi encara tant de costumisme, el tema dels bous, per exemple, en pandèmia, van estar un temps sense fer-ne, i jo deia que ara seria un bon moment per a obrir-se, per a pensar altres maneres de divertir-nos, encara que siga, i ha tornat una altra vegada superfortíssim, i és com: noooo... és que estem en el hàmster amb la roda permanentment, no n'hi ha manera! Supose que eixe immobilisme me desespere.
No fa gaire, Sílvia Soler va ser molt criticada a Twitter per dir en una entrevista que "quan un home és escriptor es tanca al seu despatx i tot el món es para i ell escriu, i les dones escrivim posant una rentadora i anant a comprar". Tu, en la teva novel·la, denuncies que sempre que hi ha un home que ha tingut èxit en algun camp és perquè ha tingut una dona darrere aplanant-li el camí.
O sigue, ens hem criat amb aquests referents homes i quan te pares a pensar dius, a vore un moment: hi ha un premi Nobel de literatura que és premi Nobel de literatura perquè es va tancar a escriure mentre la seua dona es feia càrrec de tot, no només de la casa, sinó també de treballar. L'aposta familiar va ser que aquest senyor [Gabriel García Márquez] fes la seua gran obra. Però és que és en tots els camps, és que en tots, quan te n’adones, fins i tot jefes que tens o has tingut que ara tenen cinquanta o cinquanta i pocs anys, és que veus perfectament que ho tenen tot muntat, perquè algú els ho va muntar. I han arribat lluny perquè es van poder dedicar molt a la faena perquè ho tenien tot muntat.
Moltes de les iniciatives culturals són majoritàriament freqüentades per dones: els clubs de lectura, per exemple, són tot dones allà. ¿Per què creus que passa això?
Potser és perquè jo crec que, i ho veig en moltes figures masculines del meu entorn, els homes ho saben tot. No necessiten aprendre res més. I, clar, una persona que ho sap tot no se li pot ensenyar res. Jo vaig ser de la generació del boom econòmic, que va estudiar en el moment en què tothom abandonava els estudis per anar-se'n a treballar a l'obra. Previ a tot açò, els xics que van vindre amb mi al col·le o a l'institut tenien un menyspreu absolut cap a les persones, cap als mestres o els professors de secundària, que els volien explicar alguna cosa. Jo crec que va amb aquesta masculinitat, ¿no?, que ells ja ho saben tot; és la mateixa via que utilitzen per suposar que tu no ho saps, per explicar-te alguna cosa, i que va amb aquesta cultura del patriarcat i l'educació a casa, que els han erigit com a llestos, com a prínceps, que ho saben tot.
T'he llegit que tens bastanta mania a l'ordre de vida establert nòvio-boda-casa-fills. ¿Com és?
Bueno, perquè, a banda de totes les divulgacions i estudis i temes acadèmics sobre l'origen de la família lligat a la propietat privada i totes aquestes coses més assagístiques, alces el cap i veus que al teu entorn, de tot arreu, ¿eh?, açò és rural, és urbà, és a nivell de societat, tothom ho reprodueix. És un camí molt tancat que a mi me frustre moltíssim. És que no hem sigut capaces de repensar-ho, d'obrir altres possibilitats que siguen tan vàlides i que tinguen tanta representació com aquesta que estàvem assenyalant. Jo ja sé que les persones que fan açò ho fan perquè s'enamoren o ens enamorem i es construeix aquest projecte de vida amb algú. La sensació actual és que ho fem lliurement, en el sentit que no és que ton pare t'haiga canviat per un bancal, però jo me qüestiono que açò siga tan lliure, perquè és que al final tothom ho acaba fent, estigues on estigues, fins al punt que vora els vint-i-llargs, trenta anys, si tu estàs un poc despenjada d'aquest camí, t'acabes sentint rara, i no en un moment, en bastants.
I llavors, com a dona també te planteges molt el rotllo aquest de, hòstia, la maternitat, la maternitat, perquè tenim un final countdown. I jo el que no encaixe és, per exemple, el tema de la convivència amb una parella, me coste moltíssim, és que no ho acabe d’entendre, el lligar l'afectivitat, el desig sexual, el companyerisme que es podria associar amb una parella amb la convivència, que és lo peor. No ho acabo de vore i trobo que encara estem molt encorsetats en tot eixe camí. Tinc amigues un poc més majors que jo que me diuen que quan passes aquest temps de la pressió, tot açò es rebaixa bastant, que elles ja no ho viuen tant així, però hi ha una dècada per a aquest tema que és complicadeta. No ho sé, socialment ens hem construït encara molt en l'amor romàntic, en la ficció, en trobar l'amor... I tot açò sempre s'acaba associant amb els mateixos passos.
Casada i callada està agradant molt al món rural perquè el retrata a la perfecció, sobretot el d'una època, però ¿trobes que està entrant igual de bé a la ciutat? ¿Has fet presentacions a València o a Barcelona?
N’he fet a Barcelona. I el comentari sol ser “clar, perquè açò que passava llavors...” I jo me quedo com dient sí, està ambientada al tardofranquisme, transició i fins quasi els 2000, però no es va quedar ahí... Aquesta problemàtica encara perdure. I des de determinats sectors més urbans açò no es veu tant. No es veu tant potser perquè no hi ha la pressió que hi ha més al món rural per casar-te, per no sé què... A la ciutat potser tens altres vies d'eixida. Jo sempre ho dic, jo estic al poble i totes les meues amigues estan emparellades! Des de fa pràcticament deu anys! És al que estem acostumades. Jo si estiguera allà vivint, me trobaria rara. A la ciutat acabes trobant un altre entorn, sempre acabes trobant despenjats, separades... Jo aquí [a Barcelona] tinc una colleta com més diversa i no tan centrada en açò. No ho sé.
Va, explica’t: ¿per què vas decidir escriure-la així, tal com parleu, amb tots estos castellanismes? ¿És que no saps escriure o què?
[Riu.] Clar, perquè si no, no és real. És a dir, jo puc tindre la part narrativa, la part que no és de diàleg més estandaritzada, perquè ja s'entén que és una narració que ha de passar per un filtre, que ha de ser correcta, perquè tampoc puc incórrer en el catanyol, d'haver assumit com eixa derrota de tantíssima presència del castellà, però d'una altra manera, els diàlegs en un valencià molt estàndard no hagueren sigut reals, és que ningú s'haguera cregut que eixa gent eren de LIucena. I me passe molt, no sé si a tu també te passarà, i és molt frustrant, que a LIucena la gent me diu, és que ací parlem mal i te quedes... ¿Però què vols dir que parlem mal? La gent mira A Punt o Canal 9 i no parlem aixina i entonces ja penses claro ací no en sabem, de parlar. I és que ens han faltat tant referents de com parlem nosaltres, tanta falta de persones com nosaltres en la cultura, que ens porta a pensar que nosaltres som uns bàrbaros que parlem malament i açò provoque, i ho fa molta gent al País Valencià, sobretot gent de generacions més formades (i també s'ha fet molta feina des de l'estat espanyol, des de la dictadura) que s'avergonyeixen. És que açò és molt trist! I per exemple quan van a Castelló, i mira que en Castelló es parla bastant valencià encara, i automàticament se passen al castellà! I açò ho fa gent de la meua família, amigues meues i jo açò ho he vist i dic hòstia, quina derrota! I a lo millor et trobes dos valencianoparlants que parlen entre ells en castellà per aquest pes que porten, perquè els fa com vergonya que els associen a un poble i a eixe origen bàrbar quan van a la ciutat.
Això diria que a Catalunya no passa.
Perquè vosaltres ho vau saber construir com a llenguatge de cultura.
És molt curiós perquè no sé si a Vinaròs passa, crec que sí, però a les Cases d’Alcanar no i estan a no res, estan a deu quilòmetres i bé, suposo que és això, que alguns polítics han fet molt bé la seua faena.
Sí, sí, la van fer molt bé. Per exemple, açò ho mencione un poquet al llibre, ma mare, que sempre ha tingut bastanta consciència lingüística, va ser de les persones un poc com la protagonista (ma mare va estudiar magisteri a Castelló, perquè en aquella època totes les dones estudiaven magisteri, que era el que es podia estudiar) i la seua sensació és que han tractat els que venien del poble de paletos directament per parlar valencià! En açò ella mai va cedir, però a moltíssima gent li ha fet molt de mal, te crea un complex brutal.
¿Tu ets de les que tenen un pla a la vida? ¿Saps què t'agradaria aconseguir personal i professionalment? ¿O simplement deixes fluir?
No, no, jo tinc un pla. No tant a nivell d'una ambició desmesurada tipus vull arribar aquí, però jo ho associo a la classe. Jo tinc un pla de supervivència. Jo amb vint-i-pico anys vaig vore que de periodista, de redactora, que era una cosa que a mi me flipave fer (a més jo feia mitjans locals i tal, i m'ho passave superbé) vaig vore que açò a la llarga era molt de patiment i molt de cansament. Són treballs molt precaris, molt mal pagats, de moltes hores i que te deixen molt poc de temps per a viure. Al final tots hem vingut ací a viure. I jo els meus vint anys, ho explique poc, però no els vaig viure pràcticament. Ho vaig passar molt bé fent l'ofici, però jo vaig viure molt poques coses al marge de treballar. Açò no ho volia. No volia arribar als seixanta-set anys i adonar-me que m'he perdut aniversaris, festes, viatges, lo que siga, experiències. Llavors vaig començar a redreçar el meu camí, que va ser quan vaig començar a dedicar-me a la comunicació. Vaig abandonar ser redactora per a buscar més un treball d'oficina. Com a mínim per tindre la meitat de la tarda lliure. I en eixe sentit, en el meu cas, quan intentes viure dignament i no tens un pis dels papis on caure morta o una gran herència, jo sí que considere que he tingut un pla, que és supervivència.
¿Qui t'agradaria que llegís aquesta novel·la? ¿Algú en concret?
M'agradaria molt que la llegissin sobretot les dones rurals, independentment de tot, d'ideologies, situacions vitals, d’edat, de tot. Perquè el que vull intentar promoure és a qüestionar-nos coses que tenim molt normalitzades: que els altres se fiquen en la teua vida privada, que te jutgen, i que encara hui se segueix parlant de si te n'has tirat un o deu. Açò és una cosa que sempre, sempre m'ha desesperat moltíssim, m'ha semblat molt frustrant, eixa intrusió tan grossa a la teua intimitat i també, segons quines actituds i quins comentaris masclistes que se continuen rebent. Açò també passa a la ciutat, sí, però no sé com dir-ho: jo al poble tinc dos bars per anar. I he d'anar a un o a l'altre. I és l'únic espai que tenim de socialització. I si als dos bars se produeix açò, jo m'ho he de menjar. Totes les dones ens ho hem de menjar. A la ciutat, si te trobes incòmoda en un lloc no hi tornes perquè tens més tria. I el rotllo aquest que es dona en molts pobles encara, i açò ja no m'ho trobe tant, però sí que es dona encara, d'una dona entrant a un bar i que te peguen el repassó, que te miren de dalt a baix. Que t'interpel·len. Aquesta cultura de, en alguns casos, jutjar les dones o mirar-les malament per estar allà perquè no és el seu lloc. Perquè el seu lloc és la cuina. Açò encara hui passe. Hi ha moltes dones que tenen aquesta mentalitat de “no estic al bar que si no diran que no tinc la casa cuidada.” Quan alguna vegada, a Castelló, a llocs veus senyores un diumenge a la tarda, un dissabte a la tarda, que s'estan fotent el berenar en una cafeteria, en les seues amigues i xarren allà... dius açò ja és una altra cosa. Açò en molts pobles encara no passe!
¿Què t'agradaria que passés amb esta novel·la? ¿A on voldries arribar?
Voldria arribar a la revolució feminista, anticapitalista i rural. A una ruralitat absolutament feminitzada. I on les dones tingueren eixa força o eixe relat que, des del medi rural, no copiant el discurs de la ciutat, fora un moviment alliberador, emancipador i que ens lliurem molts estigmes, de molts pesos de damunt. El que aspire és a fomentar o intentar construir un moviment verdaderament emancipador de les dones de totes les realitats. I vull molts senyors de merda abandonats per les seves dones. Que diguen: “Jo m’hai llegit este llibre, i hai vist que, a mi, totes estes merdes que m'has fet menjar, no són normals, ahí te quedes i a partir d'ara que te menge la merda.”
Un abandonament en cadena, ¿no?
Voldria un abandonament de marits en cadena, eixa és la resposta, realment!
Primera edició: octubre del 2023
© Emma Zafón García, 2023
© d’aquesta edició: Edicions 62, s.a. Editorial Empúries
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.